Diari d'abord
Castells Humans
Ara que els castells s'han enlairat fins a cotes insopitades, fins el cim del Patrimoni de la Humanitat he pensat, amb la vènia del pare Unesco, de treure la pols a un relat que vaig escriure amb l'Agnès, inspirats dins l'ambient vaporós d'una banyera i tres figures de Les Tres Bessones. En un moment del joc les Tres Bessones van fer un castell per poder veure de lluny estant com un gegant maldestre s'acostava amb cara de poc amics. L'avi Feliu va arribar a croquitzar un parell de vinyetes del relat.
La veritat és que no sóc molt aficionat als castells, especialment d'ençà la catàstrofe de la colla de Vilafranca el 1994 a casa pròpia, que ho van pinyar gairebé tot, fins i tot l'apuntador. Des d'aleshores sospito que sóc gafat per veure enlairar castells. Però bé, el cas és que el món casteller està carregat d'una simbologia extremadament potent, difícilment superable per cap altra tradició. Fins i tot els petits anxenetes fent el cim per damunt els més forçuts i veterans té una càrrega simbòlica brutal, que no té res a veure amb 'ser obligats a pujar'... (premi per aquests quatre valencianets defensors de les corridas de toros, animals que tan democràticament són convocats a plaça i tractats a cos de rei a la sortida). Enhorabona als castellers per aquest reconeixement internacional.
La veritat és que no sóc molt aficionat als castells, especialment d'ençà la catàstrofe de la colla de Vilafranca el 1994 a casa pròpia, que ho van pinyar gairebé tot, fins i tot l'apuntador. Des d'aleshores sospito que sóc gafat per veure enlairar castells. Però bé, el cas és que el món casteller està carregat d'una simbologia extremadament potent, difícilment superable per cap altra tradició. Fins i tot els petits anxenetes fent el cim per damunt els més forçuts i veterans té una càrrega simbòlica brutal, que no té res a veure amb 'ser obligats a pujar'... (premi per aquests quatre valencianets defensors de les corridas de toros, animals que tan democràticament són convocats a plaça i tractats a cos de rei a la sortida). Enhorabona als castellers per aquest reconeixement internacional.
Atureu-vos, gegants!
Hi havia una vegada un poblet anomenat Anxaneta on hi vivia gent molt pacífica, culte i amable. Els seus habitants s'anomenaven anxanetes. Un bon dia i, just quan el sol començava a sortir, la seva pau va ser pertorbada per una remor llunyana. Un soroll que, a mida que s'anava acostant, feia trontollar la terra. Cada cop amb més força, cada cop més aprop, la fressa s'anava acostant pel cantó oest del poble, fins que l'anxaneta meteoròleg va cridar
- Gegant a la vista!
Tot el poble va fer un xiscle d'espant i a correcuita va tancar-se als sòtans de casa seva. Una geganta menuda anomenada Patagnus va passar corrents. Feia cara d'enfadada. Va xafar bona part dels horts al voltant del poble, i va tombar la torre de fusta de l'anxaneta Passavolant. Anava en direcció als aiguamolls.
Des dels sòtans de les cases es va sentir un sospir. El perill semblava que havia passat. Tot el matí el poble va anar ple de comentaris de com podia ser que un petit gegant s'hagués acostat tant a la comarca. Tothom sabia que els gegants eren una mica miops i no podien marxar gaire lluny de les muntanyes on vivien. Mentrestant els amics d'en Passavolant, amants de l'observació d'aus migratòries, van començar a reconstruir la torre de fusta des d'on miraven el cel i els aiguamolls.
Havent dinat però, la remor va començar a repetir-se, i venia pel mateix cantó. Els anxenetes Responsables del Poble van decidir anar a rebre el gegant i advertir-lo de la presència del poble. Però tot va ser en va. A l'últim moment, bo i gesticulant, van haver d'apartar-se d'una revolada. El gegant Motus, pare de la Patagnus, va passar encara més empipat i furiós. Va fer malbé la canonada d'aigua, va trepitjar encara més els horts i va tombar el poc que quedava de la torre d'en Passavolant. Aquesta vegada però, el gegant no es va ficar als aiguamolls i va marxar en direcció al Bosc Nord.
Malgrat no voler-ho reconèixer, els Responsables del Poble havien fracassat en la seva intenció d'alertar al gegant. Llavors els savis del poble i alguns infants van decidir fer una reunió i parlar sobre el problema dels gegants. Perquè si en passava un més no quedaria més menjar ni aigua per a tot el poble, això si és que no en feien una de més grossa! Van parlar molta estona i al final, l'anxaneta Menut va tenir una idea que va agradar a tothom. Per dur-la a terme només calia no tenir por. De la reunió cadascú va tornar a casa seva i va anar avisant a tothom de la pensada que havien tingut si s'acostava un altre gegant. Mentrestant l'anxaneta Menut va anar a trobar l'anxaneta Decibel, un anxaneta molt aficionat a la música i al soroll.
A mitja tarda la remor va començar a créixer de nou. Sense perdre temps, molts anxanetes van fer cap a l'oest, a l'esplanada. Un cop allí es van anar apilant. De lluny ja es veia la geganta Pitiplond com s'acostava gemegant i esbufegant. Els anxanetes continuaven apilant-se. Quan ja eren gairebé a tocar, l'anxaneta Menut va cridar
- Atura't, Geganta!
I a l'instant la geganta Pitiplond va aturar-se. Davant el seu nas hi havia muntat un castell gegant d'anxanetes amb l'anxaneta Menut al capdamunt amb un altaveu a les mans.
-Qui...quina mena de gegant sou vos, que no us conec? - va preguntar la geganta, que no veia tres dalt d'un ase.
-Som els anxanetes del poble Anxaneta. Si us plau, no passis pel poble, que avui ja l'han xafat i l'han fet malbé dos gegants com tu! - la veu potent de l'anxaneta Menut sortia per aquell altaveu fabricat per l'anxaneta Decibel, i s'escoltava tan forta com la veu de la geganta.
- Han passat dos gegants, dius?- va preguntar, sorpresa, la geganta Pitiplond.
- Sí. Un de petit i un de gros-li va respondre l'anxaneta Menut fent equilibris - han fet malbé els horts i l'aigua, i tots dos han marxat en direccions diferents.- la torre d'anxanetes tremolava sota els seus peus.
- Ai, la meva petita Patagnus! Cap on haurà anat, pobreta? Ho sabeu?
- Ha marxat cap als aiguamolls, nosaltres t'hi acompanyarem, si vols. Però què us ha passat, geganta, que aneu tan esverats?- va preguntar, encuriosit, l'anxaneta Menut que s'anava balancejant dalt de la torre, bellugadissa com una serp.
- Ai mare!, la Petita Patagnus diu que s'ha avorrit de ser una geganta, que s'ha cansat de fer por a la gent, s'ha atipat de regirar rocs a les muntanyes, s'ha afartat de tresors i avui ha marxat de casa sense avisar. Feia dies que deia que volia conèixer món. Però el seu pare ja li va advertir que seria incapaç de veure res, pobre infeliç! -va continuar explicant angoixada, la geganta- aviam si prendrà mal...
- Sí. Un de petit i un de gros-li va respondre l'anxaneta Menut fent equilibris - han fet malbé els horts i l'aigua, i tots dos han marxat en direccions diferents.- la torre d'anxanetes tremolava sota els seus peus.
- Ai, la meva petita Patagnus! Cap on haurà anat, pobreta? Ho sabeu?
- Ha marxat cap als aiguamolls, nosaltres t'hi acompanyarem, si vols. Però què us ha passat, geganta, que aneu tan esverats?- va preguntar, encuriosit, l'anxaneta Menut que s'anava balancejant dalt de la torre, bellugadissa com una serp.
- Ai mare!, la Petita Patagnus diu que s'ha avorrit de ser una geganta, que s'ha cansat de fer por a la gent, s'ha atipat de regirar rocs a les muntanyes, s'ha afartat de tresors i avui ha marxat de casa sense avisar. Feia dies que deia que volia conèixer món. Però el seu pare ja li va advertir que seria incapaç de veure res, pobre infeliç! -va continuar explicant angoixada, la geganta- aviam si prendrà mal...
- Vols dir que no hi veu gens, gens ni...-el Menut no va poder acabar la frase perquè l'anxaneta Oculista, que estava tres pisos per sota, va treure el cap per interrompre la conversa.
- Geganta, si quan trobeu la vostra filla torneu cap aquí, jo li tindré fetes unes bones ulleres - i dit això el castell d'anxanetes va desplomar-se tot seguit.
Van acompanyar amb molt de compte a la geganta cap als aiguamolls i un cop allí es van acomiadar.
- Geganta, si quan trobeu la vostra filla torneu cap aquí, jo li tindré fetes unes bones ulleres - i dit això el castell d'anxanetes va desplomar-se tot seguit.
Van acompanyar amb molt de compte a la geganta cap als aiguamolls i un cop allí es van acomiadar.
Tres dies més tard van sentir un terretrèmol que s'acostava dels aiguamolls. Venien els tres gegants junts, i van aturar-se al costat mateix de la riba.
Els anxanetes van anar a trobar-los i van tornar a muntar una altra torre d'anxanetes que, aquesta vegada, semblava més sòlida.
-Ja hem trobat a la menuda! -van dir a l'hora els pares gegants, feliços d'haver retrobat la seva filla. Le petita geganta però, no semblava tan contenta com ells dos.
-Doncs nosaltres hem fet les seves ulleres, i també una sorpresa!- va dir l'anxaneta Menut.
Els anxanetes van anar a trobar-los i van tornar a muntar una altra torre d'anxanetes que, aquesta vegada, semblava més sòlida.
-Ja hem trobat a la menuda! -van dir a l'hora els pares gegants, feliços d'haver retrobat la seva filla. Le petita geganta però, no semblava tan contenta com ells dos.
-Doncs nosaltres hem fet les seves ulleres, i també una sorpresa!- va dir l'anxaneta Menut.
-Una sorpresa?-la petita geganta Patagnus es va posar les ulleres com va poder i va quedar-se meravellada del què ara veia amb tanta claredat-quina sorpresa?-va tornar a preguntar amb ulls esbatanats.
- L'anxaneta Oculista també ha tingut temps de fer unes altres ulleres per vosaltres dos - va contestar l'anxaneta Menut assenyalant els pares gegants.
- Unes ulleres per nosaltres? Voleu dir que funcionen per alguna cosa aquests vidres?- els gegants se les van emprovar tot seguit i van quedar-se encara més encantats que la seva filla que, d'una gambada, ja s'havia arribat tota soleta al poblet dels anxanetes. Un indret que, amb les ulleres acabades d'estrenar, a la Patagnus li va semblar molt bonic.
- L'anxaneta Oculista també ha tingut temps de fer unes altres ulleres per vosaltres dos - va contestar l'anxaneta Menut assenyalant els pares gegants.
- Unes ulleres per nosaltres? Voleu dir que funcionen per alguna cosa aquests vidres?- els gegants se les van emprovar tot seguit i van quedar-se encara més encantats que la seva filla que, d'una gambada, ja s'havia arribat tota soleta al poblet dels anxanetes. Un indret que, amb les ulleres acabades d'estrenar, a la Patagnus li va semblar molt bonic.
Els gegants estaven tan contents de veure-hi clar que el primer que van fer va ser disculpar-se per les destrosses que havien causat. Van decidir quedar-se uns dies al poble Anxaneta i van arreglar els horts i les canonades. I, fins i tot, van aixecar una sòlida torre de pisos amb fusta per l'anxaneta Passavolant i els seu amics ocellaires. En un moment també van arreglar una esplanada per als infants, per fer-hi volar avions de paper. Mentrestant els savis del poble van ensenyar moltes coses útils a la petita geganta Patagnus com ara llegir, contar, explicar endevinalles i cantar cançons molt divertides.
Quan va arribar el moment de marxar, la geganta Pitiplond va dir a l'anxaneta Menut:
-Vine amb uns quants anxanetes més i acompanyeu-nos a casa nostra, a les Muntanyes Gegants. A la nostra cova hi tenim enterrats tresors que no sé ben bé perquè els volem nosaltres, que no en fem res, apart d'acumular-los en un racó. Veniu i agafeu el que pogueu, vosaltres en treureu més profit que nosaltres.
-Vine amb uns quants anxanetes més i acompanyeu-nos a casa nostra, a les Muntanyes Gegants. A la nostra cova hi tenim enterrats tresors que no sé ben bé perquè els volem nosaltres, que no en fem res, apart d'acumular-los en un racó. Veniu i agafeu el que pogueu, vosaltres en treureu més profit que nosaltres.
Van celebrar un banquet amb tot el poble i per fi a la tarda, els Gegants van marxar cap a l'oest acompanyats de l'anxaneta Menut i quatre anxanetes més.
Des d'aquell dia els gegants es van adonar de les pífies que havien comès pel món, passant per llocs sense veure res del què feien malbé, sense sentir els crits de la gent atemorida. Van disculpar-se i van ajudar a recompondre tot el què havien trencat. Finalment tothom els va perdre la por i, d'aquesta manera, els gegants van arribar a fer molts i molt bons amics.
Des d'aquell dia els gegants es van adonar de les pífies que havien comès pel món, passant per llocs sense veure res del què feien malbé, sense sentir els crits de la gent atemorida. Van disculpar-se i van ajudar a recompondre tot el què havien trencat. Finalment tothom els va perdre la por i, d'aquesta manera, els gegants van arribar a fer molts i molt bons amics.
{audio autostart}bouree.mp3{/audio}