Diari d'abord

Manifestació individual i espontània

Sortia de la gran via de Sabadell quan he vist aquella dona amb una pancarta. Una pancarta estàndard, bàsica, la mena de pancarta que hom faria per primer cop, sense comptar amb cap assessorament ni ajut. Un tros de cartró enganxat en un pal. S'hi llegia alguna cosa molt similar a "Con nuestros derechos no vamos a pagar esta crisis". Pel costat del darrere s'hi llegia una frase inacabada, un primer assaig de rotulació maldestre. La dona, també de presència estàndard i d'uns cinquanta i escaig, avançava com casual per la vorera poc transitada de la gran via. Duia la pancarta de la mateixa manera que hauria dut un paraigües o un cistell. Talment com si no hagués advertit que ni plovia ni havia sortit a comprar res. No he pogut evitar de recordar el mr. Chance d'en Peter Sellers, marxant per una mitgera amb cara de descobrir les Amèriques per primer cop, però no era ben bé així perquè aquesta manifestant m'ha semblat que tenia un punt d'incomoditat, d'inexperiència, un punt de vergonya. A mi m'ha semblat una heroïcitat gegantina sortir tota sola al carrer sense consignes prèvies, sense comunicats de premsa, sense recomptes d'assistència, sense adoptar cap estètica manifestativa concreta, sense causar molèsties....brutal. Potser ha escoltat en una tertúlia o ha llegit en alguna banda que ens podem manifestar sempre que volguem i amb tot el que tinguem al nostre abast. No sé si la seva marxa, de tan discreta, ha acabat sumant adhesions com el flautista d'Hamelin. Jo només he anat veient una estela de somriures dissimulats dels conductors i vianants. Res malintencionat, només mostraven que no podien igualar aquest impuls comunicatiu, que encara no havien de ficar les seves barbes en remull, que estaven sorpresos davant d'una manifestació tan singular i imprevista que, malgrat tot, no els barrava el pas. Segur que ells, igual com jo estic fent ara, han tingut tema de conversa i han escampat una gesta que no es convertirà en notícia.
Crec que he captat el missatge.