Diari d'abord
L'Oriol que no tornarà a casa
Dissabte érem a Viladecavalls, petant la xerrada sota l'ombra d'una morera quan de sobte vam sentir un espetec contra una paret de la casa. Semblava que el veí hagués llençat una bosseta plena de sorra però no, allà terra hi havia un ocell groc de la mida d'una merla. Era una famella d'oriol (Oriolus oriolus) que s'havia trencat el coll topant amb la paret, tal volta amb una finestra. En pocs segons era mort. Vam assegurar-nos que no hi hagués cap Walt contrariat aprop que l'hagués pogut fer caure, però no vam veure res. El vam enterrar al mateix jardí amb una cerimònia presidida pels menuts de la casa.
Mai m'havia trobat en un cas així. He vist (pocs) oriols pel bosc i sempre m'ha semblat que volen massa rectes. Semblen torpedes, i amb el groc tan cridaner que vesteixen potser deuen fer una trajectòria massa previsible pels depredadors. No planegen, aletegen constantment. I per això em va sorprendre molt llegir que són ocells migratoris que, gairebé com l'àliga marcenca, venen de l'àfrica per fer el niu i cap a l'octubre-novembre tornen avall. Han d'estar molt ben musculats per poder fer tants quilòmetres! Sembla ser que la espècie està en recessió i cada cop costa més de trobar.
La vegada que vaig experimentar una cosa semblant va ser aprop del turó de Bocs. Estava assegut i descansant a l'ombra d'un bosc espès quan de forma imprevista vaig veure com un ocellot enorme s'estampia literalment a terra, uns tres metres d'on era jo. Per sorpresa meva 'allò' no va esclafar-se. Era un astor que assajava de caçar alguna cosa i tant aviat com va adonar-se de la meva presència va sortir del bosc amb la mateixa desimboltura. Per uns segons vaig sentir l'esgarrifança de mutar-me en un ratolí indefens i haver de sentir l'alè d'una rapinyaire tan aprop.
Del que diu l'oriol
L'oriol és un gran menjador de cireres. Quan veu un cirerer carregat de cireres perd el cap i no para de dir amb gran alegria:
-. Són madures les cireres,
són madures les cireres,
mal any, mal any.
Un dia estava atipant-se de cireres sense parar de ponderar-les; un caçador el va sentir, però el gaig l'avisà dient-li:
-. Mira a baix, mira a baix.
referint-se al caçador. Però l'oriol, entusiasmat, ni el sentia, i vinga menjar i lloar les cireres. El caçador li engegà un tret i el pobre oriol caigué mort. El gaig, en veure-ho, va fugir corrents tot dient:
-. Cagai, cagai, cagai.
Contada per Concepció Coll, de Vic. (1922)
AMADES, JOAN. Folklore de Catalunya. Rondallística. Ed. Selecta S.A. 1950.
El dibuix de l'oriol és tret de wikipèdia
{audio autostart}pavana.mp3{/audio}