Diari d'abord
La gran desfilada
Llegeixo que fan un acte reivindicatiu en defensa de la immersió lingüística a Catalunya. L'acte el fan el dia 12 d'octubre a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya). I ja està bé defensar la nostra llengua, però si l'atac ha vingut del govern de la capital espanyola, no sé pas per a qui anirà adreçada la música d'aquest acte, i a Madrid no crec que els arribi. Suposo que es tracta que ho escolti l'Artur Mas perquè vagi a Madrid i a canvi de respectar temporalment la immersió linguística, Madrid iguali els nivells d'espoli econòmic d'anys anteriors. Llavors el Mas serà aclamat i victorejat pels seus com a defensor de la pàtria i per saber escoltar el seu poble. És un vell hit de temporada que sempre funciona: un pas enrere i un endavant, i al final tens la il·lusió que avances!
Vindria a ser la musiqueta de sempre, com la que d'aquí a dos dies sonarà a les eleccions generals espanyoles: el tradicional canvi de guàrdia amb el PSOE lliurant les claus del poder al PP, en un ritual molt ben documentat i, sobretot, molt ben escenificat perquè cada vuit anys sembli del tot diferent. La organització ja té anys d'experiència en aquests afers i això queda ben palès. És el ball espanyol que, com sempre, alguns mercaders catalans saben aprofitar molt bé. En aquest cas i amb l'ajut del PP, CiU es farà la 'víctima' de "l'opressor espanyol" i gairebé sense haver de demanar disculpes, anirant retallant serveis públics a casa, amb l'excusa que això és el que volen a Madrid que, al seu torn, dirà que és els que volen els alemanys. I jo llavors no aniré a votar més, perquè ja sé que al col·legi electoral no trobaré enlloc la candidatura de la Merkel, ni el grup d'inversions Goldman Sachs, ni el Partit Republicà americà, ni cap d'aquests que, pel que es veu, són els que remenen les cireres. I jo en aquesta mena de demo-cràcies (de l'anglès demo, prova) el que voldria és experimentar la diferència entre votar el Rockefeller, l'Onassis o la banca March. En fi, poder triar un poder de veritat, aquells que se suposa que sí saben què fer amb els diners, veterans en la matèria perquè ja han trampejat dues grans guerres mundials. Una música que val a dir que més que ballar, fa desfilar. La música de fons de tota la vida. Un dos, un dos, un dos!
Vindria a ser la musiqueta de sempre, com la que d'aquí a dos dies sonarà a les eleccions generals espanyoles: el tradicional canvi de guàrdia amb el PSOE lliurant les claus del poder al PP, en un ritual molt ben documentat i, sobretot, molt ben escenificat perquè cada vuit anys sembli del tot diferent. La organització ja té anys d'experiència en aquests afers i això queda ben palès. És el ball espanyol que, com sempre, alguns mercaders catalans saben aprofitar molt bé. En aquest cas i amb l'ajut del PP, CiU es farà la 'víctima' de "l'opressor espanyol" i gairebé sense haver de demanar disculpes, anirant retallant serveis públics a casa, amb l'excusa que això és el que volen a Madrid que, al seu torn, dirà que és els que volen els alemanys. I jo llavors no aniré a votar més, perquè ja sé que al col·legi electoral no trobaré enlloc la candidatura de la Merkel, ni el grup d'inversions Goldman Sachs, ni el Partit Republicà americà, ni cap d'aquests que, pel que es veu, són els que remenen les cireres. I jo en aquesta mena de demo-cràcies (de l'anglès demo, prova) el que voldria és experimentar la diferència entre votar el Rockefeller, l'Onassis o la banca March. En fi, poder triar un poder de veritat, aquells que se suposa que sí saben què fer amb els diners, veterans en la matèria perquè ja han trampejat dues grans guerres mundials. Una música que val a dir que més que ballar, fa desfilar. La música de fons de tota la vida. Un dos, un dos, un dos!