Diari d'abord

Benvinguts al Diari D'abord,
 
Aqui trobareu una miscel·lània de reflexions, d'històries, de contes, d'estudis sobre el maquis, de notícies breus sobre el Parc etc. Si voleu anar a un grup concret seleccioneu un dels TAGS al mòdul de la dreta que duu el mateix nom.
Diari d'abord és un mapa que es va fent dia a dia i mira d'assenyalar la meva posició.
Avís per a navegants: la brúixola no sempre assenyala el nord.
JGM
 
 

De cara a barraca (78) Les barraques ocultes d'en Ballestar 1.1

 
El sabadellenc Jesus Ballestar (Sabadell, 1931) havia estat vinculat al Museu de Sabadell, i quan començà a festejar amb la llorençana Rosa Argemí la institució li va proposar d'inventariar les barraques de vinya del terme llorençà, cosa que va anar fent entre els anys 50/70 i  pensem que constitueix un fet inaudit al Principat per aquestes dates. Entre les seves aficions s'hi compten les famílies catalanes d'orquídees que visitava assíduament recorreguent el Principat, i també les caixes de música. La trajectòria vital d'en Ballestar -va lluitar a l'Ifni i va treballar de matrisser a Suècia- algun dia potser veurà la llum en format de llibre, perquè sabem que darrerament en Jesus estava escrivint unes memòries.
L'any 2009 en Ballestar ens va fer a mans les còpies dels mapes on ell havia anat assenyalant les barraques que anava localitzat -unes 260 a St Llorenç Savall, unes 20 a Granera i dues a Castellar del Vallès. En un parell d'anys i sense conèixer massa el terreny, vam localitzar el gruix de les barraques dels mapes, cosa que demostra com d'acurades són les ressenyes. Tot i amb això, el 2019 encara vam localitzar una de les darreres, a Comabella, i el 2021 la propera al Genescà. El 2022 la del Coll Fals de Palomeres.

B191 1 Small
                                 la barraca no.191 a Comabella, localitzada a finals de setembre de 2019


Per mitjà de símbols diferenciats, als mapes en Ballestar també hi consignà si les barraques estaven senceres o enderrocades. Les enderrocades - segons ens va explicar ell mateix- ja no les va retratar.
Aquestes són les barraques que encara no hem localitzat, o bé són dubtoses

La barraca no. 14 (sencera) i la 139 o 140, a la vall de Maria . La no. 14  bé podria quedar dins un recinte tancat per a gossos, i la no. 139 o bé la 140 (una de les dues ha estat trobada) situades al Torrent Micó. La que hem trobat està en ruïnes i es podria pensar que correspon a la no. 139 del mapa, però també podria haver passat que en 50 anys la no.140 també s'hagués ensorrat, amb la qual cosa no podem estar segurs de quina és quina. Però ens en falta una, això segur....


B140 torrentmicBarraca al bell mig del torrent Micó. La 139 o la 140?


La barraca no.141 que ja es trobava en ruïnes, situada al vessant esquerre de la Vall de Maria, per damunt la citada barraca no.14.

La barraca no.16, al nord de la casa del Genescà. Quan la vam buscar ens va fer tota l'impressió que la barraca -sencera, segons els mapes- es trobaria dins una propietat privada tancada. Trobada el 24-10-2021 gràcies a les indicacions del Miquel Castellà. No és dins cap propietat tancada. És una grossa barraca adjacent a una caseta de l'urbanització declarada il·legal del Genescà, llur propietari la devia reforçar amb morter i la feia servir de magatzem.

B16 1 Pequeo                                            la recent trobada barraca no.16 (2021)


La barraca no.86 de l'Ermengol, aleshores sencera. Tot i trobar-se teòricament prop de la casa, ni l'hem trobada ni els de l'Ermengol els sona que n'hi hagi hagut cap al lloc. És possible que en Ballestar s'hagués equivocat a l'hora de situar-la.

b103 by ballestar small  la barraca no.103 dels Camps d'en Lluís probablement ja no existeixi (fotografia d'en J.Ballestar)


Barraques no.102 i 103 al lloc dels Camps d'en Lluís, a Les Conques. Les fotografies d'en Ballestar mostren que eren dues barraques senceres i força grans que ocuparien el lloc avui tancat per a gossos (o molt properes), passat el pont de Les Conques i a la nostra dreta. Probablement van ser aterrades.

Barraca en ruïnes no.143 al Fals Coll de Palomeres, poc abans de trobar la cruïlla amb el corriol que va pel Serrat del Vent. Teòricament es trobava a tocar d'una pista. I ho està! La vam localitzar el 28-12-2021, però molt ens temem que devia ser una barraca mixta d'obra. Això, o bé se la van carregar amb maquinària pesant quan van obrir la pista...

B143 13 Pequea
                                      la no.143 podria ser una barraca mixta d'obra i pedra seca

Barraca en ruïnes no.123 de La Muntada. La més propera al casal de la Vall d'Horta. No n'hem trobat ni el rastre. Tot just passat l'incendi de 1971 devia resultar més localitzable que no pas ara.

La barraca sencera no.216 a La Busqueta. Es trobaria propera a la cruïlla de pistes de la Serra Alta amb la pista que va fins al Rossell. Per la seva situació límit als mapes, algunes barraques poden aparèixer en més d'un mapa: aquesta només apareix reflexada en un...

B218 Small                                      possibles restes de la barraca no.218, a la vall de Vilà (La Serra)


La barraca en ruïnes 218 a La Serra, en ruïnes. Apareix en un punt alçat per damunt la Vall de Vilà. Vam trobar unes parets de forma circular que bé podrien ser marges de pedra seca. Dubtosa.


Les barraques senceres nos. 270 i 274 al capdamunt del torrent del Vinardell i en un lloc que en Ballestar anomena la Roca Cavalcada. Per la fotografia de l'autor dels mapes, semblaria que la no. 270 aprofitava un balmat. A banda de les barraques, tampoc hem sabut trobar la Roca Encavalcada.


No esmentem les barraques senceres (nos. 8, 9, 10, 11 i 12) que en Ballestar va consignar a l'urbanització de Comabella, quan tot just s'estaven fent els carrers. Però bé podria ser que alguna finca conservés la barraca o bé alguna fotografia.
Ja ho sabeu, es busquen 10 barraques - senceres o aterrades- agraïrem qualsevol notícia que pugui servir per localitzar-les.



GRUP DE PEDRA SECA BALLESTAR
Sant Llorenç Savall
Escriure un comentari

El Mas Mercells, 300 anys perdut

 

L'agost de 2017 mentre cercava les barraques de vinya del sector de la Vall d'Obàgols vaig ensopegar amb un antigot proper a can Sallent. El mapa ICC (Institut Cartogràfic Català) ja donava una pista en batejar el carener com Marcells, i també ho feien els estudiosos citant el mas Mercells com un mas llorençà rònec, completament desaparegut dels mapes

""Mas de Marsels", "Casa y Mas Marsels", "Mas de Marsells", "Casa den Marcels", "Mas de Marcells" (o també "de Marselles"", però és error manifest d'un notari barceloní) (s.XVI a XVIII). Antiga casa de la Pª de Sta Maria de Gallifa, ara territori de la Pª de St Sebastià de Montmajor, que ja era agregada al mas Codina en el s.XVI. En 1543, 1547 n'era el propietari Joan Fogoses que l'arrendava a Salvador i Jaume Obàgols. Devia ser situada a llevant del mas Sallent, i prop dels masos Obàgols i de la Codina." (1967, Moreu-Rey, Enric)

mas mercells Small


Les referències històriques també ens descobreixen la possibilitat que l'actual carena de Marcells - contigua al collet de Penjallops- antigament s'hagués conegut com la Serra dels Degollats  

" "In terminio Caldense, vel in termino S. Minati, vel super ipsum montem maiorem, in locum que dicunt mercellos, vel subtus (ipsum mon)tem (...) per ipsa plana ex terminio Caldense (...) terminio S. Minati, in locum vocitatum Crivillacum", un alou que afronta a llevant en "ipsa Serra de Decollatos" en part;(...) (1967, Moreu-Rey, Enric)

mercells mas 2 Small

La toponímia antiga ens descobreix que Mercells també era el nom d'un torrent

Mercells (El Torrent del Mas de) (1598). És el termenal de llevant del mas Bosc o Sallent. En 1867, el "Torrent de Marcells" marca els límits de les parròquies de St Sebastià i Gallifa. (1967, Moreu-Rey, Enric)

Segons el fogatge de 1553 dut a terme pel síndic Pere Agell la propietat del mas Marcells era d'en Francisco Clusanes (per comptes de Clusanes, Esteve Busquets i Molas hi llegí Massanés o Rossanes) (1967, Esteve Busquets)

mercells mas 4 Small                                                                                           fragment de teula


Segons Vicens & Valls entre el 1785/1788 a la comptadoria d'hipoteques de Mataró foren inscrites dues creacions d'hipoteques: la del Mas Codina i la del Mas Mercells. Com hem pogut llegir anteriorment, al s.XVI el mas Mercells ja era agregat del Mas Codina. (2010, Jaume Valls & Albert Vicens)

Actualment el mas Mercells és dins la propietat de can Sallent - antigament era coneguda com el Mas Bosc- que amb el temps s'agregà altres masos rònecs de la zona com el Mas Prat o el Mas de les Feixes.


mercells mas 3 Small

LES RUïNES

Amb prou feines es reconeixen unes cinc estances en paral·lel, totes ubicades en el que semblaria un únic cos d'edifici orientat en l'eix N40. Les parets dels extrems semblarien corbades, tal volta insinuant paraments de casa fortificada. L'amuntegament més notori de pedra es troba al vessant sud.


SITUACIÓ


Per arribar a les ruïnes venint del Pla de les Forques i el collet de Penjallops, cal arribar a la barraca de Mercells fins a trobar la pista que a la nostra dreta ens duria a can Sallent. La pista travessa un xaragall i de baixada revolta cap a l'esquerra. Trobarem a la nostra esquerra una clariana que insinua un possible camí. Seguirem pel petit carener fins a trobar un alzinar on hi han les ruïnes.

Mercells mas CROQUIS Medium



El meu agraïment a l'Eusebi Vila i Delclòs per facilitar-me la ressenya bibliogràfica de l'Enric Moreu-Rey "LA RODALIA DE CALDES DE MONTBUI. Repertori històric de noms de lloc i de noms de persona"


1 comentari

El bosc net no existeix. Era un negoci

Diguem-ho d'una vegada, el BOSC NET, aquell que era sinònim de negoci, no existeix. Quan el bosc havia estat negoci existia un bosc explotat  per l'home: segles enrere probablement havia estat cremat i artigat pels actuals masos rònecs, replantat amb espècies arborícoles a gust del nou model de mas forestal, artigat en part per fer lloc al negoci de la vinya, replantat novament al gust del mas forestal de torn i finalment explotat per la indústria del carboneig fins a mitjan segle XX.

mas mercells Small
                                El mas Mercells, un mas rònec a Sant Llorenç Savall


Ara que el bosc ja no és negoci, tenim molts indrets on tota aquesta manipulació secular de la foresta està lentament tornant a un equilibri inicial. Majoritàriament les pinedes que havien estat plantades estan donant pas al bosc primigeni: roures i alzines. Aquesta transició suposa l'entortolligament d'especìes vegetals que conformaven el sotabosc i que convivien amb aquell tipus de bosc i que ara ens dona la falsa imatge de 'bosc brut'. I sí, en certa manera, el bosc s'està desfent de la brutor de la mà de l'home, però a Sant Llorenç del Munt ja podem apreciar boscos semiconsolidats d'alzinars i rouredes, boscos on hi pots transitar a pler. I sí, no són arbres descomunals que de la nit al dia tinguin aparença de centenaris ni res semblant; més aviat són esprimatxats i esquifits que hi creixen més en amplada que en alçada: novament, ja no són alzines esporgades centenàriament per la mà de l'home ni triades per romandre com a fites naturals de propietat: són com són de veritat, espontàniament. Si voleu que creixin altes i grosses, haureu d'invertir-hi calés.


plaa carbonera Small
                                                                 Una sitja o plaça carbonera

N'hi ha que no els agraden aquests alzinars i rouredes perquè diuen que per sota tot són ombres i negror, perquè és monòton, perquè els agradaria trobar-hi un jardí botànic ple de varietats, fruits i colors. És una cantarella molt antiga, aquesta. Però si voleu un jardí botànic prepareu les butxaques: els jardins botànics no existeixen, i si n'hi ha algun que hi té l'aparença és perquè unes condicions ambientals especialíssimes es congreguen en un lloc molt determinat, probablement també lligat amb una història d'intervencions humanes molt concretes. Els boscos ajardinats a la carta tampoc existeixen, la natura no els fabrica.
En qualsevol cas, més del 90% dels incendis són per culpa d'activitats humanes i no del bosc brut, net o a la carta. Tingue-m'ho clar: els focs els causem nosaltres, no el bosc. I no mireu de justificar aquesta mala gestió de la raça humana amb bajanades i obvietats com ara culpar els arbres de beure's la nostra aigua bo i fent-nos la competència a les ciutats, polígons o urbanitzacions, o d'atrevir-se a ocupar el 70% del nostre territori, desafiant-nos a tots amb la seva enganyosa aparença estàtica.
Si a diferència d'Europa i d'Espanya Catalunya té el doble de boscos, el què hauríeu de preguntar-vos és com una nació tan industrial com la nostra ha estat capaç de fer-ho possible i no pas pensar com ens hauríem d'equiparar amb ningú destruint més boscos. En això som un model a seguir i som nosaltres qui hauríem de ser copiats. I si penseu que tants boscos no poden ser cosa bona, pregunteu-vos on voleu escapar de vacances o els caps de setmana, on voleu viatjar per mesurar la distància entre on era la humanitat en els seus orígens i on som ara. On voleu anar per sospesar tot plegat. No cal que em contesteu, que jo prou que ho sé. I vosaltres també.









Escriure un comentari

Arbres Singulars (11) el Pi Pinyer de Sant Pere de Mur


El Pi Pinyer de Sant Pere de Mur


Gros  pi pinyer que creix vora el camí que porta tant a l'ermita de St Pere de Mur com també a la font del Daví, força més enllà. L'arbre no deu fer més de quinze metres d'alçada, però el tronc iguala en gruix el Pi del Palleret: 2,40m de perímetre mesurats a un metre de terra, que equivalen a un diàmetre de 0,79m.

stperedemur pinassa 1 Small
                                                                      el gruix de la pinassa destaca de l'entorn

Situats a la cruïlla del cadenat abans de pujar al mas del Daví, tant si venim del Revolt Fondo, de Les Marines via el Coll Fals de Palomeres, o del mas del Dalmau, a la nostra esquerra i seguint per la llera del torrent del Daví hi ha el camí que mena a l'ermita de Sant Pere del Dalmau. El pi pinyer el trobarem abans de la cruïlla a l'ermita, a la nostra esquerra i gairebé al mateix punt que travessa una línia telefònica. Com sol passar amb aquests gegants, la seva funció hauria estat de separar les finques del Dalmau i del Daví.


espadanya Small                                                         l'espadanya de l'ermita, sense campana

Si seguiu el camí amunt, aviat trobareu a la vostra esquerra el trencall que us durà a l'ermita romànica de St Pere de Mur. Fins fa poc es podia visitar l'ermita demanant la clau a la masoveria, però actualment la finca ha passat a mans de la Generalitat i no queda clar quin ús tindrà en el futur. Tal i com us informàvem aquí, el 2015 vam netejar la teulada de l'ermita i preventivament fou retirat el retaule de l'ermita (s.XVI-XVII, peça de factura popular) per tal que fos restaurat; no era el darrer original que fou cremat durant la guerra civil, sinó un de comprat a un antiquari local i que era l'anterior al que havien cremat. Un cop haurien finalitzat els treballs de restauració del retaule era previst que fos exhibit a l'església de Sant Llorenç Savall. És possible que a l'interior de l'ermita hi hagi instal·lada una reproducció fotogràfica.


retaule Large                                                                       el retaule del segle XVI

L'ermita de St Pere de Mur o del Dalmau hauria estat antigament el centre parroquial del veïnat de masos de la Quadra de Mur: batejos, casaments i enterraments dels estadants del Daví, Borrell, Palomeres, Torrents, Trull, Ermengol de Mur, Voltorera/Molleta, Pla, Bufí, Noguera, Cadireta i el propi Dalmau, hi tingueren lloc fins al despoblament provocat per les epidèmies de la pesta del s.XIV. L'edifici original hauria estat construït al segle XI, tal i com també ho fou el monestir de St Llorenç del Munt, amb el qual sembla tenir reminiscències.

St Pere Dalmau Pinassa croquis Small

Una incògnita important a resoldre és saber on ha anat a parar l'Arxiu del Dalmau, llur existència és clarament citada per l'Antoni Ferrando i Roig.
Sí sabem que un dels darrers masovers pretenia endur-se una caixa amb manuscrits antics de la casa, qui sap si per vendre'ls; sortosament avui són a l'Arxiu Comarcal de Terrassa. Seria bo que l'Ajuntament de St Llorenç Savall en sol·licités tenir una còpia.



{play}images/stories/mp3/flickr.mp3{/play}

 

Escriure un comentari

Maquis i emboscats (18). La mort del maquis Elio Ziglioli va ser un assassinat premeditat 1.1

A hores d'ara no hi ha dubtes que la mort de l'Elio Ziglioli va ser un assassinat premeditat. I el qualificatiu de premeditat no és gens gratuït: el maquis fou pres per la Guàrdia Civil mentre comprava pa, i no duia armes. Fins i tot amb les regles de joc del dictador i després d'haver-lo torturat, l'Elio havia d'haver anat a la presó i esperar judici i sentència, tal i com va acabar passant amb la majoria dels seus companys de grup. Però per comptes d'això es va donar l'ordre immediata d'assassinar-lo l'endemà  mateix d'haver-lo detingut. Això ja va quedar palès amb els testimonis que vam recollir al relat dels fets: les forces de l'ordre havien encarregat l'arribada d'un carro de trabuc molt ABANS d'engegar-li el tret mortal. Però l'assassinat pren encara més relleu quan sabem que la guàrdia civil va transferir l'ordre d'execució a un jove caçador de Castellar és a dir, a un civil. Una operació clarament delictiva per part de les forces d'ordre de l'estat que ja s'havia dut a terme dos mesos abans amb un altre assassinat recollit al registre de defuncions de Castellar, i del qual encara no sabem la identitat del mort. Tots dos casos són uns precedents que caldria analitzar en profunditat per al futur estudi d'altres actes policials similars a tota Espanya, sovint adornades amb frases com "saliendo a buscar depósitos de armas" o "por disparos procedentes del bosque' etc
Pel què sembla, la venjança podria haver estat el mòbil del caçador: com a soldat de reemplaçament hauria format part del contingent de l'exèrcit que l'any 1944 va combatre els maquis a l'anomenada Invasió de la Vall d'Aran. La seva unitat hauria estat capturada i desarmada pels maquis que tot seguit van deixar-los triar entre anar a França o tornar a Espanya. La major part dels soldats preferí tornar a Espanya però el retorn tenia un preu: en haver rendit les armes sense oferir cap resistència, el comandament franquista donà l'ordre que tots ells fossin afusellats. Poc abans de donar compliment a l'ordre, el propi General Moscardó intercedí pels soldats, amb la condició que la unitat anés a lluitar a primera línia a la Vall d'Aran. Una situació que devia resultar verament traumàtica al jove soldat castellarenc, que segurament acabà formant part d'un escamot d'execucions irregulars de les quals hi ha força testimonis de soldats de reemplaç de la Vall d'Aran.
Tampoc es pot descartar que les execucions de la carretera de Vilada (Berguedà) del 10 de novembre de 1949 amb la mort dels masovers Joan Vilella "moreno", Josep Barbotillo  i Josep Puertas, vinculats amb bases de suport als grups del maquis Marcel·lí Massana, fossin obra del caçador castellarenc: una de les versions dels fets que circulà assegurava que mentre anaven a descobrir un dipòsit d'armes, foren disparats per caçadors (altres versions parlen directament de maquis) i en la confusió "casualment" moriren els dits masovers. La guàrdia civil mostrà llurs capots foradats per perdigons, com a prova dels fets...

elio portrait Medium

El cas és que en 'petit comitè' (policia, jutge i secretari forenses...) es devia decidir que els fets passessin el més desapercebuts possibles i les explicacions - si és que arribava el cas que s'haguessin de donar - serien que l'italià havia intentat llençar una bomba de mà bo i estant emmanillat. Però com que els companys de l'Elio van acabar detinguts menys de dos mesos més tard i el nom de l'italià sortia una i altra vegada en tots els interrogatoris, la policia es va limitar a informar que l'Elio havia estat mort 'en un encuentro" amb la Guàrdia Civil o 'por intento de agresión a la fuerza de esta Unidad', explicacions que acabarien recollides a les sentències de tots els companys de viatge de l'Elio. Aquesta versió 'èpica' dels fets va esdevenir vox pòpuli i fou tan duradora que fins i tot l'any 1975 la va utilitzar el Tinent Coronel de la guàrdia civil Francisco Aguado Sánchez en publicar el seu llibre 'Maquis en España'.
No fou fins el 2002 amb la investigació de Josep Clara sobre la figura del també maquis Ramon Vila i Capdevila que per primer cop veié la llum aquella versió del 'petit comitè' que citàvem abans. Ara s'hi mencionava, a més de la compra a la fleca de Matadepera i els efectes personals que duia l'Elio, el carnet d'identitat fals que el guerriller duia a sobre: prova irrefutable que la policia en coneixia una identitat i que no la va voler consignar de cap manera a l'acta de defunció del Registre de Castellar del Vallès. De fet en Josep Clara també menciona un informe policial - redactat setmanes abans que el grup de maquis creués la frontera- on queda palès que la policia espanyola ja coneixia la verdadera identitat de l'Elio i parlaven d'ell com l'italià Helios Ziglione (sic). No són poques les persones de l'organització anarquista que sospitaven que a França, on hi tenien el quarter general, hi havia confidents.
I perquè se'l va assassinar, quina diferència tenia l'Elio Ziglioli amb la resta de companys detinguts? Perquè a l'acta de defunció no es va voler recollir el seu nom, ni que fos el del carnet fals, tal i com es venia fent d'habitud en aquests casos?
Per a mi la resposta no pot ser més senzilla: perquè era un estranger. I probablement també ho devia ser el maqui, del qual encara no en sabem la identitat, assassinat al mateix lloc, per la mateixa persona i en les mateixes circumstàncies, dos mesos abans. Recordem aquí el rebombori internacional que va causar p.e. la sentència a mort a Madrid de l'asturià Cristino Garcia Granda l'any 1946, combatent antifeixista condecorat amb el grau d' "Heroi Nacional de França" que durant el judici va dir "El fiscal ens diu bandolers. No ho som. Bandolers són els qui ens acusen, els qui martiritzen i maten de gana al poble. Nosaltres som l'avantguarda de la lluita del poble per la llibertat. Aquest judici és una farsa en la qual se'ns acusa de delictes que no hem comès. Però teniu pressa per desfer-vos de nosaltres. No voleu que el món vegi els nostres cossos martiritzats (...) ". La seva execució va provocar el tancament de relacions diplomàtiques entre Espanya i França.
Detenir estrangers - i encara més, condemnar-los a mort- no resultaria eficaç per a un règim autoritari col·laborador del feixisme i nazisme, que aleshores -4 anys després de la fi de la segona guerra mundial- maldava per obtenir reconeixement internacional. Des d'aleshores la consigna amb els estrangers capturats devia ser molt clara: eliminar-los i no deixar-ne cap rastre.
Tot i que el tancament d'aquesta història es gairebé total, cal remarcar dos aspectes que encara romanen foscos. El primer fa referència a la família Ziglioli, que passats 60 anys dels fets, no van saber res de l'Elio, bo i havent trucat a les portes més habituals com ara la Creu Roja Internacional i d'altres organismes similars. Un fet que no deixaria ben parada la organització de la CNT a l'exili, coneixedora de la desaparició i mort de l'Elio des de l'any 1949 i coneixedora també de la identitat i història del jove maquis italià, però que -pel què sembla- mai es va interessar a posar-se en contacte amb la família.
L'altre aspecte fosc fa referència al Grup de maquis 'Los Primos' amb el qual va entrar l'italià. Tots el interrogatoris i testimonis coincideixen a afirmar que van sortir de França el 3 de setembre de 1949, i sabem que el 24 es va produir el tiroteig a la carretera de Rocafort a Pont de Vilomara, i que el 29 l'Elio va ser assassinat. Una cronologia que no quadra per enlloc quan sabem que el trajecte de França fins a Barcelona es solia cobrir amb menys d'una setmana (i el maquis Joan Busquets, component del Grup Los Primos, així ho continua afirmant avui dia). Què va passar-los durant el 10 i el 24 de setembre...? Un dels interrogatoris suggereix que el grup va estar aturat una setmana a la base berguedana de cal Moreno perquè el guia Ramon Vila no els volia exposar a les proximitats de Barcelona sense abans tenir més notícies d'en Josep Sabaté, que era qui havia planejat les accions del grup. Ja tindríem l'explicació per a una setmana, però continua faltant una setmana i el més important, com pot ser que un lapsus de 15 dies no es pugui recordar? I encara més, com és que els interrogatoris de la policia no van mirar d'escatir-ho...?
En el capítol d'aspectes foscos tampoc podem oblidar que a Castellar l'assassinat de maquis va ser doble i que encara resta conèixer la identitat de l'altre guerriller que, probablement perquè actuava en solitari, va pel camí de caure en un oblit complet. Hi ha indicis que l'autòpsia del cos del desconegut es va realitzar per poder eliminar les proves que no havia estat mort per una arma reglamentària, és a dir, per extraure'n els perdigons.
70 anys hem trigat a recuperar el record i les restes de l'Elio Ziglioli. Poden semblar molts anys, i ho són, però tot i amb això són molts menys dels que haurien volgut els feixistes espanyols que havien manat assassinar-lo.



3 comentaris

Més articles...

  1. 10 anys del caudelguille i la galeria encara tira!
  2. Valls, Rius i Rieres. Sant Llorenç Savall amb noms i cognoms (s.XVIII - XIX)
  3. Camins tenyits de pintura
  4. El Mas Riera de Sant Sebastià, un embolic toponímic