Sant Llorenç Savall, el carrer Rectoria 200 anys enrere
Aquest tram del carrer Barcelona formava part del carrer Baix Rectoria
Aquí us oferim una proposta de la fesomia que devia tenir l'antic carrer de la Rectoria - aleshores anomenat c/Baix de Rectoria- , carrer que voltava bona part de l'església i al qual hi havia - naturalment- la rectoria.
Repassant els seus ocupants descobrirem l'origen d'alguns dels noms de casa que, la majoria, van quedar fixats entre el període 1750-1850. No obstant això, algunes cases avui han adoptat noms de les primeries del segle XX.
No és ara la nostra intenció canviar els noms dels casals sinó obtenir una instantània en el temps de quines erens les llars i els seus habitants, a mitjan segle XIX. I sent com va ser el segle de la vinya, mirar de saber quines terres cultivaven els seus estadants.
L'antic carrer Baix de Rectoria comprenia l'actual carrer i placeta de la Rectoria i també l'actual tram del carrer Barcelona que arriba fins al carrer del torrent Micó, lloc on hi havia un pont molt estret i sense baranes per salvar el torrent. La profunditat d'aquest torrent Micó devia ser important, donat que la nit del 23 de novembre de 1879 un foraster hi va perdre la vida en caure-hi.
Encreuament del carrer Baix de Rectoria (esquerra) amb el torrent Micó (dreta). Aquí hi havia un pont
Repassant els seus ocupants descobrirem l'origen d'alguns dels noms de casa que, la majoria, van quedar fixats entre el període 1750-1850. No obstant això, algunes cases avui han adoptat noms de les primeries del segle XX.
No és ara la nostra intenció canviar els noms dels casals sinó obtenir una instantània en el temps de quines erens les llars i els seus habitants, a mitjan segle XIX. I sent com va ser el segle de la vinya, mirar de saber quines terres cultivaven els seus estadants.
L'antic carrer Baix de Rectoria comprenia l'actual carrer i placeta de la Rectoria i també l'actual tram del carrer Barcelona que arriba fins al carrer del torrent Micó, lloc on hi havia un pont molt estret i sense baranes per salvar el torrent. La profunditat d'aquest torrent Micó devia ser important, donat que la nit del 23 de novembre de 1879 un foraster hi va perdre la vida en caure-hi.
Encreuament del carrer Baix de Rectoria (esquerra) amb el torrent Micó (dreta). Aquí hi havia un pontComencarem el nostre viatge en el temps per l'actual casa de façana estreta de cal Polla (no.4, sense número a la façana), a tocar de cal Ramon Agell ("cal Ramon") i que aleshores es deia Cal Pauet. Segons el metge Barriga, el 1802 hi visqueren el Ramon Valls i Serra, paraire fill del pagès Pau Valls - i d'aquí devia venir el sobrenom "Pauet" de la casa - i la Coloma Armengol i Mirambell, amb qui es casà el 1789, després d'haver enviudat de la Teresa Vilardell. De l'unic fill hereu sabem que ja no es dedicava al tèxtil; el Josep Valls i Agell era pagès, i consta que tenia dues cases al c/Baix de Rectoria, i que cultivaven dos horts en propietat al Burc i un tros a parceria a l'Ermengol, i un altre a la casa de l'Agell.
Segons l'agrimensor Pere Ribas, l'any 1863 al no. 1 del carrer Rectoria el Josep Valls tenia el renom de "xaconet", i l'estreta casa també donava - com avui - al carrer nou. També sabem que el Valls de cal Pauet tenien en propietat el cotxe de l'època, un mulo.
L'actual renom de la casa no té relació amb cap genital masculí sinó que, segons sembla, prové d'una jove filla per casar que - de forma figurada - rebia el nom d'una gallina jove, significat real del mot.
Segons l'agrimensor Pere Ribas, l'any 1863 al no. 1 del carrer Rectoria el Josep Valls tenia el renom de "xaconet", i l'estreta casa també donava - com avui - al carrer nou. També sabem que el Valls de cal Pauet tenien en propietat el cotxe de l'època, un mulo.
L'actual renom de la casa no té relació amb cap genital masculí sinó que, segons sembla, prové d'una jove filla per casar que - de forma figurada - rebia el nom d'una gallina jove, significat real del mot.
superposició en verd sobre mapa actual, del carrer Baix de Rectoria de 1854
A continuació hi havia la casa actual de cal Marfà (no.6) que abans era cal Serra de l'església, concretament del bracer Agustí Serra i Daví casat amb la Maria Borrell, matrimoni del qual no sobrevisqué cap baró. Pels volts de 1839 la hereva Maria Serra i Borrell es va casar amb el Ramon Marfà i Ros vingut de Moià, i amb el mateix ofici que el seu pare Jaume, conegut com "el maquinaire" pel doctor Barriga. El cas és que des de llavors, la casa es dirà cal Marfà, tot i que suposem que el 1854 la meitat de la façana encara devia ser la segona casa dels de "cal Pauet" que hem esmentat.
El 1854 ens consta que el bracer Agustí Serra Daví tenia dos horts en propietat al Burc, i cultivava a parceria un tros a la casa de La Serra i també a la casa de l'Agell. Noteu que pràcticament els trossos gairebé comparteixen les mateixes localitzacions que els veïns de cal Pauet.
El 1854 ens consta que el bracer Agustí Serra Daví tenia dos horts en propietat al Burc, i cultivava a parceria un tros a la casa de La Serra i també a la casa de l'Agell. Noteu que pràcticament els trossos gairebé comparteixen les mateixes localitzacions que els veïns de cal Pauet.
cal Quirze tocant amb cal Marfà, pedra gravada amb la data 1678Cal Quirze (no. 8). El pagès Quirze Rifé i Lloberas i la Magdalena Criac no van tenir barons, però van afillar un nen orfe dit Josep Ventura, àlies "Rifé" que de gran va ser fabricant de draps. El 1765 el Josep es va casar en segones núpcies amb la llevadora del poble, la Mònica Daví i Lloberas - a la casa on vivia, a l'actual carrer Ripoll, encara hi podem veure la llinda gravada amb el símbol de la llançadora, senyal inequívoc que els negocis li devien anar prou bé. La tradició dels Rifé d'alternar Josep amb Quirze continuà, però l'hereu de la casa de cal Quirze fou el teixidor de llana Gabriel Rifé i Daví, que el 1797 es casà amb na Maria Borrell i Armengol, matrimoni del qual no sobreviuria cap baró, per la qual cosa l'hereva fou la Teresa Rifé que en casar-se el 1828 amb el pagès Llorenç Riera i Vilatersana, la casa passà dels Rifé als Riera, i així continuà ben bé fins els nostres dies. Dels anys 40 del segle passat, la casa de Cal Quirze també es va conèixer com "cal Carter", de quan el Joan Roma i Daví repartia les cartes i els diaris pel poble. La gorra del Joan s'ha conservat.
Segons l'amillarament de 1854 la Teresa Rifé de cal Quirze tenien tros en propietat a la Vallxica - a tocar del camí de la Font de Pere Miquel, la barraca que s'hi conserva és d'obra- i a parceria un tros a La Bosqueta i un altre a la Baga de La Muntada.
Segons l'amillarament de 1854 la Teresa Rifé de cal Quirze tenien tros en propietat a la Vallxica - a tocar del camí de la Font de Pere Miquel, la barraca que s'hi conserva és d'obra- i a parceria un tros a La Bosqueta i un altre a la Baga de La Muntada.
Cal Ferreret (no.10, sense número a la façana), antigament conegut en temps del doctor Barriga com cal Ferrer Negre, i llavors el ferrer que hi treballava era el Llorenç Espalter i Solà, que morí el 1837 "d'una desgràcia". Era casat amb la Gertrudis Borrell i Cadafalch i no ens consta que del matrimoni sobrevisqués cap baró, però a l'amillarament de 1854 continua figurant a la casa del c/Baix de Rectoria un Llorenç Espalter que tenia trossos en propietat als Horts i al Rossell, mentre que a parceria cultivava un tros a La Muntada.
Cal ressenyar que el punt més enlairat del Rossell - entre Creu Vermella i el Coll Roig - avui s'anomena, justament, el turó del Ferreret (cota 586,6), segurament perquè els de cal Ferreret hi tenien la vinya i la barraca, que s'ha conservat en molt bon estat
La Barraca 126 al turó del Ferreret (Rossell)
Per alguns documents que hem consultat creiem que l'obertura actual de l'inici del passeig de la Rectoria, era conformada per una altra casa que havia estat independent de cal Ferreret: era la del Jaume Valls, que segons el doctor Barriga l'any 1802 tenia el renom de 'lo bonic'. Sospitem, gairebé per eliminació d'altres candidats, que el seu nom complet era l'hereu Jaume Valls i Vilatersana, que l'any 1805 es casà amb la Maria Gotés i Dalmau i tingueren 7 fills, cap dels quals foren albats!
Segons l'amillarament de 1854 el de cal Bonic ho cultivava tot en propietat: a la Vallxica (x2), Burc, casa Barrué, i a Salallassera.
Cal ressenyar que el punt més enlairat del Rossell - entre Creu Vermella i el Coll Roig - avui s'anomena, justament, el turó del Ferreret (cota 586,6), segurament perquè els de cal Ferreret hi tenien la vinya i la barraca, que s'ha conservat en molt bon estat
La Barraca 126 al turó del Ferreret (Rossell)Per alguns documents que hem consultat creiem que l'obertura actual de l'inici del passeig de la Rectoria, era conformada per una altra casa que havia estat independent de cal Ferreret: era la del Jaume Valls, que segons el doctor Barriga l'any 1802 tenia el renom de 'lo bonic'. Sospitem, gairebé per eliminació d'altres candidats, que el seu nom complet era l'hereu Jaume Valls i Vilatersana, que l'any 1805 es casà amb la Maria Gotés i Dalmau i tingueren 7 fills, cap dels quals foren albats!
Segons l'amillarament de 1854 el de cal Bonic ho cultivava tot en propietat: a la Vallxica (x2), Burc, casa Barrué, i a Salallassera.
Al costat de cal Bonic i tancant la placeta - i de costat amb l'actual rectoria - hi havia Cal Jan, que era de l'hereu bracer Climent Brossa i Farell, fill del Joan Brossa, "el jan". El 1823 es casà amb Teresa Calvó i Colomer. A més a més de la casa al c/Baix de Rectoria en tenien una altra al c/ Rifé. Cultivaven a parceria dos trossos, un a La Serra i un altre a Les Oliveres.
A continuació hi havia la Rectoria (no.12) o Patronat, que era més petitona que l'actual. L'any 1962 i després d'haver suportat les riuades de setembre i novembre, l'endemà del dia de Nadal una espectacular nevada de més d'un metre de gruix esfondrà de cop el sostre de la rectoria. Sortosament, ningú va prendre mal. Tal i com explica Esteve Busquets i Mola al llibre Entre vinyes i telers "S'inundaren les terres del Burc, de Vilatersana, de les Conques, de la Vall d'Horta....I a vila, pel carrer de Torrent Micó l'aigua causà estralls a la fassina Nasset, cal Gregori, Cal Busquetó, Cal Punyalet i moltes altres cases del carrer de Baix o de Joan Aguilà. També s'inundà la Germandat dels Pagesos i el Ripoll arribà a la placeta del Patronat, a cal Maurici, a la torre del Blasi i altres llocs. Els estandants de cal Maurici es salvaren pels cabells. El Patronat i la sala gran del Casal de l'Infant, així com la Rectoria, sofriren molts danys (...)"
La rectoria amb la Torre del Blasi al fons. El carrer Baix Rectoria continuava per les escales del fonsA l'altra banda de la Rectoria, separada per un camí molt semblant a l'actual i prenent bona part de l'actual torre del Blasi (no.14?) - hi havia cal Jorba, que l'habitaven dos germans vinguts de Jorba (comarca de l'Anoia), el Joan i l'Anton Torra i Marimon. El Joan era bracer, i el 1817 es casà amb la vídua Marianna Palmés i Ventura: el 1854 consta que l'hereu Josep cultivava un hort en propietat al Burc i un tros a parceria a La Serra. L'Anton fou bregador de cànem i el 1819 es casà amb la llorençana Margarida Rovira i Rifé. El 1854 consta que l'Anton vivia al carrer de Dalt de Creu de Pedra, i cultivaven a parceria un tros a Ponsferrer.
La següent casa era coneguda com cal Nasi de la qual no sabem encara res, però suposem que devia ser la casa que ocupava part de la Torre del Blasi actual i el tros de l'Avinguda de Catalunya que du al pont de mossèn Miró, pont que no es construí fins el 1868. De fet, el llistat de noms del padró de 1867 especifica que el tal "Nasi" ocupava més números del c/ Baix de Rectoria.
Com que no són molts els Ignasis de l'època, en citarem uns quants que podrien ser candidats: el Josep Alavedra i Sala, pastor-bracer-pagès natural de Mura, àlies "el músic", el 1842 tingué un fill de nom Ignasi (hereu) llur padrí era l'Ignasi Oliver (i Giralt, casat el 1847). Ignasi Sala (sastre natural de Mura), Ignasi Oliveras (pagès de Les Oliveres, 1820), Ignasi Cava (baster, el 1805 fou el primer Cava que arribà al poble), l'Ignasi Cadafalch (nat el 1844, hereu, el padrí del qual també fou l'Ignasi Oliver, llavors encara solter), Ignasi Munt (1750's).
A l'amillarament de 1854 però, no ens consta cap Ignasi posseïnt una casa al c/ Baix de Rectoria...
Com que no són molts els Ignasis de l'època, en citarem uns quants que podrien ser candidats: el Josep Alavedra i Sala, pastor-bracer-pagès natural de Mura, àlies "el músic", el 1842 tingué un fill de nom Ignasi (hereu) llur padrí era l'Ignasi Oliver (i Giralt, casat el 1847). Ignasi Sala (sastre natural de Mura), Ignasi Oliveras (pagès de Les Oliveres, 1820), Ignasi Cava (baster, el 1805 fou el primer Cava que arribà al poble), l'Ignasi Cadafalch (nat el 1844, hereu, el padrí del qual també fou l'Ignasi Oliver, llavors encara solter), Ignasi Munt (1750's).
A l'amillarament de 1854 però, no ens consta cap Ignasi posseïnt una casa al c/ Baix de Rectoria...
Adosada a cal Nasi després vindria la casa de cal Roca (no. 62 Avda. Catalunya), propietat del Francesc Roca i Soler, hereu de la casa de La Roca (Vall d'Horta), del Molí fariner de La Roca (Vall d'Horta), de la casa de Ponsferrer i també d'un tros al Camp d'en Lluís. En Francesc Roca fou alcalde de Sant Llorenç Savall durant el període 1843-1844. La seva casa del c/Baix de Rectoria és l'actual casa cantonera amb el carrer Barcelona, sent part de l'actual botiga Consum.
Francesc Roca i Soler, propietari de La Roca de la Vall d'Horta, també tenia casa al carrer Baix Rectoria
Francesc Roca i Soler, propietari de La Roca de la Vall d'Horta, també tenia casa al carrer Baix RectoriaA continuació vindria cal Pou (nos. 2 & 4), avui, botiga d'electrònica i ferreteria. Desconeixem quins foren els estadants d'aquest gran casal, però sí sembla que al llarg del segle divuit i primers del dinou, hi hagué un llinatge de Valls que es feien dir "del Pou" i així ho feien constar com a cognom, com volent diferenciar una nissaga concreta de Valls.
Com que sabem que el 1854 uns tercers Valls vivien i tenien casa al c/Baix de Rectoria, els hi adjudiquem aquesta casa, a l'espera de tenir més informació al respecte. En aquest cas es tractaria d'en Joan Valls i Agell i Serra, hereu del primer matrimoni del seu pare Llorenç Valls i Agell i Riera. El Joan Valls feia de paraire i de pagès, i el 1800 es casà amb Caterina Riera i Rovira: sabem que van tenir 8 fills dels quals 2 foren albats i un Joan, que morí "de nit repentinament" a l'edat de 18 anys. Sabem que cultivava - tot en propietat - a Collbarra, Burc, Rossell, Sot del Verdaguer i a La Serra, i que tenia en propietat una fàbrica al carrer Nou, a més de disposar d'un mulo i d'un ase. Pel nombre de propietats a les seves mans, es podria ben bé dir que si el Joan no era d'una nissaga de Valls del Pou, sí que semblaria tenir prou pedigrí!
Com que sabem que el 1854 uns tercers Valls vivien i tenien casa al c/Baix de Rectoria, els hi adjudiquem aquesta casa, a l'espera de tenir més informació al respecte. En aquest cas es tractaria d'en Joan Valls i Agell i Serra, hereu del primer matrimoni del seu pare Llorenç Valls i Agell i Riera. El Joan Valls feia de paraire i de pagès, i el 1800 es casà amb Caterina Riera i Rovira: sabem que van tenir 8 fills dels quals 2 foren albats i un Joan, que morí "de nit repentinament" a l'edat de 18 anys. Sabem que cultivava - tot en propietat - a Collbarra, Burc, Rossell, Sot del Verdaguer i a La Serra, i que tenia en propietat una fàbrica al carrer Nou, a més de disposar d'un mulo i d'un ase. Pel nombre de propietats a les seves mans, es podria ben bé dir que si el Joan no era d'una nissaga de Valls del Pou, sí que semblaria tenir prou pedigrí!
A continuació vindria la casa anomenada Cal Silvestre (nos.6 & 8), del bracer Silvestre Rovira i Riera (fill del Josep, paraire i nét del teixidor de lli, Silvestre Rovira i Valls). Si ens fixem en el llindar del no. 6 hi podrem llegir el nom sencer. Casat el 1810 amb la Teresa Daví i Genestós, aquest Silvestre sembla que abandonà la tradició familiar del tèxtil i es dedicà de ple a fer de pagès: segons l'amillarament de 1854 aquests Rovira cultiven en propietat a Comabella, Horts, tres trossos al Burc, i a parceria al Galí, Saladelafont i també un tros a La Codina, a més de disposar de mulo propi. Consta també, que els de cal Silvestre tenien dues cases al carrer Baix Rectoria.
Tots els cultius de la casa del Pou eren de propietat, fet que demostraria la puixança econòmicadel llinatge de la família Valls que l'ocupava
La següent casa és cal Ranxero (no.10) Aquesta casa coincideix amb l'actual carnisseria de cal Quico que, tal i com consta gravat al llindar, fou reconstruïda el 1897. El ranxero no era altre que el bracer Josep Sors i Lloberas, segona generació del Josep Sors i Vallcorba, bracer vingut cap a l'any 1760 de Gallifa. El 1811 el Josep es casà amb la Paula Borrell i Serra i tingueren 9 fills del quals en perderen 7 d'albats i un, l'Isaac, que el 24-6-1838 amb només 4 anys, caigué dins un pou al tros que cultivaven a La Serra. Avui el pou encara es conserva al costat del corriol que mena del torrent del Burc a La Serra. Jo l'anomeno el pou de l'Isaac.
El 1854 consta que la família Sors Lloberas cultivaven en propietat a Collbarra i al Carner, i a parceria un tros a La Serra.
El 1854 consta que la família Sors Lloberas cultivaven en propietat a Collbarra i al Carner, i a parceria un tros a La Serra.
La següent casa (nos.12 & 14, avui una perruqueria) el 1867 era coneguda com a cal Garrofer. Segons el metge Barriga, el 1821 hi havia un Garrofa que vivia al carrer Barcelona: el Magí Ollé, que segons la data del dietari del metge tant podia viure al c/ del Miq de Creu de Pedra com al c/Barcelona...
El Magí Ollé i Rossinyol era fill del paraire Mariano Ollé i Roig que, per enviudaments succesius, s'havia casat fins a tres vegades. El Magí es casà el 1819 amb Magdalena Manyosa i Oms i tingueren un únic fill, l'Andreu, que segons l'amillarament de 1854 vivia al carrer Mig de Creu de Pedra i cultivava en propietat a la Vallxica, i a parceria a Les Oliveres i a la casa Comagran (Comadran?).
Cal dir que a l'amillarament de 1854 no consta que, específicament, cap Oller fos propietari de cap casa al c/Baix de Rectoria. Allò que sí sabem és que el 1854 una casa del carrer Baix Rectoria era propietat d'en Francisco Madella, natural de Riells, el nou propietari de la casa Genescà i casat amb la Francisca Genescà.
Al llarg de tot el segle dinou els Munt foren els punyalet del carrer Baix de Rectoria
La següent casa, identificada també in situ, és Cal Punyalet (no.16), sobrenom que tenien els Munt i més concretament el bracer Josep Munt i Rius, casat el 1833 amb la Teresa Valls i Olivé i que van tenir 7 criatures, de les quals només una fou albada. El 1854 consta que aquests Munt cultivaven en propietat als Horts, Burc (x2) i a parceria a l'Ermengol, i que també tenien un ase propi.
Sabem del cert que una barraca de vinya molt característica pertany als Munt de cal Punyalet i està situada prop de Creu Vermella, un topònim que deuria quedar absorbit pel més genèric dels HORTS.
L'origen del renom Punyalet, ja consignat pel metge Barriga el 1802, no queda massa clar: segons els Munt de Sant Llorenç Savall podria tenir a veure amb algun avantpassat que sempre duia un punyal al cinyell. Segons els Punyalet de Castellar (Pilar, Maite i Jordi) es podia tractar d'una creu en forma de punyal gravada en una de les pedres de la casa o bé d'una pedra trobada al tros i que tindria gravada aquesta forma. Aquests punyalets de Castellar també m'expliquen que una avantpassada seva havia estat muller d'un Cot de La Bosqueta, de la qual els havia arribat la història dels temps dels sarraïns per la qual la mestressa de la casa, una dona ja gran, va dir als estadants que fugissin, que ella es quedaria a la casa. Pel què sembla, la dona fou cremada viva a la llar de foc, a mans dels sarraïns.
Sabem del cert que una barraca de vinya molt característica pertany als Munt de cal Punyalet i està situada prop de Creu Vermella, un topònim que deuria quedar absorbit pel més genèric dels HORTS.
L'origen del renom Punyalet, ja consignat pel metge Barriga el 1802, no queda massa clar: segons els Munt de Sant Llorenç Savall podria tenir a veure amb algun avantpassat que sempre duia un punyal al cinyell. Segons els Punyalet de Castellar (Pilar, Maite i Jordi) es podia tractar d'una creu en forma de punyal gravada en una de les pedres de la casa o bé d'una pedra trobada al tros i que tindria gravada aquesta forma. Aquests punyalets de Castellar també m'expliquen que una avantpassada seva havia estat muller d'un Cot de La Bosqueta, de la qual els havia arribat la història dels temps dels sarraïns per la qual la mestressa de la casa, una dona ja gran, va dir als estadants que fugissin, que ella es quedaria a la casa. Pel què sembla, la dona fou cremada viva a la llar de foc, a mans dels sarraïns.
La darrera casa d'aquest costat del c/Baix de Rectoria, és la casa del Fuster del Pont (no. 18, actual cal Pascuet), renom que ja ens indica que era al costat mateix del pont del Torrent Micó. La nissaga de fusters eren els Rossinyol, i a mitjans del segle dinou l'hereu fou el Francesc Rossinyol i Casanovas que el 1835 es casà amb la Coloma Valls i Riera. Sabem que el 1854 cultivaven en propietat a la Vallxica, Horts, Burc, i a parceria a Salallassera, Ermengol i al Romeu. A més de tenir dues cases al c/Baix Rectoria en tenien una altra al carrer de Dalt de Creu de Pedra. Per l'agrimensor Pere Ribas sabem que el 1863 la casa era coneguda, efectivament, com "cal fuster del pont".
En primer terme, cal Fuster del Pont (esquerra) i cal Gregori (dreta)
En primer terme, cal Fuster del Pont (esquerra) i cal Gregori (dreta)Si des del pont anem de tornada cap a l'església, seguirem l'altre costat del carrer i la primera casa cantonera amb el torrent Micó té un rellotge de sol a la façana: és Cal Gregori (nos. 17 & 15), nom que deriva del ferrer Gregori Marquet i Gomar, hereu d'una antiga nissaga al poble, de quan els seus ancestres recaptaven els impostos pel senyor del Castell de Pera, i llur família havien viscut al Marquet de les Roques i més tard adquiriren el Marquet de l'Era, l'actual ajuntament. El Gregori es casà el 1833 amb una cosina germana seva, na Maria Rosa Marquet i Roca. L'any 1851 el Gregori Marquet fou alcalde del poble. Segons consta a l'amillarament de 1854 la casa del c/Baix Rectoria ocupava dos casals i els estadants cultivaven en propietat dos trossos al Burc, i a parceria al Carner i dos trossos a La Muntada, mas de la Vall d'Horta que era propietat del seu cosí Jaume Marquet i Roca, que també fou alcalde de 1860 fins al 1862.
Aquests Marquet també disposaven de mulo propi per feinejar a la vinya.
El Gregori Marquet era descendent del llinatge que recaptava impostos per al Senyor del Castell de Pera
Aquests Marquet també disposaven de mulo propi per feinejar a la vinya.
El Gregori Marquet era descendent del llinatge que recaptava impostos per al Senyor del Castell de PeraLa casa a continuació de cal Gregori era Cal Llop (13). El llindar que data de 1689 no estem massa segurs que fos original de la casa. El renom de Llop l'ostentava el Francesc Soler i Gotés, bracer que a l'agost de 1831 sabem del cert que li fou encarregat de construir la barraca del doctor Barriga, al torrent Bo. En Francesc es casà el 1819 amb la Paula Riera i Valls i tingueren 7 criatures, de les quals 3 foren albades. El 1854 consta que els de cal Llop cultivaven en propietat a Collbarra, Vallxica, Horts, i a parceria a La Serra i al Rossinyol. A banda de tenir un ase, sabem que també eren propietaris d'una casa al carrer Dalt de Creu de Pedra.
detall del llindar dels Dalmau de cal BonhomeLa següent casa és Cal Bonhome (no.11, il·legible), casa que fou del pagès Joan Dalmau i Solà, casat el 1810 amb la Maria Rius i Riera i amb la qual tingueren 10 fills, dels quals 6 foren albats. El 1854 els de cal Bonhome cultivaven quatre trossos en propietat: a la Costa del Rifé, Burc, Casa Barrué, Camp d'en Lluís, i a parceria tenien tres trossos: a La Serra, Rossinyol, i a les Oliveres. També consta que a la casa tenien un ase en propietat.
De cal Bonhome segueix Cal Sastre Nou (nos. 9 & 7, llindar amb inscripció d'Àngela Sala, 1678). El tal sastre era el Jaume Soldevila i Garriga que el 1840 vingué de Sant Miquel de Castelltallat, parròquia sufragània de Sant Mateu del Bages, per casar-se amb la llorençana Antònia Rossinyol i Casanovas, donzella filla del 'cal fuster del pont' que ja hem conegut.
En Jaume era el més petit del mas Soldevila, gran casal que a dia d'avui es troba totalment reconstruït després d'haver cremat pels quatre costats en un paorós incendi ocorregut el 1998. Actualment la Mercè Soldevila serà la darrera portadora d'un cognom que documentalment es remunta al segle XV. El 1854 el sastre nou a més de fer de sastre, també feia de pagès i consta que a parceria cultivava un tros a l'Ermengol. Tal i com també passava amb el doctor Barriga, molts clients seus devien pagar amb hores passades al tros de "cal sastre nou". No cal dir que hi ha un bon viatge fins arribar a Castelltallat i no obstant això, un germà i un veí de la població van venir expressament a Sant Llorenç Savall per apadrinar dos nounats del matrimoni.
Jaume Soldevila i Garriga era del llinatge de la casa homònima de Castelltallat, el casal a peu de turó
En Jaume era el més petit del mas Soldevila, gran casal que a dia d'avui es troba totalment reconstruït després d'haver cremat pels quatre costats en un paorós incendi ocorregut el 1998. Actualment la Mercè Soldevila serà la darrera portadora d'un cognom que documentalment es remunta al segle XV. El 1854 el sastre nou a més de fer de sastre, també feia de pagès i consta que a parceria cultivava un tros a l'Ermengol. Tal i com també passava amb el doctor Barriga, molts clients seus devien pagar amb hores passades al tros de "cal sastre nou". No cal dir que hi ha un bon viatge fins arribar a Castelltallat i no obstant això, un germà i un veí de la població van venir expressament a Sant Llorenç Savall per apadrinar dos nounats del matrimoni.
Jaume Soldevila i Garriga era del llinatge de la casa homònima de Castelltallat, el casal a peu de turóSegons l'agrimensor Pere Ribes a continuació hi havia una casa que el 1867 era deshabitada i que era propietat dels Rovira de cal Silvestre, els mateixos que ja hem vist a l'altre costat del mateix tram de l'actual carrer Barcelona. Sospitem que era anomenada cal Quico (nos. 5 & 3 ) i que el tal Quico devia ser el Francisco Rovira i Solà, àlies "Bonaparte", fill d'en Silvestre Rovira i Valls, i que el 1810 el doctor Barriga tenia aconductat al c/Baix de Rectoria. Aneu a saber si en Francisco Rovira va ser partidari o col·laboracionista de l'ocupació francesa entre 1809 - 1814... El tal Bonaparte - que devia romandre solter, a l'octubre de 1822 comprà 9 càrregues de vi al doctor Barriga.
I per últim tenim, també en un relació de 1867, una casa que es deia cal Mostres (no.1, actualment una peixeteria). No tenim informació de quin podia ser l'orígen del renom, però sí podem apuntar que el 1812 el doctor Barriga tenia aconductat al c/Baix de Rectoria un teixidor de draps anomenat Miquel Casals, teixidor del qual no sabem absolutament res perquè als arxius parroquials no hi consta cap llinatge de cognom Casals a Sant Llorenç Savall. Fàcilment aquesta casa podia pertànyer - tot i que no hi visqués- al pagès Andreu Camprubí i Borrell, que el 1829 es casà en primers núpcies amb l'Anna Costa i Cava, matrimoni del qual no sobrevisqué cap de les tres criatures a més de perdre la muller pocs anys més tard, casant-se novament el 1843 amb la castellarenca Antònia Girbau i Garriga, matrimoni que ja no tingué fills.
Sorprèn molt, que la nissaga dels Camprubí, arribats de Monistrol de Calders i que amb només dues generacions, l'Andreu ja ostentés el rècord de terres en cultiu a Sant Llorenç Savall: un total de 14 trossos! repartits de la següent manera: en propietat a la Costa del Rifé (x2), Vallxica (x2), Horts, Burc (x4), Carner, Camp d'en Lluís i el Borrell. A parceria a Saladelafont i a Vilatersana. No cal dir que per poder treballar tots aquest trossos, l'Andreu tenia un ase en propietat .
Tot i ser propietaris d'aquesta casa de 'cal Mostres', l'Andreu Camprubí devia tenir la seva residència al carrer Nou, casa que també era de la seva propietat.
A mitjan segle dinou la plaça era gairebé closa del tot, i força més petita que l'actual
Sorprèn molt, que la nissaga dels Camprubí, arribats de Monistrol de Calders i que amb només dues generacions, l'Andreu ja ostentés el rècord de terres en cultiu a Sant Llorenç Savall: un total de 14 trossos! repartits de la següent manera: en propietat a la Costa del Rifé (x2), Vallxica (x2), Horts, Burc (x4), Carner, Camp d'en Lluís i el Borrell. A parceria a Saladelafont i a Vilatersana. No cal dir que per poder treballar tots aquest trossos, l'Andreu tenia un ase en propietat .
Tot i ser propietaris d'aquesta casa de 'cal Mostres', l'Andreu Camprubí devia tenir la seva residència al carrer Nou, casa que també era de la seva propietat.
A mitjan segle dinou la plaça era gairebé closa del tot, i força més petita que l'actualEl carrer Baix de Rectoria però, no acabava aquí. Després de cal Mostres i passades les escales que duien a una plaça major - plaça molt més petita que la d'avui- , hi havia dues cases més que separaven el c/Baix de Rectoria de la plaça i pràcticament tancaven aquesta amb l'església i el seu fossar. És molt possible que aquestes dues darreres cases fossin derruïdes en ampliar la plaça i obrir l'Avinguda de Catalunya. Eren les següents
1. Cal Busigué. Descendent directe de la casa Ermengol - el seu pare Isidre havia estat batejat a l'ermita de Sant Feliuet- a cal Busigué hi vivia el Josep Armengol i Valls, casat el 1828 amb l'Anna Valls i Valls, amb qui va tenir 5 criatures, de les quals 3 foren albades. El 1840 l'Anna morí de forma sobtada i sis anys més tard el Josep es tornà a casar amb la també vídua Eulàlia Voltà i Solà, filla de Sant Feliu del Racó i amb qui ja no tingueren fills. Els de cal Busigué cultivaven en propietat al Camp d'en Lluís, i a parceria a Salallassera i Agramunt. Sabem que a l'octubre de 1826, l'hereu Busigué cobrí formigons en una de les vinyes del doctor Barriga i que tres anys abans el seu pare l'Isidre, havia segat el blat dels camps que el metge tenia al Camp d'en Lluís. Durant la verema de l'octubre de 1827, l'Isidre també tingué llogat el cobell del dr. Barriga.
2. Cal Clusella del Llorenç Clusella i Espalter, que el 1823 es casà amb la Margarida Torrespaya i Padrós, natural de Gallifa i amb qui tingué 4 fills, dels quals dues albades. Sabem que l'any 1854 cultivaven en propietat als Horts, i a parceria a Saladelafont, La Serra i al Rossinyol. El Llorenç Clusella també tenia ase propi.
la barraca restaurada 123 del Rossinyol bé podria haver estat del Llorenç Clusella del carrer Rectoria
la barraca restaurada 123 del Rossinyol bé podria haver estat del Llorenç Clusella del carrer RectoriaI fins aquí les cases i tots els noms dels llorençans que l'any 1854 consta que vivien al c/Baix de Rectoria, molts dels quals ens descobreixen l'orígen dels renoms de casa que encara avui s'han conservat i d'altres que segurament ja havien caigut en l'oblit. Fem notar que força veïns del carrer, cultivaven a parceria un tros a La Serra (era una fòrmula d'avinentesa per tal d'ajudar-se i vetllar per les terres que cultivaven...?) També cal remarcar que bona part del veïnat disposava d'animal propi per a les tasques agrícoles, fet que destaquem perquè només la meitat dels pagesos llorençans en disposaven i que, quan l'havien de prestar, tenia un preu. Potser aquest fet ens podria fer pensar que el veïnat del c/Baix de Rectoria podria ser catalogat de 'pagesos benestants"...?
Com a curiositat també constatem que no hi havia cap Daví al c/Baix Rectoria, tot i ser - de llarg - el cognom que juntament amb els Valls, s'escamparen com cap altre pel nostre poble.
A aquest treball purament documental, convindria afegir la part testimonial que acabés de perfilar i corregir aquesta fotografia d'un temps concret, el temps de la vinya a Sant Llorenç Savall.
Escriure un comentari
