Itinerari 1. La mort a l´Edat del Ferro

Aquesta primera caminada us proposa iniciar-vos en la modalitat de ‘fora de camí’, en un entorn limitat i proper al Qm 12 de la carretera de Talamanca. En aquesta zona tan petita el maremàgnum de camins és tal, que fer aquest itinerari us resultarà un bon assaig per tal d’aprendre a reconèixer algunes de les principals referències que es recullen en la major part dels textos d’orientació per camins de muntanya. Sent una ruta pel vessant assolellat, es pot fer el mes de desembre.
 
 

Itinerari 1 La font de l'Hort: la mort a l'Edat del Ferro
 
 
 
1. La carretera BV-1221 Terrassa-Talamanca. Segurament en els temps dels cavalls i carruatges aquesta carretera transcorria més aprop de la llera del torrent de les Arenes, per dessota l’actual traçat, tal i com testimonien alguns trams que encara es conserven amb pedres dretes formant fites, a modus d’antic vallat. Molt millor haver separat la carretera de la llera, no fos cas que un aiguat s’ho emportés tot avall.
Passarem pel costat de la masia de la Barata, la font de l’Olla, l’Alzina del Sal·lari i poc després del Qm12 veurem la raconada dels xiprers. Deixarem el cotxe o la bici en aquest lloc. Cota 763.
 
 

 
 
2. Expulseu-vos la mandra matinera. És hora de baixar del cotxe, de respirar aire pur. Vinga, som-hi que es farà tard si continueu fent el ronso! Aneu si us plau al peu del xiprer. Hi trobareu una pedra amb una inscripció en llatí. Llegiu-la i no us mogueu. “Richard·Benasco·Argemi·tormenta et flamma vincere sola fi(d)es + pot vit. VII IX MCM XXXVI”. Tormenta i flama només les pot vèncer la fe. Es tracta d’un empresari castellarenc que a principis de la guerra civil fou assassinat a trets en aquest lloc i cremat amb benzina un xic més avall. La seva mort, un cop acabada la guerra, únicament fou certificada mercès a la dentadura i unes claus que es van poder trobar. Molts camins de muntanya foren triats pels comitès incontrolats, sobretot en els primers temps de la guerra, per tal de dur a terme les seves execucions, lluny de la mirada pública. Gireu-vos 180º. No passa res. És que vull que mireu la pista que seguirem, la pista de l’esquerra.
És la pista que va en el sentit de recular la carretera per on hem vingut en cotxe. Comencem la travessa. Aviat arribem en un fort revolt a la dreta i el camí puja decididament. A l’esquerra d’aquest revolt hi ha una gran carbonera tapada per la vegetació. N’hi ha poques de tan grans com aquesta. Tot pujant us adonareu que el camí conserva trams empedrats, de quan els matxos carregats amb sàrries plenes de carbó vegetal baixaven fins a la carretera on carregaven els carros. Sentiu el so de les ferradures? En un minut trobareu el que sembla un trencall. No en feu cas.
D’aquesta part de la muntanya en deien l’Hort de la Mata. A totes bandes hi trobarem marges de conreu. No és necessari incendiar la zona per imaginar com seria l’hort sense els arbres. Les coses van estar molt pitjor fa 100 anys, forestalment parlant.

3. Deixarem enrere un segon trencall a dreta i esquerre. Nosaltres, fidels al nostre camí, seguim amunt. En algun punt el sotabosc de l’alzinar canvia el boix pel bruc, aproximadament a la cota 800. És la peculiar forma que té la muntanya de mudar de roba. Arribem a una carbonera (min 4’). Feu una breu paradeta i analitzeu el terra. El sòl encara és ennegrit per la combustió de la fusta. Els carboners solien controlar més d’una pila de carbó a la vegada, recorreguent distàncies que podien superar el mig quilòmetre. D’això avui dia en diríem optimització de recursos humans, altrament conegut per principi d’stress. Seguim. Trobem un trencall a l’esquerra (OPCIÓ 1) que no agafem, nosaltres seguim pujant fins a enllaçar amb un camí (min 6) cota 829. Aviat travessarem una carbonera i després el xaragall del torrent del Gat Mesquer. El camí surt a un rocater damunt el qual veiem el Cap del Gat Mesquer, roca que separa els torrents del Gat Mesquer del torrent del Forn de l'Hort. El camí tomba a l’esquerra i travessem un munt de talussos, de quan es conreuava la vinya amb la que aquest país nostre va emborratxar mitja Amèrica amb aiguardent. Passarem pel costat d’un jove pi tort que us saluda al vostre pas. (cota 840)

4. Quan el peu de la paret del cingle aparegui i toqui el nostre camí, pararem molta atenció Vaja, que us pareu! (min 11). Seguim uns vint metres amunt i sortim per la nostra esquerra. Si us ajuda, podeu comptar les passes en veu alta i vigilant que no passi ningú que us vegi fent el numeret. Trenta passes llaaargues i per damunt del camí en aquest punt es troba la cova del Centenari: escenari d’almenys un enterrament d’uns 2800 anys d’antigüetat. La cova no és el forat arran de terra, no. Aquest és el senyal de ‘calent, calent’. La cova s’obre uns dos metres a l’esquerre, damunt una mica de ressalt que es sol tapar d’arítjol (cota 866). Hi ha pintat el nom de la cova a la paret dreta. La pintada és meva, quan encara era membre del GREC, Grup Excursionista de...la Cerdanya!!!! Bé. És hora que us posi en antecedents sobre aquesta coveta.
 

DESCRIPCIÓ DE LA COVA DEL CENTENARI: Si us animeu a entrar això és el què us trobareu. Rere la boca, de forma triangular i que amida un metre d’alçada per 80 cm de base, hi trobareu una rampa ascendent de dos metres i mig, el final de la qual desemboca en una saleta prou alta com per posar-nos d’empeus, on podrem apreciar al sostre dues diàclasis quasi perpendiculars entre elles i que ben aviat es fan impracticables. Això sí, no hi caben més de dos persones a la vegada. Fixeu-vos en les parets: són remarcables els dos fenòmens calcaris que les recobreixen. La paret de la dreta és recoberta de colades llises d’un to blanquinós, amb alguna estalactita penjant, mentre que la paret de l’esquerra és recoberta d’unes concrecions rugoses d’un to marronós d'aspecte coral·lí. No tingueu por, ni de les aranyes ni dels mosquits: no piquen. Al terra d’aquesta saleta fou descoberta la peça de ceràmica, part de la qual restava semidesenterrada, dins un terra argilós i sec, remogut per rossegadors, que hi havien deixat l’empremta característica de quan excaven els seus corredors. La peça és una tros de vora d’una urna funerària i està adornada amb un cordó de fang imprès. La vaig entregar al museu d’Història de Terrassa l’any 1997. Sigueu legals amb la cova que, en qualitat de jaciment arqueològic pendent d’excavació, resta protegida per la Llei de Patrimoni Històric, i recordeu que no és permès d’efectuar-hi cap tipus de remoció de terreny ni, com és obvi en qualsevol cavitat, malmetre’n el contingut. Mans quietes. Per als amants de la història de la muntanya, la cova del Centenari és sens dubte una troballa única referida a un període escassament representat en cap dels també escassos jaciments cavernícoles que es troben dins el Parc. Efectivament, de les més de 200 coves registrades fins el moment, només en una desena escassa ha estat provada la presència de l’home prehistòric ( comptant-hi les excavacions oficials i oficioses ). Donat l’interès de la troballa, es va decidir batejar la cova amb el nom de Centenari, perquè l’any de la descoberta ( 1997 ) coincidia amb el centè aniversari de la publicació del primer catàleg espeleològic de Norbert Font i Sagué, considerat el pare de l’espeleologia a casa nostra. D’aquesta manera es volia retre homenatge al conjunt d’espeleòlegs en llur afany de respectuosa coneixença del món subterrani.
Aviam quan hi treballarà algun arqueòleg a la cova, perquè ja fa una pila d’anys que la vaig trobar!
 

 

APUNT SOBRE LA MORT A L’EDAT DE FERRO

L’Edat de Ferro també es coneix amb el nom de Cultura dels Camps d’Urnes, en referència als cementiris atapeïts amb urnes com la que hi devia haver dins de la cova del Centenari. Aquest període, que abarca des dels 1000 a.C, fins als Ibers, aproximadament uns 500 a.C., fou inicialment descobert al sud d’Alemanya i batejat com Urnenfelt (literalment ‘fossar d’urnes’). Això de cremar els difunts per comptes d’enterrar-los suposava l’arribada d’una moda desconeguda per aquests verals, i que d’ençà fins avui Terrassa no havia recuperat, tot gràcies a funerària Egarense i el seu servei Ple de Sentiments amb forn crematori incorporat. A més del ritus d’incineració, l’Edat de Ferro incorporava la novetat del...ferro, i des d’aleshores els catalans ja podíem exclamar allò de ‘desperta, ferro!’. No cal dir que la innovació tecnològica va arribar precedida, com sol passar encara, per les seves excel·lències en l’ús militar: superava en solidesa al coure i el bronze. Clar que els pagesos, com possiblement fou el nostre home del Centenari, s’estimaven més les eines per a ‘elaborare para vivire’ i l’únic que es podria trobar acompanyant l’aixovar serien objectes d’ús personal: fulles d’afaitar Atkinson model Millón de Usos/No Desechable, o agulles, anells o tanques de cinyell per subjectar els pantalons de treball a l’alçada del melic. Sembla que eren gent apacible que no es delien per destacar elements jeràrquics, ni bastien els seus poblats en llocs estratègicament defensables, ni trobem gaires restes de muralles ni res semblant. Bona gent, la crême de la crême de la prehistòria, vaja. Com cada any fan els moderns turistes alemanys, sembla que aquesta cultura es va anar desplaçant en diferents onades migratòries, entrant al principat aprofitant els accesos naturals dels Pirineus (Perthus, Coll de la Perche), passant de l’Empordà a la depressió Pre-Litoral aprofitant els talls oberts per la xarxa hidrogràfica ( Llobregat-Cardener, Besós-Congost ) on han anat deixant la seva empremta. Són vies pràcticament idèntiques a les posteriors romanes. No se sap ben bé si van venir tots de cop buscant el sol i platja, o van anar venint ara els joves emprenedors, ara l’Inserso, ara els que sortien bufats de l’October Fest, els que deien que sortien un moment a buscar tabac.. no se sap del cert. Sigui com sigui, el sector nord-est de la Península fou l’àrea de major impacte de la Cultura dels Camps d’urnes.
Les coves serviren per a viure-hi i/o per enterrar-hi els morts. Hi ha qui diu que els qui les habitaren serien grups muntanyencs, que es podrien considerar pastors, hereus dels constructors de megàlits de l’Edat de Bronze, en contraposició als habitants del pla, que vivien bàsicament del conreu, i que en certa manera podrien ser comparats amb els pagesos neolítics dels sepulcres de fossa.
Els trets genèrics de la ceràmica Hallstàtica (de Hallstatt, nom del primer jaciment alemany trobat d’aquestes característiques i amb el que també es coneix l’Edat de Ferro) són la manufactura, feta a mà, el material, de fang ben depurat i superfície allisada i la decoració, de cordons impresos, sobretot amb els dits. Hi ha altres decoracions, però no tan majoritàries.
Al Vallès trobem importants fossars amb desenes d’urnes com el de Can Roqueta
( Sabadell ), la necròpoli de Can Missert, que va aparèixer als anys vint durant les obres de la carretera Terrassa-Olesa, i que conté elements del període considerat més antic de l’Edat del Ferro a casa nostra, o la necròpoli del Pla de la Bruguera (avui nau industrial de l’empresa Sony, Castellar) .
A Sant Llorenç del Munt i la Serra de l’Obac, la representació d’aquest nivell es redueix a unes mostres esporàdiques i aïllades a la Cova del Frare (Can Pobla), que no fan pensar en una ocupació gaire perllongada a la cavitat. La nova troballa a la cova del Centenari podria suggerir un altre assentament proper a la muntanya, en un darrer testimoni de vida troglodita que es va cloure amb la fi de la Cultura dels Camps d’Urnes, quan s’abandonà definitivament l’us de les coves com a llar. Adéu a les humitats!
Qui va ser enterrat realment a la cova del Centenari? Tan sols els arqueòlegs ens podran donar una resposta més precisa a aquesta qüestió. De moment tan sols podem suggerir l’existència d’un assentament en un lloc proper a l’actual mas de la Mata. En aquests cas l’enterrament probablement correspondria a un pagès, i la zona triada per a fer l’enterrament ja fos considerada aleshores un cementiri, com veurem més endavant.

 
5. Deixem la cova, talment com si ja haguéssim enllestit l’enterrament. Respectuosament. Cal seguir endavant, seguir caminant. Us espanta la mort? Compte, baixem al camí que seguíem i continuem amunt. La mort espanta molta gent, a mi mateix també. Però cal reconèixer que actualment el nombre de morts ens guanya en experiència i en nombre als vius, ja de molt abans d’aquest enterrament de l’Edat de Ferro. En general sembla que els morts han sabut morir bé, i les resurreccions no sovintejen. Els difunts no sempre ens han deixat urnes funeràries, però sí molts títols acreditatius del seu traspàs als cementiris. Noms gravats en marbre. Deixeu el camí i agafeu el primer trencall d’un corriol a la nostra dreta (min 12,20, cota 861). No volem arribar pas al coll de Garganta. Sortim del bosc i travessem un rocater, passant per sota d’uns pals elèctrics. Avui dia no agraden massa les sorpreses, es prefereix la rutina. Però la mort no sempre avisa quan ve. El nostre camí puja rocater amunt, com si anéssim a trobar l’esquena del cim dels pals elèctrics . Ens situem prop de la cinglera fins a trobar un antic tram empedrat que puja. (min 17’). És un antic camí que porta al camí de La Mata i gairebé no es fa servir. No és als mapes ni als llibres. Pugem. Gairebé segur que la mort serà una experiència nova per a tothom, però no per això serà menys interessant que d’altres que ja hem viscut i en certa manera, superat. Una barana de roca natural ens guareix del precipici. Arribem a una roca foradada, el Mirador de la font de l’Hort (min 18’). És un forat que s’obre a la nostra dreta. Travesseu la finestra de roca o bé, si voleu posar-vos còmodes, pugeu una mica més el camí i situeu-vos sobre el pont de roca. Des d’aquest lloc podreu veure La Mola flanquejada pel turó del Morral d’en Bens i el turó de Coll Prunera. Podeu prendre el sol o un bany de vent o bé mirar al fons del torrent on hi ha la font de l’Hort, o fer-la petar. Com us plagui. Jo per la meva banda aprofitaré per llegir un poema que duc a la motxil·la.
XI
Perfecta, aquesta esquena
Ha oblidat tots els noms;
Aspre, vibrant, retruny
Enllà dels arbres foscos.
La mort, estesa, esguarda els ulls de plata
Sobre el promontori dels falcons.
Sagetes errabundes clivellen les ciutats
I no tenen retorn;
I la pluja i l’exèrcit avançant sobre l’última estepa,
Sota els rasos vermells,
I lluny, el mar, bramant sota boires de coure,
Cobrint-ho tot,
Tot, fins el ronc més profund de la queixa.
Perfectes,
Cavalls dels morts, llaurant els camps.
Eudald puig. La Vinya Cremada. Ed 62. Juny de 1986.
 

La mort és una experiència única i, mica en mica, aprenem a morir al llarg dels anys. Sembla que ho farem bé, això de morir. I per després del traspàs cadascú pensa el que vol. Jo per exemple, penso que estaria bé retrobar-me amb els meus i fer més coneixences. Després de la mort, penso, qualsevol cosa és possible. Ja m’he fet una llista dels que voldria conèixer!
 
 
6. Si volíeu seguir el camí dels pals elèctrics amunt, arribaríem a la pista que porta al mas de la Mata, a l’alçada del coll de Garganta. Feu el què us plagui però nosaltres desfem el camí i baixem pel rocater d’abans fins a situar-nos al peu d’un dels pals elèctrics. Seguim el corriol per sota els pals fins a davallar a un camí que, de seguir-lo a l’esquerra ens menaria a la font de l’Hort **. Vosaltres mateixos. Si ja esteu cansats, seguiu-me a la dreta. Travessarem un torrent i pocs metres després, sortirem a la nostra esquerra entre la malesa, a trobar la llera del torrent que acabem de travessar i on hi ha el forn de l’Hort, a l’altre costat de la llera. És un forn de calç molt ben construït amb pedra que també devia ser aprofitat per a coure-hi obra, com ara teules. La vegetació l’està envaïnt dia rera dia. És la revenja de l’alzinar tants cops sacrificat per la destral. Seguim el nostre camí avall fins a desembocar a una pista. La seguim a la nostra esquerra fins que arribarem de nou als xiprers, el nostre punt de partida. (temps total de trajecte sense aturades: 35 min aprox) Com ha anat? Us he fet perdre molts cops? Heu passat por, angúnia o vertigen?
 

7. Doncs això no ha estat res. El lloc té moltes més coses per veure. Si encara voleu caminar més us proposo un parell d’opcions més: 1. Les balmes del Gat Mesquer i 2. Avenc de la font de l’Hort i la cova d’en Quimet. Hi ha més coses aprop, però no és cosa d'atabalar-se el primer dia.
 
** Si aneu a trobar la font de l’Hort, ben aviat passareu de llarg un trencall a la vostra dreta.
 

 
 
Si repreneu el pas 3 de l’itinerari, agafarem el camí de l’esquerre. El camí fa un revolt marcat a la dreta i arriba a una carbonera amb una cruïlla de camins. Agafem el de l’esquerra però no us encanteu, perquè a pocs metres agafareu un camí a la vostra dreta que pujant us portarà a un rocater amb fites menudes de pedra. El camí no té pèrdua i planejant cap a l’esquerra us porta de cap a les balmes, que es veuen des de la carretera estant. La primera que es troba, la balma II del Gat Mesquer, queda uns metres per damunt el camí. L’altre és al peu del mateix camí uns metres més enllà. Les balmes es diferencien de les coves perquè el seu origen no es troba tant en la succesiva ampliació i eixamplament d’una esquerda (diàclasi) per efecte de l’aigua que es va filtrant, sinó més aviat en agents atmosfèrics com ara el vent i les pluges torrencials que van socavant exteriorment el perfil, aprofitant els estrats de sorrenca vermellosa. De vegades són resultat d’una acció combinada amb esquerdes i en aquests casos s’hi pot trobar alguna font al seu interior. El cas és que entre les restes d’una fogaina d’una de les balmes del Gat Mesquer hi vaig trobar un pedrot amb un rebaix molt curiós en una de les cares. La pedra també és al museu de Terrassa i desconec si n’han tret alguna conclusió pel que fa a la seva possible utilitat. Els arqueòlegs, de vegades, també en fan un misteri de tot plegat.



De l’aparcament dels xiprers, seguirem a peu carretera amunt. Passarem per sota els pals elèctrics, i després deixarem enrere un aparcament per a un cotxe, tallat al marge de terra i, finalment, un pont que salva un petit torrent. Compte amb els cotxes, que si preneu mal encara serà culpa meva i aviam quina excusa m’invento pel jutge! Abans d’arribar al següent torrent, el de la font de l’Hort, podeu provar de trobar un avenc que vaig descobrir el 1997. Sota l’alzinar hi ha un pas natural entre la roca, a la vostra esquerra (min 4,35). Pugeu amunt fins a trobar la boca de l’avenc. És L'AVENC DE LA FONT DE L'HORT, i es troba a tan sols 25 metres matemàtics de la carretera, enmig d’un alzinar. Si no el trobeu no friseu: segur que sou aprop. La boca fa aproximadament un metre de diàmetre. Hi podeu entrar tranquil·lament amb un frontal perquè no fan falta cordes. Fa escassament 4 metres de recorregut en rampa. Abans he dit que vaig trobar aquest avenc perquè la única notícia que es tenia era que uns aficionats al rally que es feia als anys 60, aprofitaven el revolt de la carretera per poder veure les evolucions dels cotxes. Havien explicat a algú que havien vist un avenc molt aprop del lloc, i no va ser fins l’any 1997 que el vaig retrobar. L’avenc també va participar, per culpa meva, a la novel·la “Bots i Barrals” guanyadora del X premi Ferran Canyameres (2001) i escrita per l’amic David Yeste. El forat va ser l’excusa perfecte perquè l’oncle del protagonista, un maqui, hi tingués amagat el seu arsenal bèl·lic a tocar de la carretera. “L’entrada de l’avenc era pràcticament invisible a qualsevol que passés per la zona, donat que era amagada per la vegetació. L’oncle va tornar a fer el familiar gest de silenci, posant-se l’índex als llavis i, amb una agilitat difícil de creure en algú del seu volum, s’enfilà fins a la boca del cau”. Hi ha més coses per la zona, però no us les explicaré pas totes ara de cop, perquè hauria d'obrir una altra web.
Tornem a la carretera amunt fins a trobar la pista que neix a l’esquerra del proper revolt del torrent de la font de l’Hort (min 6,35). Passem per damunt la barana metàl·lica de la carretera. La pista travessa ben aviat el torrent i arriba a un rocater, fent un revolt a l’esquerra. Sortirem a la nostra esquerra a trobar la base d’una cinglereta. Arribeu-vos-hi sense recança i una mica abans de situar-vos al peu, travesseu una línia prima de vegetació a la vostra esquerra. Mireu amunt, la punta de la línia de vegetació indica on és exactament la cova. Grimpeu sense cap mena de perill per la roca núa. Abans de la boca hi ha un bloc de conglomerat en equilibri, a punt de segellar l’accés a la cova. En un petit entrant de roca s’obre la menuda boca d’una cova secreta. És l’entrada, arran de terra, d’una altra cova-sepulcre: la cova d’en Quimet (min 9,50’). Males llengües dieun que va ser trobada pel ja desaparegut grup espeleològic TALPS, de Sabadell. Jo hi vaig trobar casualment, mentre en feia la topografia, un tros d’os al fons de tot. L’os es va passar mesos fent tombarelles dins el meu cotxe, en una exhibició atlètica impròpia d’un ésser traspassat, fins que va arribar el dia que algú va anar a parar amb l’os i em va alertar que aquell fragment era fòssil i a més, humà. Després de convèncer-lo que jo no havia mort ningú, un expert em va tranquil·litzar tot dient que era un fragment de fèmur humà que, a primer cop d’ull, podia tenir més de 2000 anys d’antigüetat! Tenia senyals d’haver estat rossegat per algun petit mamífer, i que potser aquella era la causa que hagués aflorat en superfície...qui sap. Jo, veient l’entrada terrosa de la cova, amb un fort rebaix artificial, em vaig inclinar per pensar què algun furtiu hi havia fet excavacions clandestinament. Tot plegat em va portar a pensar en un possible cementiri en temps prehistòrics. Un temps on els forns crematoris no eren tan perfectes com els d’ara, i sempre quedava algun os sense cremar que acabava barrejat amb l’aixovar funerari. No eren uns temps moderns i asèptics com els d’ara, que no saps si han cremat un dels teus o el veí del quart, ni si et tornaran el postís ni la lentilla, i et quedes pensant si de tot plegat en faran revenda. Ho he de confessar: el negoci de la mort sí que em fa por, i molta més que la pròpia mort! I el cas és que molt em temo que ni déu ni la mort en tenen cap culpa de tot això.
 
DESCRIPCIÓ COVA D’EN QUIMET: Un cop passem per dessota el bloc de roca, veurem l’entrada de la cova que ens obliga, ja de bon principi, a arrossegar-nos. Una vegada dins, ens adonarem que l’entrada està colmatada per uns sediments que de sobte estan tallats com per obra d’un ganivet, creant un marge passat el qual ens podrem posar gairebé drets. L’empremta dels arqueòlegs furtius. Al fons, destaca un ressalt de concreció que permet accedir per damunt, a una sala de poc menys de dos metres quadrats força concrecionada, que és on es va trobar l’os i l’accés inferior, que acaba en una gatera impenetrable.
 

 
BIBLIOGRAFIA i FONTS EMPRADES:
Conversa telefònica amb Jaume Benasco, 6-12-2005.

RUIZ ZAPATERO, G. Los campos de urnas en el NE de la península Ibérica. 1985.
GUILLEMOT, JORDI. Traces de Camí (I) La Font de l’Hort. Inèdit. 1997.
YESTE, DAVID. Bots i Barrals. Edicions Baula 2001.
 
ITINERARIS RELACIONATS:
 
GRAU, EDMUND. Camins i Fonts del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt. Itinerari IX Font de l’Hort. Pág. 50-53. 1992.
GRAU, EDMUND. 70 Fonts de Sant Llorenç del Munt. Cap. 42 Font de l’Hort. Pág. 102-103. 1997.

ENLLAÇ

 
 
 
{audio autostart}flickr.mp3{/audio}

Els comentaris han estat suspesos temporalment.