Diari d'abord

Benvinguts al Diari D'abord,
 
Aqui trobareu una miscel·lània de reflexions, d'històries, de contes, d'estudis sobre el maquis, de notícies breus sobre el Parc etc. Si voleu anar a un grup concret seleccioneu un dels TAGS al mòdul de la dreta que duu el mateix nom.
Diari d'abord és un mapa que es va fent dia a dia i mira d'assenyalar la meva posició.
Avís per a navegants: la brúixola no sempre assenyala el nord.
JGM
 
 

La Font de les Comes i altres descobriments 1.0


A l'estiu és costum dels pedrasequers de refugiar-se a l'ombra del bosc per poder continuar amb la seva tasca reparadora. I l'agost de 2023 el vaig passar casant dades històriques d'arxiu i restaurant la barraca de Pedra d'Àliga. La combinació d'ambdues tasques em va fer veure que al Torrent de Les Comes (Vall d'Horta) - a la dècada dels anys 30 del segle dinou - 8 parcers hi cultivaven vinya, però fins a la data només hi teníem documentades tres barraques...


B28 Edit Pequeo
                                                          la barraca de la Pedra d'Àliga, restaurada

Finalitzada la restauració vaig decidir sortir pels volts de la barraca de la Pedra d'Àliga i vaig localitzar un forn de calç amb un munt de calç a la vora. Amb en Ramon Suades vam revisitar el forn i de regal en vam trobar un altre a pocs metres. No vam tancar la jornada sense localitzar una altra barraca a tocar de la llera del ramal principal del torrent de Les Comes, la barraca del Constanço, acompanyada d'un pi enorme. En posteriors jornades van anar sortint pins de grandària remarcable, tot i haver estat una zona parcialment abrusada pel foc de 2003. Al final han acabat sortint dues barraques més: la del Gorreta i la del Jan Gros, i sortosament, totes es trobaven molt senceres i les hem anat adobant. Així doncs, hem doblat el nombre de construccions conegudes, i amb 8 parcers documentats, ara ja comptem amb 6 barraques. Potser falti trobar encara dues barraques de vinya o tal volta més, si al segle vint van continuar-hi plantant vinya, tot i que per documentació sembla que el 1864 en Jaume Marquet, propietari de La Muntada, va convidar dos parcers a abandonar les terres de Les Comes perquè d'alguna manera s'insinuava que no tenien les vinyes en molt bones condicions, i perquè el propietari preferia plantar-hi llavors de pi. Així que si a Les Comes no hi trobem més barraques, tot quadraria, per bé que l'abast d'alguns marges de vinya semblen suggerir que encara es podria trobar alguna barraca més....
Pel que fa els forns de calç, en vam trobar un de molt erosionat més amunt de la barraca del Gorreta (el forn del Torrent de Les Comes) i un altre - que anomenem de Les Comes -, en el lloc exacte que el sr. Jesus Ballestar l'havia assenyalat als seus mapes de barraques però que tant el Ramon com jo, no el trobàvem pas. De resultes d'aquest 4 forns de calç concentrats en un sol torrent, som del parer que tota la xarxa de pistes de desboscament que avui es troben completament colgades de vegetació al torrent de Les Comes, devien formar part d'aquesta indústria de la calç.


LesComes fornCal Pequeo                    En Ramon Suades desbrossant el forn de calç de Les Comes, molt malmès

Tota aquesta recerca no podia pas passar per alt que teníem pendent una "Font de Les Comes" sense documentar i que segons els mapes, es trobava al mateix tàlveg del torrent. Les informacions eren escadusseres: els mapes antics i actuals la situen en llocs ben diferents; l'historiador castellarenc Lluís Solà i Vergés l'anomenà "la font d'en Comes", sense més dades. Segons l'Albert Vicens i Llaurador - que hi va fer cap poc després de l'incendi de 2003 - havia de ser una font de bassal de la qual ja ens advertia que el lloc avui havia d'estar totalment embardissat. Nosaltres ens hi vam esgarrinxar de valent i ara com ara donem per bona l'observació d'en Vicens i, a més, hi afegim un xupet solitari a tocar del clot amb aigua, associació (xupet i clot) que ens fa sospitar que l'origen de la font està lligat amb els temps de la vinya: per poder omplir el xupet calia disposar d'aigua aprop i no descartem que el clot hagués estat parcialment o totalment picat per la mà de l'home.


FontDeLesComes Pequeo                                       la bassa-font de Les Comes: clot natural o parcialment picat?

Per documentació descartem que la font s'hagués dit d'en Comes, donat que a l'època no trobem cap parcer amb aquest cognom a Les Comes. Això sí, crida l'atenció el xupet solitari: no havent trobat - com seria preceptiu - cap barraca aprop, suposem que el xupet podria haver estat compartit - i tal volta finançat - pels parcers de la segona meitat del segle dinou i primeries del segle vint.

En acabat, un bon nombre de troballes en un indret avui ben feréstec i enclotat que difícilment hauríem pensat que fos apte per al cultiu de la vinya!


CROQUIS propietats LES COMES Pequeo                                             El torrent de Les Comes, repartit entre tres propietats

I ja per cloure, a banda d'un croquis detallat amb aquestes troballes també voldria deixar un apunt toponímic: amb data 1901 el propietari de Les Oliveres assenyala com a seves, unes terres cultivades de vinya americana al COLL GAVATX, no podent ser altre coll que l'actualment assenyalat com "coll de Les Comes". Com podeu veure al croquis que us adjunto, Les Oliveres tenien - i continuen tenint - en propietat una franja de terra a Les Comes, encaixada entre La Muntada i la Pedra d'Àliga de la casa Comadran. A grans trets es pot ben dir que la part inicial i més planera del torrent de Les Comes pertanyia a La Muntada i la capçalera ho seria de Les Oliveres. Ara no pretenc pas canviar d'ubicació el coll Gavatx, però sí trobo interessant donar a conèixer aquesta referència que també devia constar a les escriptures de propietat corresponents i de passada, tampoc descarto que en temps més reculats el torrent de Les Comes hagués estat parcialment o totalment propietat de cal Comadran, finca que juntament amb la del Rossinyol, semblen haver vist encongides les seves terres amb el pas dels anys.



Comadran Pequeo                                     La casa Comadran, també dita "Comagran", a la Vall d'Horta



CROQUIS DEL TORRENT DE LES COMES



FontDeLesComes CROQUIS MedianaBB

 
 
 
SITUACIÓ DE LES NOVETATS

 
 
1. La font i xupet de Les Comes es troben pocs metres ABANS de trobar el rètol de ÀREA PRIVADA DE CAÇA. Una fita rere una alzineta assenyala que hem de sortir per la nostra dreta i baixar - creuant un marge de vinya - fins al tàlveg on hi han els dos elements. Ara com ara, la font també és la referència ideal per passar a l'altra riba i de seguida trobar la pista que porta, de pujada, cap a la barraca de Les Comes. Amb el temps, aquesta pista que connectava amb la barraca del Cumònia s'ha tornat intransitable per poder fer la connexió directa entre les dues barraques.

2. Barraca no.478 del Jan Gros. Passat el rètol d'Àrea Privada de Caça, seguirem el camí principal parant atenció a una altra fita a la nostra esquerra que assenyala que hem de sortir per la nostra esquerra i enfilar-nos fins a trobar la construcció.


B478 4 Pequeo           La barraca 478 del Jan Gros, la darrera barraca descoberta a Sant Llorenç Savall (2023)

3. Barraques 476 del Constanço i 477 del Gorreta. Seguint amunt el camí obac del torrent de Les Comes, passarem de llarg la noguera que veurem al bell mig del torrent. Pocs metres després d'haver creuat la bifurcació principal del torrent de Les Comes, trobem una fita que ens convida a abandonar el camí per la nostra dreta, seguint la traça d'una perduda pista de desboscament que aviat s'embardissa. En el punt on hi ha un gros pi, baixarem cap el tàlveg i seguirem les fites per la llera amunt. Passats dos petits saltants trobarem la primera de les barraques. Quan una mica més amunt haurem trobat la segona barraca - la barraca no.477 del Gorreta -, recularem fins al torrent principal i el seguirem amunt fins a trobar, a la nostra esquerra i a tocar de la llera, el forn de calç del torrent de Les Comes*, molt malmès.
nota - el trajecte cap a les dues barraques i el forn no té sortida i caldrà refer el camí sencer. No és recomanable fer aquest trajecte si hi ha previsió de pluges


B477 10 Pequeo               La barraca 477 del Gorreta, a la part més profunda i feréstega del torrent de Les Comes
 

4. Els forns de calç de Pedra d'Àliga*. Seguint el camí principal amunt pel carener que fa de partió dels dos ramals del torrent de Les Comes, ens enfilarem fins a la barraca de la Pedra d'Àliga. De la porta estant sortirem en direcció est enfilant a la vista la Pedra d'Àliga. Creuarem un torrent secundari passat el qual de seguida el baixarem fins enllaçar amb el torrent principal, que seguirem amunt fins a trobar els dos forns.

* Per documentació de primers del segle XX a Les Oliveres, un tros de vinya es diu que està situat al "torrent del Forn", fet que podria indicar que un dels dos braços del torrent de Les Comes - a tots dos hi hem trobat forns - potser rebia nom.

 
 
5. Forn de calç de Les Comes. Tot i que està a la mateixa pista enlairada que prové de la banda del Marquet, revolta pel nord del Bosquet de La Muntada i s'endinsa pel vessant del torrent de Les Comes, el fet és que aquesta pista s'embardissa molt quan ha de creuar el torrent passat el qual hi ha el forn. Ara com ara és millor accedir des de la font i xupet de Les Comes i trobar la pista del costat hidrogràfic esquerre del torrent de Les Comes - la mateixa pista que ja s'ha mencionat per trobar la barraca del torrent de Les Comes, però que ara seguirem en direcció contrària. El seguirem uns metres cap a la nostra dreta (de baixada) i en pocs metres sortirem de la pista per la nostra esquerra, remuntant el coster en diagonal fins a trobar la pista superior, i trobar pel costat bo del torrentet el malmès forn de Les Comes, damunt mateix del traçat de la pista.



ENLLAÇOS


De Cara a Barraca (3) Les Comes

Els forns de Pedra d'Àliga, la darrera fornada de calç a Sant Llorenç?





Els forns de Pedra d'Àliga, la darrera fornada de calç a Sant Llorenç? 1.1



FornCal Olla01                                                                                                                                                                                                                                                          El forn 1 de Pedra d'Àliga, després de l'aclarida

Coincidint amb les dates d'estiu quan els mestres calciners iniciaven les tasques de fornejar la pedra calcària per obtenir calç viva, aquest estiu hem descobert un parell de forns de calç, un a tocar de l'altre, i no gaire lluny de la restaurada barraca de la Pedra d'Àliga. Però allò que ha resultat més impactant de la troballa, ha estat trobar - en paraules de l'amic Ramon Suades - la mina i l'or  en un mateix lloc: això és, que mitja tona de calç romania al costat mateix del forn, abandonada de la mà de déu...??? Això no ho havíem vist mai abans a Sant Llorenç. La pila conté impureses, restes de còdols, però això ja deuria resultar normal, no?  Que potser va ser una fornada dolenta o per contra, tan bona que en va sobrar...? Que potser abans d'extreure la calç del forn, se'ls va enfonsar la volta i això va obligar a seleccionar la millor part i abandonar la resta...? Com es podia arribar a abandonar in situ un producte que havia costat mesos de preparació prèvia i 15 dies de presència obligada les 24 hores del dia al costat del forn...?

FornCal PilaCal                                                       Mitja tona de calç abandonada


La meva impressió era que en veure'm arribar, els calciners havien fugit cames ajudeu-me, abans de ser acusats de piròmans del bosc... De fet, l´unic fòssil director trobat - un broc d'ampolla de vi Tres Erres de les bodegues Roqueta (Avinyó, Bages) - ens podria indicar que la fornada es podria haver fet perfectament als anys 70 o sigui, fa quatre dies. I llavors sí que gairebé es podria dir que aquesta va ser la darrera fornada de calç a Sant Llorenç...?
De primer vaig pensar que havia trobat un antigot, doncs vaig arribar-hi pel cantó de la pila de pedres que, a mida que m'hi acostava, eren sospitosament cada cop més blanques! I al costat mateix, un amuntegament de calç ... que potser havia arribat a un abocador incontrolat? Pujo la pila de pedres encara pensant que podia ser una barraca de vinya o antigot i em trobo de cop amb una timba de gairebé 4 metres: l'olla d'un forn! - aquí no vaig poder evitar de pensar que havien cuit allà mateix tota la pedra d'una barraca de vinya! Però d'on sortia tanta pedra en una part de bosc completament arbrada ...? Anem a pams.

FornCal PilaPedra                                                  la corona del forn, acabada de retirar

La muntanya de pedra era la corona, el barret amb el qual cobrien tota la fornada. Dins l'olla hi podien cabre fins a 30 tones de pedra calcària, picada a barrinades i carretejada de dalt a baix, dels estreps de la Pedra d'Àliga cap els forns, i si tot anava bé se'n podien obtenir unes 3 tones de calç viva.
La pedra es disposava de tal manera que al fons hi quedés una cambra de combustió a on diàriament - i durant una quinzena ininterrompuda de dies - s'hi anaven cremant carretades de sotabosc. El forn arribava a escalfa-se entre 800 i 1000º de temperatura a la qual el conglomerat eocènic contenint matriu calcària, es disgrega. Quan el mestre calcinaire considerava que la cocció era al punt just (fum blanc, una olor especial...etc) era el moment de desenfornar: es retirava la corona de pedres que cobrien el gruix de la pedra calcària i un cop refredat el conjunt, s'extreia la calç per la porta inferior del forn, pregant que la falsa cúpula de la cambra de combustió no s'ensorrés - com sembla que sí va passar amb aquest: part del revestiment sembla escapçat.
Segons que explica la Vikipèdia  " La utilitat de la calç era en la construcció per a fer les parets (per a unir les pedres), barrejada amb aigua i argila o arena s'utilitzava per a arrebossar les façanes i emblanquinar les cases. També servia per a impermeabilitzar les cisternes i els safarejos així com per desinfectar, i també tenia un ús agrícola per a ensulfatar les plantes contra les plagues. "

FornCal Olla02                                                              l'olla del forn 2 de Pedra d'Àliga


Amb el Ramon Suades vam visitar el forn de calç amb la idea d'esclarissar el volt del forn, prendre mides i documentar la troballa, amb la sorpresa afegida que tornant cap a la barraca i refent el camí de baixada per la llera del torrentet ens trobem que en pocs metres hi havia un altre forn, pràcticament de les mateixes dimensions (3,5m de diàmetre i alçada). Havíem pujat assenyalant la pila blanca de calç i no ens vam ni adonar que passàvem a frec d'aquest altre forn. Les parets del nou forn presenten dues obertures per les quals la solifluxió del terreny ha rebentat el revestiment de pedra sorrenca, formant una concavitat que no té res a veure amb el forn.
En fi, si us ve de gust visitar un parell de forns abandonats i amb la feina a mig fer, només heu d'avançar sense perdre alçada en la direcció que us marca la porta de la barraca restaurada de la Pedra d'Àliga, travessar i baixar per un torrentet secundari i pujar pel torrent principal. Com si volguéssiu travessar el bosc i acostar-vos en línia recta al cim de la Pedra d'Àliga. Creiem que els forns i la barraca es troben dins la finca de Les Oliveres just al límit amb la propietat del Comadran, trobant molt aprop del forn superior unes fites molt peculiars.
Amb el Ramon encara vam tenir temps de trobar una altra barraca pràcticament intacta, i  pocs dies més tard encara una altra barraca sencera i un altre forn a la llera principal del torrent de Les Comes, però això ja ho anirem explicant a l'apartat de barraques corresponent!






ENLLAÇOS


LA BARRACA DE PEDRA D'ÀLIGA


APROFITAMENT DELS MATERIALS GEOLÒGICS: ELS FORNS DE CALÇ. La Culla.





 

 

De cara a barraca (80) la teoria dels 100 metres 1.0

En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.

“Com el Vallès no hi ha res”.    Joan Oliver, Pere Quart  

 

SAVALL BARRAQUES 2017 Pequea              les barraques de vinya de Sant Llorenç Savall (2016) dibuixen el contorn del municipi

Joan Oliver i Sallarès “Pere Quart” era fill de la nissaga dels Oliver propietaris del Marquet de les Roques (Vall d’Horta, Sant Llorenç Savall). Tres quarteres era el promig que nosaltres hem calculat per als trossos dedicats a la vinya a Sant Llorenç Savall a mitjan segle XIX, per tant les dades farien històricament bo el text de les corrandes d’exili escrites per l’autor des de Xile, el 1947.
 “5 quarteres, massa terra”. Justament 3 quarteres equivalen aprox. a  1hA en el sistema mètric actual, ço és, a uns 10000m2 que, si els trossos fossin estrictament quadrats - que no ho eren, ni en broma! - equivaldrien a uns 100m per costat. La teoria dels 100m suposaria que cada 100m aprox. podríem trobar una barraca de vinya i això es cumpleix, especialment en aquelles grans propietats amb molts parcers, com ara l’Ermengol, La Serra, Salallassera o La Muntada. Evidentment, construir una barraca no era una tasca prioritària per als parcers: allò que calia era preparar primer les terres, adobar pedres pels marges i cultivar satisfactòriament la vinya. I tot i que les barraques de vinya eren una comoditat molt interessant pel vinyater - aixopluc, magatzem d’eines i possibilitat de cuinar-hi- no era imprescindible i, en tot cas, també caldria valorar la possibilitat que la barraca fos compartida per més d’un parcer, tal i com sabem que passava amb els estris de la verema o amb els animals de càrrega.

B466 1 Pequea             la barraca 466 localitzada el 2023 a partir d'un munt de marges i a frec del torrent del Rossinyol


Els trossos de vinya solien quedar confinats entre divisòries naturals com ara canals, xaragalls, careners, camins etc i en el cas de Sant Llorenç Savall, les construccions solen aparèixer prop dels cursos d’aigua. En realitat, els trossos declarats a Hisenda eren d’una extensió molt superior a les 3 quarteres però al final, descomptant erms i roques improductibles, la vinya cultivada quedava entre uns pocs quartans, 1 o 3 quarteres. 
Així que ja ho sabeu, si comenceu a trobar marges de pedra seca a sant Llorenç Savall, ja podeu començar a comptar metres, que tard o d'hora hauríeu de trobar alguna barraca.
De vegades també hem trobat alguna barraca sense trobar cap marge a prop, però això en recerca sí que és una loteria!



                        2023 L'EXEMPLE DE LA BARRACA NOVA
                            DEL TORRENT DEL ROSSINYOL





B466 26 Pequea                          Primera estassada al volt de la barraca 466. El bosc l'ha respectada

 
Tot i que al sector del Rossinyol, Vall d'Horta ja hi teníem barraques localitzades - i la majoria ja restaurades - el nombre i extensió dels marges, remuntant de la pista de la Vall d'Horta fins ben bé el Serrat del Bonaire o fins els repeus de la Pedra d'Àliga ens feia sospitar que hi havia d'haver més barraques a la zona, tal i com ha acabat passant. La barraca fa bona la teoria dels 100 metres que ja teníem provada en altres indrets i, com no, també ha fet bona la preferència dels parcers llorençans a l'hora de situar la construcció prop d'un curs d'aigua.
D'altra banda, l'amillarament de 1854 explica que el mas Rossinyol - avui ja desaparegut- comptava amb no menys de 18 parcers i el mateix es podria dir de Les Oliveres - la frontera entre ambues cases no queda molt clara -  amb no menys de 37 trossos per la seva banda: en qualsevol cas, el nombre de barraques actualment conegudes no acabaria de correspondre amb el potencial de trossos que s'esmenten a l'amillarament. 
Per això sóc del parer que encara hi hauria d'haver alguna barraca més al sector del Rossinyol i el seu torrent principal.


B466 13 Pequea                                                                   Barraca 466, cocó pel càntir

 


B466 5 Pequea  Barraca 466, poca feina de restauració: retirada de sediments a l'entrada i plantada de lliris a la closca


                                     ALGUNA BARRACA MÉS, LA no.474


B474 8 Pequea                              La nova barraca 474 a la capçalera del Sot del Fontanet






                                                                                                                                                                                                                EQUIVALÈNCIES



                                                                                                                                                                           3 quarteres = aprox. 1hA  / 1 quartera = 12 quartans   /  1 quartà = 4 picotins


 

 

Sant Llorenç Savall, el carrer Rectoria 200 anys enrere

02 carrer Barcelona Pequea
Aquest tram del carrer Barcelona formava part del carrer Baix Rectoria


Aquí us oferim una proposta de la fesomia que devia tenir l'antic carrer de la Rectoria - aleshores anomenat c/Baix de Rectoria- , carrer que voltava bona part de l'església i al qual hi havia - naturalment- la rectoria.
Repassant els seus ocupants descobrirem l'origen d'alguns dels noms de casa que, la majoria, van quedar fixats entre el període 1750-1850. No obstant això, algunes cases avui han adoptat noms de les primeries del segle XX.
No és ara la nostra intenció canviar els noms dels casals sinó obtenir una instantània en el temps de quines erens les llars i els seus habitants, a mitjan segle XIX. I sent com va ser el segle de la vinya, mirar de saber quines terres cultivaven els seus estadants.
L'antic carrer Baix de Rectoria comprenia l'actual carrer i placeta de la Rectoria i també l'actual tram del carrer Barcelona que arriba fins al carrer del torrent Micó, lloc on hi havia un pont molt estret i sense baranes per salvar el torrent. La profunditat d'aquest torrent Micó devia ser important, donat que la nit del 23 de novembre de 1879 un foraster hi va perdre la vida en caure-hi.


03 torrent mic Pequea Encreuament del carrer Baix de Rectoria (esquerra) amb el torrent Micó (dreta). Aquí hi havia un pont
 
Comencarem el nostre viatge en el temps per l'actual casa de façana estreta de cal Polla (no.4, sense número a la façana), a tocar de cal Ramon Agell ("cal Ramon") i que aleshores es deia Cal Pauet. Segons el metge Barriga, el 1802 hi visqueren el Ramon Valls i Serra, paraire fill del pagès Pau Valls - i d'aquí devia venir el sobrenom "Pauet" de la casa - i la Coloma Armengol i Mirambell, amb qui es casà el 1789, després d'haver enviudat de la Teresa Vilardell. De l'unic fill hereu sabem que ja no es dedicava al tèxtil; el Josep Valls i Agell era pagès, i consta que tenia dues cases al c/Baix de Rectoria, i que cultivaven dos horts en propietat al Burc i un tros a parceria a l'Ermengol, i un altre a la casa de l'Agell.
Segons l'agrimensor Pere Ribas, l'any 1863 al no. 1 del carrer Rectoria el Josep Valls tenia el renom de "xaconet", i l'estreta casa també donava - com avui -  al carrer nou. També sabem que el Valls de cal Pauet tenien en propietat el cotxe de l'època, un mulo.
L'actual renom de la casa no té relació amb cap genital masculí sinó que, segons sembla, prové d'una jove filla per casar que - de forma figurada - rebia el nom d'una gallina jove, significat real del mot.
 
 CarrerRectoria1854 Grande
                     superposició en verd sobre mapa actual, del carrer Baix de Rectoria de 1854


A continuació hi havia la casa actual de cal Marfà (no.6) que abans era cal Serra de l'església, concretament del bracer Agustí Serra i Daví casat amb la Maria Borrell, matrimoni del qual no sobrevisqué cap baró. Pels volts de 1839 la hereva Maria Serra i Borrell es va casar amb el Ramon Marfà i Ros vingut de Moià, i amb el mateix ofici que el seu pare Jaume, conegut com "el maquinaire" pel doctor Barriga. El cas és que des de llavors, la casa es dirà cal Marfà, tot i que suposem que el 1854 la meitat de la façana encara devia ser la segona casa dels de "cal Pauet" que hem esmentat.
El 1854 ens consta que el bracer Agustí Serra Daví tenia dos horts en propietat al Burc, i cultivava a parceria un tros a la casa de La Serra i també a la casa de l'Agell. Noteu que pràcticament els trossos gairebé comparteixen les mateixes localitzacions que els veïns de cal Pauet.

CalQuirze1678 Pequea                                cal Quirze tocant amb cal Marfà, pedra gravada amb la data 1678




Cal Quirze (no. 8). El pagès Quirze Rifé i Lloberas i la Magdalena Criac no van tenir barons, però van afillar un nen orfe dit Josep Ventura, àlies "Rifé" que de gran va ser fabricant de draps. El 1765 el Josep es va casar en segones núpcies amb la llevadora del poble, la Mònica Daví i Lloberas - a la casa on vivia, a l'actual carrer Ripoll, encara hi podem veure la llinda gravada amb el símbol de la llançadora, senyal inequívoc que els negocis li devien anar prou bé. La tradició dels Rifé d'alternar Josep amb Quirze continuà, però l'hereu de la casa de cal Quirze fou el teixidor de llana Gabriel Rifé i Daví, que el 1797 es casà amb na Maria Borrell i Armengol, matrimoni del qual no sobreviuria cap baró, per la qual cosa l'hereva fou la Teresa Rifé que en casar-se el 1828 amb el pagès Llorenç Riera i Vilatersana, la casa passà dels Rifé als Riera, i així continuà ben bé fins els nostres dies. Dels anys 40 del segle passat, la casa de Cal Quirze també es va conèixer com "cal Carter",  de quan el Joan Roma i Daví repartia les cartes i els diaris pel poble. La gorra del Joan s'ha conservat.
Segons l'amillarament de 1854 la Teresa Rifé de cal Quirze tenien tros en propietat a la Vallxica - a tocar del camí de la Font de Pere Miquel, la barraca que s'hi conserva és d'obra-  i a parceria un tros a La Bosqueta i un altre a la Baga de La Muntada.
 
 
Cal Ferreret (no.10, sense número a la façana), antigament conegut en temps del doctor Barriga com cal Ferrer Negre, i llavors el ferrer que hi treballava era el Llorenç Espalter i Solà, que morí el 1837 "d'una desgràcia". Era casat amb la Gertrudis Borrell i Cadafalch i no ens consta que del matrimoni sobrevisqués cap baró, però a l'amillarament de 1854 continua figurant a la casa del c/Baix de Rectoria un Llorenç Espalter que tenia trossos en propietat als Horts i al Rossell, mentre que a parceria cultivava un tros a La Muntada
Cal ressenyar que el punt més enlairat del Rossell - entre Creu Vermella i el Coll Roig - avui s'anomena,  justament, el turó del Ferreret (cota 586,6), segurament perquè els de cal Ferreret hi tenien la vinya  i la barraca, que s'ha conservat en molt bon estat 


ElFerreret Pequea                                          La Barraca 126 al turó del Ferreret (Rossell)


Per alguns documents que hem consultat creiem que l'obertura actual de l'inici del passeig de la Rectoria, era conformada per una altra casa que havia estat independent de cal Ferreret: era la del Jaume Valls, que segons el doctor Barriga l'any 1802 tenia el renom de 'lo bonic'. Sospitem, gairebé per eliminació d'altres candidats, que el seu nom complet era l'hereu Jaume Valls i Vilatersana, que l'any 1805 es casà amb la Maria Gotés i Dalmau i tingueren 7 fills, cap dels quals foren albats!
Segons l'amillarament de 1854 el de cal Bonic ho cultivava tot en propietat: a la Vallxica (x2), Burc, casa Barrué, i a Salallassera.  
 
Al costat de cal Bonic i tancant la placeta - i de costat amb l'actual rectoria - hi havia Cal Jan, que era de l'hereu bracer Climent Brossa i Farell, fill del Joan Brossa, "el jan". El 1823 es casà amb Teresa Calvó i Colomer. A més a més de la casa al c/Baix de Rectoria en tenien una altra al c/ Rifé. Cultivaven a parceria dos trossos, un a La Serra i un altre a Les Oliveres.
 
A continuació hi havia la Rectoria (no.12) o Patronat, que era més petitona que l'actual. L'any 1962 i després d'haver suportat les riuades de setembre i novembre, l'endemà del dia de Nadal una espectacular nevada de més d'un metre de gruix esfondrà de cop el sostre de la rectoria. Sortosament, ningú va prendre mal. Tal i com explica Esteve Busquets i Mola al llibre Entre vinyes i telers  "S'inundaren les terres del Burc, de Vilatersana, de les Conques, de la Vall d'Horta....I a vila, pel carrer de Torrent Micó l'aigua causà estralls a la fassina Nasset, cal Gregori, Cal Busquetó, Cal Punyalet i moltes altres cases del carrer de Baix o de Joan Aguilà. També s'inundà la Germandat dels Pagesos i el Ripoll arribà a la placeta del Patronat, a cal Maurici, a la torre del Blasi i altres llocs. Els estandants de cal Maurici es salvaren pels cabells. El Patronat  i la sala gran del Casal de l'Infant, així com la Rectoria, sofriren molts danys (...)"


01 placeta rectoria rectoria Pequea   La rectoria amb la Torre del Blasi al fons. El carrer Baix Rectoria continuava per les escales del fons
 
A l'altra banda de la Rectoria, separada per un camí molt semblant a l'actual i prenent bona part de l'actual torre del Blasi (no.14?) - hi havia cal Jorba, que l'habitaven dos germans vinguts de Jorba (comarca de l'Anoia), el Joan i l'Anton Torra i Marimon. El Joan era bracer, i el 1817 es casà amb la vídua Marianna Palmés i Ventura: el 1854 consta que l'hereu Josep cultivava un hort en propietat al Burc i un tros a parceria a La Serra. L'Anton fou bregador de cànem i el 1819 es casà amb la llorençana Margarida Rovira i Rifé. El 1854 consta que l'Anton vivia al carrer de Dalt de Creu de Pedra, i cultivaven a parceria un tros a Ponsferrer.
 
La següent casa era coneguda com cal Nasi de la qual no sabem encara res, però suposem que devia ser la casa que ocupava part de la Torre del Blasi actual i el tros de l'Avinguda de Catalunya que du al pont de mossèn Miró, pont que no es construí fins el 1868. De fet, el llistat de noms del padró de 1867 especifica que el tal "Nasi" ocupava més números del c/ Baix de Rectoria.
Com que no són molts els Ignasis de l'època, en citarem uns quants que podrien ser candidats: el Josep Alavedra i Sala, pastor-bracer-pagès natural  de Mura, àlies "el músic", el 1842 tingué un fill de nom Ignasi (hereu) llur padrí era l'Ignasi Oliver (i Giralt, casat el 1847). Ignasi Sala (sastre natural de Mura), Ignasi Oliveras (pagès de Les Oliveres, 1820), Ignasi Cava (baster, el 1805 fou el primer Cava que arribà al poble), l'Ignasi Cadafalch (nat el 1844, hereu, el padrí del qual també fou l'Ignasi Oliver, llavors encara solter), Ignasi Munt (1750's).
A l'amillarament de 1854 però, no ens consta cap Ignasi posseïnt una casa al c/ Baix de Rectoria...
 
 
Adosada a cal Nasi després vindria la casa de cal Roca (no. 62 Avda. Catalunya), propietat del Francesc Roca i Soler, hereu de la casa de La Roca (Vall d'Horta), del Molí fariner de La Roca (Vall d'Horta), de la casa de Ponsferrer i també d'un tros al Camp d'en Lluís. En Francesc Roca fou alcalde de Sant Llorenç Savall durant el període 1843-1844. La seva casa del c/Baix de Rectoria és l'actual casa cantonera amb el carrer Barcelona, sent part de l'actual botiga Consum.

LaRoca Pequea Francesc Roca i Soler, propietari de La Roca de la Vall d'Horta, també tenia casa al carrer Baix Rectoria
 
A continuació vindria cal Pou (nos. 2 & 4), avui, botiga d'electrònica i ferreteria. Desconeixem quins foren els  estadants d'aquest gran casal, però sí sembla que al llarg del segle divuit i primers del dinou, hi hagué un llinatge de Valls que es feien dir "del Pou" i així ho feien constar com a cognom, com volent diferenciar una nissaga concreta de Valls.
Com que sabem que el 1854 uns tercers Valls vivien i tenien casa al c/Baix de Rectoria, els hi adjudiquem aquesta casa, a l'espera de tenir més informació al respecte. En aquest cas es tractaria d'en Joan Valls i Agell i Serra, hereu del primer matrimoni del seu pare Llorenç Valls i Agell i Riera. El Joan Valls feia de paraire i de pagès, i el 1800 es casà amb Caterina Riera i Rovira: sabem que van tenir 8 fills dels quals 2 foren albats i un Joan, que morí "de nit repentinament" a l'edat de 18 anys. Sabem que cultivava - tot en propietat - a Collbarra, Burc, Rossell, Sot del Verdaguer i a La Serra, i que tenia en propietat una fàbrica al carrer Nou, a més de disposar d'un mulo i d'un ase. Pel nombre de propietats a les seves mans, es podria ben bé dir que si el Joan no era d'una nissaga de Valls del Pou, sí que semblaria tenir prou pedigrí!  
 
 
 
A continuació vindria la casa anomenada Cal Silvestre (nos.6 & 8), del bracer Silvestre Rovira i Riera (fill del Josep, paraire i nét del teixidor de lli, Silvestre Rovira i Valls). Si ens fixem en el llindar del no. 6 hi podrem llegir el nom sencer. Casat el 1810 amb la Teresa Daví i Genestós, aquest Silvestre sembla que abandonà la tradició familiar del tèxtil i es dedicà de ple a fer de pagès: segons l'amillarament de 1854 aquests Rovira cultiven en propietat a Comabella, Horts, tres trossos al Burc, i a parceria al Galí, Saladelafont i també un tros a La Codina, a més de disposar de mulo propi. Consta també, que els de cal Silvestre tenien dues cases al carrer Baix Rectoria.
 


BCN 4 02 Pequea        Tots els cultius de la casa del Pou eren de propietat, fet que demostraria la puixança econòmica
                                                del llinatge de la família Valls que l'ocupava


La següent casa és cal Ranxero (no.10) Aquesta casa coincideix amb l'actual carnisseria de cal Quico que, tal i com consta gravat al llindar, fou reconstruïda el 1897. El ranxero no era altre que el bracer Josep Sors i Lloberas, segona generació del Josep Sors i Vallcorba, bracer vingut cap a l'any 1760 de Gallifa. El 1811 el Josep es casà amb la Paula Borrell i Serra i tingueren 9 fills del quals en perderen 7 d'albats i un, l'Isaac, que el 24-6-1838 amb només 4 anys, caigué dins un pou al tros que cultivaven a La Serra. Avui el pou encara es conserva al costat del corriol que mena del torrent del Burc a La Serra. Jo l'anomeno el pou de l'Isaac.
El 1854 consta que la família Sors Lloberas cultivaven en propietat a Collbarra i al Carner, i a parceria un tros a La Serra
 
 
 
La següent casa (nos.12 & 14, avui una perruqueria) el 1867 era coneguda com a cal Garrofer. Segons el metge Barriga, el 1821 hi havia un Garrofa que vivia al carrer Barcelona: el Magí Ollé, que segons la data del dietari del metge tant podia viure al c/ del Miq de Creu de Pedra com al c/Barcelona... 
El Magí Ollé i Rossinyol era fill del paraire Mariano Ollé i Roig que, per enviudaments succesius, s'havia casat fins a tres vegades. El Magí es casà el 1819 amb Magdalena Manyosa i Oms i tingueren un únic fill, l'Andreu, que segons l'amillarament de 1854 vivia al carrer Mig de Creu de Pedra i cultivava en propietat a la Vallxica, i a parceria a Les Oliveres i a la casa Comagran (Comadran?).
Cal dir que a l'amillarament de 1854 no consta que, específicament, cap Oller fos propietari de cap casa al c/Baix de Rectoria. Allò que sí sabem és que el 1854 una casa del carrer Baix Rectoria era propietat d'en Francisco Madella, natural de Riells, el nou propietari de la casa Genescà i casat amb la Francisca Genescà.
 BCN16PUNYALET Pequea
           Al llarg de tot el segle dinou els Munt foren els punyalet del carrer Baix de Rectoria 

 
La següent casa, identificada també in situ, és Cal Punyalet (no.16), sobrenom que tenien els Munt i més concretament el bracer Josep Munt i Rius, casat el 1833 amb la Teresa Valls i Olivé i que van tenir 7 criatures, de les quals només una fou albada. El 1854 consta que aquests Munt cultivaven en propietat als Horts, Burc (x2) i a parceria a l'Ermengol, i que també tenien un ase propi.
Sabem del cert que una barraca de vinya molt característica pertany als Munt de cal Punyalet i està situada prop de Creu Vermella, un topònim que deuria quedar absorbit pel més genèric dels HORTS.
L'origen del renom Punyalet, ja consignat pel metge Barriga el 1802, no queda massa clar: segons els Munt de Sant Llorenç Savall podria tenir a veure amb algun avantpassat que sempre duia un punyal al cinyell. Segons els Punyalet de Castellar (Pilar, Maite i Jordi) es podia tractar d'una creu en forma de punyal gravada en una de les pedres de la casa o bé d'una pedra trobada al tros i que tindria gravada aquesta forma. Aquests punyalets de Castellar també m'expliquen que una avantpassada seva havia estat muller d'un Cot de La Bosqueta, de la qual els havia arribat la història dels temps dels sarraïns per la qual la mestressa de la casa, una dona ja gran, va dir als estadants que fugissin, que ella es quedaria a la casa. Pel què sembla, la dona fou cremada viva a la llar de foc, a mans dels sarraïns.
 
 
 
 
La darrera casa d'aquest costat del c/Baix de Rectoria, és la casa del Fuster del Pont (no. 18, actual cal Pascuet), renom que ja ens indica que era al costat mateix del pont del Torrent Micó. La nissaga de fusters eren els Rossinyol, i a mitjans del segle dinou l'hereu fou el Francesc Rossinyol i Casanovas que el 1835 es casà amb la Coloma Valls i Riera. Sabem que el 1854 cultivaven en propietat a la Vallxica, Horts, Burc, i a parceria a Salallassera, Ermengol i al Romeu. A més de tenir dues cases al c/Baix Rectoria en tenien una altra al carrer de Dalt de Creu de Pedra. Per l'agrimensor Pere Ribas sabem que el 1863 la casa era coneguda, efectivament,  com "cal fuster del pont".



portada RECTORIA Pequea                           En primer terme, cal Fuster del Pont (esquerra) i cal Gregori (dreta)
 
 
Si des del pont anem de tornada cap a l'església, seguirem l'altre costat del carrer i la primera casa cantonera amb el torrent Micó té un rellotge de sol a la façana: és Cal Gregori (nos. 17 & 15), nom que deriva del ferrer Gregori Marquet i Gomar, hereu d'una antiga nissaga  al poble, de quan els seus ancestres recaptaven els impostos pel senyor del Castell de Pera, i llur família havien viscut al Marquet de les Roques i més tard adquiriren el Marquet de l'Era, l'actual ajuntament. El Gregori es casà el 1833 amb una cosina germana seva, na Maria Rosa Marquet i Roca. L'any 1851 el Gregori Marquet fou alcalde del poble. Segons consta a l'amillarament de 1854 la casa del c/Baix Rectoria ocupava dos casals i els estadants cultivaven en propietat dos trossos al Burc, i a parceria al Carner i dos trossos a La Muntada, mas de la Vall d'Horta que era propietat del seu cosí Jaume Marquet i Roca, que també fou alcalde de 1860 fins al 1862.
Aquests Marquet també disposaven de mulo propi per feinejar a la vinya.


CastellDePera PequeaEl Gregori Marquet era descendent del llinatge que recaptava impostos per al Senyor del Castell de Pera
 
La casa a continuació de cal Gregori era Cal Llop (13). El llindar que data de 1689 no estem massa segurs que fos original de la casa. El renom de Llop l'ostentava el Francesc Soler i Gotés, bracer que a l'agost de 1831 sabem del cert que li fou encarregat de construir la barraca del doctor Barriga, al torrent Bo. En Francesc es casà el 1819 amb la Paula Riera i Valls i tingueren 7 criatures, de les quals 3 foren albades. El 1854 consta que els de cal Llop cultivaven en propietat a Collbarra, Vallxica, Horts, i a parceria a La Serra i al Rossinyol. A banda de tenir un ase, sabem que també eren propietaris d'una casa al carrer Dalt de Creu de Pedra. 

BCN011BONHOME Pequea                                                        detall del llindar dels Dalmau de cal Bonhome

La següent casa és Cal Bonhome (no.11, il·legible), casa que fou del pagès Joan Dalmau i Solà, casat el 1810 amb la Maria Rius i Riera i amb la qual tingueren 10 fills, dels quals 6 foren albats. El 1854 els de cal Bonhome cultivaven quatre trossos en propietat: a la Costa del Rifé, Burc, Casa Barrué, Camp d'en Lluís, i a parceria tenien tres trossos: a La Serra, Rossinyol, i a les Oliveres. També consta que a la casa tenien un ase en propietat.
 
 
 
De cal Bonhome segueix Cal Sastre Nou (nos. 9 & 7, llindar amb inscripció d'Àngela Sala, 1678). El tal sastre era el Jaume Soldevila i Garriga que el 1840 vingué de Sant Miquel de Castelltallat, parròquia sufragània de Sant Mateu del Bages, per casar-se amb la llorençana Antònia Rossinyol i Casanovas, donzella filla del 'cal fuster del pont' que ja hem conegut.
En Jaume era el més petit del mas Soldevila, gran casal que a dia d'avui es troba totalment reconstruït després d'haver cremat pels quatre costats en un paorós incendi ocorregut el 1998. Actualment la Mercè Soldevila serà la darrera portadora d'un cognom que documentalment es remunta al segle XV. El 1854 el sastre nou a més de fer de sastre, també feia de pagès i consta que a parceria cultivava un tros a l'Ermengol. Tal i com també passava amb el doctor Barriga, molts clients seus devien pagar amb hores passades al tros de "cal sastre nou". No cal dir que hi ha un bon viatge fins arribar a Castelltallat i no obstant això, un germà i un veí de la població van venir expressament a Sant Llorenç Savall per apadrinar dos nounats del matrimoni.


SoldevilaCastelltallat Pequea Jaume Soldevila i Garriga era del llinatge de la casa homònima de Castelltallat, el casal a peu de turó
 
 
Segons l'agrimensor Pere Ribes a continuació hi havia una casa que el 1867 era deshabitada i que era propietat dels Rovira de cal Silvestre, els mateixos que ja hem vist a l'altre costat del mateix tram de l'actual carrer Barcelona. Sospitem que era anomenada cal Quico (nos. 5 & 3 ) i que el tal Quico devia ser el Francisco Rovira i Solà, àlies "Bonaparte", fill d'en Silvestre Rovira i Valls, i que el 1810 el doctor Barriga tenia aconductat al c/Baix de Rectoria. Aneu a saber si en Francisco Rovira va ser partidari o col·laboracionista de l'ocupació francesa entre 1809 - 1814... El tal Bonaparte - que devia romandre solter, a l'octubre de 1822 comprà 9 càrregues de vi al doctor Barriga. 

 
I per últim tenim, també en un relació de 1867, una casa que es deia cal Mostres (no.1, actualment una peixeteria). No tenim informació de quin podia ser l'orígen del renom, però sí podem apuntar que el 1812 el doctor Barriga tenia aconductat al c/Baix de Rectoria un teixidor de draps anomenat Miquel Casals, teixidor del qual no sabem absolutament res perquè als arxius parroquials no hi consta cap llinatge de cognom Casals a Sant Llorenç Savall. Fàcilment aquesta casa podia pertànyer - tot i que no hi visqués- al pagès Andreu Camprubí i Borrell, que el 1829 es casà en primers núpcies amb l'Anna Costa i Cava, matrimoni del qual no sobrevisqué cap de les tres criatures a més de perdre la muller pocs anys més tard, casant-se novament el 1843 amb la castellarenca Antònia Girbau i Garriga, matrimoni que ja no tingué fills.
Sorprèn molt, que la nissaga dels Camprubí, arribats de Monistrol de Calders i que amb només dues generacions, l'Andreu ja ostentés el rècord de terres en cultiu a Sant Llorenç Savall: un total de 14 trossos! repartits de la següent manera: en propietat a la Costa del Rifé (x2), Vallxica (x2), Horts, Burc (x4), Carner, Camp d'en Lluís i el Borrell. A parceria a Saladelafont i a Vilatersana. No cal dir que per poder treballar tots aquest trossos, l'Andreu tenia un ase en propietat .
Tot i ser propietaris d'aquesta casa de 'cal Mostres', l'Andreu Camprubí devia tenir la seva residència al carrer Nou, casa que també era de la seva propietat.


Plaamajor nevada                  A mitjan segle dinou la plaça era gairebé closa del tot, i força més petita que l'actual
 
 
El carrer Baix de Rectoria però, no acabava aquí. Després de cal Mostres i passades les escales que duien a una plaça major - plaça molt més petita que la d'avui- , hi havia dues cases més que separaven el c/Baix de Rectoria de la plaça i pràcticament tancaven aquesta amb l'església i el seu fossar. És molt possible que aquestes dues darreres cases fossin derruïdes en ampliar la plaça i obrir l'Avinguda de Catalunya. Eren les següents
 
 
1. Cal Busigué. Descendent directe de la casa Ermengol - el seu pare Isidre havia estat batejat a l'ermita de Sant Feliuet- a cal Busigué hi vivia el Josep Armengol i Valls, casat el 1828 amb l'Anna Valls i Valls, amb qui va tenir 5 criatures, de les quals 3 foren albades. El 1840 l'Anna morí de forma sobtada i sis anys més tard el Josep es tornà a casar amb la també vídua Eulàlia Voltà i Solà, filla de Sant Feliu del Racó i amb qui ja no tingueren fills. Els de cal Busigué cultivaven en propietat al Camp d'en Lluís, i a parceria a Salallassera i Agramunt. Sabem que a l'octubre de 1826, l'hereu Busigué cobrí formigons en una de les vinyes del doctor Barriga i que tres anys abans el seu pare l'Isidre, havia segat el blat dels camps que el metge tenia al Camp d'en Lluís. Durant la verema de l'octubre de 1827, l'Isidre també tingué llogat el cobell del dr. Barriga.



2. Cal Clusella del Llorenç Clusella i Espalter, que el 1823 es casà amb la Margarida Torrespaya i Padrós, natural de Gallifa i amb qui tingué 4 fills, dels quals dues albades. Sabem que l'any 1854 cultivaven en propietat als Horts, i a parceria a Saladelafont, La Serra i al Rossinyol. El Llorenç Clusella també tenia ase propi. 



b123 final small
    la barraca restaurada 123 del Rossinyol bé podria haver estat del Llorenç Clusella del carrer Rectoria
 

I fins aquí les cases i tots els noms dels llorençans que l'any 1854 consta que vivien al c/Baix de Rectoria, molts dels quals ens descobreixen l'orígen dels renoms de casa que encara avui s'han conservat i d'altres que segurament ja havien caigut en l'oblit. Fem notar que força veïns del carrer, cultivaven a parceria un tros a La Serra (era una fòrmula d'avinentesa per tal d'ajudar-se i vetllar per les terres que cultivaven...?) També cal remarcar que bona part del veïnat disposava d'animal propi per a les tasques agrícoles, fet que destaquem perquè només la meitat dels pagesos llorençans en disposaven i que, quan l'havien de prestar, tenia un preu. Potser aquest fet ens podria fer pensar que el veïnat del c/Baix de Rectoria podria ser catalogat de 'pagesos benestants"...?
Com a curiositat també constatem que no hi havia cap Daví al c/Baix Rectoria, tot i ser  - de llarg - el cognom que juntament amb els Valls, s'escamparen com cap altre pel nostre poble.
A aquest treball purament documental, convindria afegir la part testimonial que acabés de perfilar i corregir aquesta fotografia d'un temps concret, el temps de la vinya a Sant Llorenç Savall. 

 

 

 

 

 

Viatjant amb Forasteres (5) l'organista de Cardedeu (Vallès Oriental)

El 1771 el mestre de minyons Francisco Ferrer i Lleonart es casà amb la llorençana Rosa Otzet i Vilardell,  filla del paraire Joan Otzet i de la Constança Vilardell. El Francisco, que havia enviudat de la Teresa Pareras, era fill de l'organista de l'església parroquial de Cardedeu de nom Francisco, casat amb la Onòria Lleonart. La parella visqué a Sant Llorenç Savall.

Cardedeu plaaSantJoan Pequeo
                                                                                                                                                                                                                                                          la plaça de sant Joan de Cardedeu



Sabem que l'església parroquial de Santa Maria de Cardedeu (Vallès Oriental) havia estat cremada el 1873 " (...) pels lamentables fets ocorreguts el 1873, quan en diverses ocasions les tropes carlines entren a la vila i cremen l'arxiu municipal, així com l'ajuntament, l'església i l'estació. Fou en aquesta última ocasió quan una quarantena de liberals es refugiaren al campanar de l'església i després de rendir-se sota la promesa que se'ls hi respectaria la vida, foren afusellats sense contemplacions". Va ser aleshores que es va perdre definitivament l'orgue de l'església...?
El fet és que no hem pogut esbrinar documentalment que mai hi hagués hagut un orgue a l'església de Cardedeu.


CardedeuEsglesiaInterior Pequeo
                                                                                                                                                                                                                                    interior de l'església de Santa Maria de Cardedeu



No sabem si el mestre de minyons tenia al seu càrrec fills de l'anterior parella, però allò que sí sabem és que l'ofici de mestre a Sant Llorenç Savall l'exercí tan sols cinc anys, donat que traspassà el 1776 a l'edat de 62 anys, deixant vídua i un únic fill - el Josep Ferrer i Otzet - dels quals no tindrem més notícies a Sant Llorenç Savall.  De la mare, sabem del traspàs d'una Maria Otzet Vilardell el 1809, però no podem estar segurs que no es tractés d'una germana seva.
Tenint en compte que el pare havia estat mestre i que l'avi era organista, ben podria ser que la mare vídua i el fill primogènit féssin cap a Cardedeu.
No retrobarem el cognom Ferrer a Sant Llorenç Savall fins el 1823 que nasqué el Joan, fill d'un Andreu Ferrer i de la llorençana Magina Casanovas. Més tard, arribarà un altre Bonaventura Ferrer i Simon, vidu i fill d' Estamariu (Seu d'Urgell) que es casarà amb una altra llorençana, la Rosa Olivé i Picanyol, tot i que molt probablement la parella viurà a la població veïna de Sant Feliu del Racó.



Agraïments - a la Marta Rosàs per guiar-me pel terme de Cardedeu