"L'any 1833 a Sant Llorenç Savall s’hi produia sobretot vi, però també blat, oli, mill, civada, patates i la mel de romaní, la més renomenada de Catalunya"
Jaume Valls i Vila.
el senyor del Castell de Pera cobrava els tributs amb espècies, comptant-t'hi la melNOTÍCIES DE LA MEL A SANT LLORENÇ SAVALL "De mitjan segle XIV sabem que els senyors del Castell de Pera obtenien les rendes de 55 famílIes llorençanes. De la concòrdia entre l'abat del Munt Marc i el senyor del Castell sabem que la producció dels masos era basada en la vinya, l’aviram, el bestiar oví, boví i porquí, la mel i els formatges, amb la ferreria per produir i llossar les eines i la fusteria per a construcció de carros i de bótes. També es consolidaria l’artesanat tèxtil". "El 1323 Ramon Casanova, del Mas Casanova - avui podria ser el Balumí o Saladelafont - pagava a cens a Francesc Marquès senyor del Castell de Pera "dues quarteres i mitja de blat, mitja d’espelta, quatre sisens de forment, altra quartera llossera de blat, dos quarters de vi, un quarter de mel i altres prestacions".
"La Guerra del Francès entre 1808 i 1814, empitjorà les condicions de vida, en un escenari marcat per la fam i els tifus. El poble hi hagué de contribuir amb càrregues, pagues, allotjaments de tropa i de cavalcadures, i també amb el concurs de soldats. L’any 1833 Sant Llorenç estatjava dues fàbriques de cotó i una fassina d’aiguardent. S’hi produia sobretot vi, però també blat, oli, mill, civada, patates i la mel de romaní, la més renomenada de Catalunya. Aquell any s’inicià la primera carlinada, la "guerra dels set anys", on Francesc d’Asís Rius, “El Secai”, acabdillà el cos de voluntaris liberals, el qual, en un poble fortificat, resistí les pressions i els atacs dels escamots carlins que dominaven els pobles veïns del Bages
VALLS i VILA, Jaume ONOMÀSTICA LLORENÇANA. 2005
el masover dels Òbits pagava el metge amb mel
PAGAR AMB MEL
Del metge Josep Barriga i Sala (1767-1834) el desembre de 1812: "A Miquel Vilet Masover dels Ovis (Òbits) dia 3.li venut mitja quartera de blat masurca per preu de 13. duros la quartera, y me la pagará á mesades, y si es ab blat, mel ha de portar á casa".
Del maig de 1832 "El Miquel Basté dia 14 vengué 3. lliuras mel à onze cuartos".
De l'abril de1834 " El Miquel Basté dia 17. ha entregat set lliuras y mitja de mel fosa á 10. cuartos, val dos pesetas 7. cuartos, y dos de emborrar son 9 cuartos."
Del maig de 1843 "Del Miquel Basté: he rebut 30. cuartos de mel que ha venut á la Noya gran de Cal Fuster".
El Miquel Cava i Puigdomènec, d'ofici paraire, era el fill hereu del baster del poble, l'Ignasi, que havia arribat a Sant Llorenç pels volts de 1770 provinent de Sant Feliu de Codines. Els de cal Basté van arrelar al poble - vivien al carrer Sant Feliu - i el cognom Caba (avui escrit amb b) continua ben viu a Sant Llorenç.
Als anys trenta del segle dinou consta que el Miquel cultivava dos trossos de terra: un a La Coixa (La Roca de la Vall d'Horta) i a l'Ermengol. És probable que en algun d'aquests dos indrets, hi tingués l'abellar. Els nebots Pau i Francesc únicament cultivarien terres a , fins ben entrat el segle vint.
L'Annabel i l'Andreu amb les abelles del romaní
RECUPERAR EL PRESTIGI DE LA MEL LLORENÇANA
Des de 2014 que amb paciència i dedicació l'Annabel i l'Andreu han anat forjant el prestigi de la mel llorençana, inicialment empesos a experimentar - per pura curiositat - amb dues arnes i culminant els anys 2024 i 2025 en obtenir el premi a la millor mel de romaní del Principat: la Reina de la Mel.
La Reina de les mels, rebent el premi de l'edició 2024 (cliqueu la foto per veure la notícia)
PÀGINA WEB
La seva mel - La Mel - ja té pàgina web
lamel.cat
I entre d'altres informacions hi trobareu que organitzen visites i tasts in situ, als apiaris.
NÚMEROS IMPARELLS
no.1 CAL SAC DE PALLA. El 1823 hi habitaven el bracer Joan Oliver i Valls àlies sac de palla casat amb la Clara Espalter i Busqueta de cal Gorreta; tingueren 6 criatures de les quals 1 albada. L'hereu seria el Llorenç. Del 1845, sabíem que eren tenders, és a dir, que hi tenien botiga. El conjunt del casal més tard esdevingué la Fonda Oliver i tenia l'entrada principal per la banda de plaça, al costat de la taverna dels Agell, més coneguda com cal Ramon. Del fill hereu sabem que el 1854 els Oliver feien de traginers i cultivaven - tot en propietat - al lloc dit La Coixa, dos trossos a Les Oliveres i al Camp d'en Lluís. Com la majoria de traginers del poble, tenien dues mules. Del doctor Barriga l'any 1832 "El Sach de Paya dia 30. y 31. Mars nos ha treginat 9 pins, que habia de treginar 12. y eran ajustats à 8 pesetas 1 vintidos, y quin treu 2 pesetas per los 3 pins quedan 6 pesetas un vintidos, y ell devia los anys 1830.1831. y 1832". És possible que el renom sac de palla tingués relació amb aquestes animals de càrrega. Per notícies de 1865 sabem que els Oliver també tenien un trull d'oli.
la restaurada barraca del Sacdepalla, a La Roca de la Vall d'Horta
no.3 El 1867 era coneguda com CAL SABATER i probablement era un renom heretat dels Riera de cal Sabater de plaça, nissaga de pagesos i paraires del poble. Avui la casa és coneguda com ca l'Estevet i havia estat una merceria. El 1882 sabem que hi vivia l'adroguer Jaume Riera i Riera, quart fill del paraire Josep Riera i Vilatersana, dit "el sabater". De l'hereu Gabriel Riera i Riera de Plaça, sabem que el 1854 cultivaven 13 trossos! en propietat: a la Costa del Rifé, 6 trossos al Burc, dos trossos al Rossell, Camp d'en Lluís, 2 trossos al Borrell, i a parceria un tros La Codina. A més de plaça, tenien casa al carrer de la Creu del Mig, i per a tanta terra, naturalment, tenien 1 mulo.
no.5 CAL MIQUELÓ (també cal Jaumet). Poca cosa sabem d'aquesta casa; segons informació de 1863 aquesta seria la segona casa en propietat que els Genescà de cal Coix tenien al carrer Nou, per la qual cosa sospitem que era una casa que llogaven. Avui es coneix com ca la Carme i a les primeries del segle XXI havia estat una carnisseria. El fet és que en el període 1750-1850 les carmes són pràcticament inexistents al poble, per la qual cosa sospitem que és un renom recent. Allò que sí sabem del cert és que al no.5 del carrer Nou el 1884 hi vivia el Josep, fill del ferrer Menna Verneda natural de Sentmenat, casat amb una Brossa. I cap a finals de segle hi trobarem els Brossa vivint-hi. Tot plegat, seria prova que la casa era, efectivament, de lloguer.
cal Xacó
no.7 CAL XACÓ. Recentment havia estat una casa de modistes, i avui és magatzem del fuster Josep Saladelafont i la Teresa Agell. El renom Xacó semblaria una contracció entre xic i Co, que és un altre renom que tenien uns Valls de la vila. A mitjan segle dinou aquesta casa i la fàbrica que hi ha per la banda del riu, eren propietat del Joan Valls i Agell, casat el 1800 amb Caterina Riera i Rovira, de cal Sabater. El 1846 a la fàbrica consta que hi elaboraven aiguardents amb alambins. La parella va tenir set fills dels quals dos foren albats, i l'hereu fou el Josep Valls i Riera àlies Xaconet, amb el nom i cognoms idèntics, com ja havíem vist, de l'hereu de cal Joanet. El 1854 els de cal Xacó cultivaven 4 trossos en propietat a Collbarra, el Burc, el (La Roca); i a parceria un tros a La Serra. A més de la casa del carrer Nou i la fàbrica adjacent, posseïen cal Pauet (actual cal Polla) del carrer Baix Rectoria. I d'acord amb aquesta important activitat agrícola i industrial, els de cal Xacó també tenien un mulo i un ase.
no.11 CAL TINOT. L'actual estanc del poble a mitjan segle dinou havia estat propietat de l'Ignasi Oliver i Giralt, casat el 1847 Maria Dalmau i Rius, de cal Bonhome. Sabem pel doctor Barriga que la mare de l'Ignasi, la Magdalena Giralt àlies Tinota natural de Mura, feia de dida d'algunes criatures forasteres, pràctica que fou molt habitual fins ben entrat el segle XX; així el gener de 1816 el metge visita "una crietura de Caldas que cria la tinota dia 31. visita y setembre 2. Visitas". També sabem que el Tinot traficava amb pólvora: el març de 1813 "El Tinot dia 1 me vengué una peseta de polvora" i que amb el mulo de cal Tinot el febrer de 1820 "El Tinot vingué à treginar 3 camins de mesquita lo mati del 25. y lo Tinot feu set camins lo mati del dia antes. y aixis ne contarem un quart de jornal."
El de cal Tinot cultivaven 5 trossos del quals en propietat a la Costa del Rifé i al Borrell; a parceria un tros a Saladelafont i dos trossos a Les Oliveres.
Els anys 1867-68 l'Ignasi Oliver fou alcalde del poble, mandat que finalitzà sobtadament amb la revolució de 1868 anomenada la Setembrina o la Revolució de Setembre.
l'enrunada barraca de cal Tinot, a Les Oliveres de la Vall d'Horta
no.13 CAL COSÍ. El 1854 hi vivien el Josep Sellarès i Valls, fill d'un paraire i casat el 1837 en primeres núpcies amb la Rosa Riera i Serra de cal Sabater, i en segones núpcies amb la Teresa Olivé i Rovira, de cal Bocapudent. Del primer matrimoni van eixir quatre fills, dels quals dos albats; del segon matrimoni van tenir tres criatures, entres les quals l'hereu Josep. Documentats al poble des del segle XVIII, els Sellarès de cal Cosí cultivaven 9 trossos dels quals 4 en propietat a la Costa del Rifé, a la Vallxica, als Horts; a parceria a Salallassera, a La Serra, dos trossos a La Codina, i un altre a Les Conques. També posseïen un mulo amb el qual traginaven calç, mesquita, fems i llenya per al doctor Barriga. Sabem que els de cal Cosí tenien una premsa a casa: del desembre de 1819 " A Cal Cusi dia 11. dos premsadas: dia 12. una premsada y dia 13. una premsada."
no.15 CAL XACÓ BUSQUETA o CAL BUSQUETA, casa actualment coneguda com cal Sala, que havia estat una pastisseria fins fa no gaires anys. A mitjan segle dinou la casa pertanyia al paraire Llorenç Busqueta i Guitart, casat el 1810 amb la Madrona Cadafalch i Torrella, de cal Comadran. Del germà i pagès Pau Busqueta i Guitart el doctor Barriga del Gener de 1831 "El Pau Busqueta vingué à fer rasas los dias 27. y 28. se guañaba 30sous". El Llorenç i la Madrona tingueren cinc fills dels quals només una albada. El 1834 el Llorenç Busqueta fou proposat com a alcalde d'entre tres vilatans del carrer Nou, però la proposta no va reeixir i l'alcalde acabà sent el Jaume Rius, de cal Rius.
Per l'hereu Joan Busqueta i Cadafalch sabem que el 1854 els de cal Xacó Busqueta cultivaven cinc trossos, dels quals tres en propietat a Collbarra , el Burc, el Borrell; a parceria al Rossell i a Les Oliveres, a més de posseïr un ase per a les tasques agrícoles.
És ben raonable suposar que aquests Busqueta eren descendents del mas de la Busqueta.
la barraca de cal Xacó Busqueta a Collbarra
no.17 CAL MIRAPEIX. Actualment es coneix com cal Agapito, nom que sens dubte sembla molt recent. Ja n'hem parlat dels Mirapeix de la xocolateria de 1845, la botiga que llogaven a l'altra banda del carrer, fet que explicaria el renom que encara avui és vigent: cal Xocolata. A més de xocolaters, els Mirapeix també havien oficiat de paraires, pagesos, fideuers, botiguers i també de cirurgians, al llarg dels anys. Tan sols consignarem que a banda de la casa del carrer Sant Feliu, aquesta hauria estat la casa que els Mirapeix posseïen al carrer Nou, propietat del Jaume Mirapeix i Lloberas, casat el 1806 amb la Teresa Duran i Vallbona, natural de Tona (Osona). La parella tingué set fills dels quals cinc foren albats i l'hereu fou el Joan. El Llorenç, germà petit del Jaume, es casà amb l'egarenca Narcisa Marsal i marxà a viure a Terrassa, i només van tornar al poble temporalment, fugint de la Guerra del Francès.
Pel metge Barriga sabem que a cal Mirapeix hi tenien premsa de vi: de l'octubre de 1832 "A cal Mirapeix dia 17. premsada. Dia 20. una portadora de rapa. Dia 23. una portadora. Dia 25. 3 portadores. Dia 26. 2 portadores. Dia 28. 2 portadores. Dia 14 Novembre una premsada. Dia 11. Desembre 3. premsadas. Dia 12. una premsada. son 6. premsadas 9 portadoras de rapa que tot fa 7 premsadas ::: 3ptas i 1/2."
no.19 CAL CONSTANÇO. Avui coneguda com cal Sallent o també cal Sillet. El 1854 la casa era propietat del Josep Otzet i Rifé àlies Constanço que el 1823 es casà amb la Maria Teresa Clusella i Espalter. El matrimoni tingué nou fills del quals 3 albats, sent l'hereu el Melcior. Els de cal Constanço cultivaven un tros en propietat a la Vallxica; a parceria a l'Ermengol, el Galí, el Romeu, a La Busqueta i a Les Comes de La Muntada, i també disposaven d'un ase per a les tasques agrícoles. Semblaria ben plausible que els primers Otzets documentats a Sant Llorenç Savall del segle XVI provinguéssin del mas Otzet, de Granera. Els de cal Constanço no es limitaren a treballar molt pel doctor Barriga, així a l'octubre de 1817 "El Constanso vingué à treginar rahims lo dia 10. y se feya la vida", sinó que també li servien encàrrecs ben selectes com el del desembre de 1819 "El Constanso dia 10. nos portà los fideus de Caldes; se li ha promès mitja peseta".
Qui sap, potser a cal Barriga l'escudella d'aquell Nadal fou elaborada amb pastes Sanmartí!
la restaurada barraca de cal Constanço al Galí
no.19bis CAL MANUEL. Formant part de l'actual cal Agapito, el 1854 havia estat la casa del Francesc Comas i Saladelafont àlies Manuel, que era el quart fill del Joan del i que el 1822 es va casar amb la seva veïna Rosa Otzet i Rovira, "La Manuela" de cal Constanço; a Sant Llorenç Savall només sabem que la parella van tenir una filla albada. Per una comunicació de l'alcalde Francesc Rius a la Diputació amb data de 1841, sabem que la parella s'havia traslladat a viure a Centelles, on el Francesc hi treballà d’aprenent de ferrer, afegint-hi l'alcalde que “no pudiéndose dar otra relación por haber a 1836 la facción Navarra ha invadido ésta población y a su entrada redujo a cenizas todos los documentos que tenía archivados el secretario del Ayuntamiento”. Cal suposar que la parella devia tornar, perquè a l'amillarament de 1854 el Francesc Comas continuava posseint aquesta casa al carrer Nou, i cultivaven en propietat a Comabella i al Burc; i a parceria . El de cal Manuel es va fer un tip de pencar pel doctor: "Ab el Francesc Comas: dit Manuel del carrer nou dia 6. hem pasats comptes y queda à deurer 7. pesetas: y de aqui en devant pagará cada any de conducta dos jornals fense la vida jo li daré un porró de vi per cada jornal. la tarde del 21. Abril 1832. vingué à sembrar lo canem se feya la vida".
no.21 CAL PARAIRE. Avui coneguda com a cal Protasio la casa era dels Serra de cal Paraire, sent el nostre darrer paraire conegut el Joan Serra i Lloberas. El fill hereu fou el Pere Serra i Salvó casat el 1839 amb la Rosa Rifé i Borrell de cal Quirze. Van tenir sis fills, l'hereu dels quals tornaria a dir-se Joan. Els de cal Paraire cutiven 5 trossos: en propietat als Horts i al Burc; a parceria al Burc, La Serra i a Les Comes de La Muntada. Com a pagament pels serveis mèdics, aquests Serra també treballaren molt pel doctor Barriga: cavaven, segaven, feien cols, cobrien formigons, traginaven palla, tallaven pins però sobretot, allò que feien més era estellar-li la llenya, així el setembre de 1817 "El Paraire vingué à estellar tot lo mati del dia 24 y á la tarde vingué à vermar à la Vallxica y guañaba 2 pesetas". El Pere Serra fou un dels vint-i-un llorençans agraciats amb el poder de votar l'any 1876, encara que ja fossin tots morts.
El 1899 l'hereu Joan Serra i Rifé fou un dels pèrits encarregats de tasar els desperfectes provocats per la nova carretera de Sabadell a .
la restaurada barraca de cal Paraire a Les Comes de La Muntada
no.23 CAL MADRONA ó CA LA MUNDA. Aquesta casa avui coneguda com cal Mundet, sembla que anava canviant de nom al ritme de les esposes dels succesius Genescà que hi habitaven. Així, del matrimoni entre Miquel Genescà i Viñolas àlies el Noi de la Madrona - renom probablement heretat de la seva àvia Madrona - i la Cecília Guitard i Busqueta de Sant Andreu de Palomar, la casa també fou coneguda com cal Guitard, ben bé fins el 1863. No obstant aixó, el 1802 el doctor Barriga continuà identificant l'hereu i pagès Joan Genescà i Guitard com el Madrona. El Joan es casà en primeres núpcies pels volts de 1835 amb la muretana Maria Pontons i Giravent, i el 1841 amb la Raimunda Boixader i Codina, natural de Pujol de Planès (Berguedà). Dels dos matrimonis eixiren cinc infants, tots albats menys l'hereu, el Pau que - com ja us podeu imaginar - esdevindria el Pau de La Munda. I de la Munda a l'actual Mundet, ja només hi ha un pas!
El 1854 els de cal Madrona cultivaven un sol tros en propietat .
no.25 CAL PADRINET. Agell és un cognom llur presència al poble es remunta al s.XVI i ha deixat abundant toponímia: , , Molí de l'Agell. A mitjan segle dinou el propietari de la casa és el Francisco Agell i Arnau, casat el 1819 amb la Clara Lladó i Rius, de cal Pascol Cucut. Tingueren cinc fills, dels quals tres albats, i l'hereu seria el Llorenç. Els de cal Padrinet cultivaven 5 trossos: en propietat a la Costa del Rifé i a la Vallxica; en propietat a l'Ermengol, Burc i La Muntada. Per al doctor Barriga els de cal Padrinet fan de manobra, arrenquen cànem, fan parets de pedra seca, tallen pins i estallen llenya: "El Padrinet vingué à tallar pins a Vilatersana los dias 19 y 20. se guañaba 3sous9. y despues vingue à estallar la tarde del dia 1. de desembre", però destaquen els lliuraments de trunfos (patates): Gener 1820 "Del Padrinet carrer nou dia 6. he rebut una quartera de trunfos. La mitat xichs y la mitat grosos, que valen una peseta y mitja." El 1834, tot just encetada la primera carlinada, el Francesc és proposat per a Síndic Personer (síndic de greuges). De l'hereu Llorenç Agell i Lladó, el 1887 declarà que ja no tenia edat ni salut per exercir el càrrec de regidor "Hallandome desempeñando el cargo de concejal del Ayuntamiento de esta villa (...) por ser mayor de sesenta años, lo que justifico por la fe baptismal que acompaño al presente documento, y deseandome eximir de esta cargo, porque ni la edad, y mucho mas por no tener libre mis acciones por las muchas atenciones que debo á mi familia, por las diferentes enfermedades que sufre (...)" . Només sis anys més tard, el Llorenç també figurà a la llista de veïns que declaraven que el carrer Nou s'havia convertit en un bassal "Los vecinos de la calle nueva cercanos a la devallada y á la fuente situada frente al no. 36 con el debido respeto exponen: Primero: que hallandose la cloaca por donde marchan las aguas que se derraman del abrevadero y de la fuente citada, llena de basura tanto en su embocadura, como en su desague; las aguas que deberian pasar por aquell pasan por sobre el piso de la calle, quedando ésta convertida en un aguacero (...)".
la caseta de cal Padrinet, a tocar de la residència d'avis de Sant Llorenç Savall
no.27 CAL CLOSCA o CAL COSTA. Avui conegut com cal Sabater, aquesta casa pertanyia a mitjan segle dinou al pagès i porquer Andreu Camprubí i Borrell. De la banda de la mare, l'Andreu també heretà la casa de can Borrell, casa que estava adosada a l'església i que més endavant, probablement amb l'obertura del pont de plaça, seria enderrocada. L'octubre de 1825 el doctor Barriga fa l'única referència de l'Andreu als seus llibres d'aconductament " A la Clareta de Cal Andreu de la Davallada*, que estaba amb uns dolors de bentre y li vas ordenar un calman, y li vas fer las visitas dia 24.1 25.1 26.1". La Clareta era la germana de l'Andreu i morí 6 anys més tard, amb només 34 anys. El de cal Closca es casà el 1829 amb la pubilla de cal Costa, l'Anna Costa i Cava i dels tres fills no en sobrevisqué cap. El 1843 l'Andreu es casà en segones núpcies amb l'Antònia Girbau i Garriga, de Castellar del Vallès, parella que ja no tingué descendència.
Un cosí germà de l'Andreu, el Josep Camprubí i Sastre, morí per "una desgràcia" relacionada amb fets de carlins, a Viladecavalls de Calders; aleshores tenia 23 anys i fou capturat juntament amb el Josep Vilatersana "el Valls" pels homes del capitost carlí Agustí Dachs, mentre treballaven a la masia del Soler, a Mura. Posteriorment foren assassinats a Viladecavalls. L'Andreu Camprubí destaca per figurar entre els tres pagesos llorençans que el 1854 treballaven un major nombre de trossos: 14 en total! En propìetat: 2 trossos a la Costa del Rifé, 2 trossos a la Vallxica, 4 trossos al Burc, als Horts, , al Camp d'en Lluís i al Borrell; a parceria: a Saladelafont i a Vilatersana, i - com ja hem mencionat - a banda de la casa del carrer Nou, també tenien casa al carrer Baix Rectoria, anomenada can Borrell. I naturalment i per a tant tragí, un ase per moure's d'un lloc a l'altre!
Deixem constància que el 1867 la casa de cal Closca ja era deshabitada.
EL PONT DE LA DAVALLADA
Avui conegut com el Pont de la Gavellada. Tal i com hem pogut llegir de les anotacions del doctor Barriga*, l'Andreu Camprubí era la darrera casa del carrer Nou, sent el seu límit el lloc aleshores anomenat la Davallada, un col·lector d'aigües que desviava les aigües del costerut carrer del Raval cap a la riera del Ripoll.
la Davallada
no.29 CASA FERRER. Avui coneguda com cal Sadurní, botiga i fleca fins fa pocs anys, aquesta casa podria haver estat el taller de la nissaga de ferrers de cognom Daví, dels quals ja n'hem parlat al no.26 del carrer Nou. Aprofitem aquí per dir que el renom "Sadurní" podria remuntar-se al 1802 i correspondre - sempre segons escriu el doctor Josep Barriga - a uns masovers vinguts Gallifa, de cognom Güell que vivien a finals del segle XVIII al carrer Barcelona. No obstant això, no ens consta que aleshores els de cal Sadurní tinguéssin descendència masculina.
Sigui com sigui, del 1867 consta que la Casa Ferrer del carrer Raval era deshabitada.
no. 31 CAL CALDERER. Avui coneguda com Cal Cirera, a mitjan segle dinou aquesta casa havia estat la llar del Joan Rius i Valls àlies Calderer, casat el 1822 amb la Magdalena Genescar i Escaiola, de cal Manuel. El matrimoni tingué cinc fills dels quals dos foren albats, sent l'hereu el Pere. El cognom Rius està documentat al poble des del segle XVII i la casa mare seria, com ja hem vist, el no. 14 cal Rius. Els de cal Calderer cultivaven 7 trossos: en propietat al Camp d'en Lluís, La Coixa; a parceria, 3 trossos a Salallassera, al Romeu i a Ponsferrer (d'on el sogre del Joan n'era el masover). També tenien un ase per a les tasques agrícoles.
De l'hereu Pere Rius sabem que el 1880 fou denunciat per la venda il·legal de vi: "por haber dado principio á la venta de su cosecha de vinos sin haber dado parte como debia a la Administracion de hallarse ya el liquido en disposición de venderse cuyo acto esta probado por haber cojido al carro numero doscientos veinte y nueve de Sabadell en la citada calle Nueva con catorce pellejos que contenian noventa y una arroba, cuyos derechos pagó el dueño de dicho vino como comprador de buena fe que ninguna culpa tiene y mediante su devolucion por haberlo sacado del término (...) El Pere acabà sancionat amb una multa de 50 pessetes. Tal i com podeu veure , sembla que els de cal Calderer del tombant de segle van dedicar-se a embotellar sifons.
el no.33 del carrer Nou, avui coneguda com cal Jep
no. 33 El 1867 aquesta bonica casa - amb un llindar gravat de 1695 amb referències a un "Genestós" i altres llindes de finestres amb dates de 1662 i 1669 - era de CAL JOANET, és a dir dels mateixos Valls que ja hem comentat en parlar del no.48 i 50 del carrer Nou. La casa avui es coneix com cal Jep, nom força recent d'un Josep Camprubí que feia d'encarregat a les fàbriques del carrer Vapor. A mitjan segle dinou sabem per tant, que era una casa de lloguer. També sabem que a les acaballes del segle dinou hi morí - amb només 29 anys d'edat - el flequer Jaume Valls i Camprubí, i potser d'aquesta conjunció Valls i Camprubí, podríem deduir com la casa hauria passat dels prolífics Valls als prolífics Camprubí, vinguts al poble als anys seixanta del segle XVIII provinents de Monistrol de Calders; concretament del Jaume Camprubí Calvet - fill del traginer Bartomeu- casat el 1762 amb la Maria Bruach i Oliver, de cal Andreu. Des d'aleshores es podria afirmar que els Camprubí (de vegades escrit camrubí als documents antics) van arrelar en un temps rècord al poble, i es van fer un fart de pencar!
no. 35 Avui coneguda com cal Perisco, a mitjan segle XIX era adosada al no.37 i totes dues portes eren CAL MARIT, renom que actualment només s'ha conservat per al no.37 del carrer Nou.
Segons els afrontaments de cases, al sud de cal Sastre Bous hi vivia el Melcior Crusella, i al sud del Melcior el Pere Camprubí, o sigui que és possible que l'actual Perisco (no.35) derivés del Pere Cambrubí - fill cabaler - que es casà el 1827 amb la Maria Genescà i Valls, i per ella també van posseïr cal Biel, una casa del carrer Sant Feliu. La parella tingué onze criatures de les quals sis foren albades, sent l'hereu el Josep; al padró de 1860 encara apareix una segona esposa del Perisco: la Francisca Gotés. Els de cal Perisco cultivaven en propietat al Camp d'en Lluís, als Horts i dos trossos al Burc; i a parceria al torrent Bo (Ermengol) i a Sant
la restaurada barraca de cal Marit als Fondos de Salallassera
no.37 CAL MARIT. Els Crusella de l'actual cal Marit (no.37) tenien trossos en propietat als Horts i al Burc; a parceria, als Fondos de Salallassera i a La Serra i tenien un ase. Fill de paraires, l'hereu Melcior Clusella i Espalter va néixer el 1794 i el 1819 es casà amb la Caterina Rius i Riera, de cal Rius; tingueren deu criatures de les quals cinc foren albades i la Teresa morí amb 17 anys d'una "enfermetat natural". L'hereu seria el Jaume, que el 1852 es casà amb la Coloma Valls i Rovira de cal Rovira, i a partir d'aquí ja podríem especular que cal Marit passà a mans dels Valls ... Allò que sí sabem és que actualment aquesta barraca de la part de La Jonsa és coneguda com la barraca de cal Marit, i els qui avui ostenten aquest renom son Valls de cognom .
A l'amillarament de 1854 consta que els de cal Marit cultivaven 4 trossos: en propietat als Horts i al Burc, i a parceria a Salallassera i a La Serra.
El metge Josep Barriga cita els de cal Marit diverses vegades, però al llistat d'aconductats no fa cap menció dels cognoms; els de cal Barriga sovint hi duen a fer les premsades de vi i els de cal Marit els traginen sovint, la qual cosa vol dir que tenien animals de bast; així del novembre de 1825 "dia 28. premsada y dia 29. premsada que juntas la de 11. Octubre son tres que valen una peseta y mitja. Mitg jornal de treginar fems." ; del juliol de 1826 "El hereu Marit dia 7. al mati nos vá treginar 2 camins de mesquita al hort de regadiu. També vingué lo dia 13. à treginar las garbas; lo mati va treginar las de las concas y à la tarde va treginar la de la Vallxica que hi hagué 3. camins, y tenia temps de fer dos camins mes, y jo li volia fer treginar fems y digué que tenia feina per ell: y se pot descontar" ; i del 1833 "A cal Marit dia 26 Octubre hem premsat 3 portadoras de xapa."
no.39 CAL SASTRE BOUS. Avui coneguda com cal Bous, a mitjan segle dinou cal Sastre Bous era propietat dels sastres vinguts de Santa Eulàlia de Ronçana (Vallès Oriental) de cognom Parera. El fill hereu fou el Pere Parera i Bellver que es casà en primeres núpcies pels volts de 1805 amb la Rosa Clapés i Ginestós de cal Hora Pronobis, i en segones núpcies el 1812 amb la Maria Teresa Espalter i Busqueta, de cal Gorreta; amb les dues parelles tingueren vuit fills, dels quals tres albats. L'hereu Joan - conegut al poble com el Pereparera - ja només feia de pagès, perquè a l'amillarament de 1854 els de cal Sastre Bous cultivaven en propietat a Collbarra, al Burc i al Camp d'en Lluís; i a parceria a La Muntada i a Vilatersana. Per documents sabem que amb anterioritat també havien tingut tros a La Jonsa.
La Muntada de la Vall d'Horta, un dels indrets amb més concentració de vinyes a Sant Llorenç Savall
no.41 CAL SARDÀ. Avui coneguda com cal Llauner aquesta fou la primera llar dels primers Salvó vinguts de Bellver de Cerdanya pels volts de 1793: el piler Josep Salvó i Baderlas i la Teresa Grau. A mitjan segle dinou hi vivia el Pere Salvó i Grau àlies Sardà, casat en primeres núpcies el 1815 amb Caterina Valls i Rius de cal Co, i en segones núpcies el 1850 amb la vídua Josepa Valls i Armengol, de cal Pauet. Del primer matrimoni tingueren set fills, dels quals dos foren albats, i l'hereu fou el Josep. A l'amillarament de 1854 consta que els de cal Sardà cultivaven 6 trossos; en propietat, a La Coixa; a parceria, dos trossos als Fondos de Salallassera, dos trossos a La Serra i un a La Muntada . També disposaven d'un ase.
no.43 CAL SORS o CAL JOSEPÀ Aquesta casa que avui es coneix com cal Torras, era propietat del Josep Sors i Dalmau àlies Josepà que el 1823 es casà amb la Rosa Torras i Turell, de ca la Niñas. Com que el matrimoni no tingué descendència, podem deduir que més tard la casa passà als Torras, tot i que a finals del segle encara sabrem que hi morirà un nebot seu, el Narcís Sors i Clusella, i també la seva esposa. Els de cal Sors cultivaven dos trossos a parceria; a La Serra i can Sallent. També tenien un ase per a les tasques agrícoles.
El casuc del Vilet (Els Fondos, Salallassera), possible origen de cal Silet del carrer Nou
no.45 CAL SILET. És probable que l'origen d'aquest renom tingui alguna cosa a veure amb un mix entre el cognom Sala i el casuc del Vilet (Fondos, Salallassera), del qual els estadants de cal Silet n'eren propietaris; o sigui una possible contracció de qui p.e. es podria haver dit el " Sala del Vilet ". El propietari en qüestió era el Joan Sala i Oliver, pagès hereu del Gaspar Sala, el cua d'ase del Raval - com el coneixia el dr. Barriga -, que el 1823 es casà amb la Julita Roca i Vilaseca, natural de Sant Joan d'Oló (Moianès). El matrimoni tingué set fills dels quals quatre foren albats, sent l'hereu el Pere.
Els de cal Silet tenien en propietat una casa , i cultivaven en propietat un tros al Vilet (casuc) i un tros al Burc; a parceria cultivaven un tros a La Muntada, i també tenien un mulo.
no.47 CAL GORRETA. Avui part del carrer del Vapor no.1B, a mitjan segle dinou la casa pertanyia al paraire i pagès Jaume Espalter i Busqueta, àlies Gorreta, casat el 1804 amb la Teresa Clusella i Cadafalch. La parella tingué set fills dels quals 2 foren albats, i l'hereu de cal Gorreta sembla que fou el Llorenç. Els de cal Gorreta cultivaven quatre trossos: en propietat un tros al Burc; a parceria a La Serra, a Les Comes de La Muntada, i a Vilatersana. A més de la casa del Raval també tenien una casa en propietat al carrer Nou, i també disposaven d'un ase per a les tasques agrícoles.
la barraca de vinya de cal Bagarro a Saladelafont. Al fons, la restaurada barraca del Sot de les Artigues
no. 49 CAL BAGARRO. Aquest renom que denotaria certa improductivitat pertanyia a l'Anton Vilatersana i Sellarès dit també el Biel, que tenia la casa on avui és l'inici del carrer Vapor. El 1810 es casà amb la Francisca Lloberas i Cadafalch de cal Corema. El fet és que el 1854 només consta que cultivava un tros a Saladelafont d'una quartera i escaig de vinya un fet que si bé era normal entre els pagesos llorençans, ho era més entre els fadrins bracers. També sabem que tenia un mulo, però per la part del doctor Barriga tampoc hi tenim massa activitat, només aquesta cita; del Gener de 1831 "El Anton Vilatersana dit Viel ó Bagarro vingué à fangar al Armengol los dias 22 y 23. se feya la vida". La parella tingué nou fills dels quals cinc albats, probablement sent l'hereu l'Isidre, del qual perdrem la pista completament als arxius parroquials. D'un padró fet el 1860 sabem que la Francisca ja era vídua i feia de captaire, i vivia amb una altra captaire en una casa que desconeixem. A finals de segle dinou uns Jo, teixidors de lli arribats de Monistrol de Calders cap el 1800, serien els nous inquilins de cal Bagarro.
no.51 CAL CAP BLANC. Casa avui desapareguda i que es trobava just al pati del davant de l'ajuntament (el Marquet de l'Era), placeta presidida per un gros mural. De l'entrada sabem que donava al carrer del Raval, perquè la casa va perdurar fins a mitjan segle XX. Per al doctor Barriga el Cap Blanc de 1809 era el Ramon Sala i Artigas, que el 1799 es casà en primeres núpcies amb la vídua Maria Comas i Daví, pubilla de cal Comas: d'aquest matrimoni només sobreviurien el Gaspar que va néixer el 1803 - i del qual no en sabrem res més, tal volta va ser solter o va morir fora - i la futura pubilla de cal Cap Blanc, la Maria Sala i Comas. Del segon matrimoni del Ramon Sala del 1809 amb Teresa Bigas i Ollé de cal Pau Pastor només sabem que el 1823 va néixer un Pau, però d'ell tampoc en sabrem res més als arxius parroquials. Del padró de 1860 sabem que un foraster de nom Josep Saladich i Fabregà - llavors amb 62 anys - s'havia casat en lloc i data indeterminada amb la Maria Sala i Comas - llavors amb 60 anys - , la pubilla de cal Cap Blanc.
Al padró de 1860 hi consta que a cal Cap Blanc la parella viu amb una filla de 9 anys, la Dolors Sala, filla que devien tenir miraculosament quan la parella ja havien passat dels 50 anys!
El doctor Barriga ens fa saber que, efectivament, el 1834 un Josep Saladich era el gendre del cal Cap Blanc vivint al carrer del Raval. Segons l'amillarament de 1854 el Josep Saladich tenia casa al Raval i cultivava un tros a parceria a La Serra.
l'indret que ocupava cal Cap Blanc del carrer Raval
BIBLIOGRAFIA i FONTS
Arxiu Històric Municipal de Sant Llorenç Savall
Arxiu Episcopal de Vic
ONOMÀSTICA de Sant Llorenç Savall. VALLS i VILA, Jaume (inèdit)
Dietaris del dr. Josep Barriga i Sala (1802-1834)
Arxiu de la Corona d'Aragó
Llibretes de comptabilitat de l'espardenyer Isidre Mas de cal Mosquit
Arxiu privat del Miquel Casals i Suades
FORANIES I ALTRES COSES DE SANT LLORENÇ SAVALL. VERGÉS i SOLÀ, Lluís. 1971
Converses amb Núria Borrell de cal Mastegai, Joan Roma de cal Salvó, Joan Roma i Font, Antoni Brossa de cal Ferrer
Aquest és el retrat del carrer Nou a mitjan segle dinou, advertint però, de les possibles errades que hi pugueu trobar i que són inevitables quan volem entrar en molt detall en uns temps tan reculats i dels quals, gairebé ningú en té memòria. Com ja advertíem en parlar del carrer Baix de Rectoria, no és intenció meva canviar els renoms de les cases tal i com es coneixen avui: els noms de cases són vius, sovint cauen en l'oblit, canvien, i els cognoms dels quals parlarem a continuació s'han anat escampant per totes les cases del poble.
Això només és una proposta, una instantània del carrer Nou a mitjan segle dinou, posant en comú les barraques de vinya amb cadascuna de les cases i els seus habitants.
a finals del segle XIX, el carrer Nou original (groc) ja havia integrat la part del carrer Raval (verd)
Si haguéssim de jutjar el carrer Nou únicament pels llindars amb dates gravades que s'han conservat a la vila, semblaria més aviat el carrer més antic del poble! Però no avancem aconteixements.
El carrer Nou enllaça la plaça major del poble amb el carrer del Raval - que, literalment, significa "extramurs" o extrem del poble - desconeixem en quin moment es va produir aquest enllaç ni el context que van atorgar-li el nom de Nou: pressuposem que l' amb la sagrera i , juntament amb la pròpia , devien ser l'origen urbanístic de la vila, però p.e. no sabem si els carrers de Baix, Mig i Dalt de Creu de Pedra van ser anteriors o posteriors al carrer Nou.
D'entrada direm que a mitjan segle dinou el carrer no assolia la distància que té avui: el carrer Nou partia de plaça seguint l'actual direcció N270W i planejant fins arribar a l'anomenada placeta groga, és a dir, a l'actual passarel·la de la Gavellada (antigament conegut com Davallada). D'aquí en amunt, ja era el carrer del Raval i, a banda de la documentació, també ho testimonia el fet que en aquest punt el carrer canvia de direcció, gairebé Nord, i també el fet que a partir del pontet s'inicia el pendent del Raval que, a l'alçada del , gairebé esdevé un tobogan. L'annexió del tram del carrer Raval al carrer Nou es produí en algun moment entre 1854 i 1868.
Ja al segle dinou tenim constància de comerços (carnisseria, fleca, sastreria, merceria, xocolateria etc) instal·lats al carrer Nou, comerços que trobarien el seu esplendor el darrer terç del segle vint, moment que s'inicia un declivi comercial que encara avui perdura.
la Davallada - avui Passarel·la de la Gavellada - dividia els carrers Nou i Raval fins els anys 60 del segle XIX
CARRER NOU: NÚMEROS PARELLS
no.02 Tocant a l'actual pastisseria de cal Domènec (plaça) hi ha CAL PRÍNCEP (de vegades escrit prince). Desconeixem l'orígen del renom, però els príncep de mitjan segle dinou eren els germans Josep i Llorenç Riera i Busqueta, fills del bracer i paraire Joan Riera i Bruach. El Josep era l'hereu, i es casà en primeres núpcies pels volts de 1834 amb la vídua Maria Cadafalch i Cabot, natural de Sant Sadurní de La Roca; tingueren dues filles però ambdúes moriren aviat. El 1844 el Josep es casà en segones núpcies amb l'Antònia Manyosa i Vilanova, natural de Granera; tingueren tres criatures de les quals només sobrevisqué la Maria. Com a pagesos, els de cal Príncep cultivaven sis trossos, tots en propietat, destacant límit amb el Vinardell, a la Costa del Rifé, al Burc, dos trossos als Horts, i dos a la Vallxica i, a més, tenien un ase per a les tasques agrícoles. El seu germà Llorenç també tenia la casa en propietat al carrer Nou, probablement el no.26 cal Truita, i cultivava a parceria un tros al Romeu (Vall d'Horta).
El cognom Riera apareix per primer cop als documents el segle XVIII i ha deixat empremta en la toponímia local amb el Mas Riera, nom genèric amb què es coneixen un seguit de masos situats a la banda de la riera de Caldes, al vessant oriental del terme municipal. Els Prince tenen poca relació d'intercanvis amb el metge Barriga, amb qui estaven aconductats; quan havien de pagar amb espècies, normalment ho feien amb quartans de segó, així del Juny de 1833 "Del Prince dia 22. he rebut una cuartera fabons à deu pesetas". Com que el metge era dels pocs que sabia escriure, sovint redactava certificats per als seus pacients; del gener de 1816 "Dia 30. Vas fer quatre Certificats en nom de secretari del Ajuntament per surtirse de soldats. Al Espardañer Milio: Al Jaumire: Al Prince: y A la Noya del Tomas de las Ganancias"
no.04 L'actual comerç de ca l'Emília era conegut com a cal PASCOL CUCUT (1803) / cal Pasqual (1807). Segons un document de compravenda de 1667, podem deduir que els renoms de les cases de cal Pascol derivarien del Pasqual Lladó que aleshores exercia de curritoris, l'equivalent actual a un corredor de finques. El renom cucut devia servir per diferenciar els Lladó de cal Pascol de Baix dels Lladó de Dalt (Pascol Cucut), talment una al·legoria del rellotge de cucut.
A mitjan segle dinou a cal Pascol Cucut hi vivia la família del pagès Llorenç Lladó, fill hereu del paraire Francisco Lladó i Valls i de la Teresa Rius i Busqueta. El Llorenç es casà el 1820 amb la Maria Puigmartí i Borrell de cal Sastre de Plaça, i tingueren nou criatures de les quals només una fou albada. El 1841 sabem que tenien arrendada la sal de la vila i també hi tenien la botiga de comestibles: venien oli, vinagre, peix, llegums assecades, i també aiguardents i licors provinents de Mataró. Els de cal Pascol Cucut cultivaven en propietat un tros al Carner i a parceria a l'Ermengol (Torrent Bo) i a Salallassera, i també posseïen un ase per a carrejar mercaderies, també per al metge: del juliol de 1813 "El Pascol vingue ab un matxo à batrer lo dia 23".
la restaurada barraca no.338 de Cal Pascol de Baix al Bosc de Vilatersana
no.06 A l'actual botiga de mobles, hi vivien la família del bracer Josep Lladó de CAL PASCOL DE BAIX (1802) / Cal Pasqual (1867), fill hereu del bracer i paraire Francisco Lladó i Vilatersana i la Teresa Serracarbassa i Tresserra, natural de Sant Quirze Safaja. Els de cal Pascol de Baix cultivaven un total de 6 trossos: en propietat a la Costa del Rifé (Serrat del Corb), a la Vallxica i als Horts (rectoria), i a parceria a la Costa del Rifé, a la Codina i al Bosc de Vilatersana. Tenien dos mulos i 1 ase, la qual cosa suggereix que també devien fer de traginers. Sabem pel metge Barriga que dos estius seguits dels anys trenta a cal Pascol hi tenien allotjat un francès a qui el metge visitava. El Josep es casà el 1831 en primeres núpcies amb la Teresa Valls i Genescà de cal Escaiola, i tingueren set criatures de les quals cinc foren albades; el 1850 es tornà a casar amb la Paula Borrell i Sanmartí.
L'hereu i fill de la segona esposa del Josep, el Magí Lladó i Borrell, fou tinent d'alcalde de la vila el 1890, i entre d'altres qüestions va haver de tractar l'extracció de l'aigua de les fonts per a usos industrials, que alguns vilatans duien a terme en detriment del consum domèstic del veïnat.
no.8 CAL FUSTER. Aquesta casa roman un misteri: sabem que el 1901 hi va morir una filla albada d'un serraller de Terol de cognom Sales, però sospitem que amb anterioritat podria haver estat el taller del fuster de cal Coix, el Pau Genescà i Rovira, del qual en parlarem una mica més endavant. Però ja avancem que el 1854 els de cal Coix posseïen dues cases al carrer Nou i una al carrer del Raval.
inscripció de 1575 trobada recentment a ca Les Monges
no.10 CAL ESTUDI. Actualment la casa es coneix com el Convent o més planerament, les monges, perquè fins a mitjan segle XX hi havia hagut una escola amb monges. Antigament el terme estudi tant podia fer referència a un taller com una escola, i pel què sembla, les escoles a Sant Llorenç Savall tingueren el costum de mudar de domicilis. El 1867 no sembla que hi visqués ningú, i tanmateix fa l'efecte que també serví de casa d'acollida de transeünts i així, cap a finals del segle dinou, trobem que hi moren forasters, com ara és el cas d'un Miquel Rabassada i Puigdemunt, d'Amer, que hi traspassà el 1884. Desconeixem qui era el propietari de l'escola a l'època.
A l'interior de la casa fa poc es va descobrir un llindar amb una inscripció ben enigmàtica "AXXD DEOTENbREIS1575: TONI BES MEFESIT"
no.12 CAL XOCOLATA. Avui es coneix com cal Cisteller, però antigament devia ser la botiga dels de cal Mirapeix, coneguts amb el renom de cal Xocolata perquè havien estat pioners en la confecció i comercialització del dolç importat d'Amèrica, la llicència de la qual l'obtingueren el 1845. El Llorenç Valls i Gotés, àlies Demià, els devia llogar el local, perquè d'un document de 1863 consta que ell és el propietari del no.12 del carrer Nou. El 1830 el Joan Mirapeix i Duran ja havia obtingut el permís per retirar de La Barceloneta, la sal del trimestre que corresponia al municipi, i el 1836 els Mirapeix també obtingueren el permís per comprar i comerciar amb aiguardents. La notícia més antiga que tenim dels Mirapeix a Sant Llorenç Savall és de 1775, quan un revenedor de Barcelona de nom Miquel Mirapeix es casà amb la pubilla hereva de la casa de .
A l'amillarament de 1854 consta que els de cal Xocolata cultivaven 4 trossos: en propietat, dues peces al Rossell i una al Rossinyol, i a parceria a Les Oliveres (Vall d'Horta). A més d'una casa al carrer Sant Feliu, també eren propietaris d'una casa en despoblat: el Rossinyol de la Vall d'Horta, casa avui desapareguda.
no.14 CAL RIUS. Avui hi ha la botiga del rellotger i una segona porta per accedir als pisos, però tot era una mateixa casa a la qual s'hi van tapiar finestres i una porta per separar-la del local comercial. Abans hi havia hagut el barber de cal Rius i més recentment una perruqueria. El 1854 hi vivia el pagès que també fou alcalde de la vila entre els anys 1835-37, el Jaume Rius i Riera, fill hereu del pagès i negociant Pau Rius i Brossa i la Teresa Riera i Jané, natural d'Horta. El Jaume de cal Rius es casà el 1808 amb la Marianna Palmés i Ventura i tingueren deu fills dels quals 6 albats, sent l'hereu el Pere. El besavi Llorenç havia estat mestre de cases de la vila i per tant, un potencial constructor de barraques de vinya.
Sabem pels dietaris del dr. Barriga que a cal Rius hi tenien una premsa de vi que llogaven per fer les premsades, i els Rius pagaven al metge Josep Barriga molt sovint amb fruits secs, concretament amb anous. Els de cal Rius cultivaven 9 trossos, set dels quals en propietat, la qual cosa mostra la puixança de la casa. Cultivaven a Comabella, els Horts, Burc, El Carner, el Borrell i els Camps d'en Lluís. I a parceria cultivaven a l'Ermengol i a La Muntada (Vall d'Horta). Amb tants trossos per cultivar és ben avinent que els de cal Rius també tinguéssin un ase per a les tasques agrícoles.
l'enrunada barraca no.373 de cal Coix, a la Soleia de Les Oliveres
no.16 CAL COIX. Abans d'haver estat una botiga de comestibles, cal Coix havia estat propietat del fuster Pau Genescà i Rovira, fill del també fuster Joan i nét del darrer propietari de la , el Manel. Es dona el cas que el Pau Genescà es casà fins a tres vegades: el 1829 la primera dona - la Teresa Barriga i Daví de cal Barriga - morí "d'una caiguda", i el segon casament es va fer d'amagotis a l'església de Santa Marta de Barcelona, l'any 1843. I per quin motiu? doncs aparentment per no haver de declarar i pagar la corresponent dispensa eclesiàstica per un quart grau de parentesc - d'altra banda ben habitual a Sant Llorenç - amb la seva nova parella, la Margarita Gotés i Daví, de ca l'Ànima. L'església els descobrí, però ells van al·legar que eren pobres; només després d'haver tingut canalla, la cúria va legitimar la seva situació. La tercera i última parella del Pau fou la Mònica Òssul i Calvó, amb qui es va casar l'any 1851. El fuster Genescà - que era com coneixia el dr. Barriga el seu gendre - llogà molts cops el matxo del metge, sovint per anar a bàtrer; "En lo Juny de 1830. vas deixar lo Matxo per anar à acompañar à la seba Mare à Artés, y va tornar lo mateix dia, va dar lo menjar al matxo. Dia 15 Juriol 1830. vas deixar el matxo al Pau per anar à buscar cornaleres à Artés, va tornar el mateixa dia, y nosaltres varem fer la vida al matxo."
Amb les tres parelles, el Pau Genescà va arribar a tenir fins a tretze criatures, cinc de les quals foren albades. Els de cal Coix, a més de fusters, cultivaven 5 trossos: als Horts i al Borrell en propietat, i a les Oliveres, La Muntada i Vilatersana a parceria. Tal i com s'ha explicat més amunt, els de cal Coix posseïen dues cases al carrer Nou, i una al carrer Raval, clars símptomes que no eren, precisament, gaire pobres! És possible que l'altra casa del carrer Nou fos el no. 8 cal Fuster, però això encara no ho tenim provat.
no.18 Tot i que avui hi podem veure el rètol de "Cal Ferrer", aquesta casa era coneguda com CAL MENESCAL, és a dir, el ferrer dels animals, l'equivalent a un veterinari actual. Pels volts de 1760 i vingut de Sant Sebastià de Montmajor va arribar al poble el ferrer Josep Oliver i Valls. El 1854 sabem que el títol de menescal el tenia l'hereu Francesc Oliver i Colomer, que vivia i tenia casa al carrer Vic i també posseïa aquesta casa del carrer Nou. El fill hereu Josep sembla que tot i mantenir el renom d'"albéilar" (en castellà, menescal) preferia fer de pagès, per la qual cosa i a partir de 1848, el càrrec de menescal passà al Valentí Ribas i Pedregosa, vingut del Mas Ribas d'Oristà, que compaginava l'ofici de menescal amb el d'inspector de carns de la vila. El Valentí fill va heretar el càrrec de menescal i també el d'inspector de carns de l'escorxador, però sembla ser que el 1894 van impugnar-li aquest darrer càrrec, perquè a més de ser mut, deien que no era prou competent, i per aquest motiu la casa de cal Menescal també s'havia conegut un temps amb el renom de Cal Mut.
Els darrers menescals i ferrers de la casa al segle vint, van ser els Brossa vinguts de Sant Quirze Safaja.
A l'amillarament de 1854 consta que el Valentí Riba, menescal vingut del Lluçanès, cultivava a parceria un de la Vall d'Horta.
avui cal Ferrer, ahir cal Menescal
no.20 CAL COMADRAN. Els de cal Comadran eren Cadafalch de cognom, i en el nostre període d'estudi, era el pagès hereu Llorenç Cadafalch i Genescà, que el mateix dia que es casava amb la Francisca Sellés i Olivé, de Sant Sebastià de Montmajor, també es casaven en segones núpcies els seus respectius pares. Fins al 1852 el Llorenç i la Francisca havien tingut quatre criatures de les quals només una fou albada. El renom comadran sembla que podria provenir del seu besavi Joan Cadafalch i Comadran, probable descendent de la . L'avi Josep havia estat alcalde durant el període 1827-1828 i el seu pare, el Joan Cadafalch i Torrella, fou alcalde de la població en el període 1837-38. De l'amillarament de 1854 consta que els de cal Comadran cultivaven en propietat dues peces i tenien un ase. Sabem pel metge Barriga que a Cal Comadran hi criaven nens de Caldes, Sabadell i Terrassa. Els Comadran pagaven el dr. Barriga amb molts treballs, especialment traginant llenya, fems i raïms amb el seu ase, però el juliol de 1823 els Comadran acompanyaren l'esposa del metge a la presó, on s'estava: "La presó de Mataró; lo hereu Comadran va acompañar á Mataró á la Paula y estigué 3 dias que ja hem contat que val 7 pesetas y mitja".
no.22 CAL JAUMIRA. Sospitem que aquesta casa va ser llogada per algun descendent de cal Jaumira de Plaça. El 1802 el metge Josep Barriga consignà que l'Esteve Valls i Baget, de mare nascuda a Itàlia, era el Jaumira de Plaça: aquest Esteve tenia un oncle solter de nom Jaume Valls i Agell, que probablement visqué i donà el renom d'aquesta casa del carrer nou. El nét hereu de l'Esteve, el Pau Valls i Casanovas, el 1854 tenia en propietat la casa a Plaça, i cultivava 4 trossos: al Burc, el Borrell; a parceria, a La Codina i a Les Oliveres.
El Pau formà part del peritatge per al nou amillarament de 1867 "Conviene nombrar al efecto una comisión de personas más inteligentes de la población en el ramo de la estadística entre la clase de contribuyentes (...)"
no.24 CAL FERRER, avui coneguda com cal Pau Roma. Els de cal Ferrer eren una destacada nissaga de ferrers de cognom Daví, un dels quals, el Sever Daví i Genestós, fou alcalde del poble de 1828 a 1834, un període convuls quan tot just s'encetava la primera guerra carlina, i va haver d'encarregar-se - entre d'altres coses - de gestionar l'allotjament de tropes al poble. També signava les autoritzacions per tal que els pagesos puguessin fer ús de la pólvora per trencar pedra. Quan li demanen permisos en temps de guerra per "divertirse los domingos y las fiestas que discorren todos los carnestoltes en Saraos", el Sever prefereix passar la comanda a estaments superiors. El Sever es casà el 1801 i en primeres núpcies amb la Rosa Pobla i Riera de cal Vicenç, amb la qual tingueren tres fills dels quals un albat. El 1808 es casà en segones núpcies amb la Francisca Gotés i Dalmau de cal Ànima de plaça, i tingueren onze criatures de les quals cinc foren albades. Del doctor Barriga, de l'agost de 1817 "El hereu Sabé vingue un quart de jornal à ajudar à segar lo dia 6", i del novembre de 1820 "Lo hereu Sabé vingué à trafegar y conduir viandas los dias 15.16.17. y 18. guañaba idem".
Ens consta que el 1854 el fill hereu Josep Daví i Gotés cultivava 5 trossos: al Camp d'en Lluís en propietat, i a parceria a Salallassera, l'Ermengol , a la Costa del Rector i a La Serra. A més del carrer Nou, els de cal Ferrer devien tenir el taller al c/Raval (actual cal Sadurní no.31). Els de cal Ferrer també disposaven d'un ase per a les tasques agrícoles.
cal Ferrer, generacions de ferrers de cognom Daví
no.26 CAL TRUITA. No sabem gairebé res d'aquest renom que s'ha mantingut fins als nostres dies. És probable que el motiu de la casa sigui de finals del segle XIX, donat que el doctor Barriga (1767-1834) no cita mai cap Truita en els seu aconductaments. Sabem que a finals de segle dinou a la casa hi vivien la Rosa Riera i el Pau Girvent i Cava, segon fill d'un Francesc que a la vegada també era un segon fill dels Giravent de cal Rei (c/Rifé o c/Rei, actual carretera de Monistrol). La propietat devia ser de la Rosa Riera i Galí, pubilla i descendent d'un tercer fill dels Riera de cal Príncep, el Llorenç Riera i Busqueta, que el 1854 tenia casa en propietat al carrer Nou i cultivava un únic tros a parceria al Romeu de la Vall d'Horta. Més tard també cultivarien al Rossell, on hi ha una de les poques barraques mixtes (pedra seca i teules) identificades: la .
l'atrotinada barraca no.146 de cal Truita, amb El Romeu al fons
no.28 CAL PAU ROMA. El Pau Roma i Marmany era un espardenyer vingut d'Olesa de Montserrat, que el 1848 es casà amb la llorençana Coloma Riera i Rifé, de cal Quirze. A partir de 1848 el Pau Roma i el Magí Armengol van ser els dos espardenyers oficialment reconeguts al poble. L'hereu Joan Roma Riera fou regidor del poble el 1889. De 1854 consta que els Roma cultivaven a parceria un tros a , a la Vall d'Horta. Aleshores encara no tenien cap casa en propietat. Després d'adquirir aquesta casa també van adquirir la del no. 24 de cal Ferrer, i és per això que avui es coneix com a cal Pau Roma.
A finals del segle vint la Maria Marfà i el Joan Roma hi tingueren botiga.
no.30 CAL MASTEGAI. Probables descendents del Borrell de la Vall de Mur, els de cal Mastegai eren propietaris de botiga, repartidors de carbó i fins fa poc, hi tenien la merceria que és l'aspecte que conserva actualment a la façana, sent la darrera propietària la Núria Borrell, que molt amablement m'acompanyà a localitzar els noms actuals del carrer Nou. La Núria em comentà que això de "Mastegai" podria venir d'alguna dificultat amb el mastegar. De l'amillarament de 1854 consta que el Pere Borrell i Lladó es va casar en plena guerra del Francès (1812) amb la Rosa Valls i Cadafalch de cal Aiguadé, i tingueren set criatures de les quals 3 albades. Els de cal Mastegai cultivaven 4 trossos a parceria: al Torrent Bo-Ermengol, Rossinyol, Galí i a . El fet que també consti que tenien 2 mulos ja és un indicador que a més de ser pagesos, també feien de traginers. L'hereu de la parella fou el Mariano Borrell i Valls, que de gran fou comerciant i traginer. El 7 de juliol de 1883 el Mariano de cal Mastegai fou denunciat per alguns veïns, per tal com solia deixar el carro carregat amb carbó barrant el pas pel carrer Nou: "Mariano Borrell vecino de la mis(ma) calle tiene la mayor parte de los dias el carro con otros bultos de carbon en la calles que impiden el paso libre, por lo tanto suplicamos a Vos que tengan a bien aplicarles los medios posibles para hacer desembarazar la calle, como marca la Ley municipal vigente, y por tenerla a paso libre a fin de evitar los perjuicios que pueden sobrevenir".
el no.30 del carrer Nou, fins fa poc era la merceria de cal Mastegai
no.32 CAL CORDER. Aquesta casa posseeix el llindar més antic del poble, amb la data gravada de 1580. El 1803 el dr Barriga consigna un Jaume Rius com el corder que viu al c/Raval, tot i que el cal Corder actual pertany al carrer Nou, està al límit amb l'antic carrer del Raval. Sense estar-ne del tot segurs, creiem que la nissaga de corders podria ser la del Jaume Rius i Valls, que es va casar el 1813 amb la Maria Baruta i Tort, de Molins de Rei. La parella - malgrat tenir fins a onze fills, sis dels quals foren albats - no va tenir descendència masculina. A l'amillarament de 1854 consta que el Jaume Rius de cal Corder tenia casa al carrer Nou i cultivaven dos trossos a parceria: a l'Ermengol, i , i tenia casa al carrer Nou.
el llindar de cal Corder amb la data 1580 gravada, la més antiga del poble
no.34 Cal PARRACH/PARROCH. Fins l'any 2001 hi havia hagut la carnisseria del Pere Daví de cal Melé. És molt possible que la casa for propietat d'un Pere Olivé àlies Parrach, germà que no teníem documentat del Francesc Oliver i Colomer, àlies Menescal. Precisament el 1893 cal Parrach sembla que era la casa més perjudicada per les aigües que baixaven del carrer Ravall i que s'entollaven al racó de la Davallada "corrompiendose dicha agua por no poder circular exhala un olor fétido, en alto grado perjudicial á la salud del vecindario".
A partir de cal Parrach podem dir que el carrer canviava de nom i passava a ser l'inici del carrer del Raval original, tot i que d'aquesta banda del carrer el canvi de nom no semblaria tan clar com a l'altre costat, on hi havia la Davallada (actualment conegut com la Passarel·la de la Gavellada). Avui hi ha una placeta que alguns coneixen com la placeta groga.
la placeta groga, amb cases que avui pocs recorden el nom original
no.36 al poble no recorden el renom d'aquesta casa, però segons documentació de 1867 la casa era dels de CAL SECAI i és possible que el 1809 el Vicenç Rius i Datzira "el xic Secai" estigués al capdavant d'una fleca; és fins i tot probable que la casa s'hagués conegut com Cal Vicenç. Més endavant trobarem un Francesc Rius propietari hisendat del , d'una fàbrica al carrer Creu del Mig i també, d'una casa al Raval. Aquest Francesc cultivava - en propietat - a Collbarra, 4 trossos als Horts, al Burc, al , al Borrell i a parceria, a La Serra. El Francesc també tenia un mulo per a les tasques agrícoles.
no.38 D'aquesta casa, actualment en venda i amb un llindar del balcó datat de 1703 o de 1803, no hi ha record que tingui cap nom específic. A mitjan segle XIX era coneguda com CAL MINGO. Per a nosaltres era molt temptador assignar aquesta casa al Domingo Valls àlies Escaiola, però a l'amillarament de 1854 queda molt clar que, a banda de la casa que tenia al carrer Sant Feliu (ca l'Escaiola), l'altra casa que el Domingo posseïa era al carrer Nou, i no pas al carrer Raval, que és on som ara mateix; no obstant el lloc és frontera entre els dos carrers i com ja hem dit, per la banda dels números imparells la transició es produeix clarament a la ratlla de la Davallada, però pel costat dels números parells la línia de demarcació no semblaria tan clara.
Sigui com sigui, a les primeries del segle dinou aquesta casa fou llogada al Sastre vingut de Mura l'Ignasi Sala i Grau, casat el 1814 amb la filla del cirurgià del poble, Margarida Velasco i Tubau, tot i que també el doctor Barriga els situa vivint al carrer Nou. A banda de fer de sastre, ens consta que el 1854 l'Ignasi només cultivava un tros a parceria a La Muntada. La parella no tingué descendència masculina, i pels volts de 1860 la pubilla es casà amb el Ramon Prat i Gotés, segon fill de la nissaga que el dr. Barriga coneixia com del "germà del Rector" ; de l'amillarament de 1854 consta que el Ramon Prat cultivava a parceria un tros als Fondos de Salallassera.
Tal volta influenciats pel nom de la casa o per casualitats de la vida, a finals del segle dinou (1897) hi viurà el nét del sastre, el Domingo Prat i Sala, i més tard a cal Mingo també hi neixerà un albat de nom Domingo Otzet i Font.
la barraca no.150 de l'Ignasi Sala, el sastre de Mura, a La Muntada
no.40 CAL SASTRE. Ignorem qui hi podia haver viscut, però calculem que amb el temps esdevingué una casa de lloguer. Segurament fou la llar de la família del Sastre Gotés, molt citat pel doctor Barriga que - per desgràcia nostra - també els situa vivint al carrer Nou, com acabem de veure amb el sastre de Mura - i ara mateix ja hauríem de ser al carrer Raval. No obstant això, explicarem detalls d'aquesta nissaga dels sastres Gotés - Josep i després Andreu - perquè allò que sí sabem és que a l'amillarament de 1854 ja només hi consta un Llorenç Gotés com a propietari d'una casa - ara sí - al carrer Raval, i no cultivava cap terra.
L'hereu Andreu Gotés i Roca es casà el 1825 amb la Joaquima Taló, la Quima, natural de Caldes de Montbui. L'Andreu es fa un tip de vestir els de cal Barriga, que sovint el coneix com el sastre Demià: cus i talla, els fa armilles, gipons, calces, baietons de cotó, pantalons, gecs de pany i també de vellut, gipons de tapisseria, capots ... fins que l'any 1833 - als inicis de la primera carlinada - la Quima li comunica que ella es vol desconductar, però el marit sembla que no hi està massa d'acord en això: " La Quima del Sastre dos ó tres dias que habia caigut la conducta vingué que se volia desconductar, y al cap de dos dias me pagá y desconductá, y lo endemá lo sastre digué al Barbe que ell no se tenia per desconductat. Lo dia 9. Maig 1833. venin de La Roca lo sastre me digué que ell no se tenia per desconductat, y que era com antes. " Mesos abans de la mort del metge, el juliol de 1834, el sastre Demià encara féu un jec per al seu fill hereu, el Vicenç Barriga. Sospitem que poc després de la mort del metge, la família del sastre Demià va emigrar, probablement a Caldes: al padró de 1860 la família Gotés Taló no hi deixa cap rastre. És possible que la propietat de la casa passés - tal i com consta a l'amillarament de 1854 - a mans d'un Llorenç Gotés (l'oncle Llorenç Gotés i Genestós..?).
A finals del segle XIX trobem una família de cognom Vila vivint a cal Sastre, concretament l'Isidre Vila i Paré, natural de Navarcles. Sembla clar que cal Sastre s'havia acabat convertint en una casa de lloguer.
l'única paret que es conserva de l'antic MAS COMAS, adosat a l'ermita de Sant Feliuet
no.42 CAL COMAS. Avui es coneix amb el renom de cal Toi. El 1854 la casa pertanyia a l'hereu Miquel Cot i Comas que, segons el doctor Barriga, era el Miqueló Comas. El segon cognom del Miquel ens indica que el seu pare - el pagès Joan Cot i Pregona i Rius - s'havia casat amb la pubilla de cal Comas: la Maria Comas i Daví. El Miqueló es va casar el 1812 amb la Maria Valls i Rovira, i van tenir set fills dels quals tots albats menys l'hereu Pau que, per alguna raó, marxà a viure al Papiol, i només vindrà a Sant Llorenç Savall a visitar la família i apadrinar algun nebot. El Miqueló Comas es va fer un fart de treballar pel doctor Barriga; així p.e. trobem que al gener de 1831 " El Miqueló Comas vingué à adobar pedras al torrent Bo los dias 24.25. y 26. se guañaba 3 sous 9." Els de cal Comas cultivaven a parceria al i a Salallassera.
Sabem que a finals del segle XIX a cal Comas hi vivia un Llorenç Salvó i Dalmau, descendent de cal Sardà, la qual cosa prova - un cop més - que la casa canvià de mans.
no. 44 CAL CAMES. Els Cames del segles XVIII i XIX eren Dalmau de cognom i les diferents generacions alternaven entre els noms Quirze i Isidre, i ens consta que els de cal Cames van treballar molt cops per al metge Barriga, probablement per causa de veïnat. Així p.e. el dia 2 d'octubre de 1819 "El Camas lo matí mos treginà los rahims de la Vallxica". L'Isidre Dalmau i Calvó es casà el 1812 amb la Magdalena Daví i Fonoll de cal Verdader, i tingueren nou fills dels quals sis foren albats. Els de cal Cames cultivaven terres a parceria a Salallassera, l'Ermengol i a Les Oliveres; i en propietat a la Costa del Rifé, els Horts, el Burc i al Rossell, destacant les restaurades barraques del Rossell i Salallassera on hi hem trobat sengles creus gravades a l'interior, fet que provaria la seva religiositat o que fins i tot, potser, eren partidaris dels carlins...
A més de cames, els de cal Cames també disposaven de dos mulos, cosa que ens fa sospitar que també feien de traginers, així el 9 d'agost de 1822 el "Camas nos portá mitja cuartera al molí, los ports valia una peseta y la farina mitja: y ab tot una peseta y mitja".
el Molí de l'Agell proveïa de farina als de cal Barriga
no.46 CAL BARRIGA. Aquí va viure el metge procedent de Badalona el dr. Josep Barriga i Sala (1767-1835). El 1803 el Josep es casà amb la Paula Daví i Rius la pubilla de cal Ferrer i tingueren nou fills dels quals sis foren albats. Com ja hem explicat a la ruta de pedra seca dedicada al dr. Barriga, els estadants de cal Salvó - actual renom de cal Barriga - han conservat dos llibres d'aconductament del metge, autèntic testimoni del Sant Llorenç Savall del primer terç del segle XIX - així com un rellotge de sol i una rajola amb el nom Barriga gravat.
El 1823 el doctor Barriga fou pres pels realistes durant la Guerra dels Cent Mil Fills de Sant Lluís i va restar un temps a la presó de Mataró. De l'hereu i pagès Vicenç Barriga sabem que cultivaven en propietat al , a la Vallxica, al Burc i al Camps d'en Lluís; i a parceria a l'Ermengol i a Les Oliveres. Anys més tard, el 1872, tenim notícies d'una font del Barriga, al carrer Vic.
Avui dia, el cognom Barriga s'ha gairebé perdut a Sant Llorenç Savall.
nos.48 i 50. CAL JOANET. Tot i que avui només el no.48 es coneix com cal Joanet i el no.50 com a cal Boter, abans eren una sola casa, habitada pels Valls de cal Joanet que, a més, eren propietaris d'una altra casa al carrer Raval. El Josep Valls i Riera de cal Joanet era contemporari d'un altre Josep Valls i Riera de cal Xacó, i en un poble on abundava la consanguinitat com és el cas de Sant Llorenç Savall, els renoms de casa esdevenien molt més útils que els cognoms per identificar persones concretes. En el nostre període d'estudi (1750-1850) trobem que el besavi del Josep es deia Pau, i l'avi es deia Joan, i potser d'aquí vingués el sobrenom Joanet. El Josep Valls i Riera es casà el 1848 amb la Josepa Traens i Arisa natural de Viladecavalls i, després de dues generacions de joseps, l'hereu portà altra vegada el nom de Joan.
El 1854 els de cal Joanet cultivaven 9 trossos, prova de la seva puixança: en propietat tenien trossos a la Vallxica, al Carner, al Camp d'en Lluís i 4 trossos al Burc; i a parceria, dos trossos a l'Ermengol ; també tenien un mulo, un animal que es llogava entre els llorençans: així, el dia 14 de febrer de 1832 el matxo del Joanet "comensá de treginar pedras dos camins antes de mitg dia" per al doctor Barriga. A finals dels anys quaranta del segle dinou, el Josep Valls de cal Joanet fou regidor de l'ajuntament.
els de cal Joanet i cal Barriga tenien tros a l'Ermengol
no.52 CAL ROVIRA. Tot i que a l'amillarament de 1854 no consta que cap Rovira tingués casa al carrer Raval, sabem que la casa era propietat del Domingo Valls i Rovira, casat el 1817 amb l'Antònia Rovira i Riera de cal Silvestre, amb qui mantenia parentescos de 3er i 4rt grau: tingueren deu fills dels quals sis foren albats. L'hereu fou el Pau que, en no tenir descendència va fer que la casa passés al seu nebot Joan Valls i Serra.
Els de cal Rovira cultivaven en propietat un tros al Burc; a parceria tenien trossos a Salallassera, La Serra, el Rossinyol i Vilatersana, i comptaven amb un ase per a les tasques agrícoles.
no.54 CAL CORDER. Coneguda avui com cal Liron, aquesta casa pertanyia al corder / espardenyer Magí Armengol i Busqueta, fill d'un llinatge de pagesos. El cognom es compta entre els quatre més antics del poble, i està documentat a Sant Llorenç Savall des del segle XII. El 1820 el Magí es casà amb la Teresa Lladó i Serracarbassa, de cal Pascol de Baix, amb qui tingué deu fills dels quals tres albats. L'hereu Josep - i també el segon fill Llorenç - continuaren exercint l'ofici d'espardenyer, ofici que en el seu temps compartien amb el Pau Roma de cal Roma i l'Isidre Mas, de cal Mosquit. Però per si la feina d'espardenyer fos poca cosa, el Magí tenia temps per cultivar la notòria quantitat de ... 10 trossos!
Efectivament, els de cal Corder cultivaven en propietat a Collbarra, a la Costa del Rifé i dos trossos al Camp d'en Lluís; a parceria cultivaven a Les Oliveres, dos trossos a l'Ermengol i tres a Vilatersana. L'hereu Josep Armengol fou alcalde de Sant Llorenç Savall durant els anys 1877-1879.
la marca del Magí Armengol de cal Corder
no.56 CAL CLÈRICO. Avui la casa es coneix amb el nom de cal Vergés, perquè fou la casa de l'autor de llibres sobre Sant Llorenç, el castellarenc Lluís Vergés i Solà, i més recentment hi havia hagut un rellotger. No sabem si el segon cognom de l'escriptor hi tenia res a veure, però a mitjan segle dinou els de cal Clèrico eren Solà de cognom.
El 1815 el Joan Solà i Grau es casà amb Paula Solà i Valls, amb qui - curiosament - no mantenia cap vincle de consanguinitat. Tingueren onze fills dels quals sis foren albats. L'hereu de cal Clèrico fou l'Anton Solà i Solà i a casa seva cultivaven 5 trossos: en propietat, dos trossos a Collbarra; a parceria, un a la casa de l'Agell i dos a La Serra, i també tenien un ase. El 19 de novembre de 1818 els de cal Barriga van fer una premsada de vi a cal Clèrico. I del 18 de juliol de 1887 hi ha una curiosa anotació als llibres de comptabilitat de l'espardenyer de cal Mosquit: "Vaig atrapar el Clerico a la vinya"...
no.58 CAL PAU PASTOR. Aquesta casa fou enderrocada per obrir l'actual carrer Llevant que separa l'actual carrer Nou del carrer Raval. El Pau Bigas i Serra era, efectivament, fill d'un pastor, el Jaume Bigas i Ollé. El Pau Pastor es va casar el 1837 amb la Teresa Fontseca i Plans, natural de Sant Llogari de Granera (Moianès), i van tenir set fills dels quals tres albats. Els de cal Pau Pastor cultivaven en propietat dos trossos a ; i a parceria, un tros a La Muntada. Aquesta família va fer moltes tasques per al dr Barriga, com ara trencar pedra: així els dies 4,5,6 i 8 de gener de 1813 "el Bigas vingue à trencar pedra Los dias 4.5.6. y 8. guañaba 2ptes y un porro de vi, y ell me te rebut un setze menos mitja y lo vi anaba à 6 quartos".
Pel padró de 1860 sabem que la Teresa ja era vídua i llavors considerada pobre. En els vint anys abans del seu traspàs sabem que s'havia tornat a casar.
Cal Pau Pastor, la darrera casa del carrer Nou per la banda dels números parells.
Avui ocupada pel carrer Llevant.
I fins aquí finalitza la primera part del carrer Nou al segle XIX: qualsevol aportació que vulgueu fer, serà benvinguda.
Com veurem en acabar la segona part, el doctor Barriga (1802-1834) consignà altres persones - no necessàriament propietàries de vivenda - vivint al carrer Nou, i que de moment no hem pogut saber on vivien exactament: és el cas p.e. d'un Gabriel Solergibert i Bigas, àlies Miules, que del 1815 sabem que vivia al carrer Nou, tot i que la casa mare dels Miules era al carrer del Calvari.
NOTA - Per descomptat, si voleu apadrinar alguna de les barraques de vinya presentades aquí, podeu posar-vos en contacte amb nosaltres
BIBLIOGRAFIA i FONTS
Arxiu Històric Municipal de Sant Llorenç Savall
Arxiu Episcopal de Vic
ONOMÀSTICA de Sant Llorenç Savall. VALLS i VILA, Jaume (inèdit)
Dietaris del dr. Josep Barriga i Sala (1802-1834)
Arxiu de la Corona d'Aragó
Llibretes de comptabilitat de l'espardenyer Isidre Mas de cal Mosquit
Arxiu privat del Miquel Casals i Suades
FORANIES I ALTRES COSES DE SANT LLORENÇ SAVALL. VERGÉS i SOLÀ, Lluís. 1971
Converses amb Núria Borrell de cal Mastegai, Joan Roma de cal Salvó, Joan Roma i Font, Antoni Brossa de cal Ferrer
ENLLAÇOS
Sant Llorenç Savall, un carrer Nou que no ho semblaria tant (2ona part)
Sant Llorenç Savall, el carrer Baix de Rectoria 200 anys enrere
-
El Joan Rafart de Gironella (Berguedà) era un aventurer rodamon que va conèixer la Maria Altarriba a l' (Serrateix i Viver) on ella hi treballava, i es van enamorar. Aviat ella va quedar embarassada i quan a l'hostal ho van saber, la van despatxar.
Corderoure i l'ermita de Sant Joan de Montdarn al fons (Berguedà)
La parella es va mudar cap al sud; anaven fent feinetes aquí i allà a Navàs, Balsareny, Sallent fins a Sant Pere de Viladecavalls, on va néixer el primer fill l'Esteve, era l'any 1801. Els van dir que a Moià hi trobarien feina i cap a Moià falta gent. Però de feina va resultar que n'hi havia ben poca. La seva idea - la del Joan, sobretot - era arribar-se al paradís daurat de l'abundància, la ciutat de Barcelona. En el seu camí van aturar-se a la vila de Sant Llorenç Savall per motius de força major: l'Esteve amb 5 anys no es trobava gens bé i se'ls va morir en braços mentre eren a la font de plaça, mendicant. Aquell drama va calar al cor del poble, que veient una parella tan jove en aquelles condicions tan precàries, van mirar de socórrer-los tan bé com van poder. Corria l'any 1808 i la Maria tornava a estar embarassada. El Dr Josep Barriga va assistir el part i el Pere Marquet del casal del va apadrinar la criatura, que es va dir Pere.
la plaça de Sant Llorenç Savall, abans de la darrera reforma de 2020
A Sant Llorenç Savall de feina n'hi havia la que volies, però de diners, ben pocs, perquè tot funcionava a base de bescanvis. Així i tot, la parella combinava treballets per aquí i allà i tot i que no abandonaren el seu somni d'atènyer la gran urbs, van fer bona lliga amb la gent del poble: el 1810 va néixer l'Anton, apadrinat aquest cop per l'Anton Dalmau, propietari del . Després van tenir la Rosa, que moriria el 1809 amb només 4 anys. El 1813, en plena guerra del Francès, el paraire Gabriel Rifé de "cal Quirzet" apadrinava el tercer fill de la parella, el Gabriel, que moriria dos anys més tard. El 1820 van tenir la darrera filla, la Coloma, apadrinada pel Gabriel Riera de i la Coloma Riera. Al poble ningú va tenir clar d'on eren aquells dos: d'ell deien que era de Gironella o de Moià, però de la Maria uns deien que era filla de Moià, d'altres de Viver o de Santa Eulàlia, i d'altres asseguraven que era de l'hostal de Corderoure.
Després del naixement de la Coloma no sabrem res més de la parella: els cognoms Rafart i Altarriba no apareixeran ni a l'amillarament de 1854 ni al padró de 1868: van aconseguir el seu objectiu de continuar marxant cap al sud, cap a Barcelona...? o ells i els seus fills van passar inadvertits fent tasques de mossos, majordoms i serventes per les cases de Sant Llorenç Savall...?
No ho sabem, però sí sabem que els Rafart que avui viuen a Sant Llorenç Savall tenen clar que els seus ancestres venien de Gironella.
I vet aquí un gat i vet aquí un gos, que aquest conte ja s'ha fos.
NOTA - paga la pena fer la carretereta de Viver a Serrateix (Berguedà), farcida de masos, llegendes, ermites i un monestir imponent
el campanar de Viver treu el cap pels sembrats
església romànica de St Joan de Montdarn o St Joan de Corderoure
l'ermita del Roc de St Joan, cada pedra del terme té un llegendari incorporat
el petit cementiri de Montdarn té ben gravats el cognom Corderoure
al monestir de Sta Maria de Serrateix hi ha enterrat algú que no encaixa amb l'arquitectura de l'edifici
FRAGMENT DELS GOIGS DE SANT JOAN DE MONTDARN
Puix aquesta rodalia
fa mil anys que us ve invocant:
No perdeu la bonhomia
d'escoltar-nos, sant Joan.
Un bell absis parla encara
de la vostra antiguitat
com si fos una flor rara
entre runes del passat.
És l'amor que us envellia,
és l'amor que us ha fet gran.
És Mondarn un nom que estranya
per la seva doble arrel:
sia món sia muntanya,
les abelles hi fan mel.
És tan dolç que en l'agonia
tots els llavis el diran.
(...)
Vostres goigs i nostres penes
hem cantat al vostre honor,
les inoblidables denes
del rosari de l'amor.
La priora ens obsequia
amb un ram ben elegant.
Els devots en companyia
us invoquen tot cantant:
No perdeu la bonhomia
d'escoltar-nos, sant Joan.
-
UN SEGLE DE VIOLÈNCIA A MURA
Cercava la mort ocorreguda l'any 1837 "per una desgràcia en terme de Mura" del pastor Josep Costa i Bonet, fill de Casserres (Berguedà) que el 1831 s'havia casat amb la llorençana Maria Cot i Viladevall, filla del propietari del mas de La Busqueta (Sant Llorenç Savall). El pastor que - segons el metge del poble tenia el renom del "Marit de la Busqueta" - ja feia 6 anys que vivia a Sant Llorenç Savall però quan es casà tot just feia un mes que vivia a Sant Feliu del Racó; si la parella finalment visqué o no a Sant Llorenç Savall no ho sabem, però no ens consta que tinguéssin cap fill a la població.
El cas és que a la curta llista del registre de defuncions de Mura per l'any 1837, només hi vaig trobar aquesta desgràcia:
"El dia 5 d'octubre de 1837. En lo fossar de Sant Martí de Mura se donà sepultura de Josep Sabat àlies "menut" *, carlista ferit en lo sometent se alçà en estos pobles lo dia antecedent. Natural de Martorell, i a més ne matà quatre a les immediacions de la Casa de La Mata quals noms i naturalesa se ignora, y en lo mateix lloc foren enterrats".
* No creiem que amb aquesta defunció estiguem liquidant la llegenda del temible bandoler Josep Sàbat "Capa Negra" que corria per les muntanyes de Corbera de Llobregat, però com que és una llegenda, no se sap mai...
El mas de La Mata, escenari de la mort de 5 persones en un sol dia
Pel redactat no sabem si qui matà els quatre homes fou el carlí àlies "menut" o va ser el sometent. Tampoc queda clar si els quatre homes morts foren enterrats in situ prop de La Mata o en el fossar de Mura, com el carlí mort.
Estava el nostre pastor entre els morts anònims? ell mateix era carlí...o ajudava al sometent....?
Si morir "per una desgràcia" tenia relació amb morir per arma de foc, a Sant Llorenç Savall teníem una altra mort el mateix any, la del ferrer Llorenç Espalter i Solà, de 50 anys, de renom "El Ferrer Negre". Del desembre del mateix any 1837 també tenim dues morts simultànies "per desgràcia en terme de Viladecavalls", les dels llorençans Josep Camprubí i Sastre de "cal manegueta" (d'uns 23 anys) i Josep Vilatersana i Gotés, de "cal Valls", (d'uns 21 anys).
El cas és que amb una ullada molt superficial al registre de defuncions de Mura, t'adones que la violència i les morts de desconeguts en terme de Mura són molt superiors p.e. a les registrades durant el mateix període a Sant Llorenç Savall, alhora que algunes morts sobtades també ens descobreixen llocs comuns. Vegem-ho.
la Balma del Perich, casa avui restaurada i convertida en allotjament de turisme rural
"El dia 16 de febrer de 1778 se donà sepultura Josep Perich amo i propietari del mas Perich (...) d'una desgràcia que caient un roc del cingle de damunt sa casa lo deixà sens sentits no obstant se li administrà lo sagrament de la penitència sub conditione i lo sagrament de la extremaunció (...)"
"Als 12 d'abril de 1795 en el cementiri de (...) Mura (...) se donà sepultura al cadàver d'Anton Giral bracer d'edat de 56 anys poc més o menys, el qual morí de mort violenta lo dia de 10 de dit mes sens poder rebre sagrament algun ni fer testament (...)."
"Als 12 d'abril de 1795 en el de (...) Mura (...) se donà sepultura (amb consentiment i llicència del sr. Degà de Manresa i Bages) a 4 hómens de mitjana edat dels quals noms i pàtria s'ignoren. L'un d'ells rebé solament lo sagrament de la penitència, i los altres tres no reberen sagrament algun, ni solament donaren senyals de penitència o bé demanant confessió o bé amb altres senyals externs. Ningú d'ells féu testament. Los sobredits hómens moriren lo dia 10 de dit mes i any amb mort violenta, i no se celebrà per a ells ninguna missa ni ofici funeral."
"Dia 22 d'agost de 1800 se ha donat sepultura en lo cementiri (...) de Mura al cadàver de Josep Espinal vidu paraire, lo que se trobà mort i quasi consumit al fondo del Reixac; i se trobà lo dia 21. Era d'edat 60 anys (...)."
El molí d'en Fabrés. L'ofegament en una bassa de molí també el tenim documentat a Sant Llorenç Savall
"Dia 25 d'Agost de 1802 se ha donat sepultura en lo cementiri (...) de Mura el cadàver de Mariano Serra fadrí bracer, fill de Josep Serra pagès i Josepa Serra i Casajoana, cònjugues tots de la parròquia de Sant Miquel de Castellgalí, Bisbat de Vic. Morí lo dia antes. No rebé sagrament algun per haver mort repentinament ofegat en una bassa del Molí d'esta de Mura*. Era d'edat d'uns 15 a 16 anys (...).
* en una nota apart s'especifica que es tracta del Molí d'en Fabrés, molt probablement avui conegut com el Molí del Mig.
"El 22 de setembre de 1802 se ha donat sepultura eclesiàtica en lo cementiri (...) de Mura al cadàver de Ramon Montaner, com consta en la Butlla que portava, havent ell dit que era de Toses (Ripollès), constant també en un paper que portava. Morí lo dia antes en la casa del Puig de la Balma (...). D'edat 65 anys poc més o menys (...)."
Abans i com ara, el també devia funcionar com a hostatgeria
LA GUERRA DEL FRANCÈS (1809-1814)
"Dia onze de febrer de 1809 se ha donat sepultura eclesiàstica en lo cementiri de Santa Creu de Palou (...) el cadàver d'un home no conegut lo qual se trobà mort en lo bosc, d'edat uns 64 anys havent-se primerament avisurat."
"Dia 16 de juny de 1810 se ha donat sepultura (...) de Mura el cadàver de Paula Duran i Planellas muller de Josep Duran, cònjugues de Sarrià, Bisbat de Barcelona, refugiada en esta per temor de los Francesos, la qual morí el dia antecedent a l'edat de 30 anys, poc més o menys. (...)."
"Dia 17 de setembre de 1811 se ha donat sepultura (...) de Mura el cadàver d'un incògnit que morí lo dia antecedent a la matinada en la , sens sagraments. Solament se pugué averiguar que ell havia dit que tenia uns tretze anys, que era fill de Manresa, que sos pares eren ja morts, i que era fill d'un tal Nofre coix (...)."
La casa de la Mata i el coll d'Estenalles, dos llocs de pas amb històries de fets d'armes
"Dia 19 de desembre de 1811 se ha donat sepultura eclesiàstica en lo cementiri (...) de Mura el cadàver (segons digueren algunes persones de Monistrol de Montserrat) de Josep Roca lo qual se trobà mort al bosc, i se visurà; la seva fesomia indicava ser d'edat de 45 anys poc més o menys; era de Monistrol de Montserrat."
"Dia 15 de gener de 1815 se celebraren els oficis funerals per l'ànima del Joan Alavedra dit "lo capitanet", fill de Jaume i marit d'Agnès Alavedra i Mas, d'edat de 59 anys poc més o menys quan desaparegué, que fou en lo any 1811 que es va absentar per captar fora d'est país per causa de la gran misèria; i per no haver comparegut més, ni saber-se son paradero, es judica mort en la ruta (...)."
"Dia 26 de juny de 1812 se ha donat sepultura (...) Cementiri de Mura (...) el cadàver de Margarida Fabrés i Escorsell, vídua de Fèlix Fabrés, bracer de Mura, que la encontraren morta en lo camí de Talamanca (...)."
"En la tarda de lo dia primer de març de 1817 se donà sepultura (...) el cadàver de Josep Puigmartí pagès de Viladecavalls (...) havent-se encontrat mort d'una punyalada en o cerca del Camí Ral que passa per lo terme de Mura, en la partida vulgarment anomenada com . I després d'ésser visurat per la Justícia de Manresa vinguda per est fi, lo qual era d'edat 53 anys poc més o menys (...)"
el coll d'Estenalles
ELS CENT MIL FILLS DE SANT LLUÍS 1823
"Dia 9 de gener de 1827 en esta parroquial església se celebrà un ofici de cap d'any per lo Josep Alavedra soldat fill d'est poble i mort en lo exèrcit espanyol (...)."
LA PRIMERA GUERRA CARLINA O GUERRA DELS SET ANYS (1833-1840)
"Dia 19 de novembre de 1847 en la Església (...) de Mura s'han celebrat tres oficis funerals per l'ànima de Josep Gallissans, carlista, fadrí mestre de cases natural de Navarcles el qual morí en la parròquia de Jonqueres (probablement Sant Vicenç de Jonqueres, Sabadell), Bisbat de Barcelona, afusellat en lo any 1835 del qual ha cuidat com a encarregat Josep Mas, moliner d'esta.""El dia 24 de desembre de 1835 en lo fossar de Mura foren enterrats los carlistes Pau Calsina, solter natural de Monistrol de Montserrat i Josep Argemí, natural de Gallifa (Vallès Oriental)."
"El dia 10 de febrer de 1836, en lo fossar (...) se donà sepultura al cadàvers de Josep Llupart, natural de Vallbona de Espoÿ (?), de Ramon Marguillas de Copons (Anoia), de Joan Teixidor de Zorra Tarrera (?), carlistes morts en les immediacions d'est poble en dit dia. I es feren celebrar 4 misses i altres vint-i-una."
"Dia 6 de març de 1836 en lo fossar (...) se donà sepultura als cadàvers de dos carlistes afusellats per la Divisió de Mossèn Benet. S'ignoren nom i cognom. Sols se sap que eren de Manresa, i de renom tenia lo un "Asdentegat" (sic, desdentat).Immediat a la hi ha tres carlistes enterrats. L'un se li disparà lo fusell i se matà a sí mateix, i els dos foren assassinats per un de la mateixa partida de l'Altimiras, i s'ignoren els noms i apellidos (sic).
A les proximitats de l'ermita de Sant Jaume de La Mata hi van enterrar tres carlins
"Dia 4 de desembre de 1836 fou enterrat en lo fossar de Mura, Josep Enrich, carlista assassinat, natural de Vallbona i se li celebrà un ofici (...)."
"El 31 de gener de 1837 se donà sepultura en lo fossar de Sant Martí de Mura de Salvador Marcet, solter capità carlista ferit de gravetat en Vacarisses (Vallès Occidental) i morí en esta rectoria després d'haver rebut los sants sagraments de penitència, viàtic i extremaunció, i féu testament."
"Dia 22 de desembre de 1838. En lo fossar (...) de Mura se donà sepultura al cadàver de Mariano Tomasa, Procurador de Cardona (Bages) i actualment Interventor de l'Aduana carlista establerta en dit poble, assassinat per los Cristinos* de Manresa en la tarda del mateix dia, de edat de 60 anys, marit de la Paula Jou i lo dia següent se li digué missa resada."
* cristino, defensor o partidaris d'Isabel II la catòlica durant la regència de Maria Cristina de Borbó.
"Dia de 18 de maig de 1839 en lo fossar (...) de Mura se donà sepultura al cadàver d'un home incògnit que morí repentinament cerca de l'Hostal de l'Arengada lo dia 16 anterior i segons se creu era un manyà de Santpedor (Bages)."
A l'avenc de les Ermínies hi fou llençat el carlí Pere Soler, l'any 1840
"Dia 16 de juliol de 1840: fou assassinat i tirat son cadàver en lo propietat de la Casa del Puig de la Balma (...) per lo Somatent d'est poble, Pere Soler natural de Bigas (Bigues i Riells?) Bisbat de Barcelona, d'uns 28 anys, marit de Margarida Clos de Taradell (Osona), i rebé lo sagrament de la penitència i lo dia següent se le celebrà una missa resada. Pertanyia als Zeladors Carlistes i era Trumpet de la 9a Companyia."
El registre no diu que el cos fos tret de ni que fos enterrat enlloc...potser encara continua allí...?
Fins fa poc es considerava que - tot i que el topònim Ermínies ja apareix documentat el 1619 - la primera notícia escrita sobre l' era de 1920, quan consta que se'n va fer la primera exploració per part de membres del Centre Excursionista de Terrassa.
Tal i com relatà l'Antoni Ferrando i Roig, a Mura llençar un home dins un avenc no era cap primícia: l'any 1585 el mosso del rector de Mura de nom Valentí Llobet àlies "Cosic", aparegué degollat dins l' (Serrallonga, Mura). Aleshores la motivació sembla ser que va ser robar-li la mula. I cinc anys després, el 1590, un altre home assassinat aparegué a la .
El pou de l'avenc de les Ermínies cau -16m a plomada
el turó i balma de Cantacorbs, amb el mas Santlleïr i el cim del Montcau al fons
"Dia 31 de juliol de 1841. He manat donar sepultura (...) del cadàver de Quirze Monpart, natural de Sant Quirze de Terrassa (...) solter de 24 anys, ignorant-se els pares; fou afusellat la matinada d'ahir pels trabucaires.(...)."
"Dia 31 de juliol de 1841. He manat donar sepultura (...) del cadàver d'Isidre Comas àlies "Serra" natural de Sant Quirze de Terrassa (...) solter de 24 anys, bracer, s'ignoren els pares; fou afusellat la matinada d'ahir pels trabucaires (...)."
"Dia 31 de juliol de 1841. He manat donar sepultura (...) del cadàver d'Antoni Siuró, natural de Sant Martí de Centelles (Osona), solter de 23 anys, bracer, s'ignoren els noms dels seus pares; fou afusellat la matinada d'ahir pels trabucaires (...)."
"Dia 31 de juliol de 1841. He manat donar sepultura (...) del cadàver de Magdalena Siuró, natural de Sant Martí de Centelles (Osona), soltera de 20 anys, s'ignoren els noms dels seus pares; fou afusellada la matinada d'ahir pels trabucaires (...)."
detall d'una arma de foc de l'època, trobada a Sant Llorenç del Munt
"Dia 22 de juny de 1843 en lo fossar (...) de Mura se ha donat sepultura el cadàver d'Ignasi Gras bracer de dita parròquia d'edat 71 anys, vidu de Margarida Farell, qual fou trobat mort sota lo dos dies antes (...)."
"Dia 5 de novembre de 1843, en lo fossar (...) de Mura se ha donat sepultura el cadàver de Valentí Perich (i Rodoreda) d'edat 25 anys fadrí bracer el qual morí de l'explosió d'una barrinada, morí a bien rato (?) i no pogué rebre sagrament algun (...)."
"Dia 31 de desembre de 1843, en lo fossar (...) de Mura se ha donat sepultura a dos cadàvers assassinats a les immediacions de la Font d'Estenalles d'esta parròquia. Acompanyats a dit fossar per lo sr. Alcalde i mossos de l'Esquadra; lo un se creu que és lo Estudiant de Ballús."
La font d'Estenalles devia ser un lloc d'avituallament concorregut del camí Ral
SEGONA GUERRA CARLINA O GUERRA DELS MATINERS (1846-1849)
"Dia 23 de juliol de 1847 en la Església (...) de Mura s'han celebrat tres oficis funerals per l'ànima de d'Ignasi Cornet, comandant carlista natural de Manresa marit que fou d'Antònia Arau, que morí en l'acció de Pont d'Armentera (Alt Camp) cerca de Valls en la tarda del 22 de juny anterior (...)."
"Dia 15 de novembre de 1847 (...) he manat dar sepultura d'un jove que se trobà mort cerca de la Font d'Estenalles, després d'haver-lo visurat el Tribunal. Se ignora lo nom i lo cognom i lo lloc de la sua naturalesa; se judica d'uns 18 anys d'edat (...)."
la font d'Estenalles rajant, avui dia un fet poc habitual
"Dia 29 de novembre de 1847 (...) he manat dar sepultura en lo fossar de Santa Creu de Palou el cadàver d'un home incògnit natural de Pallejà (Baix Llobregat), matiner, que fou mort per les tropes en la lo dia 27 anterior (...)."
"Dia 31 de juliol de 1848 he manat donar sepultura (...) del cadàver de Salvador Santamaria, solter bracer de 29 anys natural de Sant Joan d'Oló (Moianès) fill de Francesc, bracer i de Rosa Vilasera. Fou afusellat pels matiners la matinada del dia anterior. (...)."
Segons que m'explica en Lluís Miró i Solà aquest afusellament podria tenir relació amb l'estada del general Cabrera a Mura "En diferents ocasions que Cabrera, o altres capitosts dels matiners, es presentaven en una vila, a fi de fer-se valer, afusellaven un o dos confidents, els quals havien estat denunciats pels seus correligionaris locals. Era com una mena de protocol que practicaven ambdós bàndols. A la premsa aquestes notícies eren bastant habituals". Efectivament, a Sant Llorenç Savall tenim documentat l'afusellament de Francesc Rius i Datzira àlies Secai, antic capità de la companyia de voluntaris local que amb l'arribada de les tropes d'en Bartomeu Poses, fou afusellat pels matiners a la plaça major el 25 de març de 1848. Sembla que en Rius havia estat jugant en un equilibri a dues bandes.
"Dia 2 d'octubre de 1848 (...) he manat dar sepultura el cadàver de Joan Casamitjana casat veí de la vila de Moià, de 50 anys, que fou afusellat per ordre del cabdill Borges la matinada del dia 9 anterior (...).""Octubre de1848 (...) en lo fossar de Santa Creu de Palou he manat dar sepultura el cadàver d'un soldat mort en l'acció de l'Hostalet de Casajoana* i pertanyent a la Columna del comandant Bofill; s'ignoren nom i cognom. Donà ordre d'enterrar-lo el coronel Facundo Enríquez (...)."
Sobre aquest comandant Bofill - i del mateix mes i any - trobem al web segledinou.cat "Al voltant d’aquests dies els carlins portaren a terme una acció típicament guerrillera que alguns memorialistes legitimistes han atribuït a Francesc Savalls i el cronista situà a l’HOSTAL de Coll Davi(d). En aquest indret, la columna de Vilafranca del Penedès, guiada per Josep Maria Bofill va ser atacada i vençuda pels rebels. La primera notícia intentava treure ferro a la derrota, tot i que es tractava d’una formació composada per 150 homes i 20 cavalls però, tenint en compte la censura que patia la premsa, el fet que, d’entrada, l’informador confessés 12 soldats morts, desmentia la manca de transcendència que es volia donar a l’acció. Immediatament, es va saber que Bofill també havia mort. Després, el diari informà dels fets: la columna romania a Castellterçol i Bofill havia estat provocat per un grup de quaranta trabucaires, als quals l’oficial liberal va empaitar fins a Coll Davi(d), on dos-cents rebels li pararen l’emboscada. A la primera descàrrega de l’enemic, Bofill tombà sense vida del cavall i els soldats, mancats de comandament, fugiren. Uns 80 soldats es van refugiar en un hospital, fins que hi foren rescatats per la columna de Manresa. Finalment, l’exèrcit reconegué 18 morts i un nombre alt de presoners que no va especificar".
* segons David Hernández en aquella època els Hostalets del Daví pertanyien al mas Casajoana, i d'aquí podria venir la confusió de topònims.
"Dia 20 de febrer de 1849. He manat donar sepultura (...) del cadàver de Maurici Argemir, carlista, que fou mort en el terme de Mura per una partida de tropa a les ordres de Posas, a l'edat de 26 anys. (...)."
Mura, refugi de carlinsTERCERA GUERRA CARLINA (1872-1876)
"Dia 5 de maig de 1872. He manat donar sepultura (...) del cadàver d'un carlista de la partida del Castells llur nom i cognom no s'han pogut saber. Va morir el dia abans en la refrega que hi va haver. Aparentava uns 50 anys (...)."
"Dia 10 de setembre de 1872. He manat donar sepultura (...) del cadàver d'un home que va ser trobat mort una mica més amunt de la Font d'Estenalles. Després de visurat pel Tribunal s'ignora el nom i cognom i lloc de la sua naturalesa. Aparenta uns 55 anys d'edat (...)"
la font d'Estenalles
"Dia 9 de març de 1879. He manat donar sepultura (...) del cadàver de Julià Obiols, pastor solter de 22 anys d'edat, per disposició del Jutge del partit, que es trobà mort en un pou de la Coma d'en Vila. Natural de la Coma, fill de Carles Obiols, natural del lloc de La Coma, i de Maria Obiols, la seva consort, del Partit de la Seu d'Urgell (...)."
L'escrit, fet en castellà, probablement traduí avenc per pozo. No coneixem altre pou més proper a la Coma d'en Vila que l' o dels Confits, tot i que David Hernández és del parer que podria tractar-se de l'actual avenc del Llest...
segons Antoni Ferrando i Roig, molt probablement la Coma d'en Vila correspon a l'antic mas de La Pola
Tal i com encertadament fa notar David Hernández, autor del blog Amagatalls de Sant Llorenç del Munt, el fet que molts d'aquests episodis luctuosos transcorreguéssin en indrets com el coll i la font d'Estenalles o l'Hostal de l'Arengada, coincideix plenament amb el recorregut del camí ral de Barcelona a Berga, passant per Mura.
BIBLIOGRAFIA
Arxiu Episcopal de Vic. Registre de defuncions de Sant Martí de Mura.
FERRANDO i ROIG, Antoni.CRÒNIQUES BANDOLERES DE SANT LLORENÇ DEL MUNT. Cavall Bernat 15. Maig 1988
FERRANDO i ROIG, Antoni. EL MAS PUIG DE LA BALMA. Cavall Bernat no.23. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. 1993
per David Hernández
LES GUERRES CARLINES A SANT LLORENÇ SAVALL. Butlletí del Centre d'Estudis Històrics de Sant Llorenç Savall. Lacera no. 4. Març de 2005.
MIRÓ i SOLÀ, Lluís. www.segledinou.cat
