No fa molt que han començat a sorgir al Parc camins nous amb marques de pintura d'esprai cada dos o tres metres. Ara que ja semblava que la moda d'alguns a fer pintadetes fluorescents semblava erradicada; tan erradicada que fins i tot alguns senyals pintats de GR (senders homologats de Gran Recorregut) havien estat reemplaçats per pals indicadors del Parc.
Els camins es perden, és cert. Però avui, a l'era del GPS i dels tracks on qualsevol camí el pots trobar immortalitzat a Wikiloc i qualsevol pèrdua es pot recuperar gairebé cm a cm, doncs avui algú ha decidit que la millor forma de senyalitzar camins torna ser l'escandalós esprai, i encara com no s'ha decidit pintar una línia contínua!
el nou senyal de cruïlla
No discutiré aquí la feinada d'obrir (o reobrir?) camins, perquè sé el pa que s'hi dóna per fer-ho i això, lluny de ser criticable, per a mi és digne de lloança. Hom enyora aquelles sortides dels centres excursionistes encaminades únicament a mantenir alguns camins. És per això que sempre recomano dur tissores a tots els caminadors. Tot i que darrerament l'òrgan gestor del parc sembla dedicar alguns esforços a aquesta tasca, sóc del parer que el manteniment l'hem d'anar fent els qui en fem més ús. Dit això, i a falta de més informació sobre l'origen d'aquests nous corriols, trobo que potser aquests esforços haurien d'anar acompanyats d'algun criteri addicional que descarti la pura invenció:
- porta aquest camí a un lloc concret, font, construcció, mirador, arbre, cova...?
- és aquest camí una drecera 'vital' per anar algun lloc?...
Deixo en interrogant altres possibles criteris que no se m'acudeixen ara mateix, però aquí va un exemple d'allò que s'ha fet i que, en la meva opinió, no té cap sentit i desmereix del tot la feina feta. Al sector del Camí Moliner (Matadepera), zona prou castigada per motos i bicis, hi ha una xarxa de corriolets al voltant d'una creu que algú va plantar el 1982: en diuen la Creu del Gurugú i hom hi llegeix les inicials de SFS. Doncs bé, a banda del poc sentit que sembla tenir aquesta quasi-anònima creu allí, calia obrir l'enèsim camí al lloc, enllaçant més camins i caminets? Calia pintar metre a metre i travessar amb pintura arbres i rocaters, per no anar ben bé enlloc?
la creu del Gurugú, una creu de 1982
Doncs bé, la tasca no es limita a obrir camins nous i embafar-los de pintura. També s'han empastifat amb el mateix criteri camins tan coneguts com el dels Maringes, un camí de carboneig que de ben segur la vegetació i les esllavissades insisteixen a engolir-lo però que les marques cada dos metres tampoc ho podran impedir. Només ho impedirà el pas dels caminants o un bon manteniment: el mateix manteniment regular que la gent de Castellar va fent amb el camí històric de la canal Gentil que van recuperar sense usar una sola gota de pintura.
el camí dels Maringes, repintat
Recordo que quan vam iniciar la tasca de recuperació de barraques de vinya, el J. Valls va tenir la idea de marcar en groc les primeres que ell va trobar: el grup en ple va rebutjar la idea i sort n'hi va haver perquè avui tindríem un potencial de 470 vies pintades per visitar-les! No calia, no cal. I pel que fa a les cavitats, tampoc recordo haver obert un sol camí per anar a trobar cap de les més de trescentes cavitats descobertes al massís. Ni falta que fa.
Si tot això només va d'obrir-per-obrir antics camins, us asseguro que jo us podria fer un llistat tan llarg que el Parc Natural quedaria tan ben comunicat (i pintat) que riu-te'n de la quadrícula del Quart Cinturó o del Nus de la Trinitat!
arbres maquillats
Encara recordo com algun bàrbar va trencar aquell encant d'accedir a l'amagat Hospital de Sang a base de fer pintades de metre i mig.
Insisteixo a dir que d'una banda la tasca de mantenir camins o de recuperar-ne alguns és ben encomiable, però crec que s'haurien d'ajustar a uns criteris ben definits abans de fer-ho o si més no, ser molt més discrets. Amb aquestes pintades aquests nous camins susciten un desmesurat protagonisme que no se sap si és per la feina que s'hi ha fet (molta, segur) o pel destí que prometen menar.
No sé qui sou els que esteu fent això però una cosa és certa: tota la pintura que hi esteu abocant està sepultant i desmereixent tota l'empenta, la feina i la il·lusió que hi esteu posant.