Diguem-ho d'una vegada, el BOSC NET, aquell que era sinònim de negoci, no existeix. Quan el bosc havia estat negoci existia un bosc explotat per l'home: segles enrere probablement havia estat cremat i artigat pels actuals masos rònecs, replantat amb espècies arborícoles a gust del nou model de mas forestal, artigat en part per fer lloc al negoci de la vinya, replantat novament al gust del mas forestal de torn i finalment explotat per la indústria del carboneig fins a mitjan segle XX.
El mas Mercells, un mas rònec a Sant Llorenç Savall
Ara que el bosc ja no és negoci, tenim molts indrets on tota aquesta manipulació secular de la foresta està lentament tornant a un equilibri inicial. Majoritàriament les pinedes que havien estat plantades estan donant pas al bosc primigeni: roures i alzines. Aquesta transició suposa l'entortolligament d'especìes vegetals que conformaven el sotabosc i que convivien amb aquell tipus de bosc i que ara ens dona la falsa imatge de 'bosc brut'. I sí, en certa manera, el bosc s'està desfent de la brutor de la mà de l'home, però a Sant Llorenç del Munt ja podem apreciar boscos semiconsolidats d'alzinars i rouredes, boscos on hi pots transitar a pler. I sí, no són arbres descomunals que de la nit al dia tinguin aparença de centenaris ni res semblant; més aviat són esprimatxats i esquifits que hi creixen més en amplada que en alçada: novament, ja no són alzines esporgades centenàriament per la mà de l'home ni triades per romandre com a fites naturals de propietat: són com són de veritat, espontàniament. Si voleu que creixin altes i grosses, haureu d'invertir-hi calés.
Una sitja o plaça carbonera
N'hi ha que no els agraden aquests alzinars i rouredes perquè diuen que per sota tot són ombres i negror, perquè és monòton, perquè els agradaria trobar-hi un jardí botànic ple de varietats, fruits i colors. És una cantarella molt antiga, aquesta. Però si voleu un jardí botànic prepareu les butxaques: els jardins botànics no existeixen, i si n'hi ha algun que hi té l'aparença és perquè unes condicions ambientals especialíssimes es congreguen en un lloc molt determinat, probablement també lligat amb una història d'intervencions humanes molt concretes. Els boscos ajardinats a la carta tampoc existeixen, la natura no els fabrica.
En qualsevol cas, més del 90% dels incendis són per culpa d'activitats humanes i no del bosc brut, net o a la carta. Tingue-m'ho clar: els focs els causem nosaltres, no el bosc. I no mireu de justificar aquesta mala gestió de la raça humana amb bajanades i obvietats com ara culpar els arbres de beure's la nostra aigua bo i fent-nos la competència a les ciutats, polígons o urbanitzacions, o d'atrevir-se a ocupar el 70% del nostre territori, desafiant-nos a tots amb la seva enganyosa aparença estàtica.
Si a diferència d'Europa i d'Espanya Catalunya té el doble de boscos, el què hauríeu de preguntar-vos és com una nació tan industrial com la nostra ha estat capaç de fer-ho possible i no pas pensar com ens hauríem d'equiparar amb ningú destruint més boscos. En això som un model a seguir i som nosaltres qui hauríem de ser copiats. I si penseu que tants boscos no poden ser cosa bona, pregunteu-vos on voleu escapar de vacances o els caps de setmana, on voleu viatjar per mesurar la distància entre on era la humanitat en els seus orígens i on som ara. On voleu anar per sospesar tot plegat. No cal que em contesteu, que jo prou que ho sé. I vosaltres també.
El mas Mercells, un mas rònec a Sant Llorenç Savall
Ara que el bosc ja no és negoci, tenim molts indrets on tota aquesta manipulació secular de la foresta està lentament tornant a un equilibri inicial. Majoritàriament les pinedes que havien estat plantades estan donant pas al bosc primigeni: roures i alzines. Aquesta transició suposa l'entortolligament d'especìes vegetals que conformaven el sotabosc i que convivien amb aquell tipus de bosc i que ara ens dona la falsa imatge de 'bosc brut'. I sí, en certa manera, el bosc s'està desfent de la brutor de la mà de l'home, però a Sant Llorenç del Munt ja podem apreciar boscos semiconsolidats d'alzinars i rouredes, boscos on hi pots transitar a pler. I sí, no són arbres descomunals que de la nit al dia tinguin aparença de centenaris ni res semblant; més aviat són esprimatxats i esquifits que hi creixen més en amplada que en alçada: novament, ja no són alzines esporgades centenàriament per la mà de l'home ni triades per romandre com a fites naturals de propietat: són com són de veritat, espontàniament. Si voleu que creixin altes i grosses, haureu d'invertir-hi calés.
Una sitja o plaça carbonera
N'hi ha que no els agraden aquests alzinars i rouredes perquè diuen que per sota tot són ombres i negror, perquè és monòton, perquè els agradaria trobar-hi un jardí botànic ple de varietats, fruits i colors. És una cantarella molt antiga, aquesta. Però si voleu un jardí botànic prepareu les butxaques: els jardins botànics no existeixen, i si n'hi ha algun que hi té l'aparença és perquè unes condicions ambientals especialíssimes es congreguen en un lloc molt determinat, probablement també lligat amb una història d'intervencions humanes molt concretes. Els boscos ajardinats a la carta tampoc existeixen, la natura no els fabrica.
En qualsevol cas, més del 90% dels incendis són per culpa d'activitats humanes i no del bosc brut, net o a la carta. Tingue-m'ho clar: els focs els causem nosaltres, no el bosc. I no mireu de justificar aquesta mala gestió de la raça humana amb bajanades i obvietats com ara culpar els arbres de beure's la nostra aigua bo i fent-nos la competència a les ciutats, polígons o urbanitzacions, o d'atrevir-se a ocupar el 70% del nostre territori, desafiant-nos a tots amb la seva enganyosa aparença estàtica.
Si a diferència d'Europa i d'Espanya Catalunya té el doble de boscos, el què hauríeu de preguntar-vos és com una nació tan industrial com la nostra ha estat capaç de fer-ho possible i no pas pensar com ens hauríem d'equiparar amb ningú destruint més boscos. En això som un model a seguir i som nosaltres qui hauríem de ser copiats. I si penseu que tants boscos no poden ser cosa bona, pregunteu-vos on voleu escapar de vacances o els caps de setmana, on voleu viatjar per mesurar la distància entre on era la humanitat en els seus orígens i on som ara. On voleu anar per sospesar tot plegat. No cal que em contesteu, que jo prou que ho sé. I vosaltres també.