Matinal 7. La volta de pedra seca de La Bosqueta

Matinal 7: La volta de pedra seca de La Bosqueta

Volta de Pedra Seca que recorre bona part de la propietat de La Bosqueta, a llevant de Sant Llorenç Savall. Només tres barraques són a frec de camí, les altres hi són ben aprop i us han vist a passar molts cops. Aquesta caminada es pot fer d'una tirada en un matí, però la idea no és que aneu a trobar totes les barraques d'una estacada, sinó que com a part d'una rutina per estirar les cames i fer salut, les podeu anar trobant de mica en mica: una excusa tan bona com qualsevol altra per poder donar voltes a la mateixa sortida i familiaritzar-vos amb el lloc, sempre voltant barraques circulars.

el carrer Ripoll, amb la Fonda Rius al fons, punt de partida de la volta de pedra seca

Partint del carrer Ripoll creuarem el pont del Burc i girarem a l'esquerra, seguint la pista que fa la pujada dels xiprers. Seguim pujant la pista i trobem que abans d'arribar a dalt de tot, a l'esquerra hi ha un cadenat: travesseu-lo i seguint una feixa més avall podeu trobar la barraca no. 7 del Camí de Castellar, aterrada. Tenim permís per adobar-la, però encara no ens hi hem posat! Tornem a la pista. Acabem de pujar al collet i comencem a planejar. Revolt a l'esquerra i a la nostra dreta, un nou trencall. Prenem-lo. De seguir la pista sencera i de baixada, ens duria a un xalet: la restaurada barraca no. 112 del Victo el Campaner és una feixa a l'esquerra abans d'arribar a la casa. Els propietaris del xalet apadrinen aquesta barraca que, encara que no ho sembli, és una de les 5 barraques datades de tot el terme: podeu llegir 1861 a la llinda...? També és una de les dues que conserva una part de la porta, vestigi del segle vint. Tornem. Seguim la pista i advertim el trencall indicat a l'esquerra, per anar a La Bosqueta. Nosaltres no seguirem l'asfalt i prendrem la drecera. Arribem fins a un carro que fa d'adorn i seguim la pista amb cadenat, passant de llarg la casa. La casa de la Bosqueta està documentada del 1372 i aleshores era coneguda amb el nom de mas Feu, sota el domini de la cartoixa de Vallparadís (actual Terrassa). Canviaria al nom actual a primers del segle XVII. Planegem fins que serem apunt d'arribar al torrent on hi ha un bonic roure - Roure de La Bosqueta - i un munt de llorers, i també un registre d'aigües a tocar de la pista. Sortim de la pista en aquest punt i reculem pels camps, baixant una feixa, fins a trobar una bona mata de joncs i darrere, la barraca no.174 de la Bosqueta, una de les més grans del terme. El rejuntat de ciment fou una iniciativa dels amos de La Bosqueta, per consolidar algunes barraques de la seva finca. Ho van fer cap als anys seixanta/setanta del segle passat.

aquest registre és el senyal per recular la feixa de baix i trobar la barraca no. 174

Reculem fins a la pista - si mireu torrent amunt veureu la barraca no. 175 a la llunyania - travessem el torrent passat el qual pararem atenció a trobar una fita a la nostra esquerra: serà el senyal per sortir de la pista i remuntar un tros de bosc per trobar la barraca no.336 dels Llorers. I si busqueu una mica més amunt, també podeu trobar el dipòsit/ xupet per fer el caldo bordelès. Tornem a la pista principal i seguim rectes. La pista tomba a l'esquerra. En ple revolt a l'esquerra, pareu atenció a la vostra esquerra: hi ha un antic camí de carro abandonat. Seguiu-lo un tros i pugeu la costa amunt. Trobareu la restaurada barraca no.183 de cal Quirze: li vam arreglar tot el volt de paret que havia perdut. Baixem a la pista i seguim fins a trobar la barraca no. 3 del Camí de St Jaume ran de pista: la vam lliurar d'un munt d'esbarzers i avui ja l'apadrina l'Esteve Jr., que de tant en tant surt a córrer per aquests verals. A l'altra banda de la barraca surt una altra pista abandonada que recula cap els camps de sobre que hem passat. Seguim-lo i quan serem als camps, amunt seguint fites! Amb sort passareu per una antiga bassa de sulfats, i una mica més enllà: la restaurada barraca no. 179 "1710", ara com ara la barraca de pedra seca gravada més antiga de Catalunya (2023). Ho llegiu a la llinda...? Tornem a la pista i passem de llarg la barraca no.3, amb la marca de Petit Recorregut pintada al dors. En el doble fons d'una calaixera de La Bosqueta es trobà una llibreta amb referències de testaments i altres documents, entre els quals unes actes d'establiment a rabassa morta a parts, que reculen al 1727. La vinya a La Bosqueta es pot dir que tenia solera.

embassament de Sant Jaume

Planejant ens arribem a l'embassament de Sant Jaume: per la dreta se'ns ha afegit una altra pista i davant nostre la pista es desdobla per pocs metres. Prenem el ramal esquerre, acostats al bosc. A l'esquerra trobareu una fita i ... amunt, que trobareu la barraca no.166 de l'Embassament de St Jaume a pocs metres. Té la llinda petada però és de les barraques grosses del terme. Tornem a la pista i passem de llarg un trencall de pista a l'esquerra. Ens arribem al banc i contemplem una estona l'aigua de l'embassament i els seus habitants. 3,2,1...seguim. Ara trobem una cruïlla triple, de dreta a esquerra: una pista que volta ran d'embassament pel costat nord, una pista indicada que porta a l'ermita de Sant Jaume de Vallverd (OPCIONAL, en taronja al croquis), i un corriol que puja per l'alzinar i que nosaltres seguirem. L'ermita de Sant Jaume de Vallverd formava part d'un mas documentat ja l'any 1183, el mas de Vallverd. Segons consta en un testament de 1209, un dels fills del mas Vallverd, en Guilabert, fou monjo del monestir de Sant Llorenç del Munt. El lligam de Vallverd amb el monestir benedictí es confirma el 1291 on consta que un Bernat de Vallverd era procurador de l'abat. Sembla que el mas de Vallverd fou abandonat al segle XV. Pugem, i abans de travessar un xaragall alceu la vista: sí, la barraca no.180 de St Jaume de Vallverd us està observant. Té una entrada realment estreta, senyal que qui la va encarregar no anava sobrat de carns. Seguim el corriol i aviat trobem la barraca no.181 de les Orquídees. Jo crec que li falta una llinda, però potser no. A la primavera s'hi fan orquídees a la coberta. Seguim. Trobem la cruïlla del corriol que baixa de l'ermita i s'uneix a la nostra ruta de pedra seca. El corriol s'enfila i desemboca en una pista que seguirem a la nostra dreta. Abans de trobar-nos amb una altra pista, podem provar de sortir per la nostra esquerra, anant a trobar el centre de la capçalera d'un torrentet molt esclarissat: al vessant hidrogràfic dret hi ha la mínima expressió de barraca, incrustada al marge, la no. 334 que fins fa ben poc estava sencera. Malauradament, la llosa que li fèia de tapadora ha acabat caient. Llàstima.

la barraca no.234 del Manegueta, amb una de les entrades més altes del terme

Tornem a la pista i se'ns uneix una altra pista per la dreta. Nosaltres seguim cap a l'esquerra, amb les marques blanc-vermelles de GR. Aviat el GR ens abandona per la nostra dreta, en forma de corriol. Nosaltres seguim amb les amplituts, passant per darrere d'un promontori, rere el qual mirarem de sortir per la nostra esquerra, davallant i seguint-ne les parets de roca nua. Amagada i molt ben integrada al rocam, hi ha l'obertura de la barraca margera no.333 dels Dipòsits. Sota nostre hi ha una pista i la caseta d'algú que mena abelles i mèl. Tornem amunt cap a la pista que seguíem i que poc a poc va de baixada. Arriba a una nova cruïlla de camins, recuperant el trencall de GR i un banc per seure i contemplar en rigurós directe l'evolució dels camps de La Bosqueta. Cruïlla triple: provem de baixar un parell de revolts pel trencall de la dreta: només dos revolts avall i hem de trobar una fita que ens convidi a sortir per la nostra esquerra i en 30m trobar la menuda i restaurada barraca no.463 de Fontanelles. Reculem pista amunt i ara travessem els camps de La Bosqueta ran del segon marge: dins el bosc i a l'altra banda dels camps, s'amaga una de les barraques amb l'entrada més alta de tot el terme: la no. 234 del Manegueta. Tornem a la pista i ens enfilem cap al Serrat del Savi. Deixem que la senda del GR marxi per la nostra dreta i seguim la pista de l'esquerra. En pocs metres de baixada trobem la barraca no. 229 del Serrat del Savi, un savi de nom Sever Daví que dèien que era un pagès molt enraonat. No seguim per la pista: ens enfilem per damunt la barraca per retrobar el corriol carener que ens durà fins al principi d'aquesta aventura: la baixada dels xiprers. Ja deu ser l'hora de dinar, o de sopar. Hora de tornar, ha anat tot bé? Espero que sí. Sapigueu que moltes d'aquestes barraques manquen de padrina i que si us ve de gust apadrinar-ne una, només ho heu de dir.

NOTA - Si voleu llegir els rètols que es troben a l'interior de les barraques restaurades, és molt convenient dur frontal.

EL CROQUIS DE LA SORTIDA