Itinerari 4. La Font de la Guineu 1.0
, aixó és, senyals fets amb apilaments de pedres, que convindria que seguíssiu per fer el camí complet. Les fites que hem fet són completament sostenibles, no com aquella 
que algú va fer amb pintures a l'Hospital de Sang. 
CARBONET
A Sant Llorenç hem trobat dos tipus de forat de carbonet. Un de rodó, d'entre 1 metre o metre i mig de diàmetre, amb els quals es feia un carbó més fluix, que era idoni pels ferrers. A d'altres llocs l'anomenaven carbó de sútia ( de la soca i arrels seques dels brucs) i també de rabassó (de rabassa, la soca seca dels arbres i arbusts) i el foc s'apagava directament amb aigua. I també trobem els forats rectangulars, de la mida d'una tomba, de mig metre o més de profunditat. Sembla ser que el forat rectangular era per obtenir el carbonet per a ús domèstic, sobretot pels brasers que servien per escalfar l'ambient de les cases. Per aquests brasers també hi havia dues qualitats de carbonet: la terregada forta (carbonet d'alzina) i la terregada fluixa (carbonet de pi), essent la terregada polsim i cendra que s'escolaven pel garbell. Aquest foc de carbonet es solia fer amb branques i branquillons, de vegades també d'alzina, i es cobria amb una llauna. Una vegada cremat, hi posaven terra carbonada a tot el volt durant un dia o dos per tal que respirés. Quan estava a punt, l'apagaven amb aigua.
assolirem ben aviat un camí perpendicular a la nostra direcció, que és un antic camí carboner abandonat (13’). Una fita és un senyal. Un senyal dret. Diuen que els vells menhirs assenyalaven territoris concrets, les primeres fronteres. D’altres asseguren que els menhirs assenyalaven la presència d’un cementiri, que no deixaria de ser un territori, el dels morts. D’altres asseguren que alineaments de 3000 menhirs com els de Carnac (Bretanya) tenen a veure amb l’astronomia, el territori celeste. L’abril d’aquest any van trobar un menhir soterrat a més d’onze metres de profunditat a Mollet del Vallès. Un menhir de cinc metres de llarg que pesava sis tones, amb gravats propis del neolític. I jo que pensava que aquestes pedres eren del Bronze! El que sembla clar és que els menhirs no són originaris de l’Obèlix, tot i que es va fer molt famós picant pedra. Per damunt aquest camí i en el punt exacte que el trobem, hi ha un pont de roca, la foradada de la font de la Guineu no. 2. Si seguíssim el camí a la nostra dreta, ben aviat trobaríem el forat del Serrat i més enllà l'agulla del Serrat de la Coca. Nosaltres però, seguirem el nou camí cap a la nostra esquerra, cap a llevant. En menys d’un minut sortirem novament a la nostra dreta a trobar la cova i els dos forats del Rat-Penat, amb una petita ascensió (14’) idèntica a la que haurem fet per la foradada. La cova es visita a peu dret, parant atenció amb les poques formacions que s'hi troben. Els forats no es poden visitar, perquè han estat ocupats per sengles alzines. Un cop acabada la visita a la cova del Rat-Penat, baixarem a trobar el camí novament i el seguirem en direcció a llevant.
Aquest tram és força brut, i tenim dues opcions: seguir a frec de paret o bé mirar de no perdre gaire alçada mentres revoltem per entrar a la canal de la font del la Guineu, mantenint la paret de la cinglera com a referència a la nostra dreta. 
Si decidim seguir a frec de paret, passarem pel costat del forat de la Font de la Guineu, i una mica més amunt trobaríem una sortida del corriol que aprofita una canal: nosaltres no l'hem de seguir, sinó que hem de seguir revoltant la cinglera uns metres per sota. Hauríem d'arribar a la punta d’una cinglera rogenca on a sobre hi ha un altre pont de roca, la foradada de la Font de la Guineu no.1 (20’). De fites de camins n’hi poden haver de moltes menes. Amuntegades, planes, formant dibuixos, grans, petites, aparatoses, subtils, efímeres… Totes tenen el denominador comú que han de ser reconegudes com quelcom artificial, intencionat. Una fita amb pedres no s’ha de poder confondre amb un despreniment que atzarosament les hagi amuntegat. Això seria la perdició, la fi del camí. Seguint arran de cinglera amunt, direcció sud, trobarem la cova de la Font de la Guineu (22’) amb les restes d'un muret davant mateix. Un xic més enllà, seguint la paret de la cinglera, i a sobre d’un petit ressalt, hi ha la cova del Cabàs. Si pugeu el ressalt, a més de veure la cova, també veureu la gaveta de paleta que li donà el nom.
La nostra ruta segueix la mateixa direcció sud, més aviat planejant i baixant suaument, per anar a trobar la llera del torrent de la Guineu.
Trobarem un pi gros caigut que ha arrossegat un tou de vegetació impenetrable. Haurem de superar un bloc de roca per vorejar el pi. Les fites us haurien d'ajudar. 
Travessarem un xaragall frondós i després sortirem breument a un rocater (23') des d'on podem veure la cara nord del Montcau, per baixar de cop cap el torrent de la Guineu. Una fita sense manteniment té una vida limitada i fràgil. Els habitants del bosc, les pedregades, les nevades poden esborrar-les fàcilment. Hi ha moltes formes de actualitzar-les però la més coneguda és, simplement, afegint una pedra a la pila. Amb aquesta mena de senyals també es pot establir un codi: si algú afegeix , per exemple, una pinya, potser podríem arribar a saber de qui es tracta. També podem saber el temps que fa que ha passat l’últim: un element com ara el fruit d’un galzeran, una fulla, una branca o una pedreta xicarrona, poden donar-nos pistes. Travessarem la llera, trobant tot seguint el camí de la font de la Guineu. El pujarem amunt, però per comptes de marxar cap a l'esquerra, cap a les lloses, seguirem un trencall ja força consolidat, rectes amunt, seguint la llera per aquest cantó. De lluny ja es veu la boca de la cova del Torrent de la Guineu. Trobarem les restes d’un muret de contenció d’un camí abandonat (32’) que puja i que surt del bosc seguint la canal. Amb dues passes amunt, arrambats a la cinglera, haurem de superar l'embardissada de l'esquerra passsant per dessota l'arc que forma. De les fites de pedres també en diuen mollons, mojones pels castellans. Deu ser per un castellanisme que n’hi ha que de les fites també en diuen moixons, com els ocellets. I encara un tercer mot: padrons, que suposo que deu voler derivar de pedra. A Catalunya tenim una població que es diu Perafita, a la comarca d’Osona, subcomarca del Lluçanès. L’origen del mot menhir sembla que deriva del bretó, que voldria dir pedra llarga. El nostre equivalent en català el tindríem amb la designació de Pedrafita: pedra dreta. Al costat mateix de la cova del Torrent de la Guineu també hi ha la cova de Sant Esteve, trobada tres anys més tard gràcies a una estació de l'any que els esbarzers que la camuflaven, eren gairebé secs. La cova porta el nom del nostre patró de les embardissades, Sant Esteve. Aquestes dues coves, com es pot apreciar aquí, són veïnes.
. És el senyal-fita per baixar uns metres per la llera i trobar a la nostra esquerra la boca de la darrera cavitat de la jornada, la cova de la Guilla. Una cavitat que, per la seva proximitat amb el camí, constitueix un refugi idoni en cas de pluja. Jo l'he hagut de fer servir en dues ocasions, la primera va ser el mateix dia que la vaig trobar. A partir d'aqui podeu davallar el camí fins a la font de la Guineu (bassal) i retornar cap a l'esquerra, cap a la carretera. 
Espero que les fites sembrades us hagin ajudat
, i us animo també a fer les vostres pròpies creacions rocalloses, per tal de consolidar aquest antic camí de carboners. Ben mirat, el recorregut total és molt curt, el què passa és que l'antic camí carboner, que pagaria la pena de rehabilitar, a trams és força brut, i això fa que sembli que es triga més i que es fa més distància. És una experiència interessant abandonar l'objectiu de caminar, per dedicar-se a muntar una fita, en un lloc com aquest, fora de camí. Cercar pedres, fulles, fustes, cercar formes. Per uns instants et converteixes en un foraster que pren les mides al lloc, familiaritzant-se amb el veïnat i el seu espai.Hi ha psicòlegs i filòsofs que asseguren que el més important de la vida és tenir fites. Objectius, targets pels més moderns. Diuen que no n’hi ha prou amb ser vius: cal fixar fites de futur que assegurin la continuïtat del nostre camí. Esperem que aquestes fites que us proposo de seguir, no comprometin el vostre futur. Ben al contrari, espero que siguin com un present, un agradable record del passat.
BIBLIOGRAFIA i DVD
CORTADELLAS i GRATACÒS, Xavier. COSTA i SAVOIA, Ernest. EL TEMPS DEL CARBÓ. De les Gavarres al Montseny i a la Vall de Llémena. La Bisbal d'Empordà. 1995.
HERNÁNDEZ I CARDONA, Àngel Manuel. ELS APROFITAMENTS AGRÍCOLES I NATURALS DE LES MUNTANYES D'OLESA. Fundació Agrícola Olesana. 1997.
DVD RÍOS y MAREAS, del director Thomas Riedelsheimer. Documental sobre l'artista escocès Andy Goldsworthy que fa el seu treball enmig de la natura, emprant únicament les mans i materials de l'entorn. Una obra efímera, immediatament destinada a complaure la vista de la mare terra i a ser engolida pels capriciosos designis dels temps. Editat per Karma films.
Tràiler: http://www.dailymotion.com/video/x6i8en_trailer-rios-y-mareas_shortfilms
{audio autostart}flickr.mp3{/audio}