Itinerari 14. La Muntada - can Brossa, de la vinya a la taula 1.0



El 2018 vam restaurar amb l'Adrià Garriga la primera barraca enrunada de La Muntada, afegint un element patrimonial més al seu projecte dels vins 5 quarteres elaborats a la finca de La Muntada, una finca que -com veurem- té una extensa tradició vitícola. D'ençà fins avui a la zona hem restaurat més barraques plegats, amb el Grup de Pedra Seca Ballestar i també amb alumnes de l'Institut Joan Suñol de Barcelona. Jo tenia la idea al cap de teixir un itinerari que enllacés la vinya de La Muntada amb la taula del restaurant Can Brossa, però malauradament la pandèmia de la covid va accelerar el tancament del restaurant. Tanmateix ja era hora de mostrar-vos la feina feta a La Muntada; podeu plantejar-vos de començar o acabar l'excursió fent una visita a la casa de La Muntada i conèixer les 4 varietats de vins que hi elaboren.
L'itinerari compta amb diverses opcions de retorn que us permetran fer la ruta en diverses etapes, si així ho preferiu.
I ben aviat també us podreu plantejar de fer una altra variant: dinar al restaurant que aviat s'obrirà a la masia de Comabella (Sant Llorenç Savall)

 
 
 

Itinerari 14. La Muntada - can Brossa, de la vinya a la taula




Partirem de la casa de La Muntada i començarem baixant als camps del davant mateix per un corriolet que travessa el torrent de les Acàcies i que tot seguit remunta cap a unes feixes conreuades de vinya on trobarem la primera barraca restaurada, la barraca no.178 de La Muntada.

B178 1 Pequeo
                                                                                      la barraca de La Muntada, la primera que fou restaurada a la zona


Aquesta construcció és probable que l'any 1854 fos del parcer Vicenç Parera*, de la nissaga del Joan Parera (1759-1799), sastre vingut de Santa Eulàlia de Ronçana (Vallès Oriental) que s'havia casat a finals del s.XVIII amb la Gertrudis Bellver i Costa, de Castellterçol. Ambdós arrelaren el cognom Parera a Sant Llorenç Savall, destacant l'hereu Pere Parera i Bellver (1782-1839) que a més de sastre també feia de pagès, i el nét hereu, el bracer del carrer del Raval Joan Perera i Clapers, probablement conegut al poble amb el renom de "Pereparera", en honor al seu pare.

 

De la barraca pujarem uns metres fins a trobar una pista que seguirem per la nostra esquerra, fins a desembocar en una altra cruïlla, prenent el ramal dret que és la pista que uneix la Vall d'Horta amb la urbanització de Comabella. Remuntats uns metres i sense arribar a la punta del primer carener del turó d'Abellerols pararem atenció a un corriol fitat que sortirà a la nostra esquerra. El seguirem i ens enfilarem fins a la barraca no. 171 dels Degotalls, una de les quatre barraques que foren restaurades per un pedrasequer de Navarcles a instàncies de la Xarxa de Parcs de la Diputació, pocs anys després de l'incendi de 2003.


La Diputació encarregà d'arranjar 4 barraques de vinya que encara estaven en força bon estat de conservació: una és aquesta, que també pertanyia als Parera que hem mencionat abans; dues les veurem més tard al torrent damunt mateix de can Brossa, i l'altra és sobre el camí que va de La Muntada a la urbanització de Comabella.

 
La Muntada Pequeo                                          La casa de La Muntada, punt de partida de la nostra excursió, amb el Marquet de les Roques i el Montcau al fons


De la barraca dels Degotalls tenim dues opcions per arribar a la barraca recentment restaurada no.168 del Pi Solitari

 

OPCIÓ A, més llarga: seguint el corriol que planeja pel costat nord, seguint unes feixes de vinya fins a trobar - en lleugera baixada- un canyissar on hi ha la bassa dels Degotalls de La Muntada. Es tracta d'una surgència que en època de pluges omple la bassa que alimenta les balmes i els travertins de la font dels Degotalls que hi han a sota. És important que localitzeu el canyissar que sol tapar-se de bardissa i no seguir baixant pel corriol, perquè el nostre camí continua per damunt mateix de la bassa. Travessem per un rocater la capçalera d'un torrent i passem a l'altra banda. El caminet creua el carener i s'endinsa a la següent canal, troba el rastre d'una pista avui abandonada i en pocs metres la deixa i s'enfila costerut per la nostra dreta. A la vista tindrem el Pi Solitari que se salvà de l'incendi de 2003 i que dóna nom a la barraca no. 168 que trobarem tot seguit.

OPCIÓ B, -de recorregut més curt- de la barraca dels Degotalls ens enfilem directament al carener per sobre mateix de la barraca, seguint una escaleta,  fins a connectar amb el corriol que puja al cim d'Abellerols. Quan haurem trobat el corriol, el seguirem amunt uns 250m fins que a la nostra esquerra veurem el pi solitari, i uns metres per sobre l'entrada de la barraca de vinya homònima. Sortirem del corriol per la nostra esquerra, amb un lleuger descens per rocater i sempre amb la idea d'anar per damunt el pi, fins a trobar la construcció.



B168 finalitzada
                                                                                             la barraca no.168 del Pi Solitari, restaurada


La barraca del Pi Solitari segurament va pertànyer al bracer Pau Òssul i Serra, casat amb Francisca Rifé i Borrell de "cal Quirze", nét del paraire llorençà Joan Òssul i Sala (1735-1780) casat amb Madalena Vilardell i Font (1731-1807) i que vivien al carrer del Mig de Pedra, l'actual carrer del Bisbe Solà. Una altra nissaga d'Òssuls arribà més tard (1824) provinent de la veïna població de Granera (Moianès) de la mà del bracer Francisco Òssul i Armengol, àlies "el gendre del Pauet", que el 1835 enviudà de la Marianna Valls i Armengol, cosina seva, i el mateix any es tornà a casar amb Maria Prunés i Bosch, filla de Rocafort (Bages). El Francisco ens consta que vivia al carrer del Raval. Molt possiblement el 1854 la Maria Prunés heretà un tros a La Muntada que era adjacent al de la barraca del Pi Solitari del Pau Òssul, fet que explicaria que probablement aquestes dues branques d'Òssuls compartissin la barraca a La Muntada, i que per això no trobarem cap més construcció fins bastant més enllà.

 

Davallem travessant l'alzinar adjacent a la barraca i novament prenem direcció N planejant fins que farem cap al següent torrent, en suau baixada. Travessarem el torrent i gairebé planejant trobarem la magnífica barraca restaurada no. 176 de la vinya del Pere Borrell, de cal Mastegai.


Els Borrell són un llinatge gairebé fundacional a Sant Llorenç Savall. El mas homònim de la Vall de Mur ja apareix citat en documents del segle XI. La casa fou venuda el 1753 per les tres germanes hereves que no podien fer front als deutes acumulats i el mas fou definitivament abandonat a finals del segle XIX. Avui encara podem trobar les ruïnes de la casa Borrell a la Vall de Mur, conegudes popularment com "les tres parets" i associades a una llegenda obscura. El tros de la Muntada pertanyia al Pere Borrell i Lladó, casat el 1812 amb Rosa Valls i Cadafalch, que vivien a l'actual botiga de merceria del no.30 del carrer nou. Es desconeix l'origen del renom "Mastegai", tot i que sembla que tindria alguna cosa a veure amb el mastegar!

 

B162 11 Pequeo                                                                             l'enrunada barraca 162 del Josep Vilatersana, amb el Castell de Pera al fons

De la barraca seguim el corriol en direcció nord, anant a trobar el següent torrent i travessant-lo per un rocater (alerta, si ha plogut fa poc!). Seguirem ben enllà, passant a frec d'un roure fins a remuntar pel llom del carener, on hi ha la barraca enrunada no. 162 del Josep Vilatersana i Daví. La mida de les pedres caigudes obligarà a fer una restauració amb l'ajut de puntals i politges cosa que, de moment, encara no s'ha produït.


Hereus de l'antiga nissaga de la casa Vilatersana (coneguda com Torre de la Coma, al s.XVI). Segons el dietari del dr. Barriga, el bracer Josep Vilatersana i Daví tenia el renom de "Miquelillo", renom coincident amb la surgència intermitent ran de carretera i que el 2020 tornà a rajar després de vint-i-quatre anys de no fer-ho.
El 1824 el Josep Vilatersana vivia al carrer Sant Feliu, s'havia casat el 1830 amb la Maria Agell i Armengol de 'cal Ramon' de plaça; tenien un ase en propietat i conreuaven cinc trossos a llocs tan distants entre sí com La Serra o Vilatersana.


De la barraca 162 remuntarem un xic per planejar tot seguit per la capçalera d'un petit torrent, al capdamunt de la qual hi trobarem sense pèrdua la darrera barraca de vinya d'aquest vessant del torrent de les Acàcies, la barraca sencera no.177 del fuster Pau Genescà, "lo xic Manueló".

 

Descendents d'una altra casa fundacional  - el mas del Genescà es troba ja documentat de l'any 966 -  el Pau Genescà i Rovira era fuster i era fill del darrer Genescà que l'habità, el Manuel (i d'aquí li venia el renom Manueló) pagès que quedà molt endeutat. El 'Xic Manueló' es casà el 1829 amb la Teresa Barriga i Daví, filla del doctor en medicina Josep Barriga i Sala. La Teresa va morir d'una caiguda amb només 34 anys i el 1843 el Pau Genescà es va tornar a casar d'amagatotis amb la Margarida Gotés i Daví a l'església avui desapareguda de Santa Marta de Barcelona, que devia ser una mica com Las Vegas de l'època perquè, tot i que sovintegen les segones i terceres núpcies per causa de viudetat, el matrimoni pretenia amagar el seu quart grau de consanguinitat, malgrat que els tercers i quarts graus de consanguinitat també eren un fet habitual a l'època. Foren descoberts en les seves intencions i posteriorment -sis anys després- foren indultats: havien al·legat que eren pobres però suposem que devien acabar pagant la corresponent dispensa.
   


De la restaurada barraca 177 enllaçarem amb una antiga pista de desboscament i finalment connectarem amb la pista d'Abellerols que ve del collet del Genescà. Ens arribarem al collet i seguirem la pista de l'esquerra, tancada amb cadenat, que davalla aigües avall del torrent de les Acàcies. La pista revolta per un parell de ramals del torrent fins a situar-se paral·lel a la llera principal, direcció sud.
Haurem d'estar atents a sortir per la nostra dreta per un rocater on hi ha una fita, aquí tenim l'OPCIÓ 1 de retornar a La Muntada per la pista i passar a frec de la barraca no. 445 del Francesc Costa, íntegrament excavada en terra.


b465 Pequeo
                                                                 durant molts anys s'havia pensat que la Barraca del Francesc Costa era un forn


Tot i que existí un Mas Costa a redós de Roca Sereny (Vall d'Horta), l'any 1607 ja era en ruïnes i formava part del Mas Permanyer (avui, can Brossa). Al segle de la vinya el mateix passava amb la nissaga Costa de Sant Llorenç Savall, que s'esllanguia: el darrer es deia Francisco Costa i Vilatersana, era bracer i parcer de La Muntada, i vivia al carrer Nou. El seu únic hereu, l'Isidre, morí el 1812 amb només 36 anys i deixava dos fills: l'Anna Costa i Cava i el Miquel Costa i Cava. Tot i que el 1825 arribà de Casserres (Berguedà) un pastor de nom Josep Costa i Bonet, àlies "el marit de la Busqueta" (perquè el 1831 s'havia casat amb la Maria Cot i Viladevall, de la Bosqueta) el pastor morí sis anys després d'una desgràcia a Mura, sense aparent descendència.
A l'amillarament de 1854 ja no hi trobarem cap Costa.


Si no us decidiu per la opció 1, seguirem el corriol fitat per damunt el rocater, que ens durà de pujada a la barraca restaurada no.167 de la Ginesta.


Aquesta barraca que estava literalment sepultada per una munió de ginestes, hauria estat obra del jove parcer Joan Solà i Gotés que el 1854 hi cultivava el seu únic tros de vinya. Vivia al carrer de Dalt de Creu de Pedra. Els Solà són un llinatge ben representat fins als nostres dies, sent el Francisco Solà, teixidor de llana, el més antic que hem estudiat en l'àmbit dels temps de la vinya, tot i que els Solà ja es troben citats a Sant Llorenç a partir del segle XVII. A Sant Llorenç Savall el carrer del Mig de Creu de Pedra el 1966 passà a anomenar-se del Bisbe Solà, en honor al Joan (després Matíes) Solà i Farell (1884-1973), missionari de la Amèriques de l'orde dels Caputxins, que el 1952 ordenà sacerdot el també llorençà Mossèn Josep Dalmau i Olivé, artífex del Santuari ecològic de Gallifa.


B167 2 Pequeo
                                                                      la barraca no.167 de la Ginesta, sempre voltada de ginestes, prop d'un saltant de torrent


De la mateixa barraca seguim pujant, passem a frec del saltant i connectem amb una antiga pista de desboscament. Anem cap a la nostra dreta de la pista, parant atenció a sortir per la nostra esquerra per un corriol que s'enfila a la carena de La Muntada trobant pel camí la restaurada barraca no. 160 del Miquel Alsina.


El Miquel Alsina i Torras era bracer fill de Sant Feliu del Racó i s'havia casat amb la llorençana Maria Sellarès. El 1846 es casaria en segones núpcies amb la també vídua  Antònia Rius i Cot. Vivien al carrer del Mig de Creu de Pedra i tenien en propietat un ase, sent el tros de La Muntada la única vinya que cultivaven. Tot i que esporàdicament encara trobarem un cognom Alsina al poble, a finals del segle XIX ja s'haurà extingit completament.

 

Seguim corriol amunt fins a trobar el camí del carener de La Muntada. El seguirem pocs metres a la nostra esquerra fins que trobem una fita que assenyala un corriol a la nostra dreta que davalla pels marges de l'altre vessant de la carena de La Muntada. Trobarem la barraca restaurada no.155 del Gregori Marquet.


El Gregori Marquet i Gomar era ferrer i descendent de la nissaga dels Marquet que donen nom, tant al Marquet de les Roques (conegut com Coma d'Hermet al segle XII) com al Marquet de l'Era (actual ajuntament de Sant Llorenç Savall), datada del segle XVII, de quan els Marquet eren els recaptadors dels censos dels senyors del Castell de Pera. D'aquesta mateixa època és quan vengueren la casa del Marquet de les Roques i compraren La Muntada. El Gregori Marquet vivia al carrer Baix de Rectoria (actualment és a la part del carrer Barcelona), en dues cases adosades conegudes com "cal Gregori", casa cantonera amb el carrer del torrent Micó i caracteritzada pel bonic rellotge de sol de la façana. En Gregori cultivava a parceria 3 trossos a La Muntada i era, de llarg, el qui hi cultivava més terra (19 quarteres de les quals més d'onze cultivades, amb olivar inclòs). El 1833 es va casar amb una cosina germana seva, la Maria Marquet i Roca. A més de La Muntada, el Gregori Marquet també cultivava a parceria un tros al Carner i dos horts en propietat al Burc, a més de tenir un mulo per a les feines del camp.


B154 Pequeo
                                     Abans de ser restaurada, la barraca de la carena de La Muntada era una pila de rocs amuntegats i gairebé invisibles

 

Seguim el corriol que neix damunt mateix de la construcció i que ens durà gairebé planejant a la restaurada barraca no. 154 de la Carena de La Muntada, amb un caramull al capdamunt de la coberta.


Aquesta barraca carenera va pertànyer a l'hereu Andreu Espalter i Rossinyol, que vivia al carrer Sant Feliu i probablement el seu renom era el 'Ponis'. El de La Muntada era el seu tros de vinya estrella, doblant i triplicant l'extensió dels dos trossos a parceria que tenia a l'Ermengol i a Salallassera.


Seguim el camí carener fins a davallar a la part més baixa d'aquest tram on tenim la OPCIÓ 2: seguir el corriol carener i baixar a la casa de La Muntada visitant pel camí i seguint un únic trencall sense sortida a la nostra esquerra, la barraca no.153 del Francesc Rovira, per després continuar de baixada el clàssic camí carener cap a La Muntada.


El 1854 en Francesc Rovira era un jove pagès solter que només cultivava aquest tros de La Muntada i vivia a casa dels seus pares, que segurament eren el bracer Silvestre Rovira i Riera i la Teresa Daví i Genestós, del carrer Baix Rectoria (avui, un tram del carrer Barcelona) on hi tenien dues cases i són coneguts -encara avui-  com els Rovira de "Cal Silvestre". Aquests Rovira cultivaven set trossos diferents, tan distants entre sí com Comabella, Galí o Saladelafont, i també tenien mulo propi. La nissaga Rovira apareix documentada a Sant Llorenç Savall a partir del segle XVII.

 

Si no triem l'opció 2, nosaltres seguirem uns metres més pel collet, i aviat sortirem per un trencall molt subtil a la nostra dreta i - de baixada - ben aviat veurem la barraca en procés de restauració no.150 de l'Ignasi Sala 'Sastre'. Per trobar aquest trencall, convé saber que es troba abans de remuntar el collet que es forma entre la barraca de la carena de La Muntada i el següent turonet.


B150 Pequeo
                                             la barraca del sastre Ignasi Sala, es troba en un procés avançat de reconstrucció i disposarà de ràfec


L'Ignasi Sala i Grau era fill de Mura i, efectivament, era sastre. El 1814 es va casar amb una filla del cirurgià del poble, la Margarida Velasco i Tubau, nascuda a Barcelona. La peça de La Muntada, bo i tenint més de 8 quarteres d'extensió, era la única que cultivava. Tot i que el cognom Sala ja el trobem arrelat a Sant Llorenç Savall des del segle XIV, sabem que hi ha d'haver un desaparegut mas Sala a la capçalera de la Vall d'Horta i documentat del segle XII, és a dir, de molt abans que apareguin els cognoms Saladelafont (Berenguer Sala, s.XIV) i Salallassera (Jaume de Sala, s.XIV), cognoms dels quals els Sala en foren els precursors. Tot sovint trobem que a la documentació històrica (i tal i com avui encara podem sentir al carrer!) apareix Sala com a abreviació dels cognoms Saladelafont o Salallassera.

 

De la barraca seguirem el corriolet amb fort pendent fins a trobar la barraca restaurada per la Diputació no. 149 del Josep Otzet i Rifé, àlies "Constanço".
El Josep, que era bracer, es va casar el 1823 amb Maria Teresa Clusella i Espalter i vivien al carrer Nou. A més de tenir un ase en propietat, cultivaven 6 trossos més, a la Busqueta, el Galí, a l'Ermengol, al Romeu i també un tros en propietat a la Vallxica. Els Otzet arribaren a Sant Llorenç Savall - probablement de la casa homònima de Granera - cap el segle XVI.

 

De la barraca de l'Otzet estant, ja albirem la barraca no.148, també adobada per encàrrec de la Diputació i dita del Torrent del mas Permanyer (topònim inventat, que fa referència a l'antic nom que tenia Can Brossa, la casa que hi ha al capdavall mateix del torrent). Per arribar-hi cal seguir les fites en els rocaters i prendre el trencall que travessa la llera del torrent.


Aquesta construcció devia pertànyer al bracer Pere Serra i Salvó, casat el 1839 amb Rosa Rifé i Borrell. Era fill del Joan Serra i Lloberes dit "el Paraire". Vivien al carrer Nou i a banda del tros de La Muntada cultivaven 4 trossos més, entre els qual un a La Serra, masia documentada des del s.XIV i de la qual provenen la majoria de cognoms Serra de Sant Llorenç Savall.


B148 5 Pequeo
                                         la barraca no.148 del Torrent del Mas Permanyer, una de les 4 restauracions encarregades per la Diputació


Un cop visitada la construcció retornem al camí fitat que baixa pel vessant hidrogràfic esquerre del torrent, fins a trobar una pista més ampla i la passera que ens permet creuar de nou el torrent per la nostra dreta i poder visitar les vinyes de la varietat picapoll amb la qual s'elabora el vi blanc 5 quarteres. Voltarem la vinya fins a situar-nos a seva la part superior dreta on al final d'uns àlbers en línia, hi neix una antic camí que ens menarà a la darrera barraca no.156 de can Brossa, construcció que - tot i no pertànyer a l'actual finca de can Brossa - es troba damunt mateix de la propietat. Des de la seva posició, la barraca sembla vigilar la vinya.


Aquesta construcció de la qual només quedava la llinda a lloc, va pertànyer a un o als dos germans Joan i Pere Puigdomènech i Sans, que cultivaven trossos a La Muntada. Els dos eren fills de Sant Sebastià de Montmajor (Caldes de Montbui, Vallès Oriental) i del Pere sabem que el 1843 - quan es casà amb la Llorença Sala i Velasco -  era masover de la Muntada i el 1860 ho fou del Marquet de les Roques, tot i que més tard tingué casa pròpia al carrer Sant Feliu, quan la seva esposa l'heretà. No sabíem de l'existència d'una capella a La Muntada, però justament el Pere Puigdomènech féu de padrí d'un casament que es celebrà a la capella de La Muntada, l'any 1846. El seu germà Joan es casà el 1829, en segones núpcies, amb la Rosa Vilet i Sellarès.
Entre els dos germans cultivaven 5 trossos de proximitat: a can Brossa i al Romeu, a més dels 3 trossos a La Muntada, i tenien 2 bous i 2 ases, que serien l'equivalent a un tractor i dos cotxes d'avui dia. 

Passant a frec de la granja de can Brossa ens arribarem a la casa i d'allí -seguint la pista- podem retornar a la casa de La Muntada o bé seguir amb la


OPCIÓ 3: visita a la barraques de la carena de can Brossa i la barraca dels Maquis


Seguint la pista principal de la Vall d'Horta en direcció nord - cap a Pregona- i passats uns metres de can Brossa, neix a la nostra dreta un corriol indicat per un rètol de la Diputació que puja al carener de can Brossa (topònim inventat per definir aquest important carener que puja fins al Castell de Pera). Cal rebutjar traces de corriols que ens suggereixin separar-nos del camí carener. Passat un petit collet trobarem la barraca no. 157 de la Carena de can Brossa a la nostra dreta, a frec del camí.


B157 11                                      la barraca 157 de la carena de can Brossa havia perdut tots els contraforts, però continuava d'empeus


Aquesta barraca de vinya pertanyia al Pere Salvó i Valls, àlies "lo cerdà" perquè era fill del piler de Bellver de la Cerdanya Josep Salvó i Baderlas que arribà pels volts de 1794 a Sant Llorenç Savall, desmentint una mica aquella afirmació de l'estudiós Jesus Ballestar que afirmà que els cerdans passaven de llarg el poble de Sant Llorenç Savall, avisats com estaven que a la vila eren tan pobres que adobaven ells mateixos la pedra dels marges i les barraques, tasques de les quals els cerdans n'eren considerats molt experts. El Pere es casà el 1811 amb Caterina Valls i Rius, vivien al carrer del Raval, tenien un ase en propietat i cultivaven fins a sis peces de terra, entre les quals dues a Salallassera i dues a La Serra. Avui la nissaga Salvó encara continua ben viva al poble.


Si seguim pujant carener amunt trobarem un tram en pla on s'insinua un corriol secundari que marxa a la dreta del corriol original. Cal seguir-lo fins a un amuntegament de pals guia, que indiquen de baixar uns metres per la nostra dreta fins a un rocater on hi ha la restaurada barraca no.151 dels germans Cava.


Els germans Cava, els bracers Pau i el Francesc, eren néts del primer Cava que va arribar al poble, l'Ignasi Cava, que era natural de Caldes de Montbui (Vallès Oriental) i de professió baster. Els Cava arrelaran des d'aleshores a Sant Llorenç Savall i ben aviat arribarien a Castellar del Vallès.



B151 Pequeo                                           
la barraca no.151 dels germans Cava, un exemple de barraca rústega i amb pedra poc triada


Un cop feta la visita a la barraca, recuperem el corriolet secundari i el seguim amunt fins a connectar amb el que havíem deixat. No seguirem fins al Castell de Pera, sinó que trencarem a la nostra esquerra per una pista ampla i indicada en direcció a can Brossa. La pista, ara convertida en camí, travessa la llera d'un torrent i de baixada passa a frec de la restaurada barraca no.147 del Joan Rius, dins la finca del Romeu.

 

Aquesta barraca que es recolza en un gran bloc de gres vermell va pertànyer al bracer Joan Rius i Valls, àlies "el calderer", casat el 1823 amb Magdalena Genescar. Vivien al carrer del Raval i a més de tenir ase cultivaven 6 trossos més  - a banda del tros del Romeu -  entre els quals tres trossos a Salallassera i un a Ponsferrer.


Per últim i pocs metres després de creuar la llera del torrent, trobarem una fita a la nostra esquerra que ens indica un corriolet que de pujada ens duria a la solitària i amagada barraca no.122 dels Maquis, última barraca del trajecte dedicada al maquis anarquista Elio Ziglioli, assassinat a Castellar el setembre de 1949.


B122 7 Pequeo
              la barraca 122 dels maquis, sorpren per les seves dimensions interiors. Entre els lliris, n'hi ha de Lovere (Itàlia), el poble natal de l'Elio


Aquesta gran barraca va pertànyer al bracer Gabriel Casanovas i Puig i el tros de terra que ocupa forma un gran calaix dins la propietat del Romeu, tot i seguir pertanyent a La Muntada. Aquests Casanovas eren coneguts com els de "cal Biscaí" sense que en coneguem l'origen del malnom. Segons l'amillarament de 1854 el Gabriel vivia al carrer Sant Feliu juntament amb la seva esposa Coloma Valls i Oliver, amb qui s'havia casat en segones núpcies el 1836.
El cognom Casanovas apareix a Sant Llorenç Savall ja al segle XIV i de fet, un mas dit Casanova  - d'emplaçament avui desconegut -  ja existia d'abans, per bé que al segle XVI va ser integrada dins la propietat de la casa Saladelafont, de la qual es sospita que en podria haver estat l'origen.


 Retornem pista avall fins a enllaçar amb la pista principal de la Vall d'Horta, retornant cap a can Brossa o bé més enllà, fins a la casa de La Muntada, lloc on hem iniciat aquesta volta de pedra seca.

 

 

* Tot i que ens basem en abundant documentació del segle dinou sobre afrontaments de vinyes, les assignacions personalitzades de barraques no es podran confirmar al 100% fins que no es localitzi el mapa de Sant Llorenç Savall que acompanyava l'amillarament de 1854 i que, ara per ara, es considera perdut.





EL CROQUIS DE LA SORTIDA (clicar el mapa per ampliar-lo)


RUTA LA MUNTADA CAN BROSSA Mediana





BIBLIOGRAFIA


-Arxiu Històric Municipal de Sant Llorenç Savall


- Arxiu Episcopal de Vic

 

- Arxiu de la Corona d'Aragó. Llibre de l'Amillarament de Sant Llorenç Savall de 1854


- VALLS VILA, Jaume. ONOMÀSTICA DE SANT LLORENÇ SAVALL. 2005. Inèdit




Els comentaris han estat suspesos temporalment.