Diari d'abord
L'estratègia d'Artur Mas: guanyar temps 1.0
2012. Si som capaços de veure la gran quantitat de promeses electorals que fins a data d'avui s'ha hagut d'empassar el PP de Rajoy, no costa gens pensar que l'únic acord entre PP i CiU hagi estat el de guanyar temps. Mas evita pronunciar la paraula independència i no acudeix a la manifestació però ara que, Oh-sorpresa-que-dura-dos-anys, li han negat el pacte fiscal, ara parla d'escoltar el poble català que es manifesta al carrer. En Mas cercava més votants i l'endemà de la multitudinària manifestació, ja els assenyalava com a seus. CiU avança eleccions perquè diu que fer un referèndum per l'autodeterminació, qui ho havia de dir, no estava en el seu programa electoral. En Mas diu que per liderar no se sap ben bé què, cal un líder fort, i que la convocatòria de referèndum s'hauria de ventilar preferiblement dins de la propera legislatura. Preferiblement. Perquè sent només preferible ens podríem anar al 2018, on preferiblement Mas i Rajoy es trobarien en un escenari econòmic preferiblement millor, amb preferència per un pacte fiscal preferent per a Catalunya. Heus aquí la jugada. Mentrestant el govern espanyol ja ha avançat que no es podrà fer un referèndum il·legal amb resultats il·legals. Però llavors l'Artur Mas dirà que el poble se l'ha d'escoltar i escoltar i escoltar, i que s'hauria de trobar una fòrmula jurídica legal que, tomba que gira, encabís una interpretació torçada que permetés votar per una boira baixa permanent arreu del Principat. Mentrestant tots dos, CiU i PP, aniran aniquilant els serveis públics; i en Mas per partida doble. Temps. Necessiten més temps. I la pastanaga d'un referèndum anar voleiant d'un costat a l'altre.
Mireu, a les eleccions del 25N qui més qui menys farà al·lusions a la sobirania catalana: uns voldran referendums de color rosa, verd i fúcsia. D'altres proposaran models d'estat blau, blanc i groc. D'altres, els de sempre, exigiran amb contundència el color preferit del seu escó. Però heu de saber que TOTS els partits actualment amb representació parlamentària, TOTS sense excepció, saben que un referèndum sobre la autodeterminació de Catalunya serà IL·LEGAL. Ho saben.
Per tant i primer de tot vull deixar ben clar que m'agradarà molt que els partits favorables al referèndum de secessió facin pinya, sobretot DESPRÉS de les eleccions i molt millor i amb més motiu, si cap d'ells té la majoria absoluta. Ara bé, una vegada dit això, no seria millor plantejar aquestes eleccions com El Referèndum que el govern espanyol no legalitzarà mai? Si p.e. una formació com SOLIDARITAT CATALANA PER LA INDEPENDÈNCIA, obtingués el 55% dels vots.... no hauríem ja votat favorablement amb un SI per 'la independència'? Si després d'això el govern d'Espanya continuava dient que no es pot fer un referèndum, el proper pas no seria declarar unilateralment la independència?
No vull dir amb això que el Lopez Tena em caigui d'allò més bé, especialment quan crida allò que Espanya ens roba - hauria de dir millor els governs espanyols ( que no és el mateix, ni s'hi assembla), però em sembla que un partit que té expressament la paraula independència a les seves sigles i que ha nascut prioritàriament per assolir aquest objectiu, hauria de merèixer més atenció que no pas estar buscant una vaga idea de 'lideratge' o fins i tot de forçar una coalició unitària per a l'independència amb partits que no prioritzen aquesta qüestió.
En qualsevol cas, tampoc em sembla massa correcte no prendre partit per la sobirania de Catalunya dient que no està clar quin model d'estat es proposa....si no hi ha sobirania, no cal perdre el temps somniant en models d'estat hipotètics ni saber-ne el color dels acabats interiors. A mi ja m'agradaria que el model d'Estat Català fos p.e. assambleari, però si no decidim independitzar-nos abans, no espereu que el govern d'Espanya i la seva reconsagrada Constitución ens faci mai assamblearis!
Potser sóc massa pragmàtic. Vosaltres què en penseu?
Això ho vaig escriure el 2012. El 2015, després de la pastanagada d'anunciar unes plebiscitàries pel setembre, n'hi ha que escriuen això.
Això ho vaig escriure el 2012. El 2015, després de la pastanagada d'anunciar unes plebiscitàries pel setembre, n'hi ha que escriuen això.