Diari d'abord
La vida que no ens pertany
Mentres hi ha vida, hi ha esperança - diuen amics i familiars parlant del pacient que pinta molt magre. Jo més aviat penso que mentre hi ha vida no hi cap més esperança: hi continua havent vida, i això no té cura. Ens sorprèn veure com els malalts terminals - el meu pare ho va ser durant un mes i mig - no semblen tenir consciència de la situació en què es troben i fins i tot sembla que en rebutgin qualsevol indici. El fet és que, per molt malament que ens arribem a trobar, encara sóm vius i en la nostra situació precària tampoc abunden els recursos per estalviar-nos el tràngol. Serem vius fins que la vida vulgui, perquè la vida no ens pertany ni tampoc les idees, per molt copyright i originals que siguin. De fet, de la vida l’únic veí que pots triar és la mort anticipada, la teva o bé la dels altres. Si tries la dels altres, estàs mirant d’anticipar la teva i, purament per por, experimentes amb la dels altres. I això és el que devem ser, una associació de cèl·lules porugues que ha acordat de mantenir-se unida i de no dissoldre’s davant l’adversitat, fins que la vida ens separi! Una colla gran d’animals associats. Tal volta per això hi ha qui parla de cèl·lules suïcides quan vol parlar de càncer. Però no deu ser pas el càncer qui ens lleva la vida. És la vida qui proveeix el càncer per manllevar-la. Si et deixen fer la teva, pots arribar a triar el teu model d’hipoteca, però la vida no la pots triar perquè ja t’ha triat a tú i si ja tens dos dits de front, també sabràs que fa temps d’això, el que passa és que sovint s’oblida, com s’obliden els temps previs quan hom no existia. Però compte amb això que dic: que la vida no ens pertany no vol dir que sigui d’algú altre. No us deixeu prendre el pèl. Encara que el pèl tampoc sigui ben bé vostre, fa mal que te’l prenguin per la força.