Diari d'abord
Aquí un senglar i allà una barraca
Buscava la barraca no. 249 de la carena del Ricó (Sant Llorenç Savall). El xaragall pel qual m'enfilava estava ben atapeït. Atapeït de tot, menys de bolets. De cop, unes passes properes i perquè no dir-ho, familiars, es mouen al costat meu. Espero les corredisses i trencadisses de torn. És el senglar, segur. Pausa. Silenci. L'esperat moviment i brogit de fugida no es produeix. Se sent un trepitjar molt pausat, rere un càdec. Començo a dubtar que no sigui un boletaire o un avi de la residència, que és a l'altra banda del turonet. Res. M'arriba però, la fortor del senglar. I sí, allà està, a cinc passes d'on sóc. Arrecerat sota un boix. No és gaire gros. Però que hi fa allí? Potser es pensa que no el veig? Mira de restar immòbil. Aprofito per deixar la motxil·la a terra i prenc la càmera. Torno al lloc. Començo l'enregistrament no sense haver calculat abans a quin pi em podria enfilar. Em moc, faig soroll, el crido i mou el cap en la meva direcció. Està clar que m'ha vist, però segueix allí sota. Ara em ve al cap si no estarà enganxat a una trampa, però li veig bé les quatre potes i no hi té res. Torno al lloc de la motxil·la. Faig proves d'enfilar-me a un pi, per si d'alguna manera el puc enregistrar millor. Però el pi està tombat i no trobo la manera de fer equilibri. Torno a apropar-me al seu amagatall però ara ja no hi és! Sé que és aprop, s'ha mogut un romaní, però ara no el veig. Decideixo reprendre la recerca de la barraca de vinya, pel costat oposat. En menys de 15 metres trobo la barraca, colgada de vegetació. Aquest senglar tímid, precavid, curiós, m'ha assenyalat on era aquesta barraca. Els podeu veure (la barraca més bé que el senglar) en aquest vídeo.
{audio autostart}giacchino.mp3{/audio}