Diari d'abord
Celebració
Faltaven els acabats de la barraca del Victo: les quatre cadires i la taula de pedra, per contemplar la barraca. Per primer cop he entrat a dins la barraca coberta, a les fosques, i per uns moments he pensat que ensopegaria amb l'interruptor de la llum. Crec que ha estat un acte reflex, com si entrés a casa meva, un lloc ben conegut. El Jaume ha comentat que hi van estar diumenge, després de la pluja, i que dins la barraca era completament sec. A l'hora de l'entrepà ho hem celebrat amb un cava i unes galetes del país. Ens hauria agradat celebrar-ho amb el Francesc Valls, el 'Victo' fill, però no ha pogut venir. Un altre dia serà: espero que la seva dona es recuperi ben aviat i puguin anar amb la família a visitar la barraca restaurada del seu tros.
Ha estat un dia més relaxat, de passejada, de traginar la pedra de la taula com si fos un senglar acabat de caçar, de parlar de referèndums sobre la independència, de què es farà la setmana següent, de la Coordinadora d'Entitats de la Pedra Seca (CEPS)... Haver acabat la barraca ha estat també com un comiat del lloc, dels marges propers, dels arbres, del tros de riu amb el que ja t'havies familiaritzat. De totes les pedres que, com per art d'encantament o per oblit de la memòria recent, han desaparegut del lloc i han acabat apilonades a la barraca.
Marxem cap una altra banda, just quan el lloc prenia més bon color. La barraca queda allà al mig de la boscúria, sense cap funció productiva evident, a mans de qui vulgui visitar-la si en sap el lloc, o per qui hi arribi casualment. Segurament algun moixó hi trobarà un lloc arrecerat per fer-hi el niu, o una serp un passadís estret per mudar la pell. Tant de bo la família del Victo puguin vetllar per aquesta barraca que mai no havien vist d'empeus.
Ha estat un dia més relaxat, de passejada, de traginar la pedra de la taula com si fos un senglar acabat de caçar, de parlar de referèndums sobre la independència, de què es farà la setmana següent, de la Coordinadora d'Entitats de la Pedra Seca (CEPS)... Haver acabat la barraca ha estat també com un comiat del lloc, dels marges propers, dels arbres, del tros de riu amb el que ja t'havies familiaritzat. De totes les pedres que, com per art d'encantament o per oblit de la memòria recent, han desaparegut del lloc i han acabat apilonades a la barraca.
Marxem cap una altra banda, just quan el lloc prenia més bon color. La barraca queda allà al mig de la boscúria, sense cap funció productiva evident, a mans de qui vulgui visitar-la si en sap el lloc, o per qui hi arribi casualment. Segurament algun moixó hi trobarà un lloc arrecerat per fer-hi el niu, o una serp un passadís estret per mudar la pell. Tant de bo la família del Victo puguin vetllar per aquesta barraca que mai no havien vist d'empeus.
{audio autostart}giacchino.mp3{/audio}