Diari d'abord
Maquis i Emboscats (7) entre Mura, Talamanca i Rocafort
Maquis i Emboscats (7) Entre Mura, Talamanca i Rocafort
En Josep Perich, nascut el 1921, tenia el carnet de la CNT perquè segons ell "tots l'havíem de tenir". S'hi sentien obligats. Durant la guerra ell calculava que unes 400 persones (entre muratans i forans) van amagar-se, ja sigui per les muntanyes o a les cases del poble de Mura. Cap el final de la guerra (devia tenir 17 anys) van buscar gent per cavar trinxeres a Manresa, i poc abans que acabés, van anar a buscar gairebé tothom, avis i adolescents com ell, per anar a Vic. Ell es va escapar i ni tan sols hi va viatjar, però el seu millor amic d'infància se'l van endur i ja no el va veure més. Sabia que uns germans Gibert eren amagats al bosc. Un d'ells, el Frederic, tenia lligams amb una família de forners a Pont de Vilomara i va fer pa estant amagat a la muntanya. De fet, els emboscats no s'estaven al mateix lloc -explicava el Josep- cosa que fa versemblant que el tal Gibert hagués estat també a la cova de l'Era dels Enrics. Els emboscats tenien un contacte al poble amb qui quedaven entesos per saber l'hora i el lloc on els duguéssin menjar. La mare del Josep els en duia: un dia al Puiggili, l'altre als Caus etc...
Les milícies també es presentaren al poble i feren pressió amb amenaces de tancar els familiars, si aquests no feien sortir els pròfugs del seu amagatalls. Alguns es van presentar. El que mai no es van atrevir les milícies és a endinsar-se al bosc. Al final de la guerra sí que recordava una munió de cares blanques anant pels carrers de Mura, pàl.lides d'haver-se amagat en un lloc ben fosc molt de temps. Durant la guerra, recorda que a la font de l'Olla, les milícies van assassinar i cremar almenys a tres persones. Diu que fins i tot els seus matxos es van crispar en passar pel costat i sentir aquella horrorosa ferum de carn cremada. El Josep, que de ben jove havia fet de carboner, va fer la mili durant 4 anys (1942-46). De primer la instrucció a Cadaqués, després al castell de Figueres, trasllat a Chiclana, d'allí a Candanchú i finalment a Canfranc. A Candanchú la seva missió precisament era la d'informar dels moviments dels maquis i contar-ne el nombre.
Pels volts dels anys 1947/48, en Josep festejava amb una noia del mas de La Vila (fotografia) de Talamanca, i que més tard seria la seva esposa. La solia anar a veure els vespres, quan acavaba de treballar, i feia tot el camí a peu. Tot plegat no feia molta gràcia als seus pares. Una nit que va haver sortit molt tard de la casa i no es va veure amb cor de tornar, es va quedar a dormir sota unes alzines que encara hi ha aprop de la casa. El primer ensurt li van donar els senglars que hi anaven a buscar aglans. El segon ensurt, gairebé de matinada, va ser dels maquis. Li van demanar, mapa en mà, que els indiqués els camins que passaven per Rocafort. Eren uns quatre, ben parlats. No en recorda la fesomia perquè no els mirava la cara. Vestien de caqui i duien l'armament a la vista, i en Josep en recordava un fusell molt petit i plegable i alguna bomba de mà. Els va acompanyar un tros.
Un altre cop, feinejant amb 2 o tres matxos, els va haver de donar menjar, amb la qual cosa aquell dia se'n va haver de tornar a casa perquè sense menjar no podia anar gaire lluny. En una tercera ocasió, molt de matinada, en va veure un grup baixant per L'Espinenca. La seva silueta es retallava nítidament amb l'albada, movent-se sigilosament -devien baixar a Mura - afegeix el Josep. Un cop, de camí cap a casa des de La Vila, va ser ell qui va donar un ensurt a un tal Arístides Vallès, conseller de La Caixa de Pensions abans de la guerra que va estar amagat a la casa de can Trullàs. Va prendre el Josep per un maqui. El tal Arístides sols es deixava veure pel poble. Després de la guerra també va ser conseller de La Caixa.
Després de la Guerra Civil, en Josep recordava que un guàrdia forestal (o similar) va matar un maqui al raval de Mura, prop de l'ermita de Sant Antoni. El van enterrar al poble i recordava que, a més d'algun ‘peix gordo' militar, també hi va anar algun familiar de la víctima.També recordava que uns carboners valencians que treballaven pel Puig de la Balma de tant en tant feien alguna festa grossa que, per la quantitat de menjar que demanaven, es sospitava que podien estar relacionats amb els maquis, que sovintejaven pels volts del Puig de la Balma. En Josep també recordava que, després de la mort del guàrdia civil a can Cassassaies, els masovers (Joan Sorribes Espunyes) amb qui ell mantenia tractes, es van despedir d'ell al Raval, molt fugaçment, dalt del cotxe mateix. Es van endur la noia de les Grauetes, que festejava amb el seu fill. I no els van veure mai més.
Conversa amb Josep Perich. 30-08-2002, a cal Carter (Mura)
{audio autostart}cavalieri.mp3{/audio}