Diari d'abord
De cara a barraca (38) restaurar
De cara a barraca (38) Restaurar
Segons com, restaurar una barraca de zero, una completament en runes, pot arribar a ser més senzill que restaurar-ne una de parcialment tocada. Si es vol mantenir l'estil original sense malmetre la part sencera, restaurar una barraca pot acabar sent una mena de trencaclosques on cal cercar les peces, sovint enterrades pels volts de la barraca, i situar-les al seu lloc. I això tampoc és fàcil. El 'lloc' ara sol estar ocupat de terra, arrels que cal treure amb compte, molsa que fa pena arrencar. És una tasca de 'pinzellet' més pròpia d'arqueologia que de mestre d'obres. I sovint passa que acaba faltant pedra. Suposem que els constructors originals, a més de conèixer millor l'ofici, fèien avançar les filades de forma valenta, de vegades fent volar més d'un terç la llargària de la peça, tal volta comptant que les barraques rebrien un ús i un manteniment habitual en cas que fes falta. Tot plegat guiats pel que devia suposar un considerable estalvi de feina i diners. Aquest cap de setmana el grup Ballestar de pedra seca de Sant Llorenç Savall s'ha embrancat en la restauració d'una barraca ben conservada, la 195 a La Serra, situada a tan sols 91 metres de la darrera barraca restaurada del grup, la 197. Es tracta d'una barraca que conservava la terra de la coberta, avui majoritàriament ocupada de forma espontània per molsa. A banda de l'habitual estassada (clicar damunt de la foto), tan sols s'apreciaven tres esllavissades que afectaven el contrafort de la barraca. Aparentment semblava poca cosa, però un cop feta la tasca de 'passar el pinzell' es pot apreciar la profunditat dels danys. Amb paciència ha calgut anar reblint l'esllavissada, i aquí no ha passat res. Com podeu notar, a més de molsa, la barraca restava adornada per una bonica heura, que s'ha hagut de tallar a les parts esllavissades i que ha aixecat un viu debat entre els participants, sobre la conveniència o no, de conservar-la. Fins a la data no hem pogut certificar cap barraca enrunada per una heura, tot i que intuïm que a partir d'un cert desenvolupament poden resultar poc recomanables, com en el cas de la barraca 119, a la Vall d'Horta.
A banda de la barraca 195, part del grup ha seguit buidant la bassa al costat de la 197, a mig metre més de profunditat, sense treure l'entrellat de l'ús original i la forma com s'omplia. Sembla que el fons de roca mare es devia trencar o esquerdar, perdent la seva utilitat i abandonant-se. Més recentment hi va arrelar una alzina que hagut de ser traslladada en arribar l'excavació a nivell d'arrels. L'hem regada en el seu nou emplaçament i en acabar el dia, la pluja ha fet la resta. Continuarà.
{play}images/stories/mp3/giacchino.mp3{/play}