Un respectable nazi de 91 anys
He seguit la sèrie documental "The Devil next door" el judici d'un jubilat ucraïnès nacionalitzat americà anomenat John Demjanjuk, treballador de la fàbrica automobilística Ford i fundador d'una família honorablement catòlica i apreciada pel seu veïnat de Cleveland (Ohio), principalment fornit amb membres d'origen també ucraïnès.
L'home és acusat d'haver estat identificat com l'Ivan el Terrible, capatàs dels forns crematoris del camp d'extermini de Treblinka, un soldat ras de les SS que pel que sembla no es limitava a gestionar amb amabilitat la tasca que tenia encomanada: ben al contrari, sembla que fins i tot donava l'impressió que gaudia de la seva posició i cometia tota mena de barbaritats amb els jueus que s'amuntegaven a les portes dels seus crematoris. No vull pas desvetllar-vos l'entrellat de la sèrie, sinó tot de coses que m'ha suggerit tot plegat, començant per qüestionar si cap sistema judicial pot o no pot administrar la mort com a sentència, ni tan sols com a amenaça. I aquest és el cas avui de justícies com les d'Israel i la dels EUA, sistemes judicials que semblarien atorgar a la vella llei del Talió (ull per ull) una eficàcia provada, fins i tot en entorns ultracatòlics pels quals el manament NO MATARÀS podria quedar completament dissolt en un aparentment assèptic i més anònim 'la comunitat et sentencia a mort'.
El context dels judicis d'Ivan el Terrible no són comparables als judicis de Nüremberg que van tenir lloc immediatament després que finalitzés la Segona Guerra Mundial. El context d'aquests judicis passen 35 anys després dels fets, on sens dubte l'acusat podia afegir al seu honorable expedient un inqüestionable i immaculat paper d'insigne pare de família amb 35 anys ben provatoris: cap baralla, cap multa, cap enaltiment ideològic. Sigui com sigui, sembla ben palès que l'acusat era prop dels fets dels quals se l'acusaven i així constava en el full d'immigració que voluntàriament ell mateix va signar en entrar als EUA. La família de l'acusat nega saber res d'aquest possible passat turbulent, cosa que tampoc sorpren: la major part de soldats americans tampoc va explicar a les famílies cap ni una de les peripècies viscudes durant la guerra. I no em sorpren perquè una guerra, sigui del color que sigui, és una vergonya per a totes les generacions que l'han viscuda, i segons com, també per a les següents. I d'aquí ve el meu interès per la segona guerra mundial (una extensió de la guerra civil espanyola, si vas a mirar): com atures un nazisme que assenyalava exterminar jueus i sotmetre races inferiors, com ho fas amb imperialismes com el japonès que obligaven a creure en un emperador diví que demandava els seus súbdits sacrificar-se fins a la mort? com t'ho fas, perquè tot plegat no sembli que -en el fons- és una lluita per veure qui s'erigeix com un gran imperi colonial de tota la vida? com ho atures això, amb una bomba atòmica, dues o tres dotzenes?
La meva resposta és que no ho atures: per força la segona guerra mundial és una cicatriu recent, una taca a l'expedient de la humanitat sencera que, fins ara, s'ha limitat a dormir en una guerra freda que ha tancat el segle infame de les guerres, el segle XX. Una vergonya de segle.
A nivell individual personalitats tan abominables com l'Ivan o assassins en sèrie com Ted Bundy o Marcel Petiot senzillament em semblen gent temerosa de la mort, que l'administren en abundància per tal de minimitzar-ne l'importància però que mai arriben a saciar la seva curiositat per la mort perquè en realitat mai no en van experimentar ni una engruna; com a molt, l'administraven, i tots sabem que ambdúes coses no són el mateix. I l'evident temor per la mort queda palès quan els assassins són jutjats: tots -absolutament tots- neguen el seu joc d'haver llençat la pedra i amagar el braç. Tots volen viure, llei de vida.
Després de tot l'únic assassinat provat que directament va cometre Hitler va ser el de matar Hitler: sempre dic que hauria estat millor que hagués començat per aquí, però tots sabem que de candidats a Hitler n'hi havia molts, tants, que els alemanys van omplir ben convençuts camps de batalla i d'extermini per tot arreu. Sabem del cert que darrere tots els Hitlers del món hi han interessos econòmics, tant globals com individuals, i que l'economia sap trobar els culpables que facin falta per tal de subsistir.
I no vull semblar pessimista però certifico que a les primeries del canvi de segle i de mileni, no hem sortit d'aquesta roda de hàmster que és la d'haver deixat que -per pura inèrcia- un sistema econòmic com l'actual continuï DICTANT les nostres vides. És a dir, que continuem sotmesos a una dictadura que no és -precisament- la de la vida.
Escriure un comentari
