Diari d'abord

El Mas Mercells, 300 anys perdut

""Mas de Marsels", "Casa y Mas Marsels", "Mas de Marsells", "Casa den Marcels", "Mas de Marcells" (o també "de Marselles"", però és error manifest d'un notari barceloní) (s.XVI a XVIII). Antiga casa de la Pª de Sta Maria de Gallifa, ara territori de la Pª de St Sebastià de Montmajor, que ja era agregada al mas Codina en el s.XVI. En 1543, 1547 n'era el propietari Joan Fogoses que l'arrendava a Salvador i Jaume Obàgols. Devia ser situada a llevant del mas Sallent, i prop dels masos Obàgols i de la Codina." (1967, Moreu-Rey, Enric)

" "In terminio Caldense, vel in termino S. Minati, vel super ipsum montem maiorem, in locum que dicunt mercellos, vel subtus (ipsum mon)tem (...) per ipsa plana ex terminio Caldense (...) terminio S. Minati, in locum vocitatum Crivillacum", un alou que afronta a llevant en "ipsa Serra de Decollatos" en part;(...) (1967, Moreu-Rey, Enric)



La toponímia antiga ens descobreix que Mercells també era el nom d'un torrent

Mercells (El Torrent del Mas de) (1598). És el termenal de llevant del mas Bosc o Sallent. En 1867, el "Torrent de Marcells" marca els límits de les parròquies de St Sebastià i Gallifa. (1967, Moreu-Rey, Enric)

Segons el fogatge de 1553 dut a terme pel síndic Pere Agell la propietat del mas Marcells era d'en Francisco Clusanes (per comptes de Clusanes, Esteve Busquets i Molas hi llegí Massanés o Rossanes) (1967, Esteve Busquets)

                                                                                           fragment de teula


Segons Vicens & Valls entre el 1785/1788 a la comptadoria d'hipoteques de Mataró foren inscrites dues creacions d'hipoteques: la del Mas Codina i la del Mas Mercells. Com hem pogut llegir anteriorment, al s.XVI el mas Mercells ja era agregat del Mas Codina. (2010, Jaume Valls & Albert Vicens)

Actualment el mas Mercells és dins la propietat de can Sallent - antigament era coneguda com el Mas Bosc- que amb el temps s'agregà altres masos rònecs de la zona com el Mas Prat o el Mas de les Feixes.




LES RUïNES

SITUACIÓ

Per arribar a les ruïnes venint del Pla de les Forques i el collet de Penjallops, cal arribar a la barraca de Mercells fins a trobar la pista que a la nostra dreta ens duria a can Sallent. La pista travessa un xaragall i de baixada revolta cap a l'esquerra. Trobarem a la nostra esquerra una clariana que insinua un possible camí. Seguirem pel petit carener fins a trobar un alzinar on hi han les ruïnes.





El meu agraïment a l'Eusebi Vila i Delclòs per facilitar-me la ressenya bibliogràfica de l'Enric Moreu-Rey "LA RODALIA DE CALDES DE MONTBUI. Repertori històric de noms de lloc i de noms de persona"

El bosc net no existeix. Era un negoci

Diguem-ho d'una vegada, el BOSC NET, aquell que era sinònim de negoci, no existeix. Quan el bosc havia estat negoci existia un bosc explotat  per l'home: segles enrere probablement havia estat cremat i artigat pels actuals masos rònecs, replantat amb espècies arborícoles a gust del nou model de mas forestal, artigat en part per fer lloc al negoci de la vinya, replantat novament al gust del mas forestal de torn i finalment explotat per la indústria del carboneig fins a mitjan segle XX.


                                El mas Mercells, un mas rònec a Sant Llorenç Savall


Ara que el bosc ja no és negoci, tenim molts indrets on tota aquesta manipulació secular de la foresta està lentament tornant a un equilibri inicial. Majoritàriament les pinedes que havien estat plantades estan donant pas al bosc primigeni: roures i alzines. Aquesta transició suposa l'entortolligament d'especìes vegetals que conformaven el sotabosc i que convivien amb aquell tipus de bosc i que ara ens dona la falsa imatge de 'bosc brut'. I sí, en certa manera, el bosc s'està desfent de la brutor de la mà de l'home, però a Sant Llorenç del Munt ja podem apreciar boscos semiconsolidats d'alzinars i rouredes, boscos on hi pots transitar a pler. I sí, no són arbres descomunals que de la nit al dia tinguin aparença de centenaris ni res semblant; més aviat són esprimatxats i esquifits que hi creixen més en amplada que en alçada: novament, ja no són alzines esporgades centenàriament per la mà de l'home ni triades per romandre com a fites naturals de propietat: són com són de veritat, espontàniament. Si voleu que creixin altes i grosses, haureu d'invertir-hi calés.



                                                                 Una sitja o plaça carbonera

N'hi ha que no els agraden aquests alzinars i rouredes perquè diuen que per sota tot són ombres i negror, perquè és monòton, perquè els agradaria trobar-hi un jardí botànic ple de varietats, fruits i colors. És una cantarella molt antiga, aquesta. Però si voleu un jardí botànic prepareu les butxaques: els jardins botànics no existeixen, i si n'hi ha algun que hi té l'aparença és perquè unes condicions ambientals especialíssimes es congreguen en un lloc molt determinat, probablement també lligat amb una història d'intervencions humanes molt concretes. Els boscos ajardinats a la carta tampoc existeixen, la natura no els fabrica.
En qualsevol cas, més del 90% dels incendis són per culpa d'activitats humanes i no del bosc brut, net o a la carta. Tingue-m'ho clar: els focs els causem nosaltres, no el bosc. I no mireu de justificar aquesta mala gestió de la raça humana amb bajanades i obvietats com ara culpar els arbres de beure's la nostra aigua bo i fent-nos la competència a les ciutats, polígons o urbanitzacions, o d'atrevir-se a ocupar el 70% del nostre territori, desafiant-nos a tots amb la seva enganyosa aparença estàtica.
Si a diferència d'Europa i d'Espanya Catalunya té el doble de boscos, el què hauríeu de preguntar-vos és com una nació tan industrial com la nostra ha estat capaç de fer-ho possible i no pas pensar com ens hauríem d'equiparar amb ningú destruint més boscos. En això som un model a seguir i som nosaltres qui hauríem de ser copiats. I si penseu que tants boscos no poden ser cosa bona, pregunteu-vos on voleu escapar de vacances o els caps de setmana, on voleu viatjar per mesurar la distància entre on era la humanitat en els seus orígens i on som ara. On voleu anar per sospesar tot plegat. No cal que em contesteu, que jo prou que ho sé. I vosaltres també.

Arbres Singulars (11) el Pi Pinyer de Sant Pere de Mur

El Pi Pinyer de Sant Pere de Mur

Gros  pi pinyer que creix vora el camí que porta tant a l'ermita de St Pere de Mur com també a la font del Daví, força més enllà. L'arbre no deu fer més de quinze metres d'alçada, però el tronc iguala en gruix el Pi del Palleret: 2,40m de perímetre mesurats a un metre de terra, que equivalen a un diàmetre de 0,79m.

                                                         l'espadanya de l'ermita, sense campana

Si seguiu el camí amunt, aviat trobareu a la vostra esquerra el trencall que us durà a l'ermita romànica de St Pere de Mur. Fins fa poc es podia visitar l'ermita demanant la clau a la masoveria, però actualment la finca ha passat a mans de la Generalitat i no queda clar quin ús tindrà en el futur. Tal i com us informàvem aquí, el 2015 vam netejar la teulada de l'ermita i preventivament fou retirat el retaule de l'ermita (s.XVI-XVII, peça de factura popular) per tal que fos restaurat; no era el darrer original que fou cremat durant la guerra civil, sinó un de comprat a un antiquari local i que era l'anterior al que havien cremat. Un cop haurien finalitzat els treballs de restauració del retaule era previst que fos exhibit a l'església de Sant Llorenç Savall. És possible que a l'interior de l'ermita hi hagi instal·lada una reproducció fotogràfica.


                                                                       el retaule del segle XVI

L'ermita de St Pere de Mur o del Dalmau hauria estat antigament el centre parroquial del veïnat de masos de la Quadra de Mur: batejos, casaments i enterraments dels estadants del Daví, Borrell, Palomeres, Torrents, Trull, Ermengol de Mur, Voltorera/Molleta, Pla, Bufí, Noguera, Cadireta i el propi Dalmau, hi tingueren lloc fins al despoblament provocat per les epidèmies de la pesta del s.XIV. L'edifici original hauria estat construït al segle XI, tal i com també ho fou el monestir de St Llorenç del Munt, amb el qual sembla tenir reminiscències.



Una incògnita important a resoldre és saber on ha anat a parar l'Arxiu del Dalmau, llur existència és clarament citada per l'Antoni Ferrando i Roig.
Sí sabem que un dels darrers masovers pretenia endur-se una caixa amb manuscrits antics de la casa, qui sap si per vendre'ls; sortosament avui són a l'Arxiu Comarcal de Terrassa. Seria bo que l'Ajuntament de St Llorenç Savall en sol·licités tenir una còpia.



{play}images/stories/mp3/flickr.mp3{/play}

Maquis i emboscats (18). La mort del maquis Elio Ziglioli va ser un assassinat premeditat 1.1

A hores d'ara no hi ha dubtes que la mort de l'Elio Ziglioli va ser un assassinat premeditat. I el qualificatiu de premeditat no és gens gratuït: el maquis fou pres per la Guàrdia Civil mentre comprava pa, i no duia armes. Fins i tot amb les regles de joc del dictador i després d'haver-lo torturat, l'Elio havia d'haver anat a la presó i esperar judici i sentència, tal i com va acabar passant amb la majoria dels seus companys de grup. Però per comptes d'això es va donar l'ordre immediata d'assassinar-lo l'endemà  mateix d'haver-lo detingut. Això ja va quedar palès amb els testimonis que vam recollir al relat dels fets: les forces de l'ordre havien encarregat l'arribada d'un carro de trabuc molt ABANS d'engegar-li el tret mortal. Però l'assassinat pren encara més relleu quan sabem que la guàrdia civil va transferir l'ordre d'execució a un jove caçador de Castellar és a dir, a un civil. Una operació clarament delictiva per part de les forces d'ordre de l'estat que ja s'havia dut a terme dos mesos abans amb un altre assassinat recollit al registre de defuncions de Castellar, i del qual encara no sabem la identitat del mort. Tots dos casos són uns precedents que caldria analitzar en profunditat per al futur estudi d'altres actes policials similars a tota Espanya, sovint adornades amb frases com "saliendo a buscar depósitos de armas" o "por disparos procedentes del bosque' etc
Pel què sembla, la venjança podria haver estat el mòbil del caçador: com a soldat de reemplaçament hauria format part del contingent de l'exèrcit que l'any 1944 va combatre els maquis a l'anomenada Invasió de la Vall d'Aran. La seva unitat hauria estat capturada i desarmada pels maquis que tot seguit van deixar-los triar entre anar a França o tornar a Espanya. La major part dels soldats preferí tornar a Espanya però el retorn tenia un preu: en haver rendit les armes sense oferir cap resistència, el comandament franquista donà l'ordre que tots ells fossin afusellats. Poc abans de donar compliment a l'ordre, el propi General Moscardó intercedí pels soldats, amb la condició que la unitat anés a lluitar a primera línia a la Vall d'Aran. Una situació que devia resultar verament traumàtica al jove soldat castellarenc, que segurament acabà formant part d'un escamot d'execucions irregulars de les quals hi ha força testimonis de soldats de reemplaç de la Vall d'Aran.
Tampoc es pot descartar que les execucions de la carretera de Vilada (Berguedà) del 10 de novembre de 1949 amb la mort dels masovers Joan Vilella "moreno", Josep Barbotillo  i Josep Puertas, vinculats amb bases de suport als grups del maquis Marcel·lí Massana, fossin obra del caçador castellarenc: una de les versions dels fets que circulà assegurava que mentre anaven a descobrir un dipòsit d'armes, foren disparats per caçadors (altres versions parlen directament de maquis) i en la confusió "casualment" moriren els dits masovers. La guàrdia civil mostrà llurs capots foradats per perdigons, com a prova dels fets...



El cas és que en 'petit comitè' (policia, jutge i secretari forenses...) es devia decidir que els fets passessin el més desapercebuts possibles i les explicacions - si és que arribava el cas que s'haguessin de donar - serien que l'italià havia intentat llençar una bomba de mà bo i estant emmanillat. Però com que els companys de l'Elio van acabar detinguts menys de dos mesos més tard i el nom de l'italià sortia una i altra vegada en tots els interrogatoris, la policia es va limitar a informar que l'Elio havia estat mort 'en un encuentro" amb la Guàrdia Civil o 'por intento de agresión a la fuerza de esta Unidad', explicacions que acabarien recollides a les sentències de tots els companys de viatge de l'Elio. Aquesta versió 'èpica' dels fets va esdevenir vox pòpuli i fou tan duradora que fins i tot l'any 1975 la va utilitzar el Tinent Coronel de la guàrdia civil Francisco Aguado Sánchez en publicar el seu llibre 'Maquis en España'.
No fou fins el 2002 amb la investigació de Josep Clara sobre la figura del també maquis Ramon Vila i Capdevila que per primer cop veié la llum aquella versió del 'petit comitè' que citàvem abans. Ara s'hi mencionava, a més de la compra a la fleca de Matadepera i els efectes personals que duia l'Elio, el carnet d'identitat fals que el guerriller duia a sobre: prova irrefutable que la policia en coneixia una identitat i que no la va voler consignar de cap manera a l'acta de defunció del Registre de Castellar del Vallès. De fet en Josep Clara també menciona un informe policial - redactat setmanes abans que el grup de maquis creués la frontera- on queda palès que la policia espanyola ja coneixia la verdadera identitat de l'Elio i parlaven d'ell com l'italià Helios Ziglione (sic). No són poques les persones de l'organització anarquista que sospitaven que a França, on hi tenien el quarter general, hi havia confidents.
I perquè se'l va assassinar, quina diferència tenia l'Elio Ziglioli amb la resta de companys detinguts? Perquè a l'acta de defunció no es va voler recollir el seu nom, ni que fos el del carnet fals, tal i com es venia fent d'habitud en aquests casos?
Per a mi la resposta no pot ser més senzilla: perquè era un estranger. I probablement també ho devia ser el maqui, del qual encara no en sabem la identitat, assassinat al mateix lloc, per la mateixa persona i en les mateixes circumstàncies, dos mesos abans. Recordem aquí el rebombori internacional que va causar p.e. la sentència a mort a Madrid de l'asturià Cristino Garcia Granda l'any 1946, combatent antifeixista condecorat amb el grau d' "Heroi Nacional de França" que durant el judici va dir "El fiscal ens diu bandolers. No ho som. Bandolers són els qui ens acusen, els qui martiritzen i maten de gana al poble. Nosaltres som l'avantguarda de la lluita del poble per la llibertat. Aquest judici és una farsa en la qual se'ns acusa de delictes que no hem comès. Però teniu pressa per desfer-vos de nosaltres. No voleu que el món vegi els nostres cossos martiritzats (...) ". La seva execució va provocar el tancament de relacions diplomàtiques entre Espanya i França.
Detenir estrangers - i encara més, condemnar-los a mort- no resultaria eficaç per a un règim autoritari col·laborador del feixisme i nazisme, que aleshores -4 anys després de la fi de la segona guerra mundial- maldava per obtenir reconeixement internacional. Des d'aleshores la consigna amb els estrangers capturats devia ser molt clara: eliminar-los i no deixar-ne cap rastre.
Tot i que el tancament d'aquesta història es gairebé total, cal remarcar dos aspectes que encara romanen foscos. El primer fa referència a la família Ziglioli, que passats 60 anys dels fets, no van saber res de l'Elio, bo i havent trucat a les portes més habituals com ara la Creu Roja Internacional i d'altres organismes similars. Un fet que no deixaria ben parada la organització de la CNT a l'exili, coneixedora de la desaparició i mort de l'Elio des de l'any 1949 i coneixedora també de la identitat i història del jove maquis italià, però que -pel què sembla- mai es va interessar a posar-se en contacte amb la família.
L'altre aspecte fosc fa referència al Grup de maquis 'Los Primos' amb el qual va entrar l'italià. Tots el interrogatoris i testimonis coincideixen a afirmar que van sortir de França el 3 de setembre de 1949, i sabem que el 24 es va produir el tiroteig a la carretera de Rocafort a Pont de Vilomara, i que el 29 l'Elio va ser assassinat. Una cronologia que no quadra per enlloc quan sabem que el trajecte de França fins a Barcelona es solia cobrir amb menys d'una setmana (i el maquis Joan Busquets, component del Grup Los Primos, així ho continua afirmant avui dia). Què va passar-los durant el 10 i el 24 de setembre...? Un dels interrogatoris suggereix que el grup va estar aturat una setmana a la base berguedana de cal Moreno perquè el guia Ramon Vila no els volia exposar a les proximitats de Barcelona sense abans tenir més notícies d'en Josep Sabaté, que era qui havia planejat les accions del grup. Ja tindríem l'explicació per a una setmana, però continua faltant una setmana i el més important, com pot ser que un lapsus de 15 dies no es pugui recordar? I encara més, com és que els interrogatoris de la policia no van mirar d'escatir-ho...?
En el capítol d'aspectes foscos tampoc podem oblidar que a Castellar l'assassinat de maquis va ser doble i que encara resta conèixer la identitat de l'altre guerriller que, probablement perquè actuava en solitari, va pel camí de caure en un oblit complet. Hi ha indicis que l'autòpsia del cos del desconegut es va realitzar per poder eliminar les proves que no havia estat mort per una arma reglamentària, és a dir, per extraure'n els perdigons.
70 anys hem trigat a recuperar el record i les restes de l'Elio Ziglioli. Poden semblar molts anys, i ho són, però tot i amb això són molts menys dels que haurien volgut els feixistes espanyols que havien manat assassinar-lo.

10 anys del caudelguille i la galeria encara tira!

Avui el caudelguille fa 10 anys, i la galeria encara tira.
El caudelguille va sorgir per donar sortida a una quantitat ingent de topografies i descobriments que anava acumulant, inspirat per les figures claus de l'espeleologia llorençana, com són el Salvador Vives i els germans Badiella. En pocs anys s'afegia a la tasca de recerca espeleològica (si no és que ja ho venia fent de molts anys enrere) en Quim Solbas, per a mi el millor guia de la muntanya en l'actualitat. D'altra banda ja existia (i encara existeix) una secció no oficial del C.E.Terrassa autoanomenat Espeleopringuer -en honor al brillant Espeleokinder d'iniciació a l'espeleologia del Xavi Badiella- que destaca pel treball de recerca de cavitats llorençanes de difícil abast o de complicada progressió. Avui aquesta secció és un conglomerat de membres de diferents entitats excursionistes o bé per lliure, que si bé es manté fidel al sector llorençà també ha fet alguna incursió forània amb molt èxit. L'objectiu de tot plegat no deixa de ser el d'una bona excusa: donar a conèixer el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt des del vessant espeleològic, probablement el vessant més característic d'aquesta muntanya.

                                          L'avenc del Rayo (Camarasa), una primera Espeleopringuer

El punt culminant d'aquests deu anys de recerques espeleològiques segurament ha estat la cova-avenc Quim Solbas, un indret que feia confluir les meves recerques amb les d'en Quim: 7 anys abans del descobriment oficial (2011) un espeleopringuer havia estat treballant a la zona (Foradada de Sota els Òbits) i a més a més, havia fet l'avistament del què de lluny semblava una balma i més tard va resultar ser l'accés la cova-avenc Quim Solbas. El descobriment no fou fruit d'una casualitat sinó d'una sistemàtica sèrie de casualitats donat que, de moment, portem ressenyades 243 cavitats ... i la galeria encara tira!


                  La Sala Blanca de la cova-avenc Quim Solbas, descoberta i explorada per l'Espeleopringuer

A l'any d'haver iniciat el cau, vaig topar-me amb la Colla de Pedra Seca de Castellar i poc temps després tenia a les mans els mapes inèdits del sr. Ballestar, indicant la situació d'unes 200 barraques de Sant Llorenç Savall. Va ser l'excusa perfecte per explorar, per fi, el terme municipal on havia decidit anar a viure. Amb les barraques de vinya no només he aprofundit en el coneixement geogràfic del terme llorençà i la tècnica constructiva de la pedra seca  -per les meves mans han passat les gairebé 80 barraques restaurades al terme- sinó també en una immersió en el passat de Sant Llorenç Savall que encara anem documentant. De nou, tot plegat per donar a conèixer el nostre terme des d'un altre vessant ben característic: el conreu de la vinya.

                               La barraca de vinya restaurada no.55 del Pi Blanc (La Serra, St Llorenç Savall)

A més de fonts, antigots i d'altres barraques localitzades en altres termes municipals a l'entorn del Parc Natural, a la pàgina portem ressenyades 87 barraques llorençanes, 77 articles sobre la pedra seca, 29 vídeos publicats, 17 articles sobre el pas del maquis per la nostrada muntanya i el més complicat per a mi, haver elaborat 12 rutes originals pel Parc Natural així com 4 rutes matinals.
La meva enhorabona a tots els participants en aquestes recerques i les que encara han de venir. Perquè sí, perquè després de 10 anys, la galeria encara tira!