No hi haurà pau al món
No hi haurà pau al món mentre qualsevol pugui fer veure que no té por
Escriure un comentari
En uns documents de venda a parceria, els teixidors Riera-Rifé de cal Quirze venien un tros de vinya de la Carena de Rifé (actualment Serrat del Cames) que anomenaven OFICINA, probablement perquè en aquell tros hi devien tenir la barraca de vinya. La carena avui dita del Cargol, a la Vall d'Horta, pren el renom dels qui treballaren la vinya en aquell indret a primers del segle vint. El mateix serrat del Cames pren el nom de la vinya que hi tenien els de cal Cames. Són exemples de topònims recents, lligats a la vinya.
No podria ser que el topònim de l'Hostal del Llop* provingués dels Solé dits de cal Llop on a més d'un bon tros de terra hi tinguéssin una barraca enorme? La barraca trobada recentment (no.434) és de pedra seca, però per les grans dimensions i la forma quadrada (aprox 4x4m) segurament era tancada amb bigues i teules (aquest punt no l'hem confirmat encara). Es troba ran mateix del camí i en el lloc que els mapes de l'ICC solen indicar amb aquest nom.
la recentment trobada barraca no.434 de l'Hostal del Llop
Tenim documentat que l'any 1831 el Francesc Soler àlies Llop (també dit el Llopis) que vivia al carrer de la creu del mig de Sant Llorenç Savall, va aixecar en tres dies la barraca del Dr.Josep Barriga i Sala, aleshores metge del poble. El tal Francesc Solé no ens consta que tingués però, cap tros a l'Ermengol. El seu germà Tomàs tenia vinya a Vilatersana, com a lloc més proper. D'altra banda sí tenim constància que el 1901, passada la fil·loxera, un Salvador Solé i Pladevall causava baixa a l'erm un tros considerable de terra (7,3 quarteres, més de dues hectàrees) dins la propietat de l'Ermengol. Per les prospeccions que hem fet sobre el terreny, aquestes podrien ser les dimensions del tros feixat al voltant de la barraca, atès que no hem trobat cap altra construcció per les proximitats.
St Feliuet de Vallcàrcara, a l'Ermengol
El topònim d'Hostal del Llop apareix en les primeres classificacions fetes de la vinya (primer terç del s.XIX) com un lloc situat clarament entre les propietats de l'Ermengol i el Galí, i era tan concret que el 1835 tan sols registrava dos parcers: en Magí Armengol (vivia al c/Raval) que hi tenia dues peces i en Segimon Armengol (propietari de la casa Ermengol que, curiosament, també tenia vinya plantada a parceria a l'Hostal del Llop i en altres indrets). Vint anys més tard el sector perdrà el nom, i constarà que el Magí Armengol tenia els seus dos trossos, sense més detalls, a l'Ermengol. Aquest fet ens convidaria a pensar que com a sector l'Hostal del Llop havia quedat absorbit per la propietat de l'Ermengol i això ho confirmaria el fet que el 1854 el terratinent Segimon Armengol ja no declarava res com a parcer. Per una banda ens reafirmaria l'emplaçament de la barraca trobada, però per l'altra ens descartaria cap lligam amb el renom 'Llop'.
Per acabar d'embolicar la troca vam trobar una relació de terres encara més antiga (1833) on figurava que els parcers Magí Daví àlies 'el muxi' i el Mariano Rovira tenien tros a l'Hostal del Llop. Però es devia tractar d'algun error, perquè l'amillarament de 1854 situava les seves respectives parcel·les, com a molt aprop, al 'torrent Bo-Ermengol', un indret molt allunyat de la nostra zona d'estudi.
la bassa anti-incendis i les ruïnes de cal Llop, avui propietat de Salallassera
A Sant Llorenç Savall, dins el sector dels Fondos, també existeixen les ruïnes d'un casal que anomenen 'cal Llop' i que en algun moment també s'anomenà cal Calvó. En aquest sentit també tenim constància d'una altra baixa a l'erm de l'Ermengol a nom d'un Llorenç Calvó i Espalté, amb un tros encara més gran, de pràcticament 11 quarteres! però tal i com apunta l'historiador Albert Vicenç, fins a data d'avui no queda provat que el cal Llop de la sufragània tingués cap relació amb els cal Llop del poble i de fet, els Calvó del segle dinou descrits pel Dr. Barriga aleshores ostentaven el renom de 'cal Saleta' i, com ja hem dit, els de cal Llop del poble llavors eren els Solé.
Segons apunta l'Albert Vicens, a casa nostra el topònim Hostal del Llop sol representar un indret escollit per a reunió dels llops, un cau de llops. Aquesta hipòtesi descartaria definitivament cap lligam de l'Hostal amb renoms del poble i encara més amb el període àlgid de la vinya.
* Lluís Vergés i Solà situà (i retratà) les ruïnes de l'Hostal del Llop al 'serral de Traens, termenejant amb Granera' (...) i situades al 'voral del camí Ral, que ve de la ciutat de Vic'. L'autor féu recular l'antigor de l'Hostal fins el 1300 ('allà pels anys 1300', data que curiosament féu coincidir amb la data del 'cal Llop' en els mateixos termes imprecisos 'cap a l'any 1300'...casualitat, o parlava d'indrets completament diferents?)
BIBLIOGRAFIA
Butlletí LACERA no. 19. Març 2013. El darrer Llop de St. Llorenç. VICENÇ, Albert
Repassant algunes de les barraques de casa Saladelafont vaig veure com lluny, a l'altra banda del torrent, un senglar fugia cames ajudeu-me tot fent una espectacular relliscada pel pedregar acompanyada d'esbufecs porquins. Solidaritzant-me amb la pobra bèstia vaig contestar amb uns sons imitatoris que per a sorpresa meva, van aturar dos segons la seva fugida. L'animal certificà la meva presència i va continuar la marxa farcida de renecs.
Decidit a continuar jo també el meu camí em va interrompre, ara per damunt meu, un garrinet que anava baixant tot fent una cantinela 'mama, és que t'espantes per no res!'. Jo que em quedo paralitzat pensant si darrera seu no vindria la colla de senglars. El garrinet venia decidit cap a mi fent ziga-zagues, i no s'aturà fins a un metre i mig d'on estava jo palplantat i atònit. Estava ben grassonet i el vestit ratllat li accentuava l'esveltesa de fill únic.
-hola!- ara li parlava en humanès.
Dos segons aturat, el raió ara sabia que s'havia equivocat
-hola- vaig repetir, no trobant més paraules que trenquessin el gel d'aquella sobtada intimitat
El llistó girà cúa i fugí corrents en complet silenci, empassant-se tots els comentaris adreçats a la seva mare.
A Sant Llorenç del Munt els senglars ja som família.
El mas de l'Illa i la comunitat de Les Arenes, a mig camí de Sant Llorenç Savall des de Castellar del Vallès
La Maria Teresa Esteve de Castellar del Vallès estiuejava a Les Arenes durant els mesos de Juny, Juliol i Agost. Pràcticament no es movien de l’indret durant tot l’estiu. Recorda que un dia de estiu del 1949 (gairebé amb tota probabilitat fou aquest any) van pujar per la carretera de Castellar uns doscents números de la guàrdia civil. Va ser un desplegament espectacular que va comptar amb el transport públic de La Vallesana, d’on també baixaven més i més guàrdies civils. Almenys es van estar unes dues setmanes apostats per les immediacions, fins que un bon dia se’n van tornar, deixant de reserva una parella que encara es va estar uns dies més. No hi va haver un sol tret. La Maria recorda que es parlava aleshores dels maquis.
La casa de la família Esteve a Les Arenes
Tot sovint el seu pare, compadint-se d’aquella parella que s’estava al ras, els duia alguna cosa de menjar suplementària. També recorda el pas de gent que per força havien de ser maquis perquè eren les deu del vespre quan els veien a passar, creuant per sota de casa.
nucli de Les Arenes (Castellar del Vallès)
La senyora Rocabert del Mas Turell recorda que era molt joveneta aleshores. Ells no s’estaven a la casa Turell pròpiament, sino que s’estaven en una part o dependència que en deien ‘cal Pedro’. Sempre havia sentit a dir que els maquis hi baixaven venint del bosc, a demanar menjar i fins i tot algun dia, hi havien dormit. El què més recorda era que la presència dels maquis amoïnava molt al seu pare, que tot sovint manifestava la seva por als maquis, que li deien: “vostè no tingui por de res perquè nosaltres no li hem de fer res. Passem molt temps a la muntanya i només volem una mica de menjar, i en acabat marxarem”.
La casa de can Pedro. Avui molt reformada, ahir allotjament de maquis
La sra. Rocabert recorda també les visites sovintejades de la guàrdia civil que de tant en tant es feien servir alguna cosa a taula. Un dia de molt fred i pluja, es van presentar entre d’altres el guàrdia civil de Castellar Eugenio apodat ‘primero’. Tots anaven amb capotes. Van trigar a obrir-los la porta, i quan ho va fer el germà de la sra. Rocabert, que aleshores devia tenir 12 anys, el guàrdia civil, emprenyat, el va fer caure escales avall.
-¿porqué no abrías antes, eh?
Es veu que aquest guàrdia civil, a més de corrupte, era dels que feia lluïr els galons allà on anava.
Diari d'abord
Benvinguts al Diari D'abord,
Aqui trobareu una miscel·lània de reflexions, d'històries, de contes, d'estudis sobre el maquis, de notícies breus sobre el Parc etc. Si voleu anar a un grup concret seleccioneu un dels TAGS al mòdul de la dreta que duu el mateix nom.
Diari d'abord és un mapa que es va fent dia a dia i mira d'assenyalar la meva posició.
Avís per a navegants: la brúixola no sempre assenyala el nord.
Diari d'abord és un mapa que es va fent dia a dia i mira d'assenyalar la meva posició.
Avís per a navegants: la brúixola no sempre assenyala el nord.
JGM
De cara a barraca (76) Era l'Hostal del Llop el nom d'una vinya?
En uns documents de venda a parceria, els teixidors Riera-Rifé de cal Quirze venien un tros de vinya de la Carena de Rifé (actualment Serrat del Cames) que anomenaven OFICINA, probablement perquè en aquell tros hi devien tenir la barraca de vinya. La carena avui dita del Cargol, a la Vall d'Horta, pren el renom dels qui treballaren la vinya en aquell indret a primers del segle vint. El mateix serrat del Cames pren el nom de la vinya que hi tenien els de cal Cames. Són exemples de topònims recents, lligats a la vinya.
No podria ser que el topònim de l'Hostal del Llop* provingués dels Solé dits de cal Llop on a més d'un bon tros de terra hi tinguéssin una barraca enorme? La barraca trobada recentment (no.434) és de pedra seca, però per les grans dimensions i la forma quadrada (aprox 4x4m) segurament era tancada amb bigues i teules (aquest punt no l'hem confirmat encara). Es troba ran mateix del camí i en el lloc que els mapes de l'ICC solen indicar amb aquest nom.
la recentment trobada barraca no.434 de l'Hostal del Llop
Tenim documentat que l'any 1831 el Francesc Soler àlies Llop (també dit el Llopis) que vivia al carrer de la creu del mig de Sant Llorenç Savall, va aixecar en tres dies la barraca del Dr.Josep Barriga i Sala, aleshores metge del poble. El tal Francesc Solé no ens consta que tingués però, cap tros a l'Ermengol. El seu germà Tomàs tenia vinya a Vilatersana, com a lloc més proper. D'altra banda sí tenim constància que el 1901, passada la fil·loxera, un Salvador Solé i Pladevall causava baixa a l'erm un tros considerable de terra (7,3 quarteres, més de dues hectàrees) dins la propietat de l'Ermengol. Per les prospeccions que hem fet sobre el terreny, aquestes podrien ser les dimensions del tros feixat al voltant de la barraca, atès que no hem trobat cap altra construcció per les proximitats.
St Feliuet de Vallcàrcara, a l'Ermengol
El topònim d'Hostal del Llop apareix en les primeres classificacions fetes de la vinya (primer terç del s.XIX) com un lloc situat clarament entre les propietats de l'Ermengol i el Galí, i era tan concret que el 1835 tan sols registrava dos parcers: en Magí Armengol (vivia al c/Raval) que hi tenia dues peces i en Segimon Armengol (propietari de la casa Ermengol que, curiosament, també tenia vinya plantada a parceria a l'Hostal del Llop i en altres indrets). Vint anys més tard el sector perdrà el nom, i constarà que el Magí Armengol tenia els seus dos trossos, sense més detalls, a l'Ermengol. Aquest fet ens convidaria a pensar que com a sector l'Hostal del Llop havia quedat absorbit per la propietat de l'Ermengol i això ho confirmaria el fet que el 1854 el terratinent Segimon Armengol ja no declarava res com a parcer. Per una banda ens reafirmaria l'emplaçament de la barraca trobada, però per l'altra ens descartaria cap lligam amb el renom 'Llop'.
Per acabar d'embolicar la troca vam trobar una relació de terres encara més antiga (1833) on figurava que els parcers Magí Daví àlies 'el muxi' i el Mariano Rovira tenien tros a l'Hostal del Llop. Però es devia tractar d'algun error, perquè l'amillarament de 1854 situava les seves respectives parcel·les, com a molt aprop, al 'torrent Bo-Ermengol', un indret molt allunyat de la nostra zona d'estudi.
la bassa anti-incendis i les ruïnes de cal Llop, avui propietat de Salallassera
A Sant Llorenç Savall, dins el sector dels Fondos, també existeixen les ruïnes d'un casal que anomenen 'cal Llop' i que en algun moment també s'anomenà cal Calvó. En aquest sentit també tenim constància d'una altra baixa a l'erm de l'Ermengol a nom d'un Llorenç Calvó i Espalté, amb un tros encara més gran, de pràcticament 11 quarteres! però tal i com apunta l'historiador Albert Vicenç, fins a data d'avui no queda provat que el cal Llop de la sufragània tingués cap relació amb els cal Llop del poble i de fet, els Calvó del segle dinou descrits pel Dr. Barriga aleshores ostentaven el renom de 'cal Saleta' i, com ja hem dit, els de cal Llop del poble llavors eren els Solé.
Segons apunta l'Albert Vicens, a casa nostra el topònim Hostal del Llop sol representar un indret escollit per a reunió dels llops, un cau de llops. Aquesta hipòtesi descartaria definitivament cap lligam de l'Hostal amb renoms del poble i encara més amb el període àlgid de la vinya.
el carener de l'Hostal del Llop
* Lluís Vergés i Solà situà (i retratà) les ruïnes de l'Hostal del Llop al 'serral de Traens, termenejant amb Granera' (...) i situades al 'voral del camí Ral, que ve de la ciutat de Vic'. L'autor féu recular l'antigor de l'Hostal fins el 1300 ('allà pels anys 1300', data que curiosament féu coincidir amb la data del 'cal Llop' en els mateixos termes imprecisos 'cap a l'any 1300'...casualitat, o parlava d'indrets completament diferents?)
BIBLIOGRAFIA
Butlletí LACERA no. 19. Març 2013. El darrer Llop de St. Llorenç. VICENÇ, Albert
Foranies i altres coses de Sant Llorenç Savall. VERGÉS I SOLÀ, Lluís. 1971.
Arxiu Històric Municipal de Sant Llorenç Savall.
Libres d'aconductament del Dr. Josep Barriga i Sala (1802-1834)
ACA. 1854
Les obres de la font del Llor
Sembla ser que finalment s'han acabat les obres d'acondicionament de la font del Llor, un indret emblemàtic del terme de Sant Llorenç Savall i alhora històric: les aigües d'aquesta surgència no han deixat de regar la magnífica Vall d'Horta a l'indret sota el Montcau en el qual hi havia hagut el mas del Llor, màs rònec del qual avui ningú coneix l'emplaçament exacte.
Algun historiador ha suggerit que el poblat ibèric del Coll d'Eres tenia la seva raó de ser en l'aflorament subterrani de la font del Llor. En els camps secularment llaurats de la Vall d'Horta s'hi han trobat destrals polides i després de l'incendi de 2003 es va localitzar el dolmen de Roca Sereny. Les aigües de la font del Llor es van comercialitzar a primers del segle XX i tradicionalment la gent de Sabadell pujava expressament a la Vall d'Horta per proveïr-se'n.
Al Marquet de les Roques hi ha una petita aixeta connectada directament amb la font. I des de 2015 que la brigada d'obres del Parc Natural tenia l'objectiu d'endreçar el lloc. Ha estat una tasca excessivament dilatada en el temps, fet que ha neguitejat el món excursionista que només hi trobava restes d'obres i com sol ser habitual, poques explicacions.
Algun historiador ha suggerit que el poblat ibèric del Coll d'Eres tenia la seva raó de ser en l'aflorament subterrani de la font del Llor. En els camps secularment llaurats de la Vall d'Horta s'hi han trobat destrals polides i després de l'incendi de 2003 es va localitzar el dolmen de Roca Sereny. Les aigües de la font del Llor es van comercialitzar a primers del segle XX i tradicionalment la gent de Sabadell pujava expressament a la Vall d'Horta per proveïr-se'n.
Al Marquet de les Roques hi ha una petita aixeta connectada directament amb la font. I des de 2015 que la brigada d'obres del Parc Natural tenia l'objectiu d'endreçar el lloc. Ha estat una tasca excessivament dilatada en el temps, fet que ha neguitejat el món excursionista que només hi trobava restes d'obres i com sol ser habitual, poques explicacions.
Sembla ser que la intenció inicial era desviar les aigües que vessaven cap a les escales d'accés i aconseguir que anessin a parar al torrent. Si això s'ha aconseguit, ho sabrem amb el temps i unes pluges abundoses. La passera de ciment per creuar el torrent s'ha recobert amb rajoles de terrissa. Les baranes de fusta, segell inconfusible de la casa, s'han situat allà a on algú li ha semblat avinent. S'ha consolidat el banc per a seure i l'arqueta abans tancada i plena de brossa avui s'ha deixat oberta per a que funcioni com a bassa, amb un sobreixidor que en limita molt la quantitat d'aigua i una aixeta suplementària.
La bassa, ara mateix eixuta, s'ha rebossat d'un to rogenc i s'ha deixat una part amb obra vista. S'han situat alguns rètols (de fusta) indicant la necessitat de no alliberar animals exòtics al lloc, cosa que m'ha fet pensar que deu ser una pràctica més habitual del que podria semblar.
Resumint, sent com és la font del Llor un lloc força concorregut, faltarà veure si la canalització d'aigües (del tot necessària) s'ha aconseguit amb èxit. Pot ser discutible la utilitat d'una basseta al costat mateix de la font, però no trigarem gaire a saber si esdevé un cau de mosquits i pudors. En qualsevol cas, si calgués tancar de nou l'arqueta no seria una operació complicada. Pel que fa l'estètica, personalment no trobo que hagi empitjorat. Potser ara es veu tot molt renovellat, però d'aquí a uns anys no es notarà la intervenció.
La bassa, ara mateix eixuta, s'ha rebossat d'un to rogenc i s'ha deixat una part amb obra vista. S'han situat alguns rètols (de fusta) indicant la necessitat de no alliberar animals exòtics al lloc, cosa que m'ha fet pensar que deu ser una pràctica més habitual del que podria semblar.
Resumint, sent com és la font del Llor un lloc força concorregut, faltarà veure si la canalització d'aigües (del tot necessària) s'ha aconseguit amb èxit. Pot ser discutible la utilitat d'una basseta al costat mateix de la font, però no trigarem gaire a saber si esdevé un cau de mosquits i pudors. En qualsevol cas, si calgués tancar de nou l'arqueta no seria una operació complicada. Pel que fa l'estètica, personalment no trobo que hagi empitjorat. Potser ara es veu tot molt renovellat, però d'aquí a uns anys no es notarà la intervenció.
{play}images/stories/mp3/follor.mp3{/play}
Em sento com un porc
Repassant algunes de les barraques de casa Saladelafont vaig veure com lluny, a l'altra banda del torrent, un senglar fugia cames ajudeu-me tot fent una espectacular relliscada pel pedregar acompanyada d'esbufecs porquins. Solidaritzant-me amb la pobra bèstia vaig contestar amb uns sons imitatoris que per a sorpresa meva, van aturar dos segons la seva fugida. L'animal certificà la meva presència i va continuar la marxa farcida de renecs.Decidit a continuar jo també el meu camí em va interrompre, ara per damunt meu, un garrinet que anava baixant tot fent una cantinela 'mama, és que t'espantes per no res!'. Jo que em quedo paralitzat pensant si darrera seu no vindria la colla de senglars. El garrinet venia decidit cap a mi fent ziga-zagues, i no s'aturà fins a un metre i mig d'on estava jo palplantat i atònit. Estava ben grassonet i el vestit ratllat li accentuava l'esveltesa de fill únic.
-hola!- ara li parlava en humanès.
Dos segons aturat, el raió ara sabia que s'havia equivocat
-hola- vaig repetir, no trobant més paraules que trenquessin el gel d'aquella sobtada intimitat
El llistó girà cúa i fugí corrents en complet silenci, empassant-se tots els comentaris adreçats a la seva mare.
A Sant Llorenç del Munt els senglars ja som família.
Maquis i emboscats (15) desplegament policial a Les Arenes
El mas de l'Illa i la comunitat de Les Arenes, a mig camí de Sant Llorenç Savall des de Castellar del VallèsLa Maria Teresa Esteve de Castellar del Vallès estiuejava a Les Arenes durant els mesos de Juny, Juliol i Agost. Pràcticament no es movien de l’indret durant tot l’estiu. Recorda que un dia de estiu del 1949 (gairebé amb tota probabilitat fou aquest any) van pujar per la carretera de Castellar uns doscents números de la guàrdia civil. Va ser un desplegament espectacular que va comptar amb el transport públic de La Vallesana, d’on també baixaven més i més guàrdies civils. Almenys es van estar unes dues setmanes apostats per les immediacions, fins que un bon dia se’n van tornar, deixant de reserva una parella que encara es va estar uns dies més. No hi va haver un sol tret. La Maria recorda que es parlava aleshores dels maquis.
La casa de la família Esteve a Les ArenesTot sovint el seu pare, compadint-se d’aquella parella que s’estava al ras, els duia alguna cosa de menjar suplementària. També recorda el pas de gent que per força havien de ser maquis perquè eren les deu del vespre quan els veien a passar, creuant per sota de casa.
Segons la Maria Teresa, el convent de Les Arenes havia estat un cau d'emboscats durant la guerra civil espanyola, entre els quals un tal sr. Germà.
PAS DE MAQUIS EN INDRETS PROPERS, EL GORG DEL GENERAL
L'octubre de 1949 va ser l'any de la mort del maquis italià Elio Ziglioli a mans de la guàrdia civil a Castellar del Vallès, però aquell mateix any ja havien passat més fets relacionats amb la resistència armada antifranquista, recordem el tiroteig del grup d'en Facerias a Sant Llorenç Savall on els que se salvaren fugiren riu Ripoll avall, o la captura d'en Manuel Sabaté a Moià, el tiroteig a La Mussarra amb el Caracremada... En Gonçal López rebia informació privilegiada del servei de telèfons de Castellar i assegurava que aquell mateix any hi havia hagut molt moviment i molts nervis per part de la força pública: recorda un telegrama que deia: “urgente urgente-mandad vigilar la linea de ferrocarril de Castellar...” ( avui a Castellar encara esperen l'arribada del ferrocarril!)
nucli de Les Arenes (Castellar del Vallès)Després d'haver-se llicenciar-se com a soldat de lleva, mobilitzat per lluitar contra la invasió del maquis a la Vall d'Aran, en Gonçal López recorda que una vegada va veure cinc maquis armats, descansant a ple dia al Gorg del General. Creu que devien fer parada a la cova del Ton o cova del Rossinyol. Ell no va dir res fins que va passar un temps: sabia que això portava problemes, tant pel qui ho denunciava com pels guàrdies civils.
La Ma. Teresa del Mas de l'Illa em comenta que, tot i tenir cinc anys, recorda els maquis que feien estremir tots els encontorns. Quan parlem d’alguna masia que els donés suport als maquis em diu que havien apallissat el masover del Dalmau (Vall de Mur, Sant Llorenç Savall) Recorda que una vegada els de casa havien preparat una botifarrada més amunt de la mateixa carena de Les Arenes i que els maquis els ho van prendre tot. Una altra vegada se’ls van trobar bullint bolets, també més amunt de la carena. Em diu que al mas de l’Illa no hi baixaven perquè era aprop de la carretera i sabien que hi anava sovint la guàrdia civil.
El Mas de l'Illa i la carretera a Sant Llorenç Savall
EL MAS PINETÓ, APROVISIONAMENT
La Concepció Turell recorda que els maquis havien passat pel restaurant a demanar menjar. Els distingien dels pidolaires, que aleshores sovintejaven. També la guàrdia civil feia patrulles i els donaven menjar i beguda per acompanyar els seus entrepans.
El Mas Pinetó, avui un restaurant molt recomanable, a frec de la carretera a Sant Llorenç Savall
El Mas Pinetó, avui un restaurant molt recomanable, a frec de la carretera a Sant Llorenç Savall
CAL PEDRO, ALLOTJAMENT DE MAQUIS
La senyora Rocabert del Mas Turell recorda que era molt joveneta aleshores. Ells no s’estaven a la casa Turell pròpiament, sino que s’estaven en una part o dependència que en deien ‘cal Pedro’. Sempre havia sentit a dir que els maquis hi baixaven venint del bosc, a demanar menjar i fins i tot algun dia, hi havien dormit. El què més recorda era que la presència dels maquis amoïnava molt al seu pare, que tot sovint manifestava la seva por als maquis, que li deien: “vostè no tingui por de res perquè nosaltres no li hem de fer res. Passem molt temps a la muntanya i només volem una mica de menjar, i en acabat marxarem”.
La casa de can Pedro. Avui molt reformada, ahir allotjament de maquisLa sra. Rocabert recorda també les visites sovintejades de la guàrdia civil que de tant en tant es feien servir alguna cosa a taula. Un dia de molt fred i pluja, es van presentar entre d’altres el guàrdia civil de Castellar Eugenio apodat ‘primero’. Tots anaven amb capotes. Van trigar a obrir-los la porta, i quan ho va fer el germà de la sra. Rocabert, que aleshores devia tenir 12 anys, el guàrdia civil, emprenyat, el va fer caure escales avall.
-¿porqué no abrías antes, eh?
Es veu que aquest guàrdia civil, a més de corrupte, era dels que feia lluïr els galons allà on anava.
TESTIMONIS
Ma Teresa Esteve, 31-10-2002
Gonçal López, 14-10-2002
Concepció Turell, 25-10-2002
Sra Rocabert, 24-10-2002
Ma. Teresa de l'Illa, 8-9-2006