Benvinguts al Diari D'abord,
Aqui trobareu una miscel·lània de reflexions, d'històries, de contes, d'estudis sobre el maquis, de notícies breus sobre el Parc etc. Si voleu anar a un grup concret seleccioneu un dels TAGS al mòdul de la dreta que duu el mateix nom.
Diari d'abord és un mapa que es va fent dia a dia i mira d'assenyalar la meva posició.
Avís per a navegants: la brúixola no sempre assenyala el nord.
JGM
Ara toca la florida del (Amelanchier ovalis), el Guillomo, en diuen els castellans. Un arbust les flors dels qual desprenen una aroma molt subtil. La flor del corner és un dels cinc perfums que trobo més essencials de Sant Llorenç. EAU DU CORNIER, tout ce qu'un p'tit senglier veut choissir! Diuen que necessita molta solana, però aqui els veieu a la banda del Montcau....i també diuen que el fruit és comestible, però no l'he provat. Jo quan en veig un, que ara passa tot sovint, no puc evitar d'olorar-lo. I t'hi has d'amorrar si vols captar-ne l'olor. És una mena d'olor que deu ser com ensumar la roba de lli sortida del taller...és com...deixem-ho! A la pel·lícula Ratatouille van saber trobar molt bé com evocar amb imatges el gust dels plats. Però si una imatge val mil paraules, jo no tinc tanta tinta. Si voleu embriagar-vos amb la flor del Corner, ja ho sabeu, ara és l'hora. Per cert, quins són els vostres perfums favorits, a Sant Llorenç?
De cara a barraca (4) El forn de la Riera
Sortida ideal per fer un estirament de cames, fer un riuet, o per complementar l'Itinerari 1 de la Font de l'Hort. Si deixeu el vehicle passat el quilòmetre 12 de la BV-1221, al lloc dels xiprers, es tractaria de seguir la carretera a peu uns metres i, passats els pals de tensió, baixar fins a la llera de la Riera de Les Arenes, anant a trobar la font de la Riera és a dir, una bassa amb un muret de contenció. Seguim torrent amunt, pel costat hidrogràfic dret i passarem una carbonera. El és a tocar, amagat per la vegetació. Fa 12 anys que no hi hem tornat, però un circular de 3m de fondària no pot desaparèixer així com així. Com podeu veure , encara conservava la volta d'entrada. No hi posaria les mans al foc, però diria que es tracta d'un forn de calç, un d'aquells per extraure calç viva a partir del material calcari, que no falta a Sant Llorenç. Quan baixeu, molt probablement també travessareu un marge que en realitat és l'antiga 'carretera'. Si us sobren temps i ganes, podeu mirar de resseguir-la un tram i potser encara veureu les tanques primitives a base de rocs. És precisament aquesta proximitat a les 'carreteres' i a la llera del Riera de les Arenes, que ens fa pensar si el forn no tenia un ús més de caire industrial que no pas domèstic per autoabastir un mas de la zona. Ja direu si el forn continua allí, o no. Apa, no us hi canseu.
CONFIRMAT: el forn de calç continua allí. És a uns 200 metres per sobre de l'embassament de la font de la Riera. Des de la llera, després de la neteja, es veu la boca d'accés amb la volta intacte a l'esquerra i obert en un marge de quaternari folrat amb boixeda, a uns 2/3 metres de distància. La carbonera és a tocar del forn.
{play}images/stories/mp3/giacchino.mp3{/play}
-
Fa un parell de dies, un cotxe va provar d'embestir-me. Un Audiota d'aquells que fan maniobres d'envair carrils sense avisar, sense intermitents i sense intenció de frenar per res del món. Com que jo no em vaig immutar, bàsicament no vaig tocar fre i vaig fer sonar el clàxon, l'Audiota, molest, va provar de fer de Ben-Hur amb mi, mirant de refregar-me el seu carro i estampar-me els seus aros olímpics on fos. I es clar, com que un servidor no té el carnet de doblador de risc per aquesta mena de pel·lícules, vam acabar fregant les carrosseries. Llavors em va fer tota mena de senyals per parar i per fer 'un parte'. Jo m'hi vaig avenir. Quan vaig baixar del cotxe em va demanar que m'assossegués, que era divendres i que tots estàvem nerviosos. Amb 'tots' devia volia dir ell, perque fins aleshores jo no ho estava gens, de nerviós, i encara menys en un divendres. Tot i que ara havia d'estar nerviós per força, fins que em passés. De cop, com si ja ho tingués ben estudiat, va treure's una càmera i em va fer fotos a mi i la matrícula del cotxe. Molt divertit. Li vaig dir que anéssim per feina i que no li permetia fer-me fotos. Em va contestar que érem al carrer i que ho podia fer. Quan li vaig llegir la llista de trapelleries i ensurts: invasió de carril, no utilitzar els intermitents, no fer cas del clàxon i embrancar-se a ratllar-me el cotxe, em va demanar disculpes. Jo li vaig dir que hauria pogut començar per aquí abans de disfressar-se de pèplum. Quan va veure que no tenia ratllades al cotxe i va veure que jo tampoc, em va espetar que li importaven un rave les ratllades perquè tenia assegurança a tot risc. Va dir-me - si tens cap ratllada o qualsevol cosa, la meva assegurança a tot risc ho cobreix. Superada la perplexitat inicial pel comentari, li vaig dir que no m'interessaven les ratllades ni les assegurances a tot risc. Que més valdria que la propera vegada s'assegurés d'anar més atent al volant. Ja ho veieu: aquest és el benefici de les assegurances a tot risc ( i de les assegurances en general) : que els que paguen com cal, puguin abaixar la guàrdia i, quan els plagui, poder sortir de cacera ben ammunicionats amb una assegurança del 44 a la guantera. Però això sí, un cop acabada l'aventura, t'exigeixen el teu autògraf i la teva foto amb un somriure com a record del safari. Ep, que no es pot anar de sobrat ni tan assegurat per la vida. L'única certesa de la vida és que no hi ha res segur. Les assegurances en canvi, s'asseguren de cobrar religiosament per a cada incertesa, com si amb això ens hi anés la vida. L'assegurança és la multa anticipada per ser vius. Ho deu posar en alguna banda, en lletra ben menuda.
NOTES ALS SONS L'Aiguabarreig dels torrents de Pregona i Agramunt
El so és proper a l'aiguabarreig del torrents de Pregona i el d'Agramunt, és pres sota mateix del pontet de la pista, que deixa fluir les aigües del torrent d'Agramunt. El so té un punt de reverberació que fa el pont obrat. Un dia ben assolellat de primavera. De tant en tant alguna ventada bufa el micrófon. Ja se sap, quan els poses un micròfon, tots volen parlar. Jo sempre els dic d'un en un o no ens entendrem, però ni cas.
{audio autostart}flickr.mp3{/audio}
-
De bon matí, vaig començar per saludar l'avenc del Picarol. Vam quedar de veure'ns aviat, li devia una visita. Pujada fins al coll de Tres Creus. Baixada pel torrent de La Gavarra de l'Obac. Alzinar magnífic. Abans d'arribar al Salt de la Gavarra, faig una ullada a una gran que conservava l'aclarida, fins i tot hi havia clavats dos amuntegaments de boixos que semblaven l'esquelet de dues piles de carboneig que mai no es devia fer. Sortida a un rocater i ara trobo un metàl·lic rovellat, però intacte, amb la nansa. Abans del precicipi del que vaig suposar que era el , dos o tres bassals, un d'ells , d'on els carboners devien aprofitar l'aigua. A la vora del precipici tot de cactus. Flanqueig i descoberta d'una agulleta, l'agulla del Lligabosc. Des d'aqui decidexo anar a trobar el mas enrunat de l'Espluga. Tota la travessa passa pel mig d'un alzinar consolidat que és una festa pels ulls. Encara hi queden rebrots de , però amb l'ombra de l'alzinar tenen els dies comptats. En un arbre, un pedaç de globus, d'aquells escapats d'una festa de comunió quilòmetres enllà. Sortida a la Punta de la Bóta per uns, per altres l'Era Roja. Collet de l'Espluga, fins el senyal blau de l'avenc del torrent de l'Espluga. Segueixo uns metres més al sud i trenco a la dreta, gairebé en línia recta. De cop m'envaeix una fortor de senglar. El lloc em resulta familiar perquè vam estar no fa gaires dies amb el Quim, però aquest cop decideixo anar més avall. Moooooolt més avall de 50 metres, segur. Pots ficar-hi ben bé 200*. Tot d'una miro de fer un flanqueig a la dreta i voilà! l'avenc o...la cosa aquella com es digui que és aquell sot. . Feia anys que el donàvem per perdut tot i les dimensions de la boca (12m x 5m), però jo el primer (i darrer) cop que l'havia vist era el 1995, i la ressenya era del 1986.... Curiosament l'avenc és a l'altra banda del mateix carener emboscat on hi ha l'avenc del torrent de l'Espluga. És a dir, al costat de ponent. Per qui el vulgui trobar i identificar amb GPS, ara hi trobarà un munt de fites partint del mateix senyal blau que he esmentat abans. Retorn al collet de l'Espluga, però abans una pausa per contemplar la balma de l'Espluga, el cantó de Manresa i....i...sí...un senglar....no....dos ....i també unno, dosno, tresno, quatreno, cincno, sisno, setno, vuitsí, dic bé, vuit garrins ratllats fent saltirons. Són ens uns rocaters vora les balmes. Si els mires amb els binocles també sembla que els arribes a escoltar. Imagino que devien ser dues famelles amb les cries. Són gairebé les vuit del vespre. Retorn per camí. Tot i l'hora encara em trobo tres senyores que van en direcció oposada, cap al Quarto de Reixa. Més endavant hi ha un noi a la Porquerissa, contemplant la posta cap a Monserrat. Està veient una bona películ·la - penso jo. Coll de Tres Creus i cap avall. Avui he fet una bona glopejada de bosc.
* per gentilesa d'en Ramon Suades, la distancia exacta és de 186 metres.
{audio autostart}giacchino.mp3{/audio}
