Diari d'abord

Benvinguts al Diari D'abord,
 
Aqui trobareu una miscel·lània de reflexions, d'històries, de contes, d'estudis sobre el maquis, de notícies breus sobre el Parc etc. Si voleu anar a un grup concret seleccioneu un dels TAGS al mòdul de la dreta que duu el mateix nom.
Diari d'abord és un mapa que es va fent dia a dia i mira d'assenyalar la meva posició.
Avís per a navegants: la brúixola no sempre assenyala el nord.
JGM
 
 

Aprofitant la crisi

He acabat de llegir la publicació gratuïta "Podem!" firmada pel col·lectiu Crisi entre d'altres, publicació que és gratuïta perque en bona part està finançada amb l'endeutament que l'Enric Duran té amb els bancs, d'un valor aproximat de 490.000 euros. Sí, es tracta del mateix  xicot que van detenir dins la UB no fa gaires dies i que els mitjans van endinyar-li el títol de Robin dels Bancs (en català sembla tenir més matisos). És curiós que, per ser una publicació que proclama la fi del capitalisme i també el naufragi de la propietat privada, no fa crides incendiàries ni proposa revolucions sagnants i puntualitza: "aquest no és un atac contra cap persona". Més aviat sol·licita una nova forma de pensar, especialment pel que fa el que anomenen nova era post-capitalista. A un lema pròxim a  "terres ermes i que cases que cauen. Repoblem noves idees" hi afegeix un "organitza't! junts podem!" Segons sembla no es tractaria tant d'anul·lar la propietat privada com d'anul·lar la propietat privada 'en desús', i deu ser per aquesta raó que, tot i que molt discretament, apareix alguna k d'okupa escrita en el text.
El col·lectiu Crisi creu que s'ha de fer una lectura gens derrotista de la crisi i aprofitar el moment per fer créixer un nou sistema econòmic basat en "els valors de solidaritat universal i prevalença del bé comú". Ens conviden a viure sense bancs i per aconseguir-ho ens hauríem d'apuntar a una mena de morositat global en auge 'si no pagues seràs lliure'- diuen. L'alternativa als bancs és, segons sembla, la banca ètica i l'alternativa al capitalisme seria la cooperativa integral. La publicació ens convida a viure sense diners i sense classe política, ço és, amb al rescat de la sobirania popular perduda. I tot plegat amb data de fabricació: a partir del 17 de setembre d'enguany s'esdevindrà la morositat generalitzada i el col·lapse dels bancs. En aquest temps rècord, el col·lectiu aspira a tenir un 1% de la població adherida a la crida. Sembla que el col·lectiu Crisi està captant adeptes i que els mitjans per aconseguir-ho importaran poc o gens.

+ informació a www.17-info i a www.podem.cat

Alguns dels enllaços que suggereixen són els següents:
cooperatives de cessió dús d'habitages: www.sostrecivic.org

la web del decreixement: http:// www.decreixement.net

Dolmen de Roca Sereny

Un dolmen gens espectacular. Conservat atzarosament pels pas dels anys a causa de trobar-se en una cruílla de propietats, un lloc on ningú gosava plantar la seva vinya per por d'envair la propietat del veí. Després de l'incendi de 2003, va ser descobert casualment per excursionistes sabadellencs, notificat al museu de Sabadell i...i....i?...i aqui es va encallar la cosa. Fins que algú va filtrar un avís al Servei d'Arqueologia de la Generalitat i també a l'ajuntament de Sant Llorenç Savall. Es va haver de fer una excavació d'urgència. Si no hagués estat per aquest 'algú' anònim, altruista, probablement s'haurien endut les restes del dolmen a pessics, com s'està fent amb la cova Regal-Marcet de Mura. És evident que hi ha diferències entre consistoris pel que fa a sensibilitat envers el patrimoni: fer un inventari patrimonial no hauria de ser el final d'undolmen roca sereny procés de cara la galeria, sinó tot just l'inici d'un procés més important per decidir com revaloritzar-lo. En canvi en el cas de Mura, sembla que la Diputació de Barcelona tenia pressa a fer subhasta pública de l'inventari, no fos cas que algun interessat quedés despistat.
I tornant al dolmen de Roca Sereny,  així és com ha quedat després de la intervenció arqueològica, enmarcat amb unes tanques metàl·liques, i reomplert de grava. Senzill, però efectiu. Pel meu gust, potser faltaria o bé un plafó explicatiu o qualsevol altra forma de donar a conèixer mínimament el treball arqueològic que s'ha fet amb diners dels contribuents. Crec que continua faltant fer més difusió dels resultats de la excavació: conèixer millor el context de les troballes, en quin punt es troben els estudis pel que fa al megalitisme. I  fer aquesta tasca sobretot en l'àmbit local. Crec que si no es fa així, es podria donar la impressió que  'algú ha vingut, s'ha endut i no ha deixat res dit',  que vindria a ser la renaixença del mot 'tresor' i la tornada a l'ocultisme.

{audio autostart}cavalieri.mp3{/audio}

DADES GPS DEL NIU D’ÀLIGA CUABARRADA

DADES GPS DEL NIU D’ÀLIGA CUABARRADA

 

 

 

 

Per raons que ara no venen al cas, tenia moltes ganes de saber on era l’enigmátic niu d’áliga cuabarrada del qual la Diputació en fa tanta propaganda. Finalment he aconseguit realitzar el Meu Projecte Vital de localització GPS després d'àrdues investigacions privades. Per als qui volgueu visitar el niu abans que desaparegui l’àliga, aquí van les dades

 

932 mts N 41º.6659088, E 1º.9901446 -


I vosaltres us preguntareu com és que sóc tan bo fent aquesta mena de coses. Bé, les dades les he tret de la Diputació que, molt amablement, ho indica a tothom que busca i pregunta sobre patrimoni. La resta corre a càrrec meu i el meu equip d'entusiastes. Aprofiteu ara que és la època de cria, i d'aquesta manera també els hi podreu veure els ous. El lloc, com és natural, és molt abrupte i enigmàtic. Quan us hi acosteu notareu una farum pròpia de rapinyaires i potser us caigui algun excrement a sobre: cal saber que tot i que són depredadores enigmàtiques, també tenen el seu dret a fer caca. D'altra banda s'ha de tenir molt en compte que, tractant-se de patrimoni natural, no hi ha problema que voli.
I per acabar, quan ja sigueu ben bé damunt del niu no us oblideu de fer ús del desodorant per millorar el medi ambient: els ous esclafats d'àliga cuabarrada podrien escampar la pudor a tot el país. I això sí que seria de mal gust.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Religió i mitjans de comunicació

Per raons de feina he tingut ocasió d’assistir a unes jornades de debat sobre pluralisme religiós i mitjans de comunicació. Des de l’òptica jurídica, força ben exposada, es va fer veure que les opinions ‘neutres’ no existeixen i que, efectivament, poden ser jutjades, debatudes, discutides etc. El que no s’hauria de jutjar és a les persones AMB opinió, sinó les opinions en sí- va dir un jurista. D’aquí es va arribar a una conclusió força senzilla: el terreny dels sentiments (religiosos o no) és gairebé inaprensible en termes jurídics i és per això mateix que hi ha poca o nul•la legislació al respecte.  Fins i tot una de les juristes es va mostrar completament contrària que els ‘delictes d’ofensa religiosa’ entressin mai en el codi penal. La part periodística del debat i en especial alguna responsable destacada, va semblar més disposada a impulsar el coneixement del fet religiós als mitjans per erradicar-ne el ‘desconeixement’ i  evitar d’aquesta forma brots xenòfobs, racistes, i per incloure’l decididament dins el fet cultural humà. Curiosament, una enquesta feta entre 1200 periodistes va revelar que uns aproxidament 1000 estaven per no incloure cap religió concreta en el debat periodístic, o sigui que si es dóna aquest impuls, sembla que es farà a contracor de la pròpia professió. I aquí és on volia arribar jo: què passa amb els no creients actius, llur fe és no creure en cap religió? On són les jornades per debatre la 'ofensa' que per a molts suposa el noms de Jesucrist, Mahoma, Budda, dogma, pecat, castes etc… és a dir qualsevol terme religiós? Es diu que l’estat espanyol es declara no confessional, però aquest debat semblava apuntar cap un major coneixement de la pluralitat del fet religiós i jo hi estic completament d’acord, però trobo que les creences no-religioses també mereixen el mateix impuls i debats periodístics que les reconeguin.

 

 

 

 

 

 

Maquis i emboscats (3) Josep Canals, un maquis de Castellar

Maquis i emboscats a Sant Llorenç del Munt (3)
 
 

Josep Canals, un maquis de Castellar del Vallès

 
 
El Josep Canals i Cusidó era un caçador experimentat i coneixia molt bé els encontorns de Castellar del Vallès. Era molt amic de la família de Pilar Homet, la nostra testimoni i, tot i que era molt més gran que la germana gran de la Pilar, hi festejava sense l’aprovació de la mare de la noia que li recordava “si el pare fos viu, no ho consentiria.”
A l’esclat de la guerra civil el Josep Canals sobrepassava l'edat de ser reclutat, i no el van cridar les milícies fins gairebé el final de la guerra. Però durant la guerra, va tenir la mala sort que el van agafar per fer sortir els emboscats de la muntanya que ell coneixia tan bé. En va fer sortir més d’un i això l’havia de fer, més tard, impopular a la vista de molta gent de Castellar. Cap el final de la guerra el van enviar al front.
El cas és que quan s’acostaven els nacionals a Castellar, el Josep tornava del front a peu, travessant les muntanyes, i en passar per la Balma de la Pinassa, va ensopegar amb un grup d’emboscats entre els que hi havia el Truyols de Castellar, que estaven celebrant la victòria nacional, al voltant d’un foc. L’encontre els va fer emmudir a tots de cop, però van trencar el silenci convidant-lo a menjar i a atipar-se, en una paraula: a fer-li el ‘paper’- segons relata la Pilar.

balma pinassa
El Josep va arribar aquell mateix vespre fins a casa de la família Homet, que aleshores vivia al carrer St. Llorenç. A l’endemà entraven els nacionals a Castellar i a la nit següent, uns 11 individus van entrar a casa de la Pilar a fer un registre per tal d'haver el republicà que buscaven. Com que no hi havia llum, la Pilar es va despertar amb la claror d’una llinterna i la boca d’una pistola que l’apuntava a la cara. Va sentir que deien
-“es pequeña”, i la van tornar a cobrir. Sentia la mare protestant i cridant mentre es sentien cops d’objectes que retrunyien per tota la casa. Es va llevar i va veure com els individus s’enduien coses de la llar, en un acte de vulgar pillatge. El seu germà, dos anys més gran que ella, s’havia afanyat a avisar a casa de la mare del maqui, al passeig, però el Josep Canals ja feia estona que havia fugit per la porta del darrera de casa dels Homet, que donava als boscos que porten en direcció a Sant Sebastià de Montmajor.
 

 
 
Al final de tot plegat, acabada la guerra,  la mare de la Pilar va quedar-se completament sola. La germana gran de la Pilar s'havia exiliat amb una altre germana que festejava amb un noi de 19 anys afiliat a l’UGT, i el germà gran, que havia anat al front, el van enviar a Galícia, a fer el servei militar que llavors durava 3 anys. La seva mare va haver de menjar del que li donaven a la casa de l’Auxili Social. Uns padrins acabalats van fer-se càrrec de la Pilar i, tot i les crítiques que per aquest motiu els feien gent del poble, la van acollir-la molt bé tot dient-los “a casa nostra ningú ens ha de dir el què hem de fer”. Abans de la guerra, la mare del Josep Canals vivia amb ell al passeig, i acabat el conflicte també es va quedar desamparada amb vuitanta anys, i amb l'afegit d'haver patit un interrogatori tan despietat que li va fer sagnar els canells, a base de prémer-li les manilles amb què el victoriosos se l’havien endut presa a l’Ateneu .
El Josep Canals havia marxat a França i va ingressar en un camp de concentració del que ben aviat va sortir gràcies a uns parents de Perpinyà. Però per comptes de reunir-se amb la seva promesa també exiliada, va decidir incorporar-se a la lluita antifranquista fent de guia dels maquis, aprofitant el seu coneixement del país. Aquest devia ser, segurament, el motiu pel qual la parella no es tornaria a veure mai més.
 
 

 
 
I van passar uns anys fins que un dia, la mare de la Pilar Homet va rebre una carta del Josep Canals dient que passaria a veure’ls. Les coses havien canviat tant que allò, lluny d’alegrar-los, els va fer un ai el cor perquè els podia comprometre greument.
Va passar més temps fins que un dia d'abril de 1945, a la fleca de l’alcalde que aleshores es dia Gabriel Vinya, el batlle va dir a la mare que volia parlar amb ella. Un cop rera la botiga,  li va explicar que havia rebut un comunicat que deia que Josep Canals havia estat mort per la força pública a Aiguafreda.
De forma casual, pocs dies després, el padrastre d’una amiga de la Pilar, que era carboner i fill de Castellar, feinejant pels boscos del Montseny es va fer un tall i va anar a curar-se la ferida a casa del metge d’Aiguafreda que, en dir-li d’on era, li va respondre
 
 

-De Castellar? No fa gaires dies que es va morir un de Castellar aquí, un tal Canals, que el coneixeu?

-I tant que sí, és el cunyat d’una amiga meva.

-Doncs miri, el vaig tenir aquí ajagut on és vostè ara, ferit mortalment de bala, i la policia que vinga! em feia donar-li injeccions per fer-lo parlar.

 


 
Pel què es veu, a les 11 i 50 minuts de la nit del dia 11 d'abril de 1945 a l'indret conegut com la font dels Enamorats, situat al límit municipal d'Aiguafreda, el grup de maquis va disparar precipitadament contra un camió militar ple de soldats de lleva pensant que anaven per ells, i això va desencadenar la tragèdia que, a banda de Josep Canals i un company desconegut seu, va costar també la vida d’un caporal del tercer batalló de la 1a companyia del Regiment d'Infanteria Zamora no. 8 anomenat Ramiro Vilariño López, nat el 1921 a la Coruña.
Als fulls de registre consta que pocs minuts després de la topada, a les 'veinticuatro y aproximadamente minutos' de l'onze d'abril de 1945, va morir el company 'desconocido' de Josep Canals. La descripció parla 'de un hombre de unos treinta y cinco años de edad, contextura delgada, de un metro sesenta y cinco de altura, vestía chaqueta oscura, dos sueters (?) también oscuros, camisa azul, faja negra, pantalón caqui, botas altas con 'leguis' i que havia mort 'a consecuencia de combate sostenido con Fuerzas del Ejército' consignant 'además que el desconocido inscrito formaba parte de un grupo de guerrilleros procedente de Francia". El registre de Josep Canals confirma que va morir a 'la casa del médico local'  l'endemà, 12 d'abril a dos quarts de tres a 'consecuencia de heridas sufridas, combate fuerza pública' quedant inscrit només pel nom, i amb tota la resta de dades 'se desconoce, pudiéndose saber solamente según manifestación propia que era de Castellar del Vallés',  'consignándose además que los datos personales, se libran de acuerdo con las propias manifestaciones del inscrito, antes de morir'.  Pel que fa el caporal de reemplaç, Ramiro Vilariño, es llegeix que va morir a 'consecuencia de combate mantenido contra un grupo de rebeldes, heridas de arma de fuego.' Segons el registre, tots tres foren enterrats al cementiri de Sta Maria d'Aiguafreda. Com a testimonis de les tres inscripcions signen ' D. Martín Miró Matas y D. Martín Puigbarraca Molist' .
 


Conversa amb Pilar Homet, cunyada de Josep Canals (18-10-2002).

 

 

NOTA: Si algun familiar o castellarenc pot proporcionar-nos una imatge de Josep Canals i Cusidó o de qualsevol dels implicats, es podria incloure al text, si ho creuen adient.
 
 

 
ENLLAÇOS
 

 

 




{play}images/stories/mp3/stagnes.mp3{/play}