Benvinguts al Diari D'abord,
Aqui trobareu una miscel·lània de reflexions, d'històries, de contes, d'estudis sobre el maquis, de notícies breus sobre el Parc etc. Si voleu anar a un grup concret seleccioneu un dels TAGS al mòdul de la dreta que duu el mateix nom.
Diari d'abord és un mapa que es va fent dia a dia i mira d'assenyalar la meva posició.
Avís per a navegants: la brúixola no sempre assenyala el nord.
JGM
-
El desgraciat que obria la porteta del forn crematori d'Auschwitz no era l'acomodat i educadíssim enginyer del Reich que va dissenyar el complex d'extermini més pèrfid de la història de la massacre. El de la porteta era un pres del mateix camp que 'complia ordres'. Era algú que havia raspallat la part més baixa de l'engranatge diabòlic i, que a canvi de fidelitat, li havien ofert la feina per salvar la pell. És el funcionament de la jerarquia, ja sigui tant en temps de dictadura com en democràcia, a l'empresa, a la cort del castell medieval o a l'església. Encara avui els nostres polítics, els europeus, d'Espanya i Catalunya, els del nostre ajuntament de torn, actuen de la mateixa manera. No és que en primer lloc representin algú, és que en primer lloc representen autoritat i manen. El rector de la universitat mana sobre el vicerector i aquest sobre el degà i anar baixant de casta. Les primeres paraules que representen la seva autoritat no són responsabilitat ni criteri. La seva primera paraula és manar. L'alcalde mana, el rector mana, el president mana, el director mana. La responsabilitat es basa en el coneixement i en conseqüencia tenir un criteri. Manar només requereix obediència, per les bones o per les dolentes. I d'aquestes situacions, on la responsabilitat no encaixa amb el manar, només en té la culpa la tradició, que ha investit els càrrecs d'una determinada forma que les atrocitats i abusos de poder s'han pogut escometre amb la impunitat que caracteritza el 'jo seguia ordres' i si tibaves el fil cap amunt i arribaves a dalt de tot, et trobaves el rei que l'església havia investit sota la capa de la divinitat: al rei ja no li podies demanar responsabilitats: rebia ordres directes de déu. I aquesta és la mentalitat que ha acabat convertint els nostres dirigents en prepotents i no pas en els nostres servents, el que fa que la política, que ja fa temps que ha caigut en el pur camp de la gestió administrativa, s'hagi convertit en un 'espectacle' de disseny i competició (per això es fan dir 'partits') on fan circular 'boles ideològiques' algunes setmanes abans de les eleccions. La única pàtina d'humanització de la classe política passa per fer veure, durant aquestes setmanes, que estan amb la gent que no han vist ni han volgut veure durant 4 anys. Escenifiquen el seu pas pels mercats, pels mitjans de comunicació, pels mítings. Tres setmanetes per seduir l'electorat i deprés tornem a la rutineta comptable dels vots i a continuar raspallant la jerarquia propera, esperant la recompensa. Que lluny els queden els dies que ningú volia ser delegat de classe! Ara gairebé tots nosaltres, estem esperant ordres. Fins que ens adonem que ja no necessitem aquesta mena de càrrecs del manar. Fins que cadascú se sàpiga responsable.
-
Mentres hi ha vida, hi ha esperança - diuen amics i familiars parlant del pacient que pinta molt magre. Jo més aviat penso que mentre hi ha vida no hi cap més esperança: hi continua havent vida, i això no té cura. Ens sorprèn veure com els malalts terminals - el meu pare ho va ser durant un mes i mig - no semblen tenir consciència de la situació en què es troben i fins i tot sembla que en rebutgin qualsevol indici. El fet és que, per molt malament que ens arribem a trobar, encara sóm vius i en la nostra situació precària tampoc abunden els recursos per estalviar-nos el tràngol. Serem vius fins que la vida vulgui, perquè la vida no ens pertany ni tampoc les idees, per molt copyright i originals que siguin. De fet, de la vida l’únic veí que pots triar és la mort anticipada, la teva o bé la dels altres. Si tries la dels altres, estàs mirant d’anticipar la teva i, purament per por, experimentes amb la dels altres. I això és el que devem ser, una associació de cèl·lules porugues que ha acordat de mantenir-se unida i de no dissoldre’s davant l’adversitat, fins que la vida ens separi! Una colla gran d’animals associats. Tal volta per això hi ha qui parla de cèl·lules suïcides quan vol parlar de càncer. Però no deu ser pas el càncer qui ens lleva la vida. És la vida qui proveeix el càncer per manllevar-la. Si et deixen fer la teva, pots arribar a triar el teu model d’hipoteca, però la vida no la pots triar perquè ja t’ha triat a tú i si ja tens dos dits de front, també sabràs que fa temps d’això, el que passa és que sovint s’oblida, com s’obliden els temps previs quan hom no existia. Però compte amb això que dic: que la vida no ens pertany no vol dir que sigui d’algú altre. No us deixeu prendre el pèl. Encara que el pèl tampoc sigui ben bé vostre, fa mal que te’l prenguin per la força.
UNA IDEA PER ASSAJAR DE CONSTRUIR: LOCALS D'ASSAIG
Recordo un documental (K33-taller.doc) sobre la desokupació d'unes naus industrials de Barcelona on assajaven un dels grups de música que contractava habitualment l'ajuntament de Barcelona per les festes de la Mercè, em penso que es dèien "Discípulos de Otilia". Es van quedar sense local. Les festes majors es veu que volen música, però els músics no es fan espontàniament. Els músics habitualment, assagen més enllà de les classes al conservatori municipal. I tan hi fa si ets una banda de Heavy Metal o si ets el percussionista de la simfònica de Berlin: has de practicar un nombre infinit (i sovint molest) de vegades les escales musicals amb totes les dinàmiques. I això per força ha d'emprenyar uns veïns que, no només escolten el veïnat tal i com deia Capri parlant de les parets de nova planta, és que ara els veuen!
Quants llocs per assajar es van construir al penosament cèlebre fòrum de les Cultures? Si com diuen, els especuladors de la construcció s'han passat de frenada construint per a dos milions de persones quan només feia falta una llar per a 220.000, potser seria hora de donar alguna idea als polítics que sempre solen anar mancats: amics de la construcció i afins (ajuntaments i bancs), perquè no encarregueu la construcció-recuperació d'unes naus industrials amb cabuda per a 100 locals d'assaig cadascun? uns locals degudament insonoritzats, amb serveis com ara gravació remotejable des d'un estudi de gravació centralitzat, bar propi, lavabos autonetejables, montacargues, botigueta musical de consumibles etc...uns locals de 20 metres quadrats per a grups estándard que us poden arribar a pagar fins a 300 euros per local. 20 metres quadradets. Tot un luxe per a bandes que toquen en molt menys espai i en condicions pitjors que els d'un camp d'extermini. Si l'arquitecte encarregat volgués brodar l'obra, podria adjuntar a la nau un nou escenari per a la ciutat. Us garanteixo plena ocupació. Espero que algun mecenes llegeixi això i, si en coneixeu algun, feu-li arribar la idea. Després de tot, potser soni alguna cosa més que la campana.
-
He acabat de llegir la publicació gratuïta "Podem!" firmada pel col·lectiu Crisi entre d'altres, publicació que és gratuïta perque en bona part està finançada amb l'endeutament que l'Enric Duran té amb els bancs, d'un valor aproximat de 490.000 euros. Sí, es tracta del mateix xicot que van detenir dins la UB no fa gaires dies i que els mitjans van endinyar-li el títol de Robin dels Bancs (en català sembla tenir més matisos). És curiós que, per ser una publicació que proclama la fi del capitalisme i també el naufragi de la propietat privada, no fa crides incendiàries ni proposa revolucions sagnants i puntualitza: "aquest no és un atac contra cap persona". Més aviat sol·licita una nova forma de pensar, especialment pel que fa el que anomenen nova era post-capitalista. A un lema pròxim a "terres ermes i que cases que cauen. Repoblem noves idees" hi afegeix un "organitza't! junts podem!" Segons sembla no es tractaria tant d'anul·lar la propietat privada com d'anul·lar la propietat privada 'en desús', i deu ser per aquesta raó que, tot i que molt discretament, apareix alguna k d'okupa escrita en el text. El col·lectiu Crisi creu que s'ha de fer una lectura gens derrotista de la crisi i aprofitar el moment per fer créixer un nou sistema econòmic basat en "els valors de solidaritat universal i prevalença del bé comú". Ens conviden a viure sense bancs i per aconseguir-ho ens hauríem d'apuntar a una mena de morositat global en auge 'si no pagues seràs lliure'- diuen. L'alternativa als bancs és, segons sembla, la banca ètica i l'alternativa al capitalisme seria la cooperativa integral. La publicació ens convida a viure sense diners i sense classe política, ço és, amb al rescat de la sobirania popular perduda. I tot plegat amb data de fabricació: a partir del 17 de setembre d'enguany s'esdevindrà la morositat generalitzada i el col·lapse dels bancs. En aquest temps rècord, el col·lectiu aspira a tenir un 1% de la població adherida a la crida. Sembla que el col·lectiu Crisi està captant adeptes i que els mitjans per aconseguir-ho importaran poc o gens. + informació a www.17-info i a www.podem.cat
-
Un dolmen gens espectacular. Conservat atzarosament pels pas dels anys a causa de trobar-se en una cruílla de propietats, un lloc on ningú gosava plantar la seva vinya per por d'envair la propietat del veí. Després de l'incendi de 2003, va ser descobert casualment per excursionistes sabadellencs, notificat al museu de Sabadell i...i....i?...i aqui es va encallar la cosa. Fins que algú va filtrar un avís al Servei d'Arqueologia de la Generalitat i també a l'ajuntament de Sant Llorenç Savall. Es va haver de fer una excavació d'urgència. Si no hagués estat per aquest 'algú' anònim, altruista, probablement s'haurien endut les restes del dolmen a pessics, com s'està fent amb la cova Regal-Marcet de Mura. És evident que hi ha diferències entre consistoris pel que fa a sensibilitat envers el patrimoni: fer un inventari patrimonial no hauria de ser el final d'un
procés de cara la galeria, sinó tot just l'inici d'un procés més important per decidir com revaloritzar-lo. En canvi en el cas de Mura, sembla que la Diputació de Barcelona tenia pressa a fer subhasta pública de l'inventari, no fos cas que algun interessat quedés despistat.
I tornant al dolmen de Roca Sereny, així és com ha quedat després de la intervenció arqueològica, enmarcat amb unes tanques metàl·liques, i reomplert de grava. Senzill, però efectiu. Pel meu gust, potser faltaria o bé un plafó explicatiu o qualsevol altra forma de donar a conèixer mínimament el treball arqueològic que s'ha fet amb diners dels contribuents. Crec que continua faltant fer més difusió dels resultats de la excavació: conèixer millor el context de les troballes, en quin punt es troben els estudis pel que fa al megalitisme. I fer aquesta tasca sobretot en l'àmbit local. Crec que si no es fa així, es podria donar la impressió que 'algú ha vingut, s'ha endut i no ha deixat res dit', que vindria a ser la renaixença del mot 'tresor' i la tornada a l'ocultisme.
{audio autostart}cavalieri.mp3{/audio}
