Benvinguts al Diari D'abord,
Aqui trobareu una miscel·lània de reflexions, d'històries, de contes, d'estudis sobre el maquis, de notícies breus sobre el Parc etc. Si voleu anar a un grup concret seleccioneu un dels TAGS al mòdul de la dreta que duu el mateix nom.
Diari d'abord és un mapa que es va fent dia a dia i mira d'assenyalar la meva posició.
Avís per a navegants: la brúixola no sempre assenyala el nord.
JGM
La cova Torta, l'Esperit Subterrani (5) els corrents d'aire
El 26-01-2003 es va fer, juntament amb el Francesc Barquinero (foto) la desobstrucció d’aquest tercer pas. En tres hores es va poder r terra i parets i, amb prou feines, es va . Es tractava no pas d’una sala, sinó d’una de prop de dos metres d’alçada però de tan sols tres metres i escaig de recorregut, amb alguna mostra de revestint una paret. Novament la continuïtat estava barrada per un altre . Peró quedava clar, en aquest punt, que l'aire que corria per les galeries a estones fins i tot es podia ...escoltar!!! Quan vam forçar l'estretor per primer cop, el cop d'aire gairebé et despentinava, sobretot a mida que el teu cos segellava el pas. Per tant i ja en aquet punt, es podien treure dues conclusions: o la cavitat tenia una continuïtat important (sense voler dir que fos practicable) i en alguna banda era prou voluminosa com per acumular un diferencial tèrmic, o bé tenia alguna altra sortida (potser de mil·límetres) molt propera a l’exterior. En aquest tram de , batejada “Barquinero” en record del seu afamat desobstructor, va ser trobat el crani d’un petit carnívor. Novament al final del dia ens trobàvem amb un altre pas estret, ens esperava una foscor que reclamava la nostra atenció.
{audio autostart}cavalieri.mp3{/audio}
-
Dissabte vaig fer un tram de carretera de Sant Llorenç Savall. No vaig trigar a trobar-me una quadrilla de 15 ciclistes que, tot s'ha de dir, aquest cop no anaven d'escamot compacte i de xerrera. Aquest cop anaven tots dispersos i per feina: circulaven pel mig de la calçada i, un darrera l'altra en fila, ocupaven una cinquantena llarga de metres de carretera. És a dir que, tot i la seva velocitat, eren inavançables. Quan un camió d'aquestes dimensions (que no existeix ni de broma) vol circular per una carretera, simplement demana permís i va precedit per un vehicle senyalitzador que informa de la excepcionalitat. Però aquest no era el cas. Ni jo ni ningú sabia que s'estava celebrant cap Tour pel Vallès! I així és com van moltíssims ciclistes per la carretera: de tour, però sense permisos. Evidentment vaig haver d'anar 'seccionant' la tirallonga per trams i amb no gaires miraments perquè està clar que ficar-se entre dos ciclistes no és el mateix que entre dos vehicles que estan obligats a deixar una distància. No vaig avançar tots els ciclistes però sí vaig provar de dividir-los reduint la velocitat. Aviat vaig tenir ben clar que aquests ciclistes d'un club de Cerdanyola no estaven disposats a sacrificar el seu ritme de marxa, i sense respectar cap distància amb el meu vehicle feien prova de voler-me avançar. La santa paciència que s'exigeix als turismes està clar que ells no la tenien. No m'estranya doncs, que es segueixin produint accidents com aquest recent d'una furgoneta i tres ciclistes que tal i com vaig llegir 'iban con medio centenar'... cinquanta ciclistes!!! Sabeu què vol dir un escamot de cinquanta ciclistes? Això i no pas els tres desgraciats morts és el que més em va horroritzar d'aquella notícia. Per acabar de reblar el clau, el tarat periodista de torn, més interessat en el morbo de les morts que cap altra cosa, només sabia emfatitzar que els ciclistes 'son los débiles', talment com si la circulació per carretera fos una lluita evolutiva per la supervivència de la espècie, una altra competició a vida o mort. No recordo haver trobat enlloc la paraula competició en matèria de circular en cotxe, potser hauré de repassar el manual d'instruccions.
No em cansaré de dir que esport i transport no són compatibles: no és cosa de bones voluntats ni de bona fe ni de res de tot això. Jo no agafo el cotxe per fer esport ni per fer exercici, ni per patir, ni per tenir emocions fortes avançant ciclistes, ni per atemorir ningú, ergo tampoc per competir.
Cal tenir clar que si no es regula aquest estat de 'tour permanent' per les carreteres, la mort dels ciclistes no serà cap excepció sinó la norma. I per acostumar-s'hi res millor que seguir enganxats als informatius.
-
Acabo d'obrir la versió gratuïta de la Vanguàrdia. En portada apareix en Samaranch com "el padre del 92", el "senyor dels anells". A més de la portada i tot el dossier central sobre el personatge, trobem a La Vanguardia 30 esqueles d'un mateix Juan / Joan Antonio Samaranch Torelló que suggereixen una espectacular coincidència de 30 persones finades amb el mateix nom i el mateix dia, o tal vegada existia una corporació Samaranch amb 30 clònics, o bé corresponen a una sola persona amb una mort en diferents modalitats, o bé un sol traspàs amb la multiplicitat dels corresponents avatars, o bé que la quota d'esqueles per persona d'aquesta secció té un límit mercès el qual es pot arribar a equilibrar el contingut general del periòdic. No hi ha dubte que després del seu traspàs, el sr. Samaranch deu haver batut algun rècord olímpic d'esqueles (i també d'ingressos pel diari). Amb 30 repeticions a diferents mides, hauria de quedar clar que aquest promotor de les olimpíades ha traspassat tot i que, expressat amb tanta insistència, es podria sospitar que en podrien circular més en el futur * i per tant no està gens clar que la mort del sr. Samaranch hagi estat definitiva. D'altra banda acabo d'escoltar la crida d'un locutor de RAC1 al final del partit del Barça i l'Inter convidant als culés "a concentrar-se i a preparar-se perquè el dimecres vinent el camp Nou sigui un estadi que faci POR". Fer por. Aquesta és la autèntica ensenyança que hi ha darrera l'espectacle de l'esport. Una monstruositat que continua presidint els nostres temps. Una ensenyança que es multiplica com les esqueles del sr. Samaranch.
* l'endemà han aparegut 4 esqueles amb el mateix nom.
La cova Torta, l'Esperit Subterrani (4) estalactites inclinades i una llauna
El què quedava clar era que, després de 5 sessions maratonianes de desobstrucció, calia esbrinar de la forma més senzilla possible, l'abast real de la , abans d'iniciar més treballs. Més tard, es va fer un intent d'observar el pas amb l'ajut d'un pal llarg, un focus i un mirall, però els resultats no van ser concloents: es projectaven ombres que deixaven entreveure alguna escletxa.
En la sisena sessió de desobstrucció, el 27-04-02, i acompanyat de nou pel meu germà Pere, vam fer una petita sessió de treball, aconseguint tan sols descalçar un xic la crosta estalagmítica que ens barrava l'accés a la . Aquell dia veníem de desobstruir una altra petita cavitat descoberta 15 dies abans, la cova Colgada, i el físic no donava per a més.
El 30 de novembre del 2002, més d'un any després de la descoberta, el meu germà i jo vam aconseguir forçar el segon pas (fotografia). Ens va ser d'un impagable ajut el punxó d'acer de 80 cm facilitat pel ferrer llorençà Toni Brossa. Després de gairebé tres hores de desfer la crosta que segellava l'entrada, vam accedir a una saleta molt humida, amb restes d'un microgour encara actiu, a la dreta. Una on era possible asseure's i amb una cabuda per a dues persones. Tot just entrar, vaig patir un ensurt considerable en veure que, a l'esquerra i davant mateix d'un petit accés a un pou, hi havia una llauna de menjar perfectament situada. Era impossible que ningú hagués entrat allí abans! Cal pensar que algún petit carnívor va triar el lloc per evitar competidors a taula ( també hi havia les restes d'un coxis). El pouet en qüestió sembla de poca importància, 1 o 2 metres com a molt de profunditat. Vam prendre de l'interior i vam decidir no desçalçar la que en barrava el pas. L'ensurt més agraït va ser trobar que a la dreta s'obria una altra rera la qual es podia veure que encara més, i fins i tot es podia ja pensar en posar-se dret. El que va ser més esperonador però, va ser l'important intercanvi de flux tèrmic que es podia notar, ara amb més claredat, en aquell pas. Sens dubte aquell corrent era el responsable que s'hagués format aquella estalactita excèntrica. Vam posar a prova la duresa de la concreció en aquell punt i en vam quedar molt satisfets de cara a una setena sessió de desobstrucció. Vam sortir gairebé al foscant, plens d'il.lusió en veure que la no tan sols continuava, sinó que s'engrandia.
{audio autostart}flickr.mp3{/audio}
-
Això és el que li va passar al Diego. Va perdre l'objectiu. Un de marca Canon. El va perdre 'aqui en el rio', al riu Ripoll a l'alçada de la balma de l'Aiguader, prop de Les Marines. Ja ho sabeu, diu que el necessita per la feina. Jo no he vist res però si algú de vosaltres l'heu trobat i voleu trucar-lo cliqueu . El seu anunci, de cartró, té els dies comptats si és que, com diuen, ha de ploure. Em penso que aquí, a la web, no s'arribarà a mullar. Sort, Diego.
I ara un avís pels intrèpids boletaires: si passejant pels encontorns no trobeu bolets, no torneu al vostre cotxe amb les mans buides. Si mireu amb poca atenció, sempre trobareu una, una ampolla de plàstic, unes llaunetes, pedaços de pòrexpan i moltes altres espècies verinoses i letals que, de segur, fan nosa als nostres rovellons, pinetells i altres delícies gastronòmiques. Eliminem els tòxics!
I si de tornada us pregunten com us ha anat, digueu-los que molt bé, ensenyeu-los la vostra recol·lecció, i animeu-los dient-los que el bosc en va ple, que és una molt bona temporada!
PD-. Ara que recordo, setmanes enrere i també per la balma de l'Aiguader vaig trobar una funda amb unes ulleres de pasta, blaves les dues coses. Si les voleu recuperar, envieu un mail a l'autor. De res, com sempre.
PD2- Amb data 15-4-2010 l'Antonio, el propietari de les ulleres, les ha recuperades després de fer un cop d'ull al caudelguille. 'El món és un mocador!' Esperem que el Diego tingués la mateixa sort.
{audio autostart}giacchino.mp3{/audio}
