El Capablanca ens deixa a l'estacada
No n'hi havia prou amb elucubrar sobre unes estaques clavades en una esquerda i curulles de bresques. A partir d'ara ja podem parlar de 2 esquerdes amb estaques. Ara ja en són dues i el Capablanca ho té més fàcil que mai per continuar esmunyint-se. Però aquesta vegada la teoria de l'apicultura no s'aguanta massa perquè, segons diuen els expedicionaris, no s'ha vist cap rebaix a la roca, ni sembla que es vegi sutge per enlloc. A la masia de la ja no hi queda ningú per explicar-nos a on van marxar la masovera i el Capablanca, carregats amb un farcell sospitós a l'esquena. El bandoler ens ha deixat novament a l'estacada, però no amb les mans buides. Com aquesta amagada rera una aritjolada n'hi podria haver que, a semblança del sot de les unces, servissin de dipòsit financer fora de la vista. En algun punt d'aquesta geografia salvatge, algú es va entretenir a dur peces d'uralita prop d'un abalmament: era l'oncle Sam buscant or en aquestes contrades, o un antiquari provist d'un mapa amb creu?
Com un lladre de guants blancs, el Capablanca va deixant pistes però la seva capa sembla que li servís per envolar-se com un astor o encara més amunt, com el Superman. Potser això, veure un senyor volant, és el que devia ennuegar l'escurçó que, a mig camí d'engolir el llangardaix, s'hi va quedar. Un dia, encara amb més calma, un dia que no t'esperes t'enxamparem, Capablanca. El teu desfici per les joies i les dones et traïrà. I nosaltres aquí estarem, per firmar sentència dels teus actes.
NOTÍCIES DEL BANDOLER CAPABLANCA. Antoni Ferrando i Roig. 2024
{audio autostart}pavana.mp3{/audio}
De cara a barraca (25) dinar de barraca
Al mapa no hi constava cap barraca de dos cossos, però revisant la feta després de l'incendi semblava bastant clar. Segons el mapa però, la barraca 118 havia de ser una barraca convencional. amunt, la ràdio i els gossos miraven de connectar amb un paio que s'estava bevent tota la solana del migdia. Set anys després de l'incendi, el bosc comença a ser prou gran per barrar el pas segons on vulguis anar. Però el cas és que aquesta carena no es pot pujar tota anant pel llom. Quan ja ets gairebé a dalt, tot d'una comencen a aparèixer feixes de pedra seca, de vegades separades tot just mig metre una de l'altra. Les vinyes de Pregona. I allà sobre, rere un frondós aladern apareix la Però calla, que en són dues, una de mig enrunada. M'hi acosto i veig la prova del crim: enormes de pi cremat han anat a caure 'casualment' damunt la barraca. Colla de destralers! Si almenys haguéssin retirat els troncs...però res, en aquest sector els arbres només els deuen haver tallat per altres interessos. Dos-cents anys aguantant o potser més, una colla d'incendis i ara va aquest 'professional' i la fa caure amb precisió matemàtica sobre la barraca. Sembla que el és l'aixopluc pel bestiar; l'accés és significativament . L'altra cos està intacte i és una . A l'interior s'hi compten fins a quatre cocons, un d'ells pel menjar i un altre ple de cendres del foc. Hi ha un on les pedres són ficades de cantell.Tot ple de sutge fins la llinda. A l'entrada hi ha una pedra sortint: per pujar a lloms de l'animal. Faig neteja del brots de aladern que són a tocar de la barraca. (cliqueu damunt la foto per veure el canvi). Refaig només quatre pedres caigudes del sostre,perquè com dic, la barraca està impecable. Quan estic mesurant les postades, a l'interior de la barraca, m'apareix aquest inquilí: (Lacerta lepida) amb unes taques de blau que semblen pintades a mà. M'he entaulat a dinar ben fresc dins la barraca. Amb el llangardaix hem parlat de la supervivència de la seva espècie: ara que ja no els fiquen vius en oli bullent per elaborar desinfectants casolans ara resulta que els va més malament que mai perquè fins fa poc eren el menú principal de les rapinyaires. Si no hi ha més camps llaurats amb força conills i llebres, les rapinyaires només els queda fitar els rocaters que és on fem vida nosaltres - m'ha explicat malhumorada.
De moment la barraca de Pregona és l'única barraca d'aquestes característiques a Sant Llorenç Savall. Valdria la pena tornar-la a endreçar.
{audio autostart}giacchino.mp3{/audio}
La cova Torta, l'esperit subterrani (6) una galeria decent
El dia 2-2-2003 es va començar a fer la topografia de la cova i una primera sessió de desobstrucció del , d'una durada de quatre hores de feina. Es va engrandir el pas, de forma que ja era possible veure com rere l'estretor concrecionada d'uns 50 cm de gruix, la cova continuava almenys tres metres més i, fins on es podia veure, amb major alçada (fotografia, rere el pas 4 ). El dia 9-02-2003 es va acabar la topografia del què es portava descobert, i es tenia la intenció de fer desobstrucció, però després d'una hora de començar-la va saltar la maceta del mànec i ho vam haver de deixar. El 16-02-2003, acompanyat del meu germà Pere, vam estar apunt, després de 4 hores d'intensa tasca, de superar el pas, però la part final encara era un xic estreta. El problema amb les macetes es va repetir, però ho vam poder trampejar. Es podia veure a l'altra banda que la galeria semblava un xic més alta, el sostre dividit en dues parts, i una possible continuació al fons, que semblava tornar a tancar-se, però no completament.
Es va repetir la sensació de corrent d'aire quan s'estampia el pas amb el propi cos. Aquest dia també es va aprofitar per eixamplar folgadament el pas 3.
Un dia plujós, el dissabte 22-02-2003, es va desobstruir per fi el pas 4, després d'una hora de desobstrucció bastant relaxada. Ens trobàvem abocats a una galeria més ample, galeria d'uns vuit metres que passàrem a anomenar 'galeria Pere', entre 50-70 cm, d'amplada, de més alt (2,60m) i, efectivament, dividida en dues parts. Al terra vam trobar una de dimensions força destacables (Sus scrofa)* que pel seu aspecte recent, havia d'haver estat portada allí per algun menut rosegador. Als cinc metres una nova intrusió de material argilós, abaixa el sostre a 70 cm, arribant 2,5 m més tard, i en rampa descendent, a una perpendicular, els ramals dels quals eren de moment reblerts de sediment fi. La galeria de l'amida 3,10m, la de la , per on semblava que circulava aire, 3,20m. Però és just a 30 cm d'aquest ramal dret, que s'originava una nova escletxa en la mateixa direcció principal de la cova, on un primer sondeig va donar 4,5 metres més de cavitat! La suma d'aquestes galeries donava 10,80 metres més, que sumades als 7,20 metres de la principal, en resultava un tram nou de 18 metres, deixant provisionalment la cova Torta en un recorregut total de 46 metres. Calia esbrinar si rere el que anomenàvem '', un tram on quedes encaixat de baixada i amb una esquerda molt pronunciada al sostre que sembla anunciar un desplomament immediat, encara hi havia continuïtat o no. Perquè l'alè de la cova, el corrent d'aire, continuava ben viu i la , també ho semblava confirmar.
* Informacions cortesia de Miquel Nebot (Secció Villalta d'espeleologia, Institut Crusafont de Sabadell, 13-05-05). La peça resta inventariada a la direcció del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt. També va ser identificada una tíbia de Canis familiaris (gos domèstic) procedent d'aquesta cova.
{audio autostart}cavalieri.mp3{/audio}
