-
Vaig assistir a una conferència del sr. Martí Boada "Catalunya, país de boscos. Una perspectiva històrica i actual." Més que una conferència va ser una xerrada informal i per tant va haver de passar per alt les dades i estudis concrets que no es van poder formalitzar. No obstant el sr. Boada va remarcar, segons el meu criteri, una sèrie de titulars que darrerament formen part de l'entramat de titulars que, talment fossin consignes, corren sobre aquesta temàtica forestal: un dels titulars que es repeteixen és que Catalunya té un 60 % i escaig de territori sense urbanitzar, en contrast amb els 30 % i escaig que circulen per Espanya, França, USA i altres països dits 'desenvolupats'. Confesso que em fa una certa por que es vagi repetint aquesta cantarella per tots els mitjans perquè dona la sensació que serveixi per calmar consciències a l'hora d'anar urbanitzant el territori. Sí, tenim un 60 % de boscos però això què vol dir, que cal construir més? Faig aquesta reflexió perquè com tots sabem les dades 'objectives' aviat es subjectiven, com feia l'il·lustre ex-alcalde de Terrassa, sr. Manuel Royes, quan no parava de cantussejar que 'Terrassa encara pot crèixer' i et preguntaves 'sí, però creixeran els parcs, boscos i jardins o només la totxana?' i no tenies temps de saber perquè caldria 'crèixer i multiplicar-se' sinó era per recaptar més impostos, que aviat t'arribaven els quarts cinturons i els golfs i altres derivats del 'creixem, ara ja som 200.000 ' i altres animalades.
Un altre titular de la conferència adosat a l'anterior i també a la teoria del canvi climàtic, és que les noves tendències d'estudis ambientals apunten de forma abreujada que ' a major nombre de boscos, menys aigua', trencant d'aquesta manera els postulats clàssics del cicle de l'aigua, l'autoregeneració dels boscos etc. Si en els nostres horts silvícoles abans hi teníem 1000 peus/ Ha, i ara en tenim 15.000, això es tradueix en una major absorció d'aigua per part dels boscos que estant patint un 'estrès hídric'. O sigui que els subjectivadors de torn, ara ja poden argumentar que, a més de tenir una massa folgada de boscos a Catalunya, aquests ens foten l'aigua. L'equació dels especuladors es resoldrà ràpidament combatint i talant l'enemic silenciós que 'si calla és perquè alguna n'haurà fet', tal com el president Bush solia ser resumit en titulars. O sigui que per comptes de pensar que potser som nosaltres els que creixem desmesuradament ´-que ho estem fent- i que som els principals consumidors d'aigua, responsables de la disminució dels cabals i els primers sospitosos del suposat canvi climàtic, resulta que a aquestes altures del nostre desenvolupament cultural encara tenim esma de presentar un àgil competidor vegetal com una amenaça seriosa per a un bé tan escàs com és l'aigua. Sí, sí que és veritat que estem en crisi de civilització, i jo afegiria que també d'espècie. Ens estem transformant en extingits dinosaures, en els 'lagartons' de la sèrie 'V' i això nomes voldria dir que la mida del cervell ens va disminuint amb el mateix èxit que miniaturitzem els processadors d'informació.
La Cova Torta, l'esperit subterrani (7) un possible final
El dia 25-10-2003, un dissabte que va acabar amb recollida de rovellons, amb en Pere i en Sergi Guillemot, a més de trobar un rat-penat de ferradura (el primer dins la cova ) penjat de la saleta Barquinero, vam desobstruir l'inici del ramal dret de la última galeria, de tal forma que vam poder confirmar tres coses: 1. Que l'escletxa que torna a prendre la direcció principal és una galeria practicable amb poca desobstrucció, i 2. que el corrent d'aire, tènue per la igualació tèrmica d'aquestes dates, procedeix efectivament d'aquesta nova galeria. 3. Que la nova galeria engollia tots els 8 metres de cinta mètrica rígida i per tant ja s'assolien la cinquantena de metres de recorregut. De totes formes, també vam poder constatar que aquest tram, de matriu més argil.losa i típicament terminal en les coves de St. Llorenç, no ofereix molta seguretat, donat que sovintejen els despreniments de còdols pel nostre inevitable fregament.
En vam prendre i vam decidir tornar amb un plantejament estratègic de retirada de sediments per tal que, en un espai tan reduït, no haguéssim d'obstruïr les dues galeries ortogonals.
13-5-2006 Sessió d'Espeleopringuer en Dissabte: Un final de campanyes per la Cova Torta
Acompanyat pels amics Marc Anglès i en Francesc Barquinero, vam assolir per fi la part quasi- de la cavitat, amb un metratge afegit d'uns vuit metres, perfectament practicables. Xifra que finalment i, de forma casual, coincidia amb el primer sondeig fet amb cinta mètrica i que donava tot el que donava de si la cinta: vuit metres. Després d'unes dues hores d'extracció de sediment amb el sistema ‘patentat' de carmanyola, sistema que permet a la persona que efectua la desobstrucció no haver-se de moure per extraure el sediment retirat, el pas no. 5 no va oferir cap més dificultat per mostrar-nos una única ben practicable en progressió estirada i fins i tot amb un punt per poder canviar de sentit, la qual cosa s'agraeix donada la posició descendent del pas 5. En algun lloc del sostre d'aquesta galeria sembla que hi pot haver alguna obertura per on possiblement encara es filtri aigua. La cavitat sembla acabar amb una obertura molt estreta que insinua voler girar de nou cap a la dreta, però la tasca de desobstrucció no sembla absolutament proporcional a les expectatives. Aquesta és la del darrer punt visible de la cova Torta. Sí que és perceptible, no obstant, la davallada de temperatura a la part terminal. Tot i amb això en Marc Anglès hi va practicar una primera desobstrucció de sondeig, mitjançant la retirada d'argil•les de la part del sostre, descobrint una visió una mica més àmplia d'aquesta part final, però sense augmentar-ne, com diem, les expectatives de continuïtat. Precisament durant aquest cinc anys que han passat des del seu descobriment, la cova Torta ha estat una mescla ben proporcionada d'expectatives i desobstruccions, on el factor visual ha estat decisiu per determinar-ne la idoneïtat, acompanyat també d'altres factors complementaris com ara corrents d'aire, estalactites excèntriques, sondejos mètrics. Factors tots ells que ara semblen haver-se esgotat del tot en aquest darrer tram. Si, a més a més, atenem el fet que la direcció perpendicular al cingle i de major pendent són factors determinants per una morfologia cada cop més reduïda de la cavitat, pensem que la cova Torta molt probablement ja ens ha ofert tota la part visitable per humans d'una mida tan curiosa com la que tenim. O potser no, i encara quedent galeries que no hem vist. En qualsevol cas, volem donar des d'aquí l'enhorabona a tots els col•laboradors!
NOTA: volem dedicar aquesta sèrie d'escrits sobre la cova Torta al , ex-veguer del Vallès Occidental i actualment, i segons el meu criteri, la persona en aquests moments més preparada i que millor coneix l'orografia de Sant Llorenç del Munt, amb tota la informació actualitzada en temps real sobre els camins i llocs d'interès de la muntanya. Avui per avui i de llarg, el millor guia del parc natural. Una persona compromesa amb el Parc i que, de segur, apreciarà com ningú ser el primer a poder visitar la cova Torta, honor que li concedim amb molt de gust. El Quim sap que conèixer el parc no és prémer un botó i esperar que els motors ens desplacin pels llocs. Ell coneix el valor de l'esforç que cal per fer una sola troballa rellevant dins el parc. Quim, que per molts anys poguem trescar plegats per aquesta muntanya !
NOTA 2- properament publicarem la fitxa completa de la cova Torta a la secció CAUS.
{audio autostart}flickr.mp3{/audio}
De cara a barraca (26) Llinda nova, vida nova
No és gens fàcil decidir de desmuntar una llinda que, encara que mal gipada, aguanta a lloc dins una en runes. No és fàcil, sobretot quan un dels criteris de la secció local Ballestar de Pedra Seca, és minimitzar al màxim la intervenció de restauració i que surin sempre les característiques pròpies de cada barraca. Però en aquest cas el diagnòstic era ben clar: , a més de no ser de formes regulars i mostrar una incipient fractura central, s'havia desplaçat del seu lloc a causa de recolzar-se en un fragment de pinyolenc amb moltíssima matriu: amb el pas del temps, la llinda i les forces estructurals pròpies d'una barraca han acabat per premsar aquesta part del muntant i aquest ha cedit mig pam d'una banda, transmentent aquest moviment a la paret corresponent. Aquest petit moviment en una part tan cabdal d'una barraca com és la llinda, podria haver estat la causa que s'enfonsés la volta de la barraca 197. Abans de desmuntar la llinda ha calgut trobar-ne un bon recanvi i dur-la a lloc amb l'antiga tècnica de l'fet amb càdec. Llavors s'ha fet caure la llinda vella (vosaltres només clicant la foto) donat que era impossible fer-la baixar de cap altra manera sense comptar amb cap grúa ni politja. Contra pronòstic, amb la caiguda la llinda vella no s'ha partit, senyal que no havia estat mal triada, almenys pel que fa la resistència. I tot seguit i a quatre mans s'ha pujat la a lloc. Cal dir que aquesta barraca deu ser de les primerenques del terme: es recolza en grans blocs basals de conglomerat que es devien trobar originàriament al lloc, sense desbastar i amb una superfície inclinada molt desfavorable en el mateix sentit del pendent, i trobant que en els paraments hi ha filades superiors on es troben pedres més grans que la part inferior, a més de ser feta amb blocs arrodonits, poc triats. No obstant això la barraca conserva una gran postada per l'aigua i una de petita pel menjar. Una altra curiositat és que a les proximitats de la barraca trobem un torrent molt ben empedrat en forma de canalització. I amb la companyia del sr Ballestar i la Rosa, també hem pogut contemplar dues abelleres a l'entorn proper, la magnífica scolopax i també la abellera catalaunica. Com a cloenda d'aquesta primera jornada de treball en aquesta barraca de vinya, s'ha fet una nota de cata del vi , iniciativa vitícola endegada per l'artista Quelot en terres de Sant Llorenç Savall i que després d'uns anys, ja ha començat a donar els seus bons fruits. No us podem adreçar cap direcció perquè vosaltres mateixos en feu un tast, perquè la producció de 2009 ha estat íntegrament venuda i, per sort, també celebrada. En Quelot ha fet bo el seu art, també en format líquid i la opinió general és que va pel bon camí. Salut de ferro!
{audio autostart}giacchino.mp3{/audio}
El Capablanca ens deixa a l'estacada
No n'hi havia prou amb elucubrar sobre unes estaques clavades en una esquerda i curulles de bresques. A partir d'ara ja podem parlar de 2 esquerdes amb estaques. Ara ja en són dues i el Capablanca ho té més fàcil que mai per continuar esmunyint-se. Però aquesta vegada la teoria de l'apicultura no s'aguanta massa perquè, segons diuen els expedicionaris, no s'ha vist cap rebaix a la roca, ni sembla que es vegi sutge per enlloc. A la masia de la ja no hi queda ningú per explicar-nos a on van marxar la masovera i el Capablanca, carregats amb un farcell sospitós a l'esquena. El bandoler ens ha deixat novament a l'estacada, però no amb les mans buides. Com aquesta amagada rera una aritjolada n'hi podria haver que, a semblança del sot de les unces, servissin de dipòsit financer fora de la vista. En algun punt d'aquesta geografia salvatge, algú es va entretenir a dur peces d'uralita prop d'un abalmament: era l'oncle Sam buscant or en aquestes contrades, o un antiquari provist d'un mapa amb creu?
Com un lladre de guants blancs, el Capablanca va deixant pistes però la seva capa sembla que li servís per envolar-se com un astor o encara més amunt, com el Superman. Potser això, veure un senyor volant, és el que devia ennuegar l'escurçó que, a mig camí d'engolir el llangardaix, s'hi va quedar. Un dia, encara amb més calma, un dia que no t'esperes t'enxamparem, Capablanca. El teu desfici per les joies i les dones et traïrà. I nosaltres aquí estarem, per firmar sentència dels teus actes.
NOTÍCIES DEL BANDOLER CAPABLANCA. Antoni Ferrando i Roig. 2024
{audio autostart}pavana.mp3{/audio}
De cara a barraca (25) dinar de barraca
Al mapa no hi constava cap barraca de dos cossos, però revisant la feta després de l'incendi semblava bastant clar. Segons el mapa però, la barraca 118 havia de ser una barraca convencional. amunt, la ràdio i els gossos miraven de connectar amb un paio que s'estava bevent tota la solana del migdia. Set anys després de l'incendi, el bosc comença a ser prou gran per barrar el pas segons on vulguis anar. Però el cas és que aquesta carena no es pot pujar tota anant pel llom. Quan ja ets gairebé a dalt, tot d'una comencen a aparèixer feixes de pedra seca, de vegades separades tot just mig metre una de l'altra. Les vinyes de Pregona. I allà sobre, rere un frondós aladern apareix la Però calla, que en són dues, una de mig enrunada. M'hi acosto i veig la prova del crim: enormes de pi cremat han anat a caure 'casualment' damunt la barraca. Colla de destralers! Si almenys haguéssin retirat els troncs...però res, en aquest sector els arbres només els deuen haver tallat per altres interessos. Dos-cents anys aguantant o potser més, una colla d'incendis i ara va aquest 'professional' i la fa caure amb precisió matemàtica sobre la barraca. Sembla que el és l'aixopluc pel bestiar; l'accés és significativament . L'altra cos està intacte i és una . A l'interior s'hi compten fins a quatre cocons, un d'ells pel menjar i un altre ple de cendres del foc. Hi ha un on les pedres són ficades de cantell.Tot ple de sutge fins la llinda. A l'entrada hi ha una pedra sortint: per pujar a lloms de l'animal. Faig neteja del brots de aladern que són a tocar de la barraca. (cliqueu damunt la foto per veure el canvi). Refaig només quatre pedres caigudes del sostre,perquè com dic, la barraca està impecable. Quan estic mesurant les postades, a l'interior de la barraca, m'apareix aquest inquilí: (Lacerta lepida) amb unes taques de blau que semblen pintades a mà. M'he entaulat a dinar ben fresc dins la barraca. Amb el llangardaix hem parlat de la supervivència de la seva espècie: ara que ja no els fiquen vius en oli bullent per elaborar desinfectants casolans ara resulta que els va més malament que mai perquè fins fa poc eren el menú principal de les rapinyaires. Si no hi ha més camps llaurats amb força conills i llebres, les rapinyaires només els queda fitar els rocaters que és on fem vida nosaltres - m'ha explicat malhumorada.
De moment la barraca de Pregona és l'única barraca d'aquestes característiques a Sant Llorenç Savall. Valdria la pena tornar-la a endreçar.
{audio autostart}giacchino.mp3{/audio}
