Benvinguts al Diari D'abord,
Aqui trobareu una miscel·lània de reflexions, d'històries, de contes, d'estudis sobre el maquis, de notícies breus sobre el Parc etc. Si voleu anar a un grup concret seleccioneu un dels TAGS al mòdul de la dreta que duu el mateix nom.
Diari d'abord és un mapa que es va fent dia a dia i mira d'assenyalar la meva posició.
Avís per a navegants: la brúixola no sempre assenyala el nord.
JGM
-
Vaig rebre una carta d'Òmnium Cultural convidant-me a participar a una manifestació amb el lema 'Som una nació ' i a dur un mocador blanc per acomiadar-me d'Espanya bo i cridant 'adéu Espanya'. Quan em vaig assabentar que com a manifestant havia d'anar darrere el president Montilla vaig veure clar que la classe política (la que sigui) volia segrestar una manifestació ciutadana, i vaig decidir molt a contracor, no anar-hi. No és que pensi que els polítics no són ciutadans, però com a polítics, mecànics, metges, paletes... en aquest cas no havien d'anar al capdavant de res, sinó més aviat al darrere. Els socialistes són experts a fer interpretacions molt peculiars de les manifestacions: encara recordo l'insigne Manuel Royes valorant les manifestacions CONTRA EL QUART CINTURÓ dient que gràcies als manifestants l'obra final seria més 'sostenible' obviant de forma solemne que els manifestants ESTAVEN CONTRA el quart cinturó. I ara faran el mateix respecte l'Estatut i molts mitjans de comunicació els seguiran la corda fins a tal punt de dir, si convé, que la manifestació era per animar la selecció espanyola de futbol. I arribats a aquest punt es descobreix que gran part de la política catalana no representa, en allò bàsic, als catalans. Si hom demana la independència a crits de 'som una nació' quin és el marge de maniobra d'uns polítics que per ser-ho han de mantenir-se, per força, dins el marc de la Constitució Espanyola? Catalunya és una nació i, per força, és fora del marc constitucional espanyol. Si la crisi actual és una crisi estructural profunda derivada d'una revolució tecnològica, haurem d'anar pensant en crear un Parlament Virtual, sigui de la marca Microsoft o de software lliure, on els ciutadans ens representem a nosaltres mateixos i amb el dret a votar-ho tot les 24 hores al dia, i deixem als Partits Polítics el paper d'animadors d'opinió conjuntament amb la premsa per fer-los d'altaveu, que és el que han fet sempre. Amb la diferència que ara com ara ens suplanten amb una falsa representativitat, ens fan avorrir l'activitat política i perquè no dir-ho: també ens enganyen. Un parlament que, vulguis que no, sortiria bastant més barat de fer funcionar. De moment el primer que els polítics han fet després de la manifestació és carregar-se el 'dret a decidir' dels catalans, la qual cosa vol dir que els polítics no estan per fer avançar la democràcia sinó per contenir-la. Potser per això tenien tant interès a anar al front de la manifestació: per ralentir i contenir els manifestants.
DESCOBRIM UNA NOVA GALERIA IMPRESSIONANT!
La galeria fotogràfica del Jordi Navarro i la Montserrat Mañosa, actius espeleòlegs del Centre Excursionista de Castellar. Les imatges les trobareu clicant la pestanya 'galeria d'imatges' i seleccionant 'galeria J. Navarro & M. Mañosa', i per gaudir de l'audiovisual cliqueu abaix on posa "Feu click per veure la presentació Galeria J. Navarro & M. Mañosa". Podeu fer pausa a cada fotografia amb la barra d'espai, seleccionar pantalla completa, seleccionar la velocitat de cada fotografia etc.
En Jordi i la Montse visiten regularment les cavitats del nostre massís i amb les seves fotografies miren de ressaltar els encants de cadascuna, fotografiant detalls i llocs característics de cada cavitat. Espero que de la seva mà pogueu gaudir de l'espectacle que la natura reserva als espeleòlegs i us ajudi a conèixer i respectar aquestes cavitats que molts només heu pogut veure de fora estant. Agraeixo al Jordi i a la Montse haver acceptat la invitació de compartir al caudelguille aquestes galeries que ara ens comuniquen i al Cesc Vila de fer-ho tècnicament possible. Poseu-vos còmodes i a gaudir!
nota - lamentablement, sembla que l'enllaç s'haperdut definitivament (2025)
{audio autostart}flickr_02.mp3{/audio}
De cara a Barraca (29) De com fou creada la vinya
Abans la vinya no es coneixia i es feia el vi de pomes, però resultava molt flac i dolçàs; semblava més una llaminadura que vi. Jesús abans de morir volgué agrair als seus deixebles la companyia que li havien fet i la propagació que es disposaven a fer de la seva doctrina, i va crear la vinya, dient que el seu fruit en sortiria un licor molt superior al vi de pomes. Manifestà també el seu desig que la vinya només es fes per les terres que ell havia corregut i predicat, i per les que visitessin i prediquessin els seus deixebles. I per això només es fa vi per les contrades que van visitar Nostre Senyor o els apòstols.
(fotografia; barraca de vinya enrunada B395, Llogari, Sant Llorenç Savall)
Rondalla recollida de boca de Teresa Boix, de Prat del Comte (1918).
Bibliografia
AMADES, JOAN; FOLKLORE DE CATALUNYA * RONDALLÍSTICA. Editorial Selecta, S.A. Barcelona, 1950.
{audio autostart}pavana.mp3{/audio}
De cara a barraca (30) DE QUÈ VE QUE A CASA NOSTRA HI HAGI TANTA VINYA
Temps era temps que els conreus de la terra anaven molt malament i la pagesia s'ensfonsava en la ruïna. Un pagès decidí acudir al rei Salomó a demanar-li un savi consell per al cas. I , un cop l'hagué escoltat, el gran rei li digué:
-Planta vinya, fes bon vi, i no te n'hauràs de penedir.
El pagès va seguir el consell, i aviat va obtenir bon resultat de la seva nova plantació, i el seu exemple fou seguit per molts altres pagesos, i aviat la ruïna va tornar-se ventura i prosperitat. I diuen que el savi consell del rei Salomó es deu que la nostra terra estigui tan plantada de vinya i que la pagesia catalana sigui tan rica.
Recollida de boca de Rosa Arans, del Vendrell (1918).
(fotografia Barraca 28, Pedra d'Àliga)
Bibliografia
AMADES, JOAN; FOLKLORE DE CATALUNYA * RONDALLÍSTICA. Editorial Selecta, S.A., Barcelona. 1950.
{play}images/stories/mp3/stagnes.mp3{/play}
Maquis i Emboscats (7) Entre Mura, Talamanca i Rocafort
En Josep Perich, nascut el 1921, tenia el carnet de la CNT perquè segons ell "tots l'havíem de tenir". S'hi sentien obligats. Durant la guerra ell calculava que unes 400 persones (entre muratans i forans) van amagar-se, ja sigui per les muntanyes o a les cases del poble de Mura. Cap el final de la guerra (devia tenir 17 anys) van buscar gent per cavar trinxeres a Manresa, i poc abans que acabés, van anar a buscar gairebé tothom, avis i adolescents com ell, per anar a Vic. Ell es va escapar i ni tan sols hi va viatjar, però el seu millor amic d'infància se'l van endur i ja no el va veure més. Sabia que uns germans Gibert eren amagats al bosc. Un d'ells, el Frederic, tenia lligams amb una família de forners a Pont de Vilomara i va fer pa estant amagat a la muntanya. De fet, els emboscats no s'estaven al mateix lloc -explicava el Josep- cosa que fa versemblant que el tal Gibert hagués estat també a la . Els emboscats tenien un contacte al poble amb qui quedaven entesos per saber l'hora i el lloc on els duguéssin menjar. La mare del Josep els en duia: un dia al , l'altre als Caus etc...
Les milícies també es presentaren al poble i feren pressió amb amenaces de tancar els familiars, si aquests no feien sortir els pròfugs del seu amagatalls. Alguns es van presentar. El que mai no es van atrevir les milícies és a endinsar-se al bosc. Al final de la guerra sí que recordava una munió de cares blanques anant pels carrers de Mura, pàl.lides d'haver-se amagat en un lloc ben fosc molt de temps. Durant la guerra, recorda que a la font de l'Olla, les milícies van assassinar i cremar almenys a tres persones. Diu que fins i tot els seus matxos es van crispar en passar pel costat i sentir aquella horrorosa ferum de carn cremada. El Josep, que de ben jove havia fet de carboner, va fer la mili durant 4 anys (1942-46). De primer la instrucció a Cadaqués, després al castell de Figueres, trasllat a Chiclana, d'allí a Candanchú i finalment a Canfranc. A Candanchú la seva missió precisament era la d'informar dels moviments dels maquis i contar-ne el nombre.
Pels volts dels anys 1947/48, en Josep festejava amb una noia del mas de La Vila (fotografia) de , i que més tard seria la seva esposa. La solia anar a veure els vespres, quan acavaba de treballar, i feia tot el camí a peu. Tot plegat no feia molta gràcia als seus pares. Una nit que va haver sortit molt tard de la casa i no es va veure amb cor de tornar, es va quedar a dormir sota unes alzines que encara hi ha aprop de la casa. El primer ensurt li van donar els senglars que hi anaven a buscar aglans. El segon ensurt, gairebé de matinada, va ser dels maquis. Li van demanar, mapa en mà, que els indiqués els camins que passaven per . Eren uns quatre, ben parlats. No en recorda la fesomia perquè no els mirava la cara. Vestien de caqui i duien l'armament a la vista, i en Josep en recordava un fusell molt petit i plegable i alguna bomba de mà. Els va acompanyar un tros.
Un altre cop, feinejant amb 2 o tres matxos, els va haver de donar menjar, amb la qual cosa aquell dia se'n va haver de tornar a casa perquè sense menjar no podia anar gaire lluny. En una tercera ocasió, molt de matinada, en va veure un grup baixant per L'Espinenca. La seva silueta es retallava nítidament amb l'albada, movent-se sigilosament -devien baixar a Mura - afegeix el Josep. Un cop, de camí cap a casa des de La Vila, va ser ell qui va donar un ensurt a un tal Arístides Vallès, conseller de La Caixa de Pensions abans de la guerra que va estar amagat a la casa de can Trullàs. Va prendre el Josep per un maqui. El tal Arístides sols es deixava veure pel poble. Després de la guerra també va ser conseller de La Caixa.
Després de la Guerra Civil, en Josep recordava que un guàrdia forestal (o similar) va matar un maqui al , prop de l'ermita de Sant Antoni. El van enterrar al poble i recordava que, a més d'algun ‘peix gordo' militar, també hi va anar algun familiar de la víctima.També recordava que uns carboners valencians que treballaven pel Puig de la Balma de tant en tant feien alguna festa grossa que, per la quantitat de menjar que demanaven, es sospitava que podien estar relacionats amb els maquis, que sovintejaven pels volts del . En Josep també recordava que, després de la mort del guàrdia civil a can Cassassaies, els masovers (Joan Sorribes Espunyes) amb qui ell mantenia tractes, es van despedir d'ell al Raval, molt fugaçment, dalt del cotxe mateix. Es van endur la noia de les Grauetes, que festejava amb el seu fill. I no els van veure mai més.
Conversa amb Josep Perich. 30-08-2002, a cal Carter (Mura)
{audio autostart}cavalieri.mp3{/audio}
