Benvinguts al Diari D'abord,
Aqui trobareu una miscel·lània de reflexions, d'històries, de contes, d'estudis sobre el maquis, de notícies breus sobre el Parc etc. Si voleu anar a un grup concret seleccioneu un dels TAGS al mòdul de la dreta que duu el mateix nom.
Diari d'abord és un mapa que es va fent dia a dia i mira d'assenyalar la meva posició.
Avís per a navegants: la brúixola no sempre assenyala el nord.
JGM
DESCOBRIM UNA NOVA GALERIA IMPRESSIONANT!
La galeria fotogràfica del Jordi Navarro i la Montserrat Mañosa, actius espeleòlegs del Centre Excursionista de Castellar. Les imatges les trobareu clicant la pestanya 'galeria d'imatges' i seleccionant 'galeria J. Navarro & M. Mañosa', i per gaudir de l'audiovisual cliqueu abaix on posa "Feu click per veure la presentació Galeria J. Navarro & M. Mañosa". Podeu fer pausa a cada fotografia amb la barra d'espai, seleccionar pantalla completa, seleccionar la velocitat de cada fotografia etc.
En Jordi i la Montse visiten regularment les cavitats del nostre massís i amb les seves fotografies miren de ressaltar els encants de cadascuna, fotografiant detalls i llocs característics de cada cavitat. Espero que de la seva mà pogueu gaudir de l'espectacle que la natura reserva als espeleòlegs i us ajudi a conèixer i respectar aquestes cavitats que molts només heu pogut veure de fora estant. Agraeixo al Jordi i a la Montse haver acceptat la invitació de compartir al caudelguille aquestes galeries que ara ens comuniquen i al Cesc Vila de fer-ho tècnicament possible. Poseu-vos còmodes i a gaudir!
nota - lamentablement, sembla que l'enllaç s'haperdut definitivament (2025)
{audio autostart}flickr_02.mp3{/audio}
De cara a Barraca (29) De com fou creada la vinya
Abans la vinya no es coneixia i es feia el vi de pomes, però resultava molt flac i dolçàs; semblava més una llaminadura que vi. Jesús abans de morir volgué agrair als seus deixebles la companyia que li havien fet i la propagació que es disposaven a fer de la seva doctrina, i va crear la vinya, dient que el seu fruit en sortiria un licor molt superior al vi de pomes. Manifestà també el seu desig que la vinya només es fes per les terres que ell havia corregut i predicat, i per les que visitessin i prediquessin els seus deixebles. I per això només es fa vi per les contrades que van visitar Nostre Senyor o els apòstols.
(fotografia; barraca de vinya enrunada B395, Llogari, Sant Llorenç Savall)
Rondalla recollida de boca de Teresa Boix, de Prat del Comte (1918).
Bibliografia
AMADES, JOAN; FOLKLORE DE CATALUNYA * RONDALLÍSTICA. Editorial Selecta, S.A. Barcelona, 1950.
{audio autostart}pavana.mp3{/audio}
De cara a barraca (30) DE QUÈ VE QUE A CASA NOSTRA HI HAGI TANTA VINYA
Temps era temps que els conreus de la terra anaven molt malament i la pagesia s'ensfonsava en la ruïna. Un pagès decidí acudir al rei Salomó a demanar-li un savi consell per al cas. I , un cop l'hagué escoltat, el gran rei li digué:
-Planta vinya, fes bon vi, i no te n'hauràs de penedir.
El pagès va seguir el consell, i aviat va obtenir bon resultat de la seva nova plantació, i el seu exemple fou seguit per molts altres pagesos, i aviat la ruïna va tornar-se ventura i prosperitat. I diuen que el savi consell del rei Salomó es deu que la nostra terra estigui tan plantada de vinya i que la pagesia catalana sigui tan rica.
Recollida de boca de Rosa Arans, del Vendrell (1918).
(fotografia Barraca 28, Pedra d'Àliga)
Bibliografia
AMADES, JOAN; FOLKLORE DE CATALUNYA * RONDALLÍSTICA. Editorial Selecta, S.A., Barcelona. 1950.
{play}images/stories/mp3/stagnes.mp3{/play}
Maquis i Emboscats (7) Entre Mura, Talamanca i Rocafort
En Josep Perich, nascut el 1921, tenia el carnet de la CNT perquè segons ell "tots l'havíem de tenir". S'hi sentien obligats. Durant la guerra ell calculava que unes 400 persones (entre muratans i forans) van amagar-se, ja sigui per les muntanyes o a les cases del poble de Mura. Cap el final de la guerra (devia tenir 17 anys) van buscar gent per cavar trinxeres a Manresa, i poc abans que acabés, van anar a buscar gairebé tothom, avis i adolescents com ell, per anar a Vic. Ell es va escapar i ni tan sols hi va viatjar, però el seu millor amic d'infància se'l van endur i ja no el va veure més. Sabia que uns germans Gibert eren amagats al bosc. Un d'ells, el Frederic, tenia lligams amb una família de forners a Pont de Vilomara i va fer pa estant amagat a la muntanya. De fet, els emboscats no s'estaven al mateix lloc -explicava el Josep- cosa que fa versemblant que el tal Gibert hagués estat també a la . Els emboscats tenien un contacte al poble amb qui quedaven entesos per saber l'hora i el lloc on els duguéssin menjar. La mare del Josep els en duia: un dia al , l'altre als Caus etc...
Les milícies també es presentaren al poble i feren pressió amb amenaces de tancar els familiars, si aquests no feien sortir els pròfugs del seu amagatalls. Alguns es van presentar. El que mai no es van atrevir les milícies és a endinsar-se al bosc. Al final de la guerra sí que recordava una munió de cares blanques anant pels carrers de Mura, pàl.lides d'haver-se amagat en un lloc ben fosc molt de temps. Durant la guerra, recorda que a la font de l'Olla, les milícies van assassinar i cremar almenys a tres persones. Diu que fins i tot els seus matxos es van crispar en passar pel costat i sentir aquella horrorosa ferum de carn cremada. El Josep, que de ben jove havia fet de carboner, va fer la mili durant 4 anys (1942-46). De primer la instrucció a Cadaqués, després al castell de Figueres, trasllat a Chiclana, d'allí a Candanchú i finalment a Canfranc. A Candanchú la seva missió precisament era la d'informar dels moviments dels maquis i contar-ne el nombre.
Pels volts dels anys 1947/48, en Josep festejava amb una noia del mas de La Vila (fotografia) de , i que més tard seria la seva esposa. La solia anar a veure els vespres, quan acavaba de treballar, i feia tot el camí a peu. Tot plegat no feia molta gràcia als seus pares. Una nit que va haver sortit molt tard de la casa i no es va veure amb cor de tornar, es va quedar a dormir sota unes alzines que encara hi ha aprop de la casa. El primer ensurt li van donar els senglars que hi anaven a buscar aglans. El segon ensurt, gairebé de matinada, va ser dels maquis. Li van demanar, mapa en mà, que els indiqués els camins que passaven per . Eren uns quatre, ben parlats. No en recorda la fesomia perquè no els mirava la cara. Vestien de caqui i duien l'armament a la vista, i en Josep en recordava un fusell molt petit i plegable i alguna bomba de mà. Els va acompanyar un tros.
Un altre cop, feinejant amb 2 o tres matxos, els va haver de donar menjar, amb la qual cosa aquell dia se'n va haver de tornar a casa perquè sense menjar no podia anar gaire lluny. En una tercera ocasió, molt de matinada, en va veure un grup baixant per L'Espinenca. La seva silueta es retallava nítidament amb l'albada, movent-se sigilosament -devien baixar a Mura - afegeix el Josep. Un cop, de camí cap a casa des de La Vila, va ser ell qui va donar un ensurt a un tal Arístides Vallès, conseller de La Caixa de Pensions abans de la guerra que va estar amagat a la casa de can Trullàs. Va prendre el Josep per un maqui. El tal Arístides sols es deixava veure pel poble. Després de la guerra també va ser conseller de La Caixa.
Després de la Guerra Civil, en Josep recordava que un guàrdia forestal (o similar) va matar un maqui al , prop de l'ermita de Sant Antoni. El van enterrar al poble i recordava que, a més d'algun ‘peix gordo' militar, també hi va anar algun familiar de la víctima.També recordava que uns carboners valencians que treballaven pel Puig de la Balma de tant en tant feien alguna festa grossa que, per la quantitat de menjar que demanaven, es sospitava que podien estar relacionats amb els maquis, que sovintejaven pels volts del . En Josep també recordava que, després de la mort del guàrdia civil a can Cassassaies, els masovers (Joan Sorribes Espunyes) amb qui ell mantenia tractes, es van despedir d'ell al Raval, molt fugaçment, dalt del cotxe mateix. Es van endur la noia de les Grauetes, que festejava amb el seu fill. I no els van veure mai més.
Conversa amb Josep Perich. 30-08-2002, a cal Carter (Mura)
{audio autostart}cavalieri.mp3{/audio}
-
Potser alguns ja estàveu al cas, però a mi m'ho ha notificat avui mateix en Quim Solbas. El , jo diria que el més emblemàtic dels Pins Cargolats, el que hi penjaven el pessebre, és mort. Enganxats al tronc sembla que hi creixien alguns fongs parasitaris del pi. Era un arbre ben curiós que, gairebé de forma profètica, abraçava en la seva doble espiral una parella jove d'alzina i roure. I dic de forma profètica perquè com alguns haureu pogut llegir diversos cops en aquesta pàgina, estem convençuts que el retorn del roure i de l'alzina és imparable, fins i tot encara que es produís un incendi. En canvi el pi pensem que té els dies (anys!) comptats, perquè fou majoritàriament introduït per l'home. I ara me'n recordo que no fa gaires dies, algú em va demanar de veure aquesta raconada que fa uns anys ja havia perdut un , un de gros i que jo ja havia vist sempre sec. Així doncs, d'un total de 6 pins cargolats ara només en queden 4. Em ve a la memòria que el primer cop que vaig passar per aquell carener jo no en sabia res dels pins ni havia sentit a parlar-ne. I va ser precisament de reüll que vaig veure aquest que avui ja és mort. Recordo que tot d'una se'm van eriçar els pèls del clatell i em vaig haver d'aturar. Vaig recular poc a poc amb la sensació que en aquell precís instant una bruixa acabava de llençar un encanteri a aquell bosc. Passat l'ensurt inicial també vaig trobar el pi que s'arrosssegava i l'altre que feia un impossible per tot seguit cap el cel. Encara em falta conèixer els altres dos.
Sempre que ho hem comentat amb gent surgeix la idea que aquests arbres foren 'obligats' a fer aquestes piruetes de mans d'algun carboner poc amant dels pins... aneu a saber. Jo només he trobat un grapat de pins similars, però ni de bon tros tan espectaculars, al vessant oest dels Emprius. No hi he tornat en molts anys i no sé com van quedar amb el pas de l'incendi. El gegant de les Tres Pinasses, avui fins la coroneta de processionària, ja deu estar tremolant de socarrel per aquesta mala notícia.
Nota - a la web d'en Quico Tàpias apareixen fins a 7 d'aquests pins cargolats a la zona. Per visitar-los cliqueu a
http://santllorencdelmunt.com/fotos.php#AR010
ENLLAÇOS
VÍDEO Els Pins torts i cargolats de La Vall (Mura)
{audio autostart}flickr.mp3{/audio}
