Benvinguts al Diari D'abord,
Aqui trobareu una miscel·lània de reflexions, d'històries, de contes, d'estudis sobre el maquis, de notícies breus sobre el Parc etc. Si voleu anar a un grup concret seleccioneu un dels TAGS al mòdul de la dreta que duu el mateix nom.
Diari d'abord és un mapa que es va fent dia a dia i mira d'assenyalar la meva posició.
Avís per a navegants: la brúixola no sempre assenyala el nord.
JGM
De cara a barraca (22) el forn de calç de les Fontetes (Mura)
De nombrosos excursionistes és conegut el forn de calç del Collet Roig, dins la propietat del Puig de la Balma (Mura), un forn de calç del qual només resta el pouet perquè l'accés fou destruït per l'eixamplament de la cruïlla de pistes. Menys conegut (i probablement per això més conservat) és el que es troba al costat hidrogràfic esquerre, a tocar de la llera, del torrent dels Avellaners Boscans. Partint de la casa del Puig de la Balma, cal seguir la pista en direcció el Collet Roig i passades les antigues corts de porcs seguir amunt fins a trobar el racó anomenat Les Fontetes ("La Fonteta" a la majoria de mapes), lloc on la pista és creuada per diversos entollaments d'aigua i també hi ha una antiga bassa sota el camí. Allí cal agafar la pista que baixa fins el torrent. Un cop a baix deixarem la pista i remuntarem uns deu metres la llera per trobar ràpidament el forn de calç a la nostra dreta. Fa uns dotze anys, quan també vaig topar-me amb el , aquest era més visible que no pas ara i es podia veure baixant del torrent dels Codolosos venint per la mateixa pista.
Aprofitant el material calcari que es podia extraure de la matriu del pinyolenc, les diverses pairalies de la zona podien autoabastir-se d'aquest ciment i fins i tot comercialitzar-lo. Segons J.M Faura, el nom de la rellinassenca masia de , derivaria de calç pel fet que les seves parets foren lligades amb aquest component l'any 1634, sent molt probablement la primera masia de la serralada feta amb aquesta tècnica constructiva.
Donat que anar a trobar aquest forn de Les Fontetes no us portarà més de deu minuts des de la casa, podeu aprofitar per visitar el Cau d'en Banyeta, que enguany hostatja més de cinc , xifra rècord en aquesta cavitat des de la seva inauguració el 1998.
Si voleu més informació de com funcionaven els forns de calç, cliqueu el següent enllaç:
Bibliografia
FAURA, J.M. HISTÒRIA DE LA SERRA DE L'OBAC. El Parc de Sant Llorenç i la serra de l'Obac. Col·lecció d'Història Local 2. Ed. L'Avenç, S.L. i Diputació de Barcelona. 1993
{play}images/stories/mp3/giacchino.mp3{/play}
El Capablanca ens ha deixat
Amb les mans buides i un parell de corbs voleiant els nostres caps esmussats. El bandoler Capablanca s'ha tornat a esmunyir. Quan ja pensàvem que l'enxamparíem a ell i la seva ombra llegendària, s'ha fet fonedís i ens ha deixat amb dos pams de nas. El pitjor del cas és que les seves petjades ens crivellen amb nous interrogants que, com si fossin deutes pendents, ens veiem en l'obligació d'aclarir el més aviat possible, si no volem perdre la xaveta. Què coi signifiquen el de pedra amb morter que hi ha a la base de l'esquerda dita del ‘Capablanca' i que hom anomena des de 1919 el Convent? perquè s'anomena el Convent un vestigi rural que sembla tenir més relació amb la pagesia que amb l'església? i el petit parament de pedra seca de l'interior?... què volen dir les entaforades al capdamunt i al llarg d'una esquerda de gairebé trenta metres de vertical a plom? I els picats a diferents altures? I el que encara avui arriba a més de deu metres d'alçària? Quina mena de recer pot oferir una esquerda que amb prou feines té dos metres practicables de mal sostre? Com podria un bandoler trobar aixopluc en una esquerda tan mal arrecerada on un simple foc (i no les fogates que hi veiem) l'haurien delatat, existint a la zona cavitats en millors condicions?
Una sola hipòtesi podria cobrar més força que mai: l'esquerda dita d'en Capablanca era un colossal rusc d'abelles, una explotació medieval de cera i mel d'abelles a càrrec d'un convent, fet ben habitual en aquells temps. Les entaforades al fons de l'esquerda i avui reblertes de funcionarien com a plataformes per a la formació dels ruscs d'abelles, els forats picats serien per sostenir una estructura fixa de bigues per fer la recol·lecció, i el sutge d'aquestes alçades seria el resultat del fum que permetia foragitar les abelles durant aquesta operació. Molt probablement la orientació de la cavitat la va convertir en un abellar natural i qui sap, si conegut de temps immemorials. I qui sap també si el fugisser Capablanca va aprofitar-se d'aquesta abandonada bastida per forjar la seva llegenda de bandoler invencible i fonedís. Potser per mitjà de documentació antiga del proper mas de i dels convents de Rellinars i Vacarisses es podria confirmar aquesta hipòtesi i en cas afirmatiu, tal volta es desmuntaria la hipòtesi de l'observatori astrològic del mas de la Pola i també es tindria una explicació plausible dels rebaixos de la . Potser, després de tot, no siguem gaire lluny d'apressar en Capablanca i la seva llegenda amb ales.
Enllaços d'en Capablanca:
{audio autostart}pavana.mp3{/audio}
-
Les feines repetitives, les de 'copiar-pegar', cada cop més, les absorbeixen les màquines. Fins i tot ja hi ha robots de cuina que amb quatre ingredients que els donguis elaboren una munió de plats diferents. Fa temps que aquesta civilització sap que té coneixements sobrers per sobreviure en aquest planeta. Tanmateix sembla que o no sap o no vol que aquesta seguretat de coneixements traspassi les barreres econòmiques, i el resultat és que no tothom sobreviu. El gruix del pastís econòmic va quedant en mans de quatre competidors que, tot i que es coneixen les cares de fa temps, encara volen competir per inmortalitzar-se al pòdium de l'Acumulació Màxima, preferiblement a la part més alta. I aquell neoliberalisme econòmic del lliure mercat del campi qui pugui i del lalalà-que-les-figues-són-verdes, a base d'engreixar les grans corporacions, sembla que acabarà convertint-se en aquells mastodòntics plans quinquenals del comunisme: EL que fa el menjar, EL que fa els cotxes, EL que fa la roba....i finalment, EL que ho farà TOT. Anticapitalistes i capitalistes, uns per un costat i els altres per un altre, sembla que són a punt de trobar-se. Espero que ho puguin celebrar però em penso que no, que no podran. Algú està en contra dels robots. Uns que ho volen santificar tot: fins i tot els treballs més desfasats. S'ha de treballar per viure! S'ha de produir! S'ha de ...! Bé podria ser que l'Opus Dei fossin els responsables de retardar la fabricació en sèrie dels robots Avatar sèrie 1000A, uns robots d'última generació que quan neixes, ja te l'assignen perquè es llevi a l'hora com un rellotge, treballi impecablement per compte del seu amo, pagui les factures, declari a hisenda, faci les feines domèstiques, calculi els balanços i els estudis de mercat... del dret constitucional al treball passarem al dret al robot. No vull pas insinuar que no sigui bo laborar, però amb un robot al costat, més valdrà fer laborar el cervell i pensar en moltes altres coses, si volem arreglar aquest pellingot organitzatiu del treball! Si l'Opus Dei ha santificat el treball, algú altre haurà de santificar el treball de pensar.
La cova Torta, l'Esperit Subterrani (3) forçant el primer pas
En una tercera sessió de desobstrucció, acompanyat d'en X. Rey, la C. Formosa, B. Guillemot i L. Guillemot, vam aconseguir una millora substancial, assolint el punt de poder passar fins les espatlles: l' que es veia al fons però, ja no semblava tan gran. Estem tan poc acostumats a veure les coses des de la perspectiva d'estar estirats a terra, que sovint la vista ens enganya. També vam descobrir que a l'esquerra del pas estret, s'obria una obertura amb un cert pendent descendent que desembocava en una saleta bastant espaiosa i concrecionada. Feia tota la impressió que connectava amb la galeria que volíem assolir.
Durant les tasques de desobstrucció de la quarta sessió, el dia 26 de Febrer del 2002, vaig patir un ensurt força desagradable: tot i que el pas encara era massa just, vaig intentar forçar-lo, aconseguint passar les espatlles i gairebé tota la cintura, però amb tanta mala gaita que el frontal es va apagar de sobte i només havia passat una de les mans a l'altre banda. Només tenia dues opcions: continuar forçant el pas a les palpentes, amb el risc de no poder girar-me més endavant, o bé tornar enrere. I això últim és el que vaig decidir de fer, però no va ser gens fàcil encaixar de nou les espatlles i forçar el pas bo i reculant. Van ser moments veritablement angoixants. Sort que aquell dia m'acompanyava el meu germà que, amb dosis de bon humor, va alleugerir-me l'ensurt.
En la cinquena sessió de desobstrucció, el 4 de Març, em va acompanyar de nou el meu germà Pere, en S. Guillemot i en M. Alastruey. Anàvem molt més ben equipats, i aviat es va aconseguir superar el pas, descobrint que la única efectivament s'eixamplava i, bo i fent baixada, acabava en un ramal a la i una , ambdúes reblertes d'un sediment molt fi. Contràriament al que pensàvem, la no era prou ampla com per poder girar el cos. El que sí vam descobrir és que la galeria no connectava per una altra banda amb la concrecionada que s'obria a l'inici, i que per tant encara restava saber si allò era realment un conducte secundari. Aquesta saleta, l'accés a la qual estava segellada per concreció calcària, semblava de dimensions més folgades, i presentava nombroses mostres de formacions encara actives; alguna estalactita semblava haver-se desenvolupat torta (excèntrica), a causa de possibles corrents d'aire. Tot plegat semblava demostrar que probablement es tractava del conducte principal de la cavitat, i no pas d'un conducte secundari, com s'havia pensat al principi. Però havíem d'encarar una segona desobstrucció.
ENLLAÇOS
{audio autostart}cavalieri.mp3{/audio}
NOTES ALS SONS la finestra del Puig de la Balma (Mura)
La major part dels mortals es lleva pel matí envoltat de sorolls domèstics i una remor de ciutat de fons. Si té la sort de viure sota sostre, el més probable és quan obri la finestra l'envaeixi un so crispat de trànsit. Però això no és el que passa quan obres la finestra d'una de les habitacions de l'interior del magnífic Puig de la Balma, aquesta espectacular edificació troglodita de Mura de la que es té constància escrita del segle XIII, tot i que com a antiga cort de la propera casa de La Vila és molt probable que sigui molt anterior en el temps. Quan obres aquesta finestra de matinada, t'envaeix un feble cor de pardals i estornells com el que podeu sentir, acompanyat d'un degoteig de fons de l'aigua que cau d'una vintena de metres d'alçada i que, ocasionalment, es trenca per l'aparició d'un corb o d'un gaig. És un so que molt probablement ja no sorpren els habitants del lloc, habituats a aquesta remor de natura, però que resulta un bany tonificant pels que tenim la sort de sojornar-hi ocasionalment. Espero que tingueu un bon dia obrint aquesta finestra sònica!
{audio autostart}flickr.mp3{/audio}
