Benvinguts al Diari D'abord,
Aqui trobareu una miscel·lània de reflexions, d'històries, de contes, d'estudis sobre el maquis, de notícies breus sobre el Parc etc. Si voleu anar a un grup concret seleccioneu un dels TAGS al mòdul de la dreta que duu el mateix nom.
Diari d'abord és un mapa que es va fent dia a dia i mira d'assenyalar la meva posició.
Avís per a navegants: la brúixola no sempre assenyala el nord.
JGM
-
Benvingudes siguin les publicacions que es facin sobre el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt. El darrer llibre publicat, "El massís de Sant Llorenç del Munt, 12 itineraris pels camins perduts" de l'egarenc Manel Cajide i Plaza (Cossetània Edicions, maig 2009, 13 euros) es centra en la grimpada de diversos monòl·lits rocallosos com a eix vertebrador del text, si bé pràcticament els 12 itineraris proposats (un per a cada mes), es poden trobar també en altres llibres. La part més delicada, com gairebé sempre, són els mapes. Personalment trobo que aquest mapes de tipologia 'digital' no serveixen per a gairebé res, i suposo que per això l'autor ens recomana prèviament el mapa del CET com a complement imprescindible. En aquesta faceta il·lustrativa, el llibre que més ha reeixit fins a la data és el de l'Òscar Masó i Garcia (Ed. Farell, Descobrint la Castellassa de can Torras). S'agraeix que editorials com Cossetània deixin expressar lliurement l'opinió que mereix la gestió del parc al seus autors: el Manel Cajide carrega amb fermesa contra la Diputació en diversos punts del text. I això, sincerament, ja m'agrada que també pugui passar en els llibres d'excursionisme que, massa sovint, pequen de panxacontentisme, neutralitat narrativa i passivitat contemplativa amb tot els què els envolta. I això ho dic en general, no pas pels comentaris més punyents que fa en Cajide sobre la pista de Matarrodona perquè, de fet, i precisament en aquest tema jo no estic massa d'acord amb ell. Sobre aquesta qüestió recordo que vaig seguir la marxa encapçalada pel Jaume Galofre (CET) , dedicada a visitar els indrets que afectaria l'obertura de la futura pista. També recordo la fotografia-pòster de com quedaria tot plegat i que es va penjar al llom de la carena de l'Espluga. Recordo com alguns acòlits em van empényer fora de la vista quan vaig preguntar quina era l'alternativa, a banda del NO a la pista, que oferia la 'plataforma'. Vaig descobrir que no tenien alternativa, o bé no la volien exhibir massa. L'alternativa central era dir NO i poca cosa més. Evidentment i vist com havien anat les coses amb l'incendi de 2003 jo no hi podia pas estar d'acord amb això. Tota una extensa xarxa de pistes de la banda de Matarrodona quedaven completament desconnectades d'un accés tan important com són el coll d'Estenalles o la carretera de Terrassa-Talamanca. Totes acabaven en un cul de sac. Per a mi, aquesta connectivitat clamava el cel; el que no podia pensar és que s'acabaria fent per la via curta de prioritzar l'enllaç entre dues cases propietat de la Diputació , La Mata i Matarrodona, i travessant pel bell mig d'una zona designada per la pròpia direcció del Parc com 'especialment qualificada'. Sincerament, hauria preferit un recorregut molt més llarg, aprofitant antics camins de desboscament i evitant la zona de l'Hospital de Sang. Llavors, ho sé, s'haurien afegit més tones de bosc tallat, però jo ho tinc ben clar: és molt pitjor un extens bosc calcinat per culpa d'un complet abandó, a fer una tallada amb la finalitat de fer-hi una bona pista d'accés contraincendis. Avui per avui, ens ha quedat una pista inútil, tal volta curta, on cap bomber assenyat voldrà ficar-s'hi en cas de necessitat i, finalment, una rasa al cor del Parc. Les raons adduides que les pistes són la principal via dels qui provoquen incendis la trobo excessivament simplificadora: també són les pistes i les carreteres les principals vies d'accés pels cossos contraincendis i no per això les esborrarem totes. També discrepo amb el Manel Cajide pel què fa a la processionària del pi. A banda d'alguns pins singulars, jo no seria massa partidari de defensar una espècie que ha estat introduïda per l'home amb finalitats purament especulatives. El problema del pi crec que és la massiva transició natural que s'està produint cap a l'alzinar: els pins estan morint a dojo i cada cop hi ha més massa forestal apta per als incendis.
En fi, no he llegit encara tot el text ni l'he posat a prova sobre el terreny, però una cosa ja m'ha picat la curiositat: d'on ha tret l'autor que la balma rogenca de la cara est del turó del Mal Pas (antigament anomenada cova Fumada de Puigdoure) s'han fet troballes del paleolític? Que jo sàpiga, la cavitat no està catalogada com a jaciment (en el cas del Servei d'Arqueologia, això és un fet redundant i per tant, escassament indicador de res ), ni jo havia trobat mai cap cita bibliogràfica sobre aquest punt. I aquí és on volia tancar la present ressenya: es troba a faltar la corresponent bibliografia, les referències escrites dels que han caminat abans que nosaltres. Per a mi, això és del tot imprescindible. Bona caminada pels Camins Perduts.
-
Hi ha gent que es porta la cadira per contemplar la brossa escampada enmig de la natura. És un espectacle que sacseja l'esperit. N'hi ha molts, masses, que per celebrar-ho, hi fan el dinar al bell mig. Aquesta mena de homínids no els molesta que una mica de bosc envaeixi la seva deixalleria ambulant. Massa natura els desborda. Necessiten conviure amb aquestes marques tribals. La merda de l'espècie, ben pròxima, els assossega, els uneix, els identifica. 
Necessiten un riu ben net per abocar-hi les llaunes de cervesa, i un bosc per domesticar. Necessiten un territori verge per mostrar els seus avenços. Ara la merda no la llencen, això és massa rústec. Ara hi ha un pas evolutiu intermedi: la brossa a terra sí, però en bosses homologades o del super, perquè tothom sàpiga d'on prové el gènero. Els bolquers tancats amb velcro. La bossa dels xips amb el logo 'no em llencis'. L'ampolla de plàstic reciclable ben dreta al marge de la carretera, perquè tothom sàpiga que ha passat un ciclista considerat. El tabac, amb l'avís cada cop més letal, cartró i burilles encatifant el sòl, com sempre, com ja les pintava Ibáñez als Mortadelos. Gairebé tots ho fan d'amagat, perquè són en territori hostil, lluny de casa. La merda constitueix el fil d'Ariadna que els permet recordar el camí de tornada. Aquesta caca és meva, aqui ja hi he estat, tot bé, un altre dia podem intentar una altra conquesta. És tan provocador donar les gràcies a ningú, que no hi ha res com deixar una bossa impecable, plena de records d'un festí memorable. Si els preguntéssiu perquè ho fan, ells dirien que no volien, però que en qualsevol cas és infinitament millor envasat. És un primer gest, una intenció de millora. Gràcies a ells, cada dia s'inauguren abocadors incontrolats. Llàstima que no tinguin memòria. Fan com els goril·les, cada dia estrenen cau però això sí, convé no confondre'ls: el seu hàbitat natural no és la selva verge, és sempre a peu de cotxe.
-
Vaig aixecar el senglar dues vegades. Els dos havien fet el seu jaç davant mateix de dues coves. No els vaig arribar a veure. Anéssis on anéssis, el vent duia alenades d'aquest animal. Per l'olfacte, Sant Llorenç semblava una granja de porcs. Vaig estrenar els nous aparcaments que la Diputació i el seu amic fuster estant fent arreu per 'endreçar el territori'. Deixant de banda que els aparcaments ara tinguin una estètica rural més adient, la direcció d'aquest Parc sembla que està prioritzant més diners en mobilitat pels cotxes, motos i quads, que no pas pels passejants. Com podeu seguir a l'apartat de camins malmesos, avui ja podem afegir l'històric camí de la Font Soleia, un camí amb nom propi, com un dels que s'ha tornat impracticable mércés una sèrie d'alzines caigudes i entortolligades amb arítjol i que la gent va sortejant com pot, obrint dreceres. Una pena. L'únic projecte que conec sobre aquest tema, és el de convertir el camí de la carena del Pagès amb una autopista: aixamplar-lo per fer-lo apte per vehicles del parc, hipersenyalitzar-lo etc. Les grans partides pressupostàries per 'endreçar el territori' tenen aquesta tendència cap el món del motor, l'esport i la hipersenyalització. Amb el temps, qui sap, potser els fans dels rallis i del trial podran gaudir novament d'aquestes competicions a Sant Llorenç del Munt. De fet, jo ja les gaudeixo gairebé cada dia: entre motos i cotxes que es passen de corba, i ciclistes suïcides que la força de la gravetat els empeny a baixar en línia recta, vaig ben servit. Ahir p.e. vaig poder gaudir d'un vehicle que anava a 10 per hora. Els dos ocupants anaven pendents d'una pantalleta gps que devien estrenar amb molt interès. El co-pilot treia relaxadament el braç per fora de la finestra. Va creuar el parc llençant la cendra de la cigarreta fora, ben distret amb el seu gps. Era ben bé que el món de fora no existia sinó sortia a la pantalleta.
Pel camí o, més ben dit, fora de camí, vaig trobar-me uns apunts doblegats, d'un estudiant de semiòtica, un tal Marc Marsinach, que devia sacrificar-los per bé d'una necessitat més urgent. I de tornada, al capvespre, vaig trobar-me amb tot d'ocells 'suïcides'. Deu gatjos, 7 moixons, una merla i un tudó que, al llarg del meu trajecte, aprofitaven el pas del vehicle per fer una mena de captura in extremis sobre l'asfalt que de poc no els fa acabar sota les meves rodes. Deu haver eclosionat alguna espècie d'insecte amant de l'asfalt que deu ser un bombó per a ells. Una delicatessen tan bona, que estaven disposats a perdre el cap.
ESPOLI (5) LA COVA DES FUM
Espoliada a pessics, com ja està passant a la cova Regal-Marcet dins el parc, a Mura, i a tants altres jaciments de casa nostra. Sempre hi ha gent que pensa que no vindrà d'un trosset, sense pensar que no està sol en aquest món, que hi ha cúa per acabar fent del trosset la totalitat. Així és com va passar amb aquest llegendari jaciment de Formentera.
(fotografia d'Antonio Aquiles)
"Les primeres exploracions conegudes de la cova varen ser dutes a terme pel naturalista britànic establert a Formentera Frank Jackson , a principi dels anys seixanta del segle XX. En aquella ocasió, Jackson va descobrir l’existència de restes humanes dins unes cavitats interiors, a les quals s’accedia per una estreta galeria, que va respectar escrupolosament, limitant-se a obtenir-ne els únics testimonis fotogràfics existents. Però anys més tard, estudiosos, curiosos i cercadors de tresors, tant de l’illa com de fora, visitaren repetidament la cova, alterant, malauradament, els contextos arqueològics originals. Per això, les troballes arqueològiques conegudes de sa cova des Fum, algunes d’elles donades o dipositades al Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera, són fruit, principalment, de visites i recerques d’afeccionats que les trobaren en superfície o les extragueren sense mètode ni criteri. Les prospeccions realitzades a la segona meitat dels anys vuitanta per arqueòlegs, amb motiu de comprovar l’estat del jaciment i, posteriorment, per a la realització de la carta arqueològica de Formentera, només permeteren constatar la gairebé total alteració dels nivells arqueològics de la primera sala, així com la desaparició sota enderrocs de la galeria que permetia l’accés als enterraments..."
Trobareu més informació a
http://www.eeif.es/significados/f-volum%20VI/FumCova.html
{audio autostart}cavalieri.mp3{/audio}
De cara a barraca (9) la barraqueta i la barraca de la Baga de Comadran
Avui us proposo una caminada ben fàcil, partint de la Vall d'Horta, a Sant Llorenç Savall. Deixarem el nostre vehicle en un indret conegut dels seguidors d'aquesta sèrie de caminades pel patrimoni rural: l'aparcament del camí a la Pedra d'Áliga, passada la casa (indicada) de cal Comadran i abans d'arribar a la cruïlla per anar a can Brossa. El punt exacte conserva una alzina sota la qual sovint es pot deixar el vehicle. Del camí que puja a la ben aviat en surt una pista a l'esquerra que seguirem. Després de dos revolts amb pujada, trobem la 'barraqueta', una de planta quadrada al costat mateix de la pista. (Característiques; ampl-1,14m x 2m fons, h porta -1,10m). Es tracta d'una que aprofita un gran bloc de conglomerat, orientada N40E, mirant cap el veí turó . A dins encara es conserva una funda de cadena de serra mecànica (made in Canada), suposem que de l'estassada posterior al 2003.
Si seguim la pista arribarem a situar-nos damunt el torrent que fa de partió d'aquest vessant de la Pedra d'Àliga, indret conegut als mapes amb el nom de Baga de Comadran. Doncs bé, caldrà seguir uns metres i mirar per sota el vessant que som nosaltres fins a veure la , uns cinquanta metres sota nostre. (Característiques; ampl-1,58 x 2m ampl x 1,58 h). Una barraca molt ben proporcionada però amb el sostre parcialment esfondrat que conserva, no obstant, el dintell i la . La porta, que mira al S-SO i està adosada a un marge de conreu, amida 1m d'alçada per 0,63 d'ample. És una barraca que, amb relativament poc esforç, es podria mirar de conservar.
Bona caminada i, si sou allà en cap de setmana, aprofiteu per dinar al Racó de can Brossa (tel- 93-7140186). No hi tinc comissíó, és que s'hi menja bé!
{play}images/stories/mp3/stagnes.mp3{/play}
