Benvinguts al Diari D'abord,
Aqui trobareu una miscel·lània de reflexions, d'històries, de contes, d'estudis sobre el maquis, de notícies breus sobre el Parc etc. Si voleu anar a un grup concret seleccioneu un dels TAGS al mòdul de la dreta que duu el mateix nom.
Diari d'abord és un mapa que es va fent dia a dia i mira d'assenyalar la meva posició.
Avís per a navegants: la brúixola no sempre assenyala el nord.
JGM
-
Amb el Quim Solbas vam iniciar la caminada del camí Ral des de La Barata. Bé, millor dit, vam arrencar d'un on s'havia obert una pista per acabar de treure la llenya fins a la carretera, i l'amic fuster de la Diputació va creure que era el lloc adient per plantar el nou senyal del, també nou, camí Ral. Vam passar pel Sot de les Unces, on vam dipositar els nostres impostos de sempre. Vam esmorzar a lloms del Castellsapera. El terra era humit, semblava que havia plogut la nit anterior. Vam arribar-nos a la font del Solitari, que no rajava. A la de la font, que data del 49, també hi van deixar la seva empremta una colla d'imbècils que tot just han descobert l'ús d'un retolador per deixar senyals del seu pas triomfal per un lloc on no tenen ni mai tindran l'audiència que necessiten. Vam visitar el de calç del Solitari, fàcilment adaptat com a refugi per qui devia ser el solitari que dona nom a la canal. Són conjectures, es clar. Com l'Escletxa del Paller de Tot l'Any, que també vam visitar. , que és en realitat un avenc, funcionava com un generador d'aire acondicionat que ens refrescava de la solana que ens quèia. A l'entrada no vam trobar cap ancoratge, ni el del bandoler Capablanca que ens imaginàvem desapareixent engolit per la terra, ni tampoc el que devia fer servir el Salvador Vives, espeleòleg de la SIS que fou el primer que publicà la corresponent ressenya l'any 1971. Vam visitar l'anomenat , un espectacular mur semicircular de pedra seca que serveix de contenció de l'anomenada cova del Capablanca. Una irrisòria fisura sense cap interès espeleològic que, no obstant, crida l'atenció per les nombroses entaforades al llarg d'una paret completament aèria. Sorpren pels dos esculpits a banda i banda de la fisura, a nivell de vista, idèntics als dos que hi han a la Cort Penjada de Matarrodona. Sorprèn perquè la fisura, que no té més de dos metres de profunditat, està completament fumada fins als sis o més metres d'alçada. Sorprèn pel tipus de sòl, que sembla el d'un tancat per bestiar. Tot plegat sorprèn tant com la llegenda que atribueix al bandoler Capablanca l'habilitat per despenjar-se d'aquest lloc sense ser vist. La font del Clot, com gairebé sempre, era seca. Dinar i migdiada a l'alzinar del mas de La Calsina. Una papallona no parava de festejar-nos amb vols acrobàtics que incloïen aturades damunt els petrecols i també els propis cossos. Arribada a la font de la Portella, on pensàvem aprovisionar-nos. Però a més de seca, uns imbècils increïblement similars als altres, havien deixat l'aixeta oberta i gairebé desmuntada. En Quim l'ha muntada de nou, fent servir esparadrap. Ens hem refrescat i dutxat amb l'aigua de l'embassament. Alts de la Pepa amunt, turó de la Mamella i visita al guarda i l'estrenada de guaita del Tossal de l'Àliga. Dos corbs voleiàven a plaer. Intent frustrat de trobar la cova del Tossal. Esgotament, xafogor i retorn al cotxe. Hi havia una vegada un senyor que explicava que Sant Jaume de Vallhonesta també era una casa de meuques i ... (continuarem).
{audio autostart}stagnes.mp3{/audio}
-
Quan els germans Perich em van convidar a visitar la balma de cal Perich i em van explicar una història sobre un futur museu arqueològic a Mura, probablement el pretext de fons era que els mostrés la cova Regal-Marcet, doncs els cotxes ja eren a punt quan vaig escoltar la seva improvisada petició. I vaig accedir-hi perquè un d'ells era i és l'alcalde de Mura. No pas per cap altre motiu. Després de tot, el Servei d'Arqueologia de la Generalitat no va mostrar interés a visitar el lloc, en canvi l'alcalde mostrava un interès que, d'altra banda, li era ben legítim. A més a més, en aquells moments el municipi estava confeccionant el seu catàleg patrimonial, i a la comitiva es va afegir l'arqueòloga corresponent. Desgraciadament la Diputació de Barcelona, que és qui financia aquests catàlegs, va decidir rendabilitzar-lo ben aviat fent-lo públic, que més o menys vindria a ser el mateix que patejar-se el patrimoni. Aquesta setmana he pogut apreciar una sèrie de viatges en quad fins a la part superior de la boca del jaciment. El mencionat quad, del qual tinc fotografies, es dedicava a fer viatges carregat amb una impressionant maleta al darrera i tot d'utillatge com ara txapos, piquetes etc que també duia a la part del darrere. És aquest el resultat que es buscava? Era per això que la Diputació i el seu guia oficial, el sr. Joan Escoda i col·legues busca-destrals-i-puntes -de-fletxa prehistòriques, van fer públiques les dades GPS? Per poder dir després que 'qualsevol' ho podria haver fet o que 'no té cap importància'? No s'equivoquin: el jaciment en cova Regal-Marcet no és ni ha estat mai 'la meva cova'. Té uns propietaris i un valor patrimonial que és, en primer lloc, de Mura i els muratans. La pregunta que haurien de mirar de contestar és: publicar les dades GPS d'un jaciment arqueològic sense excavar és la millor forma de preservar-lo? Tenen alguna idea millor? Si la tenen, portin-la a la pràctica ben aviat, perquè això del 'Parc a Taula' té tota la semblança d'un festí que hauran d'afegir com a menú apart, si volen servir tots els depredadors . I ja poden comptar que, de tanta golafreria, dels seus avantpassats no en quedarà ni la pols.
-
Ha estat una sortida magnífica. Hem esmorzat en un indret on, sota un petit cirerer cantava un animaló-insecte-picarol que semblava que ens contestava en codi morse. Ja el podies tenir a un pam de la cara, que no el veies, però el seu so, que ha estat curosament enregistrat per tal que algún estudiós en pugui esbrinar la procedència, es podia escoltar amb tota claredat. Una cria de Pregadéu s'ha aferrat als pantalons i semblava ben decidida a no deixar-los. Hem visitat el curiosíssim avenc dels Pins Cargolats, l'interessant al fons del qual hi havia un ratolí ben viu a una banda i una ampolla de cava a l'altra. Hem visitat l'indret de la sorgència intermitent de Matarrodona, del qual el primer que ens ha saludat ha estat un rat-penat. I a partir d'aqui, per haver-nos acostat com a bons bruixots a la llera del torrent i remenada la cúa pels seus bassals, ha començat el més interessant de la sortida: la tormenta i la pluja, el so de la qual podeu gaudir aquesta setmana en portada. La presa de so l'hem feta, ben arrecerats, des de l'interessant balma dels Emboscats de Mura, cavitat que fou refugi durant la guerra civil. Com podeu sentir, pràcticament els trons s'han anat enllaçant els uns amb els altres, i la pluja no ha parat de beneir plàcidament el bosc en un bon moment com és aquest, en ple agost. En una estona de calma, hem visitat i pres les coordenades del forat de l'Antigot, l'avenc de la Taula del Dimoni, i també l'avencó de les Tres Pinasses. Tots ells, avui per avui, força complicats de trobar i/o retrobar. I de retorn a casa, xops d'alegria, per haver acomplert els nostres propòsits i per haver rigut plegats amb la pluja.
{audio autostart}flickr.mp3{/audio}
-
Porto dies fent la carretera de Terrassa-Talamanca i us asseguro que és una loteria: a cada revolt penso que algú acabarà esclafat damunt el meu capó i hauré de fer d'ambulància. Com podeu llegir a la ressenya de l'excursió de Coll Prunera (p.111), en Manel Cajide ja parla en el seu nou llibre "12 Itineraris per camins perduts' de la sorollosa carretera que alguns 'motards' aprofiten per fer -hi els seus lluïments gas a fons. Indubtablement, les carreteres de parc s'estant convertint en les pistes de prova de motos i cotxes ral·li turbo-tunejats de torn. I no parlem de les quadrilles de ciclistes: abans d'ahir me'n vaig trobar uns deu escampats per TOTA l'amplada de la carretera forestal de Lligabosses, en la part més baixa del torrent de la Vall. Anaven de pujada i anaven en aquesta formació dispersa en PLE REVOLT, o sigui que si un descerebrat com ells baixava (que baixen) a tota pastilla amb el seu carro tunejat, no n'hagués quedat ni un de viu. Ni un. Era una autèntica proposta de suïcidi en massa. Però ells estaven de festa i gatzara pedalejant, xerrant. Fent-me una concessió, es van apartar a banda i banda per deixar-me passar i, com ja és habitual, la meva perplexitat va ser victorejada amb el clam unànim d'una tribu de simis (i símies) ben avinguts. El cas és que baixaven cotxes a bona velocitat. No em pregunteu com devia acabar allò. No fa gaires dies hi havia una colla d'eixelebrats que pretenia baixar en planxes (skateboards) des del Coll d'Estenalles, en plan Dragon khan. I encara un altra dia vaig assistir a una pseudo-embestida d'un ciclista de pujada amb un paio que anava de baixada i a peu pel mig de la carretera. El ciclista, que maldava per fer pujar la seva bici per la recta, va ensopegar amb l'individu en qüestió tot i que feia hores que el ciclista pujava i se'l veia d'una hora lluny. Tot i amb això, el paio que vés a saber què devia mirar o pensar, era prou educat i es va disculpar, encara que fos d'esma. El ciclista anava tan ofegat que no va dir res. O encara aquell ciclista que plantat al bell mig de la carretera, decideix posar-se en marxa just quan l'avançava...La gent perd el nord en aquesta carretera. L'altra dia baixaven una ambulància seguida pels mossos. Res de bo, segur. Solucions? Tal volta situar més rètols que informin de dur una velocitat adequada travessant un parc, penjar fotos d'animals atropellats o recordatoris que som dins de parc, situar uns controls en aquests punts de velocitat punta (especialment rectes i trams de baixada), passos zebra en llocs inversemblants, senyals lluminosos de senglars creuant, rètols de 'no feu soroll, Parc Natural aprop' etc... vaja, una revolució de 'petits gestos publicitaris', a l'estil Diputació.
-
Aquest és el text inacabat, copìat d'una frase revolucionària mèxico-cubana, que està pintat damunt un plafó informatiu de la Diputació, a Sant Llorenç Savall. El fet és que així, inacabada, la frase resulta gairebé més utòpica i dramàtica, si cal, que la original. El 'mu' subratlla una 'mu-erte' sobrevinguda, sobtada, de qui pretenia salvar la pàtria brandant un esprai. Potser un oblit, provocat per l'emoció del moment. O tal volta una avaria del mecanisme d'expulsió de l'aire, un embotiment del pulveritzador, o una manca de previsió en l'ammunicionament de pintura. Potser el revolucionari va ser localitzat in fraganti, detingut i acusat de vandalisme contra el mobiliari urbà. Per tal de ser identificat, tal volta va ser interrogat i torturat fins a la mort . El revolucionari però, fidel a la seva consigna, segurament no va dir ni mu. Una revolució silenciada de bon principi, tot just en la fase propagandística. D'aquest gest revolucionari tan sols ha quedat un document fragmentat. Ara tot és a mans de la nostra conciència: damunt el plafó il·legible només hi ha dues opcions urgents, pàtria o mu. Jo prefereixo el plafó, es clar, tot i que l'han tornat il·legible. Per fer aquesta mena de manifestacions radicals, s'hauria pogut pintar radicalment la pròpia façana de casa, que deu tenir uns metres quadrats més d'exposició que el plafó. ho fan, ell també deu disposar de tota una carrosseria de cotxe. Podria haver-la pintat i de passada, fer córrer la seva . Podria fer un blog i penjar-lo a internet ... En fi, hi ha revolucions que, per petites que siguin, fracassen a l'instant. Potser per manca d'imaginació. IMAGINACIÓN O MU!
{audio autostart}cavalieri.mp3{/audio}
