El proper dia 15 de novembre posarem a prova l'itinerari matinal publicat recentment en aquesta pàgina: el Castell de Pera i la Volta de Pedra Seca. Amb aquest itinerari seguirem el rastre dels rabassaires llorençans i les seves barraques de vinya del segle XIX, avui completament restaurades, i farem el cim de l'emblemàtic castell roquer del segle XI.
Noms com ara Josep Bruac 'el vell Jesus' del carrer St Feliu, Llorenç Utzet 'el Constanso' del carrer Nou, Ramon Tantinyà 'xic Tintiñá' del carrer Rifé (avui ctra. Monistrol), l'enterramorts Francesc Gutés 'lo Ànima' de plaça, Anton Vilatersana 'el bagarro' del carrer Raval o Llorenç Clusella 'el pet de ca' del carrer del Mig de Creu de Pedra, foren els pagesos i parcers que cultivaren les terres de la casa Saladelafont (Sant Llorenç Savall), i deixaren l'empremta en els murs de pedra seca i molt especialment, a les seves barraques de vinya. Si avui encara podem parlar de regeneració del bosc després d'un incendi, en bona part ho devem al seu esforç.
Així doncs, els qui vulgueu fruir d'una caminada carregada d'història reserveu-vos el proper diumenge 15 de Novembre.
Quedarem a la Font de l'Aixeta (Escola Josep Gras, Sant Llorenç Savall) a les 9h i allí ens distribuïrem en el mínim de cotxes per fer l'aproximació al pont del Bosc Negre (Km 23,7 de la carretera a Monistrol de Calders), el nostre punt de partida.
Per aquesta sortida, només cal dur l'esmorzar i calçat adequat per caminar.
De tant en tant convé deixar de banda la virtualitat i trobar-nos en el món real!
Estigueu bons i ens veiem el proper dia 15.
Grup de Pedra Seca Ballestar
St Llorenç Savall
Aquest dissabte 18 de setembre es va dur a terme una visita oficial a la finca del Dalmau, per tal que l'administració informés de les actuacions d'aprofitament forestal que s'hi van dur a terme l'hivern-primavera passats. La iniciativa d'aquesta xerrada in situ fou de la administració responsable, és a dir, de la pròpia Generalitat. Un event informatiu -gairebé tothom hi va estar d'acord- que no és gens freqüent que les administracions duguin a terme. I aquí aprofito per recordar quants de vosaltres heu estat convocats per rebre explicacions d'actuacions d'impacte mediambiental rellevants com són la pista forestal de Matarrodona o la construcció del Cagarro de Coll d'Estenalles, obres de la Diputació també dins l'àmbit del Parc Natural.
Joan Vallhonrat, responsable tècnic de l'estassada al Dalmau explicà que de la finca es van extraure 1000 tones de pi i unes aprox. 20 tones d'alzina i que els beneficis nets de l'estassada serien d'uns 20.000 euros. Reconegué que la coordinació entre les diferents empreses no era un tasca senzilla i sovint sotmesa a factors imprevisibles, la qual cosa obligà a estirar els treballs més enllà del període desitjable.
A la xerrada, diversos responsables i experts van explicar els tipus de gestions forestals que es duen a terme a Catalunya com són les actuacions per a treballs contra incendis, aprofitament econòmic, de gestió forestal etc, reivindicant aquesta labor de treballar el bosc com una labor tradicional que cada cop més s'està perdent, no només en nombre d'empreses dedicades al sector, sinó fins i tot en prestigi social.
Es va insistir en dur a terme més pedagogia sobre aquests temes, tot i que de vegades els discursos utilitzaven consignes com la perillositat del nostre clima mediterrani -hom no va poder callar que el problema dels incendis no és el clima mediterrani sinó el clima d'estupidesa humana, responsable de la major part dels incendis- o de la gran massa forestal que hi ha a Catalunya- aquí hauríem de puntualitzar sense gestionar, sinó donarem la sensació que ens sobra, no ens importa o no la volem- o la idea que els boscos sempre s'han de gestionar - aquí l'incís de J. Canals de la Diputació va ser encertat: també hi ha d'haver boscos sense altra gestió que la pròpia evolució del bosc, un element clau i definitori en l'àmbit d'un parc natural- aquí no obstant també vaig voler fer un incís: la perifèria del parc natural és un bosc de transició que està mudant la pineda cap a l'alzinar - la presència del pi fou majoritàriament impulsada per l'home ja en temps de la vinya, sXIX i de molt abans. I és en aquest sentit que em sembla que l'actuació de la Generalitat no difereix massa de les actuacions ja realitzades a la mateixa zona per la Diputació en amb La Caixa, duent a terme treballs forestals destinats a la progressiva retirada del pi blanc, emulant allò que la natura ja està fent de forma lenta però espontània.
Jo no entraré en temes administratius ni tècnics per avaluar l'impacte resultant de l'actuació feta a la forest del Dalmau- no sóc un entès en la matèria. Però estic convençut que hi ha tota una franja de parc natural, especialment al voltant de les carreteres Terrassa-Castellar-Savall, on caldria fer gestió forestal, gairebé diria que de forma urgent. I en aquest sentit i com a complement imprescindible de la visita als treballs efectuats al Dalmau, jo us recomanaria una visita al (Castellar del Vallès), indret situat a frec de la urbanizació de St Feliu del Racó. De vegades la espontaneïtat i la ferocitat del bosc gestionant-se tot sol pot arribar a posar els pèls de punta.
Jaume Valls glossà la història de l'ermita de St Pere del Dalmau, epicentre de l'estassada
L'ermita del s.XI, avui més visible i amb la teulada neta. El seu retaule en procés de sanejament.
l'INCERT FUTUR DE LA CASA DEL DALMAU
Ajuntament de Sant Llorenç Savall: amb una part dels beneficis de l'estassada
que ha ingressat la Generalitat, es podria destinar una part per a la consolidació de la històrica casa del Dalmau,
avui propietat de la pròpia Generalitat? Ens consta que la teulada està malmesa. Ens consta que es podria fer.
{audio autostart}giacchino.mp3{/audio}
Aquest estiu érem amb la Montserrat Domingo, l'ermitana de (Cornudella de Montsant, Priorat), i de cop va començar l'incendi a la fondalada del costat.
Vam baixar plegats en cotxe fins els voltants de Cornudella, vora el cementiri, i vam estar una bona estona veient la progressió del foc, amb les flames intentant escalar les parets de la cinglera. Tothom havia pensat en la Montserrat, que no parava de rebre trucades. Molts veïns s'aturaven on érem nosaltres per veure com evolucionava el foc.
Tot plegat va recordar-me l'incendi de Sant Llorenç Savall de 2003, quan vam veure la primera columna de foc a l'altra banda de la piscina municipal, on estàvem nosaltres. Novament el que més em va impressionar no van ser les flames que envoltaven el poble cada nit, sinó la indiferència de molts vilatans que prenien la fresca com si res, enmig d'aquell caos de fum, avions i helicòpters. Vaig tornar a tenir la impressió que com que no cremava casa seva, el foc ja podia anar fent. Ells rai, al bosc no se'ls havia perdut res exceptuant-suposo- l'hora d'anar a buscar cabassos de bolets. La mena de veïnat que deu pensar que per televisió ja es veurà tot millor, ben escarxofats i amanint una bona menja.
A St Llorenç Savall vaig tenir la impressió que per aquests veïns allò que s'incendiava eren els terrenys d'algú altre, i que si cremaven seria perquè no ho tenien prou endreçat o vés a saber quina una haurien fet...
Si alguna cosa he après dels incendis, és que el foc no coneix propietaris ni límits administratius de cap mena.
Penso que entre d'altres coses, la restauració de les nostres barraques de vinya pot ajudar a revaloritzar el nostre territori, anomenar-lo, apreciar-lo, viure'l, visitar-lo, conèixer-lo més enllà de qui puguin ser els seus propietaris. Cada barraca esdevé un punt de vista diferent, una pausa en el territori, un bocí d'història que, pel que fa els incendis, més val que no es repeteixi.
LA RESTAURACIÓ DE LA BARRACA no.408 de l'ARC
Aquesta barraca es situa a l'extrem nord-occidental de Sant Llorenç Savall, a l'indret anomenat els Fondos, de camí cap el mas enrunat del Vilet. La construcció es troba al peu del torrent on hi ha la . Fins la data és la única barraca de tot el terme de Sant Llorenç Savall llur llinda és feta amb un . Després de l'incendi va rebre l'impacte de la caiguda d'un i aquest fet li havia fet perdre bona part dels . Vam obrir un corriolet d'accés, vam caigut i vam restaurar la . Vam aprofitar que, enterrada, hi havia molta pedra plana per cosir-li un bon a tot el volt. Amb aquesta barraca anem tancant, poc a poc, el nou cercle de pedra seca Ermengol-Salallassera, amb la seva variant per saltar cap el poble veí de passant, precisament, per la ben amagada font del Coronell. Espero que gaudiu de la nova restauració.
nota- el Dani serà el cuidador de la barraca de l'Arc.
udio autostart}flickr.mp3{/audio}
Les mobilitzacions que van haver per aturar la construcció de la cta. de Matarrodona, i la tala de molts arbres, van deixar una bona empremta. En record a l'acció de moltes activistes, i per no oblidar que la muntanya la cuidem entre totes; farà vora un any vaig decidir deixar un petit homenatge al punt tan emblemàtic de l'Alzina Bonica.
Aprofitant una excursió amb el meu pare, l'Armengol -amant de St.Llorenç-, vam situar una petita caixa amb un escrit i un ninotet de la Ronda Vallesana, deixant també una llibreta i un llapis per a poder comentar!La instal·lació va ser totalment inofensiva per a l'alzina, ja que vam aprofitar el seu mateix .
Tot i així, no va trigar gaire a desaparèixer.
No és el primer cop que es retiren petites aportacions de les que estimem la muntanya i hi juguem.
Potser la Diputació hauria de moure's abans per altres coses, i no per a destruïr el que no fa cap mal a ningú (o poder a ells sí...?)
Que per molt temps seguim gaudint de la natura!
Gemma Gelabert
