Benvinguts al Diari D'abord,
Aqui trobareu una miscel·lània de reflexions, d'històries, de contes, d'estudis sobre el maquis, de notícies breus sobre el Parc etc. Si voleu anar a un grup concret seleccioneu un dels TAGS al mòdul de la dreta que duu el mateix nom.
Diari d'abord és un mapa que es va fent dia a dia i mira d'assenyalar la meva posició.
Avís per a navegants: la brúixola no sempre assenyala el nord.
JGM
Aquest dissabte 18 de setembre es va dur a terme una visita oficial a la finca del Dalmau, per tal que l'administració informés de les actuacions d'aprofitament forestal que s'hi van dur a terme l'hivern-primavera passats. La iniciativa d'aquesta xerrada in situ fou de la administració responsable, és a dir, de la pròpia Generalitat. Un event informatiu -gairebé tothom hi va estar d'acord- que no és gens freqüent que les administracions duguin a terme. I aquí aprofito per recordar quants de vosaltres heu estat convocats per rebre explicacions d'actuacions d'impacte mediambiental rellevants com són la pista forestal de Matarrodona o la construcció del Cagarro de Coll d'Estenalles, obres de la Diputació també dins l'àmbit del Parc Natural.
Joan Vallhonrat, responsable tècnic de l'estassada al Dalmau explicà que de la finca es van extraure 1000 tones de pi i unes aprox. 20 tones d'alzina i que els beneficis nets de l'estassada serien d'uns 20.000 euros. Reconegué que la coordinació entre les diferents empreses no era un tasca senzilla i sovint sotmesa a factors imprevisibles, la qual cosa obligà a estirar els treballs més enllà del període desitjable.
A la xerrada, diversos responsables i experts van explicar els tipus de gestions forestals que es duen a terme a Catalunya com són les actuacions per a treballs contra incendis, aprofitament econòmic, de gestió forestal etc, reivindicant aquesta labor de treballar el bosc com una labor tradicional que cada cop més s'està perdent, no només en nombre d'empreses dedicades al sector, sinó fins i tot en prestigi social.
Es va insistir en dur a terme més pedagogia sobre aquests temes, tot i que de vegades els discursos utilitzaven consignes com la perillositat del nostre clima mediterrani -hom no va poder callar que el problema dels incendis no és el clima mediterrani sinó el clima d'estupidesa humana, responsable de la major part dels incendis- o de la gran massa forestal que hi ha a Catalunya- aquí hauríem de puntualitzar sense gestionar, sinó donarem la sensació que ens sobra, no ens importa o no la volem- o la idea que els boscos sempre s'han de gestionar - aquí l'incís de J. Canals de la Diputació va ser encertat: també hi ha d'haver boscos sense altra gestió que la pròpia evolució del bosc, un element clau i definitori en l'àmbit d'un parc natural- aquí no obstant també vaig voler fer un incís: la perifèria del parc natural és un bosc de transició que està mudant la pineda cap a l'alzinar - la presència del pi fou majoritàriament impulsada per l'home ja en temps de la vinya, sXIX i de molt abans. I és en aquest sentit que em sembla que l'actuació de la Generalitat no difereix massa de les actuacions ja realitzades a la mateixa zona per la Diputació en amb La Caixa, duent a terme treballs forestals destinats a la progressiva retirada del pi blanc, emulant allò que la natura ja està fent de forma lenta però espontània.
Jo no entraré en temes administratius ni tècnics per avaluar l'impacte resultant de l'actuació feta a la forest del Dalmau- no sóc un entès en la matèria. Però estic convençut que hi ha tota una franja de parc natural, especialment al voltant de les carreteres Terrassa-Castellar-Savall, on caldria fer gestió forestal, gairebé diria que de forma urgent. I en aquest sentit i com a complement imprescindible de la visita als treballs efectuats al Dalmau, jo us recomanaria una visita al (Castellar del Vallès), indret situat a frec de la urbanizació de St Feliu del Racó. De vegades la espontaneïtat i la ferocitat del bosc gestionant-se tot sol pot arribar a posar els pèls de punta.
Jaume Valls glossà la història de l'ermita de St Pere del Dalmau, epicentre de l'estassada
L'ermita del s.XI, avui més visible i amb la teulada neta. El seu retaule en procés de sanejament.
l'INCERT FUTUR DE LA CASA DEL DALMAU
Ajuntament de Sant Llorenç Savall: amb una part dels beneficis de l'estassada
que ha ingressat la Generalitat, es podria destinar una part per a la consolidació de la històrica casa del Dalmau,
avui propietat de la pròpia Generalitat? Ens consta que la teulada està malmesa. Ens consta que es podria fer.
{audio autostart}giacchino.mp3{/audio}
-
Aquest estiu érem amb la Montserrat Domingo, l'ermitana de (Cornudella de Montsant, Priorat), i de cop va començar l'incendi a la fondalada del costat.
Vam baixar plegats en cotxe fins els voltants de Cornudella, vora el cementiri, i vam estar una bona estona veient la progressió del foc, amb les flames intentant escalar les parets de la cinglera. Tothom havia pensat en la Montserrat, que no parava de rebre trucades. Molts veïns s'aturaven on érem nosaltres per veure com evolucionava el foc.
Tot plegat va recordar-me l'incendi de Sant Llorenç Savall de 2003, quan vam veure la primera columna de foc a l'altra banda de la piscina municipal, on estàvem nosaltres. Novament el que més em va impressionar no van ser les flames que envoltaven el poble cada nit, sinó la indiferència de molts vilatans que prenien la fresca com si res, enmig d'aquell caos de fum, avions i helicòpters. Vaig tornar a tenir la impressió que com que no cremava casa seva, el foc ja podia anar fent. Ells rai, al bosc no se'ls havia perdut res exceptuant-suposo- l'hora d'anar a buscar cabassos de bolets. La mena de veïnat que deu pensar que per televisió ja es veurà tot millor, ben escarxofats i amanint una bona menja.
A St Llorenç Savall vaig tenir la impressió que per aquests veïns allò que s'incendiava eren els terrenys d'algú altre, i que si cremaven seria perquè no ho tenien prou endreçat o vés a saber quina una haurien fet...
Si alguna cosa he après dels incendis, és que el foc no coneix propietaris ni límits administratius de cap mena.
Penso que entre d'altres coses, la restauració de les nostres barraques de vinya pot ajudar a revaloritzar el nostre territori, anomenar-lo, apreciar-lo, viure'l, visitar-lo, conèixer-lo més enllà de qui puguin ser els seus propietaris. Cada barraca esdevé un punt de vista diferent, una pausa en el territori, un bocí d'història que, pel que fa els incendis, més val que no es repeteixi.
LA RESTAURACIÓ DE LA BARRACA no.408 de l'ARC
Aquesta barraca es situa a l'extrem nord-occidental de Sant Llorenç Savall, a l'indret anomenat els Fondos, de camí cap el mas enrunat del Vilet. La construcció es troba al peu del torrent on hi ha la . Fins la data és la única barraca de tot el terme de Sant Llorenç Savall llur llinda és feta amb un . Després de l'incendi va rebre l'impacte de la caiguda d'un i aquest fet li havia fet perdre bona part dels . Vam obrir un corriolet d'accés, vam caigut i vam restaurar la . Vam aprofitar que, enterrada, hi havia molta pedra plana per cosir-li un bon a tot el volt. Amb aquesta barraca anem tancant, poc a poc, el nou cercle de pedra seca Ermengol-Salallassera, amb la seva variant per saltar cap el poble veí de passant, precisament, per la ben amagada font del Coronell. Espero que gaudiu de la nova restauració.
nota- el Dani serà el cuidador de la barraca de l'Arc.
udio autostart}flickr.mp3{/audio}
Les mobilitzacions que van haver per aturar la construcció de la cta. de Matarrodona, i la tala de molts arbres, van deixar una bona empremta. En record a l'acció de moltes activistes, i per no oblidar que la muntanya la cuidem entre totes; farà vora un any vaig decidir deixar un petit homenatge al punt tan emblemàtic de l'Alzina Bonica.
Aprofitant una excursió amb el meu pare, l'Armengol -amant de St.Llorenç-, vam situar una petita caixa amb un escrit i un ninotet de la Ronda Vallesana, deixant també una llibreta i un llapis per a poder comentar!La instal·lació va ser totalment inofensiva per a l'alzina, ja que vam aprofitar el seu mateix .
Tot i així, no va trigar gaire a desaparèixer.
No és el primer cop que es retiren petites aportacions de les que estimem la muntanya i hi juguem.
Potser la Diputació hauria de moure's abans per altres coses, i no per a destruïr el que no fa cap mal a ningú (o poder a ells sí...?)
Que per molt temps seguim gaudint de la natura!
Gemma Gelabert
-
Si el PP i els mitjans unionistes criden dia sí dia no que el separatisme català és cosa d'en Mas, què aconsegueixen? que l'Estat Espanyol pensi que decapitant Mas s'acaba el problema. Allà ells.
Però de rebot el que sí aconsegueixen els mitjans unionistes i també els d'aquí fent-los d'altaveu és que a Catalunya molts s'aboquin allà on hi hagi el Mas. Que viene el lobo!! i les ovelles corrents al corral. Nosaltres sabem que el procés supera Mas, però si de fora no paren de repetir que l'independentisme és culpa del Mas i això és l'únic que molts de nosaltres volem escoltar, molts pensaran que aquesta deu ser la via que més els castiga i ara tú preguntes...on és el Mas? resposta- de Presidenciable a Junts pel Sí, és clar.
Si això de ser president no era important en aquestes eleccions 'plebiscitàries', perquè no apareixia el darrer de la llista, tal com havia insinuat ell mateix en aquell discurs tan pretesament decorat d'independentisme? Convergència no té a ningú més per capgirar la seva lamentable imatge pactista dels darrers 30 anys?
Hi ha gent que si no hi ha el Mas al capdavant, els sua la independència i tot el que hagi de ser. Bé, doncs jo sóc dels que políticament em sua aquesta gent i el que representa Mas per a ells. Votaré per la proclamació de la independència, és clar. No votaré el Mas-president ni el Mas=proceso, ni res que em vulguin vendre de Madrid. El lligam entre el govern espanyol i CiU ja fa molts anys que dura.
Per sort, l'independentisme no està del tot segrestat pels mitjans de comunicació, tant d'aquí com d'allà. Tenim altres opcions. Aplaudeixo l'esforç d'aplegar majories a Junts pel Sí, però ni de broma deixo les claus del procés i la darrera paraula al sr. Mas.
Roma no pagarà traïdors, però Madrid no és Roma.
ENLLAÇOS
Cuando un actor dramático quiere agradar al público, es necesario de toda necesidad que le muestre muchos diablos; es necesario que esos diablos sean horrorosos, que griten, aúllen, lancen clamores divertidos, sepan insultar y jurar y terminen por llevarse su presa al infierno, en medio de rugidos salvajes; es preciso que la barahúnda sea horrible. Eso es lo que más atrae al público, eso es lo que más le place
desconegut, del 1561.
És gairebé un tòpic: tan sols ens escoltem els mitjans de comunicació si porten males notícies, les pitjors de totes. I el mitjà més cridaner, el que la diu més grossa, s’emporta el premi de les millors vendes i audiències. Un bon titular enganxa més fidels que tota la Bíblia sencera.
Totes aquestes afirmacions són carregades de la més pura Inèrcia i es basen no pas en el comportament ideal, sinó en el comportament real, instintiu que tenim tots, de posar-nos en alerta quan passa alguna desgràcia. L’abús d’aquestes ‘alertes’ acaba essent completament paralitzant. L’eficàcia comunicativa dels mitjans no es valora tant per la qualitat del contingut de les notícies com per la quantitat de gent que es capaç d’hipnotitzar en un sol titular. El que és ben cert és que en tots aquests anys de mass media són pocs, per no dir gairebé ningú, els que han valorat l’efecte que sobre la població té el fet de rebre males notícies minut a minut. I té la seva lògica: a qui l’importa la bona salut global de la gent? Aquesta és la violència real que exerceixen diàriament els mitjans de comunicació. És la inèrcia que, tant aviat els empeny a buscar la violència a l’exterior com els legitima a escampar-la a l’interior. El fet notícia només busca l’impacte en el receptor que es veu gairebé obligat a comprar el diari per obtenir-ne la penicilina corresponent, però de fet no la trobarà, perquè els mitjans sembla importar-los un rave que el receptor impactat pugui fer gairebé res amb la notícia, com no sigui algun malabarisme o afegir-se a un cor de planys per a la fi del món. Per descomptat que els mitjans ni tan sols saben si el receptor estarà aviat en condicions de ser impactat de nou. Però el receptor acabarà K.O. per força.
Recordeu aquell mecenes que anys enrere va intentar fer un diari que només duia bones notícies? Va ser un fracàs. I havia de ser un fracàs. Però això ja era de preveure: Franco amb el seu Nodo i el sr. Aznar amb el seu “España va bien” eren la rèplica exacte del fracàs d’una informació completament irreal, pròpia d’un conte de fades que ningú es podia creure. I és que no: això no és ni ha estat mai Disneyland.
El problema no són les males notícies ni que ens resulti impossible deixar de mirar-les per mantenir-nos en un estat permanent d’alerta i aprenentatge. El problema és que les males notícies circulen sense cap. Han estat literalment decapitades. I el cap que els falten es diu SOLUCIONS. Fixeu-vos-hi: no apareixen ni al principi ni al final del fenòmen anomenat ‘notícia’. El problema de les defecacions canines al carrer p.e. no són la seva fastigosa presència que podem adornar d’una bona colla de titulars pestilents, sinó la forma de evitar-les o de prevenir-les. No n’hi ha prou amb abocar la brutícia: cal, com a mínim, donar pistes per fer neteja. I les pistes ja han de trobar-se en els titulars. Si això no es fa en l’àmbit dels mitjans de comunicació, estarem donant la impressió que ‘tot va malament perquè no pot anar d’una altra manera’. I això és RADICALMENT FALS. Això és alimentar la Inèrcia i els seus mecanismes destructius. Si no m’acabeu d’entendre, llegiu-vos els titulars del popular diari Qué! que any rera any augmenta la seva audiència. Amb el nom que té el diari, crec que sobren més comentaris sinó és per afegir que és un diari completament ‘gratuït’.
ENLLAÇOS
El Déu de la Por
Terrassa Societat, s'ha acabat
