Benvinguts al Diari D'abord,
Aqui trobareu una miscel·lània de reflexions, d'històries, de contes, d'estudis sobre el maquis, de notícies breus sobre el Parc etc. Si voleu anar a un grup concret seleccioneu un dels TAGS al mòdul de la dreta que duu el mateix nom.
Diari d'abord és un mapa que es va fent dia a dia i mira d'assenyalar la meva posició.
Avís per a navegants: la brúixola no sempre assenyala el nord.
JGM
De cara a barraca (34) La barraca de cal Menna, un abocador
Un dels usos més impensats per una barraca de vinya és el d'abocador incontrolat. Com que la barraca no.199 de cal Menna és aprop de la carretera i d'una pista, el fou objecte d'un abocament de vidres i ceràmiques de to rosat. Aneu a saber si no van ser els mateixos maldestres els qui van llevar el barret a la barraca... El cas és que es tracta d'una barraca rejuntada amb morter de calç, força gran, amb tot de a l'interior: dues petites postades a l'interior i tres espies o espitlleres per vigilar la vinya. Són ben escasses les barraques del terme que tinguin aquestes finestretes per vigilar. Ja ho dèia la dita: la por guarda la vinya. Però com que actualment ningú guarda les barraques, recentment la de Pedra Seca de Sant Llorenç Savall "Ballestar" li ha restaurat la volta, l'entorn immediat i retirant-ne la brossa, en tres sessions de treball. La llevada de la no era dins la barraca, i ha calgut traginar-les dels volts, resultant una barraca mixte de pedra seca i morter de calç. Esperem que els ciclistes de carretera siguin els principals beneficiaris d'aquesta barrraca situada a la propietat de La Serra i que, en cas de pluja, els pugui servir de refugi.
{audio autostart}flickr.mp3{/audio}
La Vall de Vilà (Sant Llorenç Savall)
He quedat meravellat d'un racó del nord de Sant Llorenç Savall que no coneixia de res. Al capdamunt del Torrent de les Costes hi ha una vall que es coneix amb el nom de la Vall de Vilà. És un impressionant 'circ' de muntanya on es capten les aigües d'aquest torrent. Franges de bosc cremat a les parts altes i de bosc intacte a la fondalada. La vinya es troba tant a baix com allà dalt de tot, ben aprop dels camins que a diferents alçades creuen aquest espai. Fa vertigen de mirar. El meu punt de sortida però, ha estat el torrent del Forat d'en Paré, un lloc que combina horts, apicultura, algun xalet i alguna barracota. En un d'aquests horts hi havia una barraca de vinya i l'amo del tros, el , m'ha fet passar al tros i m'ha anat assenyalant les joies de la seva parcel·la: la encara d'empeus, una bassa completament picada a la roca, la figuera centenària, la història del lloc i també una visita guiada a la magnífica del veí. De premi m'he endut un parell de figues boníssimes. Gràcies José!, així sí que dona gust passejar-se pel terme! Seguint el camí m'he trobat per primer cop una que va servir d'excusa per adosar-hi un barracó d'eines. Per sort aquesta operació va respectar la barraca i a més, en va cobrir la volta amb terra...i ciment! Més enllà uns horts a l'intempèrie amb no menys de 50 filades de tomaqueres, una bassa, parets de pedra seca que regalimen raïm (fotografia) i una que podria haver substituit la que jo buscava. Sense camí salto de vessant per trobar-me amb la vall de Vilà. La vegetació que hi ha crida l'atenció: camps llaurats i torrentades plenes de . Abans de cremar penso que aquest bosc havia de ser especial. De cop apareix un pintat de croc que s'atura damunt les cases del torrent del Forat d'en Paré. Uns minuts més tard es desplaça fins al costat de La Serra i s'hi està uns deu minuts. Del costat on sóc, l'helicòpter sembla una nota en un pentagrama fet amb cables d'alta tensió. Poca broma amb les maniobres. Mes tard, i entre dues barraques intactes apareix un ramat... d'avets!!!...100 metres d'un aïllat d'avets de Douglas. Un espai irreal que a mida que vaig voltant-lo em murmura que a dins, al cor de la formació tancada amb un solitari roure al bell mig...potser hi ha una barraca intacte o un oasi invisible que va fent la seva pròpia vida. Un dia entraré dins aquest bosc per saber què amaga. Mentrestant segueixo la recerca de retorn al punt de partida. Pel camí trobo una amb cinc lloses planes. Aquesta mena de barraca és el més semblant a un sepulcre funerari, i els tres metres llargs de galeria en són un bon exemple. Dins hi havia una de cua llarga extremadament confiada... per acabar el trajecte trobo encara dues de pedres que em suggereixen la presència de dues del tot difuntes.
{audio autostart}mich.mp3{/audio}
De cara a Barraca (33) barraques amb barret
Alguna de les barraques de encara conserven el , la pedra que es situava al capdamunt de la capa de terra que cobria la volta de la . Aquesta pedra fins ara només s'havia trobat conservada en algunes barraques de la comarca del Bages. Pel que portem estudiat és l'únic lloc de Sant Llorenç Savall que n'hi ha o bé l'únic lloc on s'han conservat. De fet la majoria de barraques abandonades, algunes amb més de doscents anys d'antiguitat, el primer que perden ( si no és que cauen abans ) és la capa de terra que lentament es va filtrant per les juntes de les pedres. Com a curiositat, en un dels barrets d'una barraca de l'Ermengol vam trobar una antiga de 2 cèntims de 1870 lluint al sol per bronzejar-se encara més. A la moneda de 2 grams de coure hi havia inscrit 'quinientas piezas en kilog. - dos centimos - 1870'. Una moneda que ens serveix per datar la barraca com a mínim d'aquest període de govern provisional, 1868-1874, quan la reina Isabel II fou enderrocada pels generals Serrano i Prim. Vam entregar la moneda al seu propietari.
Els masos de l'Ermengol i de la La Serra, juntament amb Salallassera, els llocs de major concentració de barraques de tot el terme de Sant Llorenç Savall, fet que fa pensar que aquestes propietats van tenir molt interès a arrendar les seves terres als parcers, sovint a canvi d'una part de la collita (1/3 fins a 1/7) que, com és el cas de l'Ermengol, era dedicada a la vinya. I en aquest període els vinyataires es guanyaven sacs plens de 2 cèntims, mentres a França la fil·loxera començava a fer estralls.
{play}images/stories/mp3/giacchino.mp3{/play}
De Cara a Barraca (8): vestigi de planta quadrada
Ara que la Barraca de l'Aigua ha estat completament recuperada per la colla de Castellar, és hora d'endinsar-nos en territori castellarenc. Aquest cop es tracta d'una de planta quadrada, de la qual només en resta la base, que es troba aprop del mas de l'Illa. Del terraplè de l'antic bar de Les Arenes, remuntem per la pista la riera de Matalonga deixant enrere el camí que porta al mas, agafarem el proper trencall a l'esquerra, marcat com GR. És el camí que puja al carener de l'Illa. Quan serem dalt haurem de parar atenció en un antic corriol que surt (o sortia) a la dreta, per sota del principal. Aquest corriol planeja pel costat obac de la carena de l'Illa. Quan arribarem a la primera torrentada, trobarem les restes de la construcció sota nostra, sobre mateix del torrent. Aquí teniu el de situació. Era una antiga bassa? un forn? El cert és que encara hi trobareu restes de teula a les proximitats. Tot plegat no trigareu més de vint minuts a fer el trajecte. Potser el més fàcil per treure l'entrellat de tot plegat seria parlar amb els familiars de la masoveria o amb els propietaris del mas de l'Illa. S'accepten tota mena de suggeriments pel que fa aquests vestigis.
Acompanyats del Joan Lleixà, familiar dels antics masovers del proper mas de l'Illa, aquest ens ha confirmat l'existència d'un forn d'obra prop de la casa i del qual no en coneixia l'emplaçament. La visita del lloc ha servit per confirmar que es tracta d'un forn d'obra. Amb aquest ja es poden comptar fins a cinc forns d'aquesta mena dins el terme de Castellar segons que ens ha explicat el Joan Roura, membre de la secció de Pedra Seca del Centre Excursionista de Castellar. S'ha aprofitat la sortida per fer neteja del l i també de l'antic camí que enllaça amb el camí de pujada a la carena de l'Illa, de forma que ara és ben visible i es pot arribar en cinc minuts fins el forn d'obra de l'Illa i la gran plaça carbonera que hi ha al damunt. Aprofiteu-ho!
{play}images/stories/mp3/giacchino.mp3{/play}
Maquis i emboscats (8) Elio Ziglioli: tancant el cercle
L'estudiós de la guerrilla antifranquista, l'Argimiro de Sant Celoni, m'escriu per informar-me que la família del guerriller (a la foto, marxant a peu), ja s'ha posat en contacte amb el responsable de 'Desapareguts i Fosses Comunes de la Guerra Civil i el franquisme', del Departament d'Interior de la Generalitat, per valorar la possibilitat que les restes del guerriller enterrat al fossat lliure del cementiri de Castellar del Vallès, puguin ser exhumades i traslladades. Per a mi és una bona notícia que finalment es pugui tancar un cercle de més de seixanta anys que es va iniciar amb l'assassinat a sang freda del guerriller d'origen italià Elio Ziglioli (Lovere 1927 - Castellar del Vallès 1949) a mans de la guàrdia civil. Una distància temporal així no s'hauria pogut cloure mai si no hagués estat per aquesta revolució imparable que és Internet: amb la publicació en aquesta pàgina de l'entrevista amb la Dolors Argemí, testimoni directe dels fets que es van produir a Castellar, va fer possible que l'Argi, qui ja havia contactat amb els familiars del desaparegut i aquests, que desconeixien per complet la història dels fets i el destí de l'Elio, van estar la setmana passada al Cementiri de Castellar del Vallès i al Jutjat de Pau.
Celebro que la veritat s'hagi pogut conèixer i hagi pogut arribat als familiars directes de l', de forma que els fets no han quedat enterrats com pretenien els sicaris de Franco. No ha estat el primer cop que ens passa això al caudelguille: Internet enllaça interessos ben diversos: p.e. el relat sobre la mort del també guerriller anarquista Guillermo Ganuza va servir per a que els nous propietaris de Can Salvi contactéssin amb l'antiga masovera (i testimoni dels fets), per tal de passar junts un dia rememorant la història de la casa, l'entorn i els canvis que s'han produït al lloc.
Els meus agraïments a la Dolors Argemí i Boix i els seus fills, la col·laboració del Joan Roura, el Joan Avellaneda i la Manuela de Castellar, i també a l'Argi per aquesta magnífica gestió de tancament.
De totes formes cal saber que encara hi ha camí per recòrrer: l'Elio Ziglioli no va ser un cas aïllat en aquest peculiar estil que va caracteritzar el franquisme de postguerra.
ENLLAÇOS
{audio autostart}flickr.mp3{/audio}
