Déu també viatja en bus
Només per no haver de veure publicitat matussera, valdria la pena que existís alguna mena de déu. O caldria inventar-se’n un d’aquells ben apocalíptics amb més capacitat de convocatòria que els déus maldestres de la publicitat de disseny. Feia temps que ni els catòlics apostòlics i romans més recalcitrants perdien el temps publicitant-se als laterals dels busos, si és que ho havien arribat a fer mai: i ara venen aquests quatre pseudo-humanistes cridaners a fer-los una propaganda que mai ningú hauria imaginat. Aplaudiments. Gràcies a ells ara tornen els debats incandescents sobre la conveniència de defensar a ultrança la fe de cadascú. Magnífic, però han triat un mal moment: segur que no distreurà prou l’altra publicitat, la de la crisi, que té més tirada i amenaça el menjar a taula.
Jo defenso que qualsevol cregui en el que vulgui i aquests eixalabrats de la frase feta ens volen encolomar que ‘molt probablement’ n’hi ha que s‘equivoquen i no disfruten de la vida com ells, que s’ho passen pipa donant consells de pa sucat amb oli. Si bre, dos ve bué. La brevetat d’un titular sobre un debat que fa mil•lenis que dura, resulta d’una concisió tant insultant com aquella que gasten els partits polítics cada quatre anys penjats de la farola. Ens tracten d’imbècils i, si els seguim el corrent, acabarem balbucejant dos monosíl•labs: si/no. Imbecilitat digital. Sóc del parer que hem de respectar les persones AMB les seves creences, però seria molt convenient no haver de respectar cap creença. De forma que la no-creença també pugui ser objecte d’acudit, si cal. No vull dir que hagi de ser obligatori riure, però jo crec que s’ha de poder riure. En canvi tots aquests debats sobre el sexe dels àngels posen els pèls de punta, que és ben bé el propòsit de qualsevol déu. I posaré un exemple extrem: si algú creu que no es pot dibuixar Buda que no el dibuixi, no l’obliga ningú. Però si jo, que no tinc cap urgència per dibuixar un buda, em rota fer un dibuix el faig, i llestos. No és el creient budista a qui faltaria (ell continuaria sense dibuixar Buda, i jo el respectaria en la SEVA creença), com a molt faltaria a una creença que no és la meva i a la qual no em sento lligat per res. I estic segur que el budista, si en té cap urgència, en farà una caricatura de la meva poca traça com a dibuixant. I en tindrà tot el dret. Però si a ell l’amenaça déu directament, jo no vull que m’amenaci cap impostor disfressat de déu. Si hagués de patir l’escarni de qualsevol fanàtic, segurament seria mortal per a mi, però esglaiador per a ell: el seu déu no el perdonarà mai haver-lo suplantat en l’acte d’infondre por.
Així que, amics de la propaganda, aquí va el meu leit-motiv: déu encara existeix perquè ens continuem fent por. Amb tota seguretat déu deixarà d’existir quan siguis capaç de disfrutar de la vida sense amenaçar els altres i els deixis viure en pau.
Jo defenso que qualsevol cregui en el que vulgui i aquests eixalabrats de la frase feta ens volen encolomar que ‘molt probablement’ n’hi ha que s‘equivoquen i no disfruten de la vida com ells, que s’ho passen pipa donant consells de pa sucat amb oli. Si bre, dos ve bué. La brevetat d’un titular sobre un debat que fa mil•lenis que dura, resulta d’una concisió tant insultant com aquella que gasten els partits polítics cada quatre anys penjats de la farola. Ens tracten d’imbècils i, si els seguim el corrent, acabarem balbucejant dos monosíl•labs: si/no. Imbecilitat digital. Sóc del parer que hem de respectar les persones AMB les seves creences, però seria molt convenient no haver de respectar cap creença. De forma que la no-creença també pugui ser objecte d’acudit, si cal. No vull dir que hagi de ser obligatori riure, però jo crec que s’ha de poder riure. En canvi tots aquests debats sobre el sexe dels àngels posen els pèls de punta, que és ben bé el propòsit de qualsevol déu. I posaré un exemple extrem: si algú creu que no es pot dibuixar Buda que no el dibuixi, no l’obliga ningú. Però si jo, que no tinc cap urgència per dibuixar un buda, em rota fer un dibuix el faig, i llestos. No és el creient budista a qui faltaria (ell continuaria sense dibuixar Buda, i jo el respectaria en la SEVA creença), com a molt faltaria a una creença que no és la meva i a la qual no em sento lligat per res. I estic segur que el budista, si en té cap urgència, en farà una caricatura de la meva poca traça com a dibuixant. I en tindrà tot el dret. Però si a ell l’amenaça déu directament, jo no vull que m’amenaci cap impostor disfressat de déu. Si hagués de patir l’escarni de qualsevol fanàtic, segurament seria mortal per a mi, però esglaiador per a ell: el seu déu no el perdonarà mai haver-lo suplantat en l’acte d’infondre por.
Així que, amics de la propaganda, aquí va el meu leit-motiv: déu encara existeix perquè ens continuem fent por. Amb tota seguretat déu deixarà d’existir quan siguis capaç de disfrutar de la vida sense amenaçar els altres i els deixis viure en pau.
Escriure un comentari
