Maquis i emboscats a Sant Llorenç del Munt (2)
UN VAS D'AIGUA PER A L'ELIO ZIGLIOLI
Setembre de 1949, EL PAS DEL GRUP ‘LOS PRIMOS’ PER CASTELLAR I MATADEPERA
El dia 4 de Setembre de 1949 sortia de Tolosa de Llenguadoc un grup de 8 maquis conegut amb el nom de 'Los Primos'. Els seus components eren Saturnino Culebras, àlies ‘Primo’, (cap del grup) de 29 anys i el seu germà Gregorio, de 39 anys, oriünds tots dos de Salmerón (Guadalajara), José Conejos i García, barceloní de 38 anys, Manuel Aced Ortell, nascut a Toulouse i de 35 anys, i Vergés “El Senzill”, barceloní de 21 anys, , fill de Lovere (Lombardia, Itàlia), de 22 anys ( el que va en bicicleta és en Josep Sabaté, germà del Quico), i Llopart (el petit dels germans Sabaté), de 24 anys i el guia i Capdevila, fill de Peguera (El Berguedà) el més veterà de tots, tenia aleshores 41 anys. Cal fer notar que els tres últims no formaven part pròpiament del grup ‘Los Primos’.
Segons el testimoni del mateix Joan Busquets, el grup estava poc preparat per fer caminades molt llargues. A la base de cal Moreno a Berga, van sojornar-hi prop d'una setmana perquè el Ramon Capdevila tenia molts dubtes sobre la viabilitat d'aquella operació. Quan van reiniciar la marxa ja es van haver d'aturar a la carretera de Rocafort a Pont de Vilomara perquè n'hi havia que no podien més. El dia 24 de setembre, al capvespre, van decidir aturar un cotxe propietat d’un industrial manresà que, per comptes d’aturar-se al seu senyal, va decidir embestir-los en l’últim instant. Els maquis van disparar i van ferir a una jove acompanyant, Emilia Cuadrado. El vehicle havia quedat amb els pneumàtics rebentats i aturat al marge. Entre tots van posar de nou el cotxe a la carretera perquè seguissin el seu camí i puguessin atendre la noia el més aviat possible. Eren les deu de la nit i aquell fet havia de desvetllar la seva presència a les forces de l’ordre a la zona, i per aquest motiu, els guerrillers van caminar tota la nit. Van passar pel mas abandonat de on van deixar un dipòsit d’armes dins un bidó per poder caminar més lleugers. En dues etapes, les nits dels dies 24 i 25, el grup devia passar pel Coll de Boix, Coll d’Estenalles, Coll d’Eres, Carena del Pagès, Cova del Drac, Camí de la Soleia, Camí de la Senyora, Carena del Sabater fins el barranc de Santa Bàrbara, a tocar del Castell de Castellar.
A les 6,30 de la matinada del dia 26 i prop de la vinya coneguda com les maioles cinc dels components del maquis es creuaren amb una jove masovera a qui van respondre la salutació de ‘bon dia’. La Dolors Argemí, que aleshores tenia 36 anys, es va estranyar de trobar una gent tan bruta, un dilluns tan d’hora, però en veure la indumentària de treball que vestien -granotes de to blavós- va pensar que es tractava dels peons que aquells dies arranjaven la carretera, i va seguir tranquil.lament el seu camí cap a casa. Al barranc els guerrillers hi van amagar més material, i van estar-s’hi tot un dia descansant excepte en Joan Busquets i Saturnino Culebras, que la mateixa tarda van decidir fer cap a Terrassa, per tal d’agafar el tren en direcció a Barcelona, buscar allotjament per la resta del grup i contactar amb el grup de Josep Sabaté, que també havia entrat a Espanya per aquelles dates.
L'Elio, entre dos companys
Desgraciadament no coneixien el terreny. Van trobar-se tots dos a Matadepera, i van preguntar a una parella que s’estava a l’entrada de casa seva, on era l’estació de tren. La dona els anava a dir que allí no n’hi havia de tren, però el marit va interrompre-la i els va dir de seguir la carretera i que ja trobarien l’estació a tres o quatre quilòmetres. Els dos maquis no van tardar a adonar-se que els havien enganyat, i ben aviat un camió ple de guàrdies civils i sometenistes els venia a rebre carretera amunt. Hi va haver un tiroteig molt tímid i, aprofitant la foscor, els dos guerrillers van amagar-se al bosc, on van pernoctar al ras. L’endemà en Busquets va aprofitar per comprar calçat a Terrassa i després ell i en Culebras van poder agafar el tren en direcció a Barcelona.
Aquella mateixa matinada del dia 27, l’Elio Ziglioli baixava tot sol a Castellar del Vallès per tal de buscar provisions. Els seus companys van pensar que el seu accent estranger i la seva indumentària de color mantega el farien passar per turista. Va comprar força pa al Forn de la Baixada, i després va comprar llaunes i cansalada a Cal Truyols, on l’amo va sospitar i va donar avís a la guàrdia civil. Els sis membres restants van posar-se en marxa per esperar-lo en un punt convingut entre Castellar i Matadepera. El grup encara va estar-se un dia més dormint al ras i, tal com s’havia acordat, l’escamot es dividiria; canviant la idea inicial, l’Elio ara es quedaria amb el Ramon Vila i el Manuel Sabaté, amb qui, després de fer algun sabotatge en pals de conducció elèctrica, havien de tornar a França. La resta començà a desfilar cap a Sabadell.
Encoratjat per l’aparent èxit de la seva missió d’aprovisionament a Castellar, el dia 28 cap el tard, l’Elio baixava novament tot sol a Matadepera per proveir el grup de camí cap a França. Aquest cop però, l’italià tenia la sensació de ser vigilat, i motius no li faltaven: dies abans i, sense ell saber-ho, hi havia hagut el tiroteig amb dos companys seus, el Busquets i el Saturnino. Els seus moviments no passaren desaparcebuts per al sereno de Matadepera, el ‘Tanta’, que estava advertit de mantenir els ulls ben oberts, i que el va veure entrar i sortir del poble almenys 4 cops, amb l’aparença de prendre moltes precaucions. El ‘Tanta’ no va trigar a donar avís a les forces de l’ordre que ja estaven prestes. El van detenir mentre comprava queviures. Duia documentació falsa a nom de Fernando García Bernón, anava desarmat i els guàrdies li confiscaren 335 ptes, 285 francs, un mapa, una brúixola, un carnet de la CNS i altres documents, cinc pans, un quilo de butifarra i un kilo de cansalada. Va ser, segons l’informe policial, “estrechado a preguntas”, però la realitat és que el van atonyinar de valent i el van torturar de forma salvatge. L'endemà dia 29 de setembre el van dur amb el camió del Rius, ‘el camió de Matadepera’, camí de Castellar. L’informe policial diu que van anar a trobar un dipòsit amagat d’armes i que “el bandolero se agachaba y de entre una mata que tenía junto a sus pies sacaba una granada” que no va poder llençar perquè anava emmanillat i perquè els guàrdies civils el mataren a l'instant. La realitat va ser ben diferent.
UN VAS D'AIGUA PER A L'ELIO ZIGLIOLI
La guàrdia civil es va assabentar que la Dolors Argemí i Boix, coneguda a Castellar com la Lola del Castell, s’havia creuat amb un grup de persones sospitoses. Per aquest sol fet, a les 10,30 de l'endemà de la seva captura - el 29 de setembre- la benemèrita es va presentar amb l’Elio Ziglioli, fet una despulla vivent, al . Van pensar que seria un bon cop d’efecte que possiblement delataria els masovers i d’aquesta forma enxamparien dos ocells d’un sol tret: el guerriller i la base que els donava suport. Amb aquesta idea es van plantar tres guàrdies civils de la caserna de Terrassa, anant a peu i acompanyats del reu emmanillat amb les mans al darrere. Venien de la part dels horts, del torrent de Sta Bàrbara. La realitat és que, malgrat l’ensurt de veure un home en aquelles condicions: orinat tot ell, amb els peus clarament torturats i les sabates rebentades i sense cordons, amb el cos apallissat; la masovera no el va reconèixer en absolut perquè, de fet, tampoc no podia reconèixer ningú.
L’Elio implorava un vas d’aigua amb un accent que semblava francès, i el cap dels guàrdies civils va dir a la Lola
-.¡Déle agua a éste, déle! - bramant.
El guàrdia civil que subjectava el guerriller perquè no es desplomés, va canviar-li les manilles i les hi va posar al davant. Però les mans de l’Elio tremolaven tant, que era incapaç de subjectar res, i la Dolors el va ajudar a beure’s dos gots d’aigua.
Mentre el cap de la guàrdia civil continuava mofant-se i remugant coses com
-. “con 25 quilos de pan, comer ya habréis comido por eso ¿eh?” - la Lola va poder sentir com l’Elio li murmurava feblement “moltes gràcies senyora, ja li ho pagaran”. La mirada del guerriller presagiava la tragèdia. Els guàrdies, decebuts, el van tornar a emmanillar al darrere, i se’l van dur a peu, tal com havien vingut. Incapaç de caminar, l'Elio anava completament subjectat pels policies.
A la masovera li va semblar que rere d’aquella desferra humana s’hi podia entreveure un xicot alt i ben plantat, una persona molt educada i sensible. Allò va resultar extremadament colpidor i desagradable per a la Dolors, però encara ho va ser més que en aquell precís instant l'Isidre Carné, conegut popularment com ‘el Garrell’ - parcer de la finca -, va advertir la masovera de l'encàrrec que havia rebut de dur un carro de trabuc al lloc i va afegir “aquest el mataran ara mateix”. I efectivament, no havia passat un quart d’hora que havien marxat els guàrdies amb el seu reu emmanillat cap a la carretera de Terrassa, que ja van sentir el tret assassí. Devien ser les onze quan un caçador de Castellar, amb el permís dels guàrdies civils, va disparar l'Elio a boca de canó. No era el primer cop que ho feia, pocs mesos abans havia rebut una ordre idèntica per liquidar un altre maqui. El cos de l'Elio va quedar estès al camí que del Bosc del Castell porta a can Riera, poc abans d'arribar al lloc conegut com el pontet.
Quan van haver pujat el cadàver al carro, la guàrdia civil ja no hi era. El seu trofeu de guerra va morir en terrenys de la finca del Castell, i va travessar el riu Ripoll sense vida, dins un carro per a traginar sorra i fems. Poc després del tret mortal, un dels guàrdies civils es va presentar a can Sallent, visiblement afectat, demanant un Conyac.Pocs dies més tard el van enterrar en algun forat lliure del cementiri de Castellar, al costat dels protestants, dels suïcides, dels nadons prematurs morts i dels que no havien estat batejats. Al costat de tots aquells que no havien fet mèrits per anar al cel diví. Dies més tard, al full del registre civil de defuncions i amb data del 4 d'octubre, el funcionari de torn va enganxar la foto habitual del maquis mort i va apuntar “falleció en despoblado carretera de Tarrasa” amb noms i cognoms “desconocidos” y “aparentando tener unos 25 años de edad”. Així ho va declarar el cabo 1er de la guàrdia civil de la caserna de Castellar, en Gregorio Vázquez Bernabeu. La mort d’en Ziglioli havia estat un assassinat premeditat i en el més pur estil franquista, aleshores conegut eufemísticament amb el nom de “Ley de fugas”.
ELIO ZIGLIOLI
Fill de Tobia Ziglioli i Bartolomea Volpi, va néixer a Lovere, poblet llombard prop de Bergamo, el 15 de març del 1927. Amb la crisi econòmica mundial el pare de l'Elio va anar a trobar feina a França, deixant la cura del seu fill a càrrec de la mare i més tard, dels avis paterns. El 1930 el pare féu un intent de traslladar la família a Argenteuil (França) on pràcticament s'havia creat un reducte de treballadors loveresos antifeixistes, però la Bartolomea havia refet la seva vida i no desitjava acompanyar-los. El 1938, amb onze anys, l'Elio va fer cap a Argenteuil per primer cop, però amb l'esclat de la segona guerra mundial, tornà a Lovere i des d'aleshores sovintejaren els viatges entre els dos països. Els familiars recorden que assistia a les escoles de Lovere, al club Esportiu Italsider (avui dit Lucchini) - diuen que era un bon nadador - i que començà a treballar a l'empresa metal·lúrgica ILVA, on també hi treballava el seu oncle Severo Ziglioli.
Durant una estada a Paris va conèixer els llibertaris espanyols exiliats que, vist el seu desig d’unir-se a la lluita clandestina a Espanya, el van recomanar a la organització del moviment anarquista amb seu a Tolosa de Llenguadoc. Pedro Mateu Cusidó, secretari de coordinació i responsable de l’activitat antifranquista a Espanya, li va dir que ja el cridarien quan fés falta, i va sol·licitar als companys de la federació local de Carmaux (Tarn), que li busquessin feina per mantenir-lo ocupat. El 20 de setembre va entrar a treballar en una mina de la companyia “Houllières d’Aquitaine” i ben aviat li van encarregar l’ús d’una ‘rascadora’, una màquina que arrenca el carbó a les galeries que es van obrint. L’Elio era intel·ligent i entusiasta, parlava perfectament l’italià, el castellà, el francès i l’esperanto i, pel què sembla, també parlava català, encara que amb accent francès. Ben decidit a marxar a Espanya, a finals de maig del 1949 va anar a Tolosa de Llenguadoc, i va conèixer el Josep Sabaté (és qui va en bicicleta, a la foto), amb qui va establir una gran amistat i tant fou així, que el germà gran dels Sabaté decidí batejar el seu fill amb el nom d'Helios.
El 4 de juny de 1949 la gendarmeria francesa detingué a la base guerrillera de Mas Tartàs l'Elio, el Ramon Vila 'Caracremada', el masover Emilio Antó, i Manolet Sabaté per un arsenal d'armes que fou trobat a la casa de la Cerdanya francesa. Van ser condemnats a passar dos mesos a presó. En sortir-ne l'italià va estar-se encara alguna setmana a Carmaux fins que la organització va cridar-lo per entrar a Espanya acompanyant al grup de ‘Los Primos’. La seva entrada clandestina a Espanya va constituir l’imperdonable delicte pel qual no va merèixer ni ser jutjat.
No ha d’estranyar que l'aparell repressor de Franco l’assassinés de la forma que ho va fer. Tan sols cal recordar la guerra civil, quan Franco va manar afusellar sense excepció tots els brigadistes internacionals que caiguessin presoners. Franco no admetia que els estrangers es fiquessin en la seva guerra personal (a excepció feta dels moros colonitzats, camises negres italians i una colla de nazis), i aquesta no podia ser una excepció al seu tarannà de vencedor indiscutible. Han calgut 60 anys per desmentir l’única versió oficial dels fets coneguda fins els nostres dies i esdevinguda gairebé vox populi. El tinent coronel de la guàrdia civil Francisco Aguado Sánchez va publicar el 1975 un llibre farcit d’errades anomenat “El maquis en España”. Un llibre gruixut i tendenciós on els fets explicats es resumien d’aquesta forma tan eloqüent: “En diciembre “Caraquemada” (Ramon Vila) en unión de un anarquista italiano llamado Helios y Manuel Sabater, el menor de los hermanos, sumado a las partidas desde 1946, a la escasa edad de 19 años, cruzan la frontera, pero la guardia civil les espera. Helios muere en la refriega. “Caraquemada” y Manuel Sabater consiguen escapar.” **
Quan la vida d’una persona no val ni un ral, no n’hi ha prou amb assassinar-la; basta que el botxí tingui prou sang freda per justificar-se, i d'aquesta forma, enterrar la víctima el més profund possible, lluny de l’abast de la memòria.
** No cal dir que la data del 1946 és completament inventada. Tant Manuel Sabaté com Ziglioli es van incorporar a la guerrilla el 1948. La periodista Pilar Eyre també contribuïa l’any 2001 a la difusió de l’èpica d’un combat inexistent, en el seu llibre “Quico Sabaté, el último guerrillero”. Hom hi llegeix “La guardia civil les da caza. - ¡Alto a la guardia civil! – Manolo duda, le tiembla la pistola en la mano y está a punto de entregarse, cuando ve que Ramón y Helios disparan con las Thompson. Les contesta una descarga cerrada que alcanza al italiano, que muere bramando de dolor con el cuerpo destrozado”.
EL MAS DEL CASTELL, SOTA SOSPITA
Després de comentar els fets a la sobretaula de dinar, poc s’esperaven la gent del Castell que la mateixa tarda es presentaria la guàrdia civil per fer valer la seves raons. Quan els homes de la casa ja havien marxat, es van presentar dos cotxes de la guàrdia civil. Dos agents es van quedar vigilant els cotxes. Dos més es van apostar a les immediacions de la casa, i els dos restants van fer sortir la masovera, la Dolors. Van manar treure una taula a l’era i també una cadira. Un dels civils va dipositar una màquina d’escriure damunt la improvisada taula d’interrogatori. L’altre, proveït d’autoritat i fanfarroneria va començar el seu interrogatori, entre burlesc i intimidatori:
-Ahora vamos por usted. Porque usted tiene miedo, pero no tenga miedo porque a ese ya lo hemos pringado. Vamos, explique cómo es que han dormido en su casa...
-(?) - La Dolors ho va negar rotundament i els va convidar a entrar a casa i veure amb els seus propis ulls on podien encabir tanta gent.
-Pero usted ha hablado con ellos- va tallar el guàrdia.
-Nos saludamos- va replicar indignada la Dolors.
-¿Y qué dijo?¿En qué lengua?-el guàrdia civil volia fer sortir la masovera de les seves caselles
-Bon dia!- va contestar secament la Dolors , aferrant-se a la veritat com a única forma de no patir un daltabaix. Aquella resposta tan franca va ser com una provocació pel guàrdia, que va començar a escopir preguntes incoherents a l’estil de -¿Y qué hacía ese hombre con 25 quilos de pan? ¡Tiene que conocerlos! - tot plegat per forçar una confessió que fes pujar-li el nombre de galons i alguna recompensa extra.
Davant la impassibilitat de la Dolors, el guàrdia civil va acabar per resignar-se, però mentre l’ajudant recollia els seus estris, encara va espetar-li:
-¡No quedará ninguno de esos hombres! ¡Nos seguiremos viendo!
Van desfer l'imponent desplegament policial i van marxar per on havien vingut. L'operació d'escarment i por havia fet efecte.
La Dolors- la Lola del Castell- encara va quedar-se una estona a l’era de la casa, al costat de la taula i la cadira, sota un sol pacífic que escalfava la pell i feia tornar la quietud del camp.
Això no obstant, a la Dolors aquell dia li va semblar que havia passat un huracà.
BIBLIOGRAFIA I FONTS DOCUMENTALS
AGUADO SANCHEZ, FRANCISCO. La lucha contra el maquis español. Ed. San Martín. Madrid.1975.
BUSQUETS VERGES, JUAN. Veinte años de prisión. Los anarquistas en las cárceles de Franco. Fundación Anselmo Lorenzo. Madrid. 1998. Del 2008 existeix una versió ampliada i en català "El Senzill, guerrilla i presó d'un maqui" Editat pel Centre d'Estudis Josep Ester Borràs. Berga. AQUÍ podeu trobar-ne la versió electrònica gratuïta.
SABATÉ, GUERRILLA URBANA EN ESPAÑA (1945-1960). TÉLLEZ i SOLÁ, Antonio. Editorial VIRUS. segona edició 1992. (1ª edició del 1974)
EYRE, PILAR. Quico Sabaté, el último guerrillero. Ed. Península. 2001.
CLARA, JOSEP. RAMON VILA, CARACREMADA EL DARRER MAQUI CATALÀ. Rafael Dalmau, Editor. BCN març de 2002.
CLARA, JOSEP. Manolet Sabaté, aprenent de maqui. Episodis de la Història no.359. Dalmau Editor. Setembre 2014.
2002. Converses amb la i Boix (1913 - Nov.2014) i familiars, el maquis Joan Busquets i d'altres castellarencs amb qui estem en deute per acostar-nos una mica més a la veritat.
Val a dir que l'any 2003 el jutjat no. 7 de Sabadell no va creure oportú facilitar informació arxivada del decés d'un 'desconocido' encara que fos amb la finalitat de deslliurar-lo d'aquest anonimat. I així m'ho van fer saber per escrit. Visca la recuperació de la memòria històrica!
2019. Aportacions testimonials de familiars de l'Elio, especialment de Federica Ziglioli i Enrica Volpi.
Vídeo resum sobre tres dels maquis catalans més coneguts, a youtube
2010. INTERNET HA ESTAT LA CLAU
Gràcies el treball d'investigació sobre la guerrilla antifranquista que està duent l'Argimiro Ferrero de Sant Celoni i la seva descoberta de la publicació d'aquest article (2008), i havent pogut contactar amb la família de l'Elio Ziglioli a Itàlia, va poder explicar-los el destí final del guerriller. Fins fa poques setmanes, allí la germana de l'Elio encara esperava que qualsevol dia es presentés per sorpresa a casa, des que l'Elio va marxar el 1947 del poblet de Lovere. Espero que amb aquesta connexió que ha establert l'Argi, finalment es pugui deslliurar d'una vegada per sempre l'anonimat del guerriller assassinat a sang freda a Castellar del Vallès. I aprofito l'avinentesa per saludar als familiars i amics de l'Elio amb el desig que ben aviat el puguin homenatjar i acomiadar com es mereix.
ENLLAÇOS
Elio Ziglioli, tancant el cercle
Maquis i emboscats (13) Un cas sense resoldre 1.2
Maquis i emboscats (18). La mort del maquis Elio Ziglioli va ser un assassinat premeditat
Un vas d'aigua per a l'Elio, el documental (2018, ressenya)
Un vas d'aigua per a l'Elio. Teaser, vídeo documental dirigit per Pere Joan Ventura
Un vas d'aigua per a l'Elio. Teaser, vídeo documental dirigit per Pere Joan Ventura (subtítols en italià)
Mapa de Fosses i Repressió, de la Generalitat de Catalunya
NOTÍCIES EN PREMSA i TV DIGITAL
http://www.lactual.cat/cat/notices/2018/03/elio-un-maqui-assassinat-a-la-vila-28257.php
http://www.lactual.cat/cat/notices/2018/03/la-familia-d-elio-ziglioli-visita-la-fosa-28293.php
http://www.lactual.cat/cat/notices/2018/03/la-historia-de-l-elio-emociona-el-bram-28302.php
Els dos maquis de Castellar del Vallès no seran oblidats. Diari ARA
Intenten identificar un maqui enterrat a Castellar del Vallès. TV3
No és fàcil explicar perquè sento la necessitat de passejar per la muntanya. No crec que sigui una qüestió únicament de salut, tot i que quan fa dies que no puc fer sortides, acabo neguitejant. Dec tenir incrustats uns quants gens paleolítics que m’alerten del perill del sedentarisme. La veritat és que molts cops m’he trobat caminant i m’ha envait una profunda sensació d’estar en el lloc que he d’estar. Una mena d’encaix perfecte amb l’entorn, un entorn sovint desprovist de l’acció humana recent. Un lloc que m’és familiar però que al mateix temps segueix les seves pròpies regles de joc i es manté autònom respecte els meus pensaments. Penso que no dec pas ser l´únic que té aquesta necessitat d’estar en llocs que mantenen o estan en vies de recuperar la seva fesomia original. Fa cosa d’un parell d’anys vaig veure un documental sobre un d’aquests grans magnats àrabs, un de ben atrafegat amb assumptes capitals. Doncs bé, l’home havia d’anar un dia per setmana al desert i sentir-se completament sol. No recordo si resava o què hi feia, però sé que el seu sèquit es mantenia a una bona distància per no trencar-li les oracions, aquesta necessitat d’estar sol amb el paisatge desèrtic. Segur que, com jo de vegades, devia pensar “si un dia em desvetllés i em trobés que havia de viure aquí, nu com un animal, ara no sabria per on començar”. Es reconeix una pèrdua de coneixements bàsics, gairebé oblidats. Aquesta és la força d’un entorn que, de tan allunyats com estem, reclama la nostra atenció bo i posant-nos en crisi, ni que sigui fugaçment. És un mecanisme primitiu: per uns instants deixem enrere tots els patrecols de la vida moderna i diem: i ara com t’ho faries per tirar endavant? No és pas, almenys en el meu cas, un tic romàntic per negar la bondat dels avenços de la humanitat, una crida cavernícola als millors temps reculats. No, no. És més aviat un simulacre d’estat de crisi. I quan millors efectes terapéutics té, és quan en treiem lliçons, quan aquesta ‘natura’ encara és capaç d’inspirar-nos idees. És com un tren de rentatge per descontaminar segons quines idees. El millor raspall per rentar el cervell són les branques, les punxes, els arbres, tot de coses que miren d’anar fent la seva, completament al marge de les nostres idees. Com menys alterat, més bé fa el rentat. Tal volta sigui l’essència de l’excursionisme. Respirar aire pur, que diuen.
