Benvinguts al Diari D'abord,
Aqui trobareu una miscel·lània de reflexions, d'històries, de contes, d'estudis sobre el maquis, de notícies breus sobre el Parc etc. Si voleu anar a un grup concret seleccioneu un dels TAGS al mòdul de la dreta que duu el mateix nom.
Diari d'abord és un mapa que es va fent dia a dia i mira d'assenyalar la meva posició.
Avís per a navegants: la brúixola no sempre assenyala el nord.
JGM
Els efectes de la ventada: estrall de pins
Especialment cruenta ha estat la caiguda de pins al sector de la i tot el perímetre de l’incendi de 2003, arbres que havíen quedat especialment desprotegits de la cobertura dels seus propis congèneres cremats. Tanmateix en sectors de pineda de transició, també s’ha notat els efectes de la ventada. Criden l’atenció aquells pins que, ja mig corcats, s’han partit pel mig, però fan més impacte la caiguda de grans pins sans, amb la capçada ben verda, tombats enmig de la boscúria i amb la seva de terra i rocs arrencada. Farà falta continuar la tasca iniciada amb convenis com els de la Diputació-La Caixa per a la progressiva retirada del pi blanc, espècie introduïda, especialment a l’entorn de pistes prioritàries i sobretot al costat de carreteres.
{audio autostart}cavalieri.mp3{/audio}
La revolta silent (3)
CORRESPONSAL DE GUERRA
Acabava de veure una àliga sobrevolant el cim del Pujol del Mas Pinetó. Em sentia alleugerit, em pensava que gairebé ja no en quedaven per mirar-s'ho de tan amunt. 
Avall, mirant el pont que salva el Ripoll, el brunzien com mosques caganeres, concentrades a mirar-se els llums vermells dels respectius culs. Quan més pujava cap el turó, més enlluernadors eren els reflexos que projectaven els pollancres del riu, ajupits sobre quatre maleïts d'aigua.
Aigua! Aigua!-sentia com cridava el Ripoll, emprenyat fins a les vores. Mentrestant una munió de callades alzines anava fent la seva cap amunt.
-On aneu? -vaig preguntar.
-anem a guerrejar, com cada dia. Encara hi han molts pins que volen llenya!
Tota aquella raconada era poblada d'alzines en peu de guerra, i només quedaven quatre pins que duien presoners cap el riu. Tot d'una la muntanya s’havia convertit en el plany soterrat d'una batalla d'arrels i branques. Al cim del Pujol vaig voler conèixer la versió dels pins, i un apartat que hi ha ben bé a la coroneta semblava disposat a fer alguna declaració, però tan bon punt va veure una papallona va fótrer el camp corrents i xisclant
- que venen, que venen! - Encara el veig sacsejant aquelles dues ridícules branques i arrossegant entre les cames. Em va deixar amb un pam de nas. Palplantat.
Vaig pensar que tampoc n'hi havia per tant. I encara que sols fos per una papallona del mes de gener, vaig decidir que el bosc havia enfollit i que era hora de tornar cap a casa.
Prop del mas de l'Illa vaig haver de passar un control. La veterana del mas de l'Illa es va mirar els meus papers i, mentre m'inspeccionava amb el seu ull autoritari de tronc amb rang destacat, em va explicar que feia molts anys que durava la brega. Que si res no es torçava, aviat guanyarien la guerra i després- va dir-me - ja veurem que voldran fer els roures.
es va quedar pensant sobre aquesta última qüestió i, com que vaig veure que en tenia per una bona estona, li vaig preguntar si podia fer alguna cosa i em va contestar enèrgicament que no, que ja havíem emmerdat prou la troca! - déu n'hi do el vent que va moure amb les branques!. Em va desfer la clenxa i el meu bon posat d'excursionista. Jo crec que se'n va adonar, perquè amb una veu més aflautada i ajupint-se a cau d'orella em va dir que em limités a descriure els fets, sense tocar res. I tot d'una va començar a repartir ordres, com si jo ja no existís.
LES COVES I RUÏNES DE LA REBOLLEDA: UNA APROXIMACIÓ A LA LLEI DEL PATRIMONI CULTURAL
Aquestes ruïnes i coves es mencionaven en un interessant article signat per l’Eduard Torras, Miquel i Ferran García, aparegut a l’Arxiu del CET no. 56-57 (1988) amb el títol Les sorpreses de Sant Llorenç del Munt en què es parlava de com havia anat la tasca de confecció del mapa del CET, i més específicament al sector de ponent del parc. Els signants es van trobar entre d’altres sorpreses amb els Pins Cargolats i unes ruïnes molt curioses que eren a prop d’unes coves on hi van trobar unes “restes de ceràmica” que “la gent experta en arqueologia ens van dir que eren molt interessants. En varen prendre nota i ens van pregar que no gratéssim res, prec que ara fem extensiu a tots vosaltres.”
La troballa d’aquestes coves per la nostra part no va ser però, fruit de la indicació errònia dels autors mencionats, sinó d’una recerca sistemàtica a la zona que ha donat com a resultat el descobriment de més d’una desena de noves cavitats. És molt versemblant que les indicacions errònies que es van escriure sobre la situació de les ruïnes fossin intencionades, per tal de preservar la integritat arqueològica del lloc.
Un cop vam haver trobat les construccions i de retruc les coves, vaig contactar amb els autors. Sembla que, concretament, havien trobat en una de les coves un fons de plat d’aspecte força antic. I sembla ser que l’haurien entregat a una arqueòloga d’identitat desconeguda i resident a Sabadell. Els autors asseguren a més, que l’arqueòloga en qüestió no es va interessar per conèixer el lloc concret ni ells han acompanyat mai a ningú a l’indret.
Finalment, sembla ser que l’arqueòloga desconeguda i el plat s’han fet fonedissos, i a hores d’ara ningú sap on es troba. Ni tan sols es coneix a quin període històric pertany aquesta peça. A la fi doncs, tot plegat és molt obscur.
I és obscur perquè si bé resulta fefaent que els autors de l’article desconeixien la Ley del Patrimonio Cultural * pel que fa a descobriments casuals de restes arqueològiques, no és ni de bon tros creïble que ho ignorés un arqueòleg qualificat.
És per això que al final de la present ressenya, adjuntem un extracte de l’article 51 de la Llei del Patrimoni Cultural, per tal de contribuïr al seu coneixement entre un dels col.lectius més exposats a aquest tipus de situacions, com és el món excursionista. Tan sols avançaré que el conegut article 351 del código civil que ve a dir que “si hom es troba alguna cosa que no té propietari legítim, passa a ser del descobridor i del propietari del lloc” no té validesa pel què fa a restes arqueològiques.
*Aleshores la Generalitat no hi tenia competències.
L’aspecte general de la zona i en concret de les ruïnes, amb tancaments molt petits i amb nombroses restes de teula en superfície, ens fan pensar en un altre refugi dels temps dels carlins, molt similar a l’Hospital de Sang. Reforça aquesta idea el fet d’estar a la capçalera d’una canal i pel fet que pel costat oest, el conjunt queda resguardat per un promontori de roques que ens aboquen al precipici i alhora serveixen de punt de guaita.
El cas és que també es podria tractar de les ruïnes de l’antic Mas de la Rebolleda citat en un document de l’arxiu del Puig de la Balma, del 19 de Desembre de l’any 1441 on hi trobem “ (..) També altre peça de terra anomenada la vinya de Matabous i que termeneja a sol ixent amb La Rebolleda; a tramuntana amb honors del Reixac i la Vila. Altra peça de terra situada sobre la Font del Boix, que termeneja a sol ixent amb la Rocapèrdiga, discorrent pel torrent avall, i amb el torrent Major de la Font del Boix, i puja fins a la serra de l’Espluga Xivarra, i amb honors de la Rebolleda. (...) ” . És presumible que el torrent Major de la Font del Boix sigui el torrent avui conegut per torrent del Roure Llarg, i que la Rocapèrdiga sigui la Rocaprenys o turó dels Ducs. Tot i amb això, Ballbè situa La Rebolleda al costat de la cova de l’Era dels Enrics, a diferència del mapa del CET.
Cal dir però, que aquest document citat per en Ballbè, no fa referència explícita a cap habitatge, i per tant La Rebolleda podria tractar-se d’un tancat per a bestiar, un lloc de carboneig o senzillament, i com el seu nom indica, d’un bosc de roures reboll (Quercus Pyrenaica)**, és a dir, d’una espècie de roure típicament atlàntica que té com a especial característica la seva elevada capacitat per emetre brots. Una espècie apreciada pels carboners.
El més destacable de les ruïnes són els petits tancaments (fins gairebé 10) i sobretot el no.3 on hi trobem nombroses restes de teula escampades al seu interior. Algunes teules ocupen encara el seu , a escassos 40 cm del terra, el què fa pensar que, a causa de trobar-se en ple pendent, les ruïnes han estat parcialment enterrades per avingudes torrencials de material baixant per la canal, aconseguint desdibuixar en alguns punts el traçat del conjunt de murs. Alguns paraments arriben a fer 80 cm de gruix i fins a 1,70 metres d’alçada.
SITUACIÓ: a la capçalera i al costat hidrogràfic esquerre del torrent de La Rebolleda, en un lloc on hi ha un petit coll.
**La espècie Quercus pyrenaica Willd. és un roure marcescent (que es marceix) de distribució carpeto-atlàntica i de caràcter silicícola.
Destaca el seu sistema radical, que consta de dos tipus d'arrel: una arrel principal ben desenvolupada i un estrat d'arrels superficials amb una elevada capacitat per emetre brots, el qual és més important en els boscos de talladís (Allué, 1995). La forma de massa més habitual és de bosc de tall o menut i de bosc mixte acompanyant diferents espècies. Els aprofitaments tradicionals són per llenya i carbó, en torns curts, entre 8 i 15 anys.
Llei 9/1993 de 30 de Setembre, del Patrimoni Cultural Català.
Article 51 Descobriment de Restes Arqueològiques (extracte)
-1 Els descobriments de restes amb valor arqueològic fets per atzar i els de caràcter singular produïts com a conseqüencia d’una intervenció arqueològica s’han de comunicar en el termini de 48 hores al Departament de Cultura o a l’ajuntament corresponent, i en cap cas se’n pot donar coneixement públic abans d’haver informat a les dites administracions. (…)
-2 L’ajuntament que sigui informat del descobriment de restes arqueològiques ho ha de notificar al Departament de Cultura en el termini d’una setmana. Igualment, el Departament de Cultura ha de notificar a l’ajuntament corresponent els descobriments que li siguin comunicats, i també n’ha d’informar el propietari del lloc on s’hagi efectuat la troballa.
-3 El descobridor de restes arqueològiques ha de fer lliurament del bé, en el termini de 48 hores, a l’ajuntament corresponent, a un museu públic de Catalunya o al Departament de Cultura, llevat que calgui efectuar remoció de terres per a fer l’extracció del bé, ateses les seves característiques, (…)
En tots els casos, mentre el descobridor no efectua el lliurament, se li apliquen les normes del dipòsit legal.
-4 Els drets de caràcter econòmic que puguin correspondre al descobridor de restes arqueològiques i al propietari del lloc on s’ha fet la troballa es regeixen per la normativa estatal. Aquests drets són satisfets per l’Administració de la Generalitat, llevat que aquesta estableixi acords amb altres administracions públiques.
CAPÍTOL II RÈGIM SANCIONADOR
Article 71
Classificació de les infraccions
(…)
-3 Constitueixen infraccions greus:
(…)
f) L’incompliment de les obligacions de comunicació del descobriment de restes arqueològiques i de lliurament dels béns trobats.
(…)
-5 Són infraccions lleus, greus o molt greus, en funció del dany potencial o efectiu al patrimoni cultural:
a) La realització d’intervencions arqueològiques sense l’autorització del Departament de Cultura.
(…)
El Departament d’Arqueologia es troba a la Conselleria de Cultura de la Generalitat, al carrer Portaferrissa no.6 de Barcelona. El seu telèfon és el 93-3162740. L’horari d’atenció al públic és de 9-14h i de 16h-17,50
Queden clares doncs, quines han de ser les accions que cal emprendre en cas d’una troballa arqueològica fortuïta. Una altra opció (la més recomanable) sempre pot ser no tocar ni prendre res, i decidir pel nostre compte si cal donar avís de la troballa. En tot cas, mai cometeu l’error de publicar l’indret o portar-hi un arqueòleg o aficionat desconegut, perquè llavors ja estaríem infringint la llei o el que és més important, el seu esperit que, en aquest cas, és el de preservar un bé cultural d’interès general.
No obstant i després de tot el què s’ha explicat, permeteu-me que us digui que el civisme i bona fe que hom pugui demostrar no sempre tindrà la esperada correspondència amb les administracions públiques: no és probable que hi facin cap treball, ni garanteixin la integritat del lloc, i molt menys que us satisfacin cap dret econòmic. Com a molt, algú us dirà (com em vaig sentir a dir jo) que us faran un monument, tot donant-vos alguns copets a l’esquena amb sornegueria.
Al parc de Sant Llorenç del Munt, com en tants altres llocs, per comptes de medalles i monuments fan falta més estudis científics de qualitat. Però això ja és tota una altra història.
GUILLEMOT MARCET, Jordi. ARXIU CET no. 56-57 (1988)
BALLBÈ i BOADA, Miquel. Aportació Històrica de Mura. Mura. 1997.
Converses amb Eduard Torras, Ferran i Miquel Garcia. Vull agraïr molt especialment la col.laboració del Miquel Garcia, incansable trescador d’aquests verals.
-
"HAY UN PEQUEÑO PROBLEMA …en la distribución de la riqueza" - és el títol d’un e-mail que circula aquests dies per Internet. L’article diu que si dividíssim els 700.000 milions de dòlars que costarà el rescat dels bancs als EUA, entre els 6.700 milions d’habitants del planeta, sortiria a uns 104 milions de dòlars per cap. Són els càlculs que un televident va enviar a la CNN durant un debat sobre la qüestió dels bancs. L’e-mail continua i diu que si féssim el mateix amb els 30.000 milions d’euros que l’estat espanyol pensa injectar a la banca, a repartir entre els 46 milions d’habitants de la península, sortirien uns 652 milions d’euros per persona….108.161 milions de les antigues pessetes, per cap. Amb això no n’hi hauria prou per entendre que es tracta de tan sols un “pequeño problema”, perque si es suméssin els milions de capital en circulació al món, segur que tocaria a bastant més per persona…..104 milions serien la xavalla per comprar pipes. A banda dels càlculs equivocats ( el resultat de la primera divisió són 104 dòlars per persona, i 652 euros la segona divisió), resulta intrigant pensar què faria cadascú si en una hipotètica revolució capitalista ens adjudiquéssin, acabats de néixer, aquelles xifres astronòmiques a cadascú, per decret. Qui retiraria la brossa? Qui s’esllomaria per recollir les patates? Qui es tancaria en un laboratori per perdre els ulls en un microscopi? Qui fabricaria el microscopi? Qui fregaria la casa? qui faria de cangur? Qui faria la web del caudelguille? Qui faria, en definitiva, res a canvi de tants diners? Ja es veu que sense robots a la vista, això seria una hecatombe. Ens moriríem de fam i de ganes de menjar. Fa feredat només de pensar-hi. Per fina força ha de ser massa aviat perque aquest paradís fiscal es faci present a la terra. Millor que injectin tots aquests diners als bancs, que ja estan curats dels mals de l’abundància, l’excés i la cobdícia. Jo, ara com ara, no tinc tantes mancances com per voler sumar 108.161 milions de pessetes al meu compte bancari. Però està clar que n’hi ha per llogar-hi cadires i, segons com, per a molt més.
GESTIÓ DEL PATRIMONI o ABANDÓ?
Ben aviat publicaré sengles articles sobre la cova Regal-Marcet i la cova del Frontal. La primera fou una cavitat que proveí nombrós material arqueològic trobat en superfície (material que en gran part es troba en dipòsit al Departament d’Arqueologia de la UAB, la resta es va deixar a la cova) i més tard, es descobrí que també era lloc d’hivernada per a una colònia d'una espècie de ratpenat força singular, Myotis myotis, de la qual només s’havia fet una observació al parc l’any 1980.
La cova del Frontal, a més de ser una cavitat amb una col·lecció important de formacions que, per desgràcia, ja no es poden trobar a Sant Llorenç del Munt, va resultar que també era un jaciment arqueològic, i com a tal, figura en el catàleg patrimonial de jaciments de la Generalitat. Val a dir que, pel que fa a la cova Regal-Marcet, vaig perdre un munt d’hores acompanyant l’alcalde de Mura, els arqueòlegs delegats per la Generalitat, el director del Parc, escoltant bronques per haver retirat amb els arqueòlegs material en superfície de la cova (material que ben aviat serà l’únic testimoni de l’interès arqueològic del lloc) etc… per un resultat que, ara com ara, és zero. Ni jo ni els propietaris del lloc hem sabut res més. Sabem que la cova presenta nombroses cates, s’ha remenat i hi han fet cap alguns arqueòlegs acompanyats d’un guarda del parc (sense coneixement del Servei d’arqueologia de la Generalitat ). Com és que almenys no s’ha mirat de tancar la cova i acompanyar als visitants amb un guia com s’està fent encertadament amb la cova de Mura (una cova que després de 150 anys ja ha estat gairebé del tot expoliada)? No és que pensi que tancant aquesta i d’altres coves serveixi de gran cosa, però almenys sabríem quan s’hi ha entrat per la força. En canvi ara no sabem res. De què serveix que un exdirector del parc com és en Pau Pérez ens informi de la Declaració internacional de Digne le Bain (1991) per a la salvaguarda del patrimoni geològic, si en un cas tan evident dins el parc encara no s’ha fet res, ni tampoc s'ha informat de la voluntat de fer-hi alguna cosa? I la cova del Centenari, una cova que des de 1997 amb un cop d’escombra s’hauria pogut excavar en un parell de jornades? Evidentment, estant així les coses, a mi que no em busquin per trobar on són els jaciments. Són a l’Inventari: si no saben on són, que s’ho inventin.
Per a mí, això no és gestió del patrimoni geològic ni cultural. Això és abandó.
