De cara a barraca (1)
Encetem amb aquesta nova secció una sèrie de caminades molt lleugeres, entre minuts i una hora de trajecte, com a màxim. Una secció destinada als estressats que han d’acomplir la seva horeta d’exercici diari receptada pel metge de capçalera. I ho farem anant a buscar les barraques de vinya i d’altres elements rurals disseminats que hi ha per tot el parc. Notareu que per tal de classificar-les, ens inventem el nom de la barraca, si algú sap quin nom tenen aquestes construccions o alguna història relacionada que ho digui ara o … quan pugui. Us indico el . Bona passejada.
La barraca 55 (Castellar del Vallès) "Carme Vinaixa"
Deixarem el nostre vehicle davant per davant amb el trencall de la pista que porta a can Cadafalc o bé a l'aparcament de l'ermita de Les Arenes. Ens situarem a l'inici de la pista de can Cadafalc. Per comptes de seguir la mencionada pista, ens enfilarem per un corriol que passa per sobre i que neix al mateix lloc. Ascendirem a trobar el llom de la carena tot decantant-nos a la nostra dreta. Passarem per sota de dos cables que, provinents de Les Arenes, es refreguen amb la boscúria i fins i tot un pi caigut s'hi engronxa. Quan serem dalt, agafarem el corriol carener baixant cap a la nostra dreta. Passat un tram curt de bosc, sortirem a un petit rocater on, a la nostra esquerra, hauríem de ser capaços de veure la closca d'una barraca. Una curiosa barraca on al dintell hi ha gravat el no. . Creiem que aquesta marca recent (que no havíem vist abans) i l'arranjament de l'entorn immediat deuen ser obra de membres del centre excursionista de Castellar, que estan elaborant un llibre sobre les construccions rurals del seu terme. És una petita barraca de vinya que aprofita el marge rocallós com a paret i que té la boca orientada a l'oest.
És dubtós que hagueu trigat més de 15 minuts a trobar-la. Si no en teniu prou podeu mirar de trobar, en rigurosa exclusiva, la (20m). Es troba tot just a deu minuts d'on sou. Com anar-hi? A la barraca hi hauríeu de trobar el plànol corresponent. Doneu-li una ullada i feu la prova. Si pot ser, en acabat deixeu el plànol al mateix lloc. Si no trobeu el plànol, si us plau, notifiqueu-ho amb un correu. Gràcies.
{audio autostart}flickr.mp3{/audio}
Una agulla esvelta a la canal de la font Flàvia
Amb les nostres passejades trobem agulles i rocs escampats per tot el parc. Roques de difícil accés, la majoria només assolibles amb coneixements d’escalada. No és pas la nostra intenció escalar-los, però molts cops ens serviran de referència per a poder localitzar millor les cavitats. Per això els posarem nom, els descriurem i els mirarem de situar en aquest apartat. Esperem que l’amic Regirarocs, que en sap el nom de la majoria, ens pugui anar dient la seva. Posem fil a l’agulla.
Aquesta d'avui és una agulla al costat hidrogràfic esquerra de la canal de la font Flàvia, tocant a la cinglera. És força esvelta, d'uns cinc metres d'alçada: no és un roc, és una agulla i té clavada una falca rovellada amb una anella força antiga pel cantó de la cinglera. En realitat és un pitó i només té...10 anys! L'agulla s'anomena El Moniato i ho certifica en Regirarocs als comentaris d'aquest mateix article. Gràcies per la teva col·laboració i esperem que un dia puguis dir 'aquesta no la coneixia' cosa que serà complicat, coneixent la teva dèria!
No és fàcil explicar perquè sento la necessitat de passejar per la muntanya. No crec que sigui una qüestió únicament de salut, tot i que quan fa dies que no puc fer sortides, acabo neguitejant. Dec tenir incrustats uns quants gens paleolítics que m’alerten del perill del sedentarisme. La veritat és que molts cops m’he trobat caminant i m’ha envait una profunda sensació d’estar en el lloc que he d’estar. Una mena d’encaix perfecte amb l’entorn, un entorn sovint desprovist de l’acció humana recent. Un lloc que m’és familiar però que al mateix temps segueix les seves pròpies regles de joc i es manté autònom respecte els meus pensaments. Penso que no dec pas ser l´únic que té aquesta necessitat d’estar en llocs que mantenen o estan en vies de recuperar la seva fesomia original. Fa cosa d’un parell d’anys vaig veure un documental sobre un d’aquests grans magnats àrabs, un de ben atrafegat amb assumptes capitals. Doncs bé, l’home havia d’anar un dia per setmana al desert i sentir-se completament sol. No recordo si resava o què hi feia, però sé que el seu sèquit es mantenia a una bona distància per no trencar-li les oracions, aquesta necessitat d’estar sol amb el paisatge desèrtic. Segur que, com jo de vegades, devia pensar “si un dia em desvetllés i em trobés que havia de viure aquí, nu com un animal, ara no sabria per on començar”. Es reconeix una pèrdua de coneixements bàsics, gairebé oblidats. Aquesta és la força d’un entorn que, de tan allunyats com estem, reclama la nostra atenció bo i posant-nos en crisi, ni que sigui fugaçment. És un mecanisme primitiu: per uns instants deixem enrere tots els patrecols de la vida moderna i diem: i ara com t’ho faries per tirar endavant? No és pas, almenys en el meu cas, un tic romàntic per negar la bondat dels avenços de la humanitat, una crida cavernícola als millors temps reculats. No, no. És més aviat un simulacre d’estat de crisi. I quan millors efectes terapéutics té, és quan en treiem lliçons, quan aquesta ‘natura’ encara és capaç d’inspirar-nos idees. És com un tren de rentatge per descontaminar segons quines idees. El millor raspall per rentar el cervell són les branques, les punxes, els arbres, tot de coses que miren d’anar fent la seva, completament al marge de les nostres idees. Com menys alterat, més bé fa el rentat. Tal volta sigui l’essència de l’excursionisme. Respirar aire pur, que diuen.
Tres dies enrere vaig trobar una escampadissa de pinyes rosegades dins el bosc, i ahir vaig trobar un esquirol mort damunt l’asfalt, a la recta de St Feliu del Racó. Vaig pensar que aquella no era la forma habitual d’hivernar dels esquirols. Sol ser freqüent, tot i que no recomanable, trobar-ne de morts a partir de finals de l’hivern, principis de la primavera. .. però ara, al bell mig de l’hivern més cru? No ho havia vist mai, i això que em conec aquesta carretera massa bé.
Tinc amics i coneguts que posen en dubte això del canvi climàtic. Més ben dit, posen en dubte l’artificialitat d’aquest canvi climàtic, perquè prou bé que veuen com els vells glaciars coneguts es van fonent. La veritat és que jo no els acabo d’entendre. Bàsicament perquè sóc incapaç d’ entendre que amb el ritme d’emissions de CO2 tampoc no acabi passant absolutament res! i no és pas que vulgui que passi res o que vagi en contra dels avenços tecnològics o de la globalització del benestar (tot i que dins el cotxe em sento cada cop més com un dinosaure de 70 kg desplaçant una carcassa de 1000), és que senzillament no em quadren els números: si faig la prova amb CO2 tancat a casa segur que ben aviat seria mort, i tothom em titllaria de ‘tonto, perquè no avisaves?’ Ningú ho trobaria gens estrany. Però a escala planetària els escèptics diuen que és cosa de la premsa alarmista, que això que cada any s’apuntin més països al tractat de Kyoto és publicitat encoberta, que els científics no es posen d’acord, que és una maniobra per enfonsar les indefenses empreses petrolíeres etc. Prefereixen parlar de grans canvis climàtics de l’era glaciar i, si convé, de temps encara més reculats, com si els haguéssin viscut en directe, com si aquests canvis haguéssin passat del dia a la nit, que és ben bé com està passant ara... cada any es poden veure perceptiblement els retrocessos de les geleres, ni reculant un milió d’anys trobaríem les concentracions de C02 que hi ha ara mateix a l’atmosfera. Però tant hi fa, els escèptics reculen tants milions d’anys com faci falta per justificar possibles canvis similars a aquest. Més aviat penso que, davant la impossibilitat de trencar el gel d'una situació tan evident i incòmode, els escèptics prefereixen fer-se fonedissos, com el glaç. Tot i que potser no els falti raó: segur que durant la creació de la terra, per ells tot just fa quatre dies, l’atmosfera plenament volcànica i cataclísmica era molt més irrespirable que no pas ara. I ningú es queixava.
LA REVOLTA SILENT (2)
No eren rumors d'incendi. Des de feia temps, la basarda que planava pels boscos de Sant Laurentius era d'un to més greu, sostingut i sobretot, soterrat. Una remor semblant passaria desaparcebuda per qualsevol oïda humana a excepció feta d'un home que pogués viure mil anys...en un sol dia. Per això ara, després de cinquanta anys d'haver iniciat el primer i únic crit espaordidor de guerra, havia arribat el moment de callar. El alau, cavaller en cap de l'ordre dels Roures Ultratjats, contemplava silent des de la seva altiva posició, els primers resultats d'aquell assalt per sorpresa a la cresta de la Carena del Pagès, mentre el so dels seu primer i darrer crit de batalla encara llanguia per les fondalades més pregones del massís. Seguit d'un estol creixent de roures i la no menys sorprenent xifra d'escamots d'alzines robustes i ben disposades per a l'atac, l'autodenominat Exèrcit de l'Aliança va sorprendre la Solana del Pins Panxacontents, governada per l'eixelabrat i temut i els seus sequaços, que vivien vagarosos instal·lats en una vida asilvestrada, despreocupada i gandula, més pròpia d'humans poc amatents. El xoc fou de tal magnitud, que molts dels matolls residents als pins van emmudir de cop. Passada la boira estrepitosa que va aixecar el xoc inicial d'arrels i branques, el Roure del Palau començava a dissipar amb satisfacció els dubtes sobre l'eficàcia de l'atac sorpresa. Les notícies corregueren com la pòlvora: el Desembre de 2006 el Pi Tort, després d'haver estat gravíssimament , ja era un manyoc de fusta corcada les del qual pocs sabien ben bé on es trobaven, fet que ben aviat va provocar un escampall de dubtes i rumors sobre si la seva mort havia estat ben bé real. La major part dels Pins Centinelles, arbres cepats i entrenats a repassar les fronteres, van començar a sorgir de la bromera i van aparèixer als ulls del propi Roure del Palau tal com ell sempre els hauria volgut veure: completament , amb un semblant de pànic fixat al seu rostre. Completament morts.
Per la canal de Santa Agnès mentrestant, encara es podia sentir com s'esmunyia l'eco d'aquell crit inconfusible del cavaller Palau. Un crit elaborat amb infinitat d'anells expandits per un tronc d'una densitat tan especial, que els harmònics del seu so primordial, conferien a la intensitat del so un embolcall sonor orquestral d'una riquesa que recordava el so d'una pàtina de corus afustats capaços de tallar l'aire com un vent polar fregant una estora glacial. El seu fill, , el va acompanyar en aquella gesta, fent-li costat en tot moment. El dia tan esperat aviat havia d'arribar, el dia que el capitost d'aquells pins invasors, el amagat al refugi del Sot del Guix, senyor i gran amo de tots els pins de St. Laurentius, tingués notícia d'aquella desfeta, i a la fi sentir amenaçats els seus privilegis. Per molt envoltat de pins aguerrits i amagats com ell al seu Sot amb fama d'inexpugnable, i per molt que fos la nineta dels darrers pagesos, la seva darrera hora havia estat planejada minuciosament. La conquesta de la carena del Pagès era una victòria doble: d'una banda suposava trencar la frontera més llarga imposada per l'home, i de l'altra, la presa de la millor talàia des d'on poder dirigir la victòria final. L'exèrcit combinat de Roures i Alzines encara disposaven d'armes molt més desenvolupades al seu favor: la i els . Encara que sagnants i més pròpies d'una massacre plena de danys col·laterals, en última instància aquestes armes afavorien l'extermini de l'invasor i el creixement segur dels habitants primigenis. Eren tàctiques molt extremes però, que s'havien d'evitar si es podia anar debilitant i destruint l'enemic a poc a poc, de la forma més segura i silenciosa possible. Dia rere dia, nit rere nit, apareixien aquí i allà pins fulminats per un assalt tan meticulosament portat a terme, que tot i haver-los pres l'estandard de la seva Unitat, no arribaven a perdre ni a moure una sola de les seves branques. Romanien estructuralment intactes, però d'un color completament moribund. L'Exèrcit Combinat comptava, a més, amb l'aviació comandada per La Processionària, cabdill de les que aconseguien la seva energia dels pous de sàlvia que xuclaven dels propis pins i deleroses, per descomptat, d'una oferta culinària tan saborosa com algunes cruixents milfulles de pi. Infiltrant progressivament bases d'aprovisionament entre les seves branques, les orugues ben aviat debilitaven els pins. Convertint-los virtualment en arbres inadaptats per a la lluita subterrània, les orugues es prenien el temps necessari per triar el seu següent objectiu.
Els grans generals arbrats, estratègicament situats en talàies, es comptaven per desenes: que, amb una estructura ramificada complexe, era el cervell computeritzat i radar estratègic d'aquella revolta tan ben planificada. , amb la seva posició dominant i el seu lloctinent, el Roure del Pujol, controlaven tots els moviment del vessant oest, substituïnt aquest darrer la baixa per malaltia terminal del . Al sector de la Fontfreda hi trobem el , controlant des de la seva talaia l'aquífer i els qui hi van a beure. El seu solitari avi, el havia mort a mans d'un llamp, condemnat a suportar les befes dels pins enganxosos que li feien la vida impossible. En aquesta vigilància de la conca hidrogràfica, el Roure Ajagut substituïa al , mort temps enrere en el punt àlgid de l'envestida dels pins mercenaris que li van segar la vida. L'audaç ha baixat a mullar els seus peus a la mateixa llera de Les Arenes per dur a terme, amb els estols gegants de Roures provinents de Les Teixoneres i també de l'esquena d'Ases, l'arriscada acció de travessar l'important riera i assaltar els poderosos enclavaments dominats pels brutals pins negres i avets. Un front d'atac que quan esclati farà tremolar de socarrel la terra de St. Laurentius. Pel vessant nord, ja fa temps que els pins negres estan sent assetjats i martiritzats regularment per grups d'alzines guerrilleres de renom, com ara al sector dels Penitents, capaç d'escapolir-se per parets abruptes i atacar des de punts inversemblants. És la sostinguda lluita del desànim. Al costat ombrívol dels Emprius, molts han estat capturats per sorpresa: desenes de que han quedat copats per un incendi i també per l'avanç sorpresiu de l'alzinar regular, resten presoners o encerclats i aïllats en condicions extremes, on alguns són obligats fins i tot a per malviure una franja de llum. A la punta nord, l'exhibicionista , es passa el dia fracturant roques per donar una idea aproximada de com acabaran els pins que encara vaguen pels encontorns amb aires d'autoritat. Mentre a la Vall de Mur, el general , completament bloquejat i incomunicat de les veïnes pinasses del i , ha estat rodejat i capturat. Recentment ha estat publicada la seva condemna a cadena perpètua. Aïllat dels seus, la mort aviat l'haurà de rondar. Mentrestant el majestuós està intentant negociar la seva capitulació amb condicions, juntament amb els de por. Probablement les condicions exigides no atenguin tant a l'Exèrcit Combinat de l ‘Aliança com als humans. L'assalt a la carena del Pagès no ha passat desaparcebuda: les pinasses i pins pinyoners del Sot del Guix, s'estant preparant pel darrer assalt. Compten amb la bona cobertura del Sot i també del sol a les parts altes, cobertes d'un bosc mixte però encara majoritàriament poblat de pins ben atrinxerats. Ara mateix el Gran Pi Pinyoner està reunit amb les seus lloctinents. Probablement decidiran buscar reforços entre els humans. Tant hi fa - assegura un observador tan imparcial com el Til·ler de les Fogaroses- els homes no són de fiar -sentencia. Els pins també compten amb l'ajut dels seus aliats a l'ombra: una munió hostil a qualsevol canvi en la part ombrívola del pi: , gatoses i esbarzers, arítjols i lligabosc són alguns dels elements disuasoris per malmetre qualsevol intent de créixer en aquest entorn. Un camp de mines a on fins i tot els humans desisteixen d'entrar.
