MERDA DE DINOSAURE
Aigua. La composició dels humans és d’un 65% d’aigua. El 99,25% dels àtoms humans són hidrògen, oxígen, carboni i nitrògen. El 75% de la superfície terrestre és aigua. Però en realitat l’aigua pesa poc a la terra: representa un 0.023% del pes total del planeta. Deu ser per això que, finalment, hem decidit que l’aigua és un bé escàs. Una decisió intel·ligent que ens allunya dels dinosaures, que es devien beure tota l’aigua potable fins que ho van deixar tot ple de merda escampada. Sé que és desagradable parlar-ne, però els esfinters d’un Sauroposeidon, posem pel cas, devien deixar rastres proporcionals a l’envergadura dels seu nom, que no per casualitat sembla voler dir ‘déu llangardaix dels terratrèmols’. Ja m’imagino els dinosaures devorant-se entre ells per aconseguir aigua tenyida de vermell, encara que amb un fort regust a fems. Un xafogós ambient de putrefacció amanit amb tocs volcànics de fons. Un final lamentable per uns gegants que semblaven haver conquerit el món per sempre. Molt trist. Tan trist, que els humans hem preferit apedregar-los amb una pluja inventada de meteòrits per tal d’enterrar-los dignament. Tot per salvar-los l’honor i per aquest afecte tan nostrat per les coses gegantines: el més gran, el més alt, el més pesant! Una vegada, passejant per Caldes de Montbui vaig llegir un cartellet a peu de carrer que deia “emporteu-vos la caca i la merda dels vostres gossos” i no sabies ben bé si t’havies d’endur els gossos de merda, la caca, la merda dels gossos o tot plegat. Dels dinosaures només en queden els ossos, però compte que no se’ns enganxi la merda, que acabarem tan fòssils com ells!
Una matinal a la Vall d'Horta, de pujada al coll de la Pedra d'Àliga. De sobte una trencadissa de branques a una cinquantena de metres. Hi ha una àliga a tocar d'on sóc, damunt la capçada d'un pi sec. Jo deixo la motxil·la a terra, convençut que l'ocell fugirà. Però allà dalt es va quedar durant 15 minuts, temps que vaig aprofitar per exprémer el rang digital del zoom. El resultat no és bo, com ja era de témer, però penso que suficient per identificar la rapinyaire (cliqueu sobre la imatge de la dreta). Aquestes són tres de les fotos que vaig fer-li a plaer. Algú sap de quina espècie es tracta?
La revolta silent (3)
CORRESPONSAL DE GUERRA
Acabava de veure una àliga sobrevolant el cim del Pujol del Mas Pinetó. Em sentia alleugerit, em pensava que gairebé ja no en quedaven per mirar-s'ho de tan amunt. 
Avall, mirant el pont que salva el Ripoll, el brunzien com mosques caganeres, concentrades a mirar-se els llums vermells dels respectius culs. Quan més pujava cap el turó, més enlluernadors eren els reflexos que projectaven els pollancres del riu, ajupits sobre quatre maleïts d'aigua.
Aigua! Aigua!-sentia com cridava el Ripoll, emprenyat fins a les vores. Mentrestant una munió de callades alzines anava fent la seva cap amunt.
-On aneu? -vaig preguntar.
-anem a guerrejar, com cada dia. Encara hi han molts pins que volen llenya!
Tota aquella raconada era poblada d'alzines en peu de guerra, i només quedaven quatre pins que duien presoners cap el riu. Tot d'una la muntanya s’havia convertit en el plany soterrat d'una batalla d'arrels i branques. Al cim del Pujol vaig voler conèixer la versió dels pins, i un apartat que hi ha ben bé a la coroneta semblava disposat a fer alguna declaració, però tan bon punt va veure una papallona va fótrer el camp corrents i xisclant
- que venen, que venen! - Encara el veig sacsejant aquelles dues ridícules branques i arrossegant entre les cames. Em va deixar amb un pam de nas. Palplantat.
Vaig pensar que tampoc n'hi havia per tant. I encara que sols fos per una papallona del mes de gener, vaig decidir que el bosc havia enfollit i que era hora de tornar cap a casa.
Prop del mas de l'Illa vaig haver de passar un control. La veterana del mas de l'Illa es va mirar els meus papers i, mentre m'inspeccionava amb el seu ull autoritari de tronc amb rang destacat, em va explicar que feia molts anys que durava la brega. Que si res no es torçava, aviat guanyarien la guerra i després- va dir-me - ja veurem que voldran fer els roures.
es va quedar pensant sobre aquesta última qüestió i, com que vaig veure que en tenia per una bona estona, li vaig preguntar si podia fer alguna cosa i em va contestar enèrgicament que no, que ja havíem emmerdat prou la troca! - déu n'hi do el vent que va moure amb les branques!. Em va desfer la clenxa i el meu bon posat d'excursionista. Jo crec que se'n va adonar, perquè amb una veu més aflautada i ajupint-se a cau d'orella em va dir que em limités a descriure els fets, sense tocar res. I tot d'una va començar a repartir ordres, com si jo ja no existís.
LES COVES I RUÏNES DE LA REBOLLEDA: UNA APROXIMACIÓ A LA LLEI DEL PATRIMONI CULTURAL
Aquestes ruïnes i coves es mencionaven en un interessant article signat per l’Eduard Torras, Miquel i Ferran García, aparegut a l’Arxiu del CET no. 56-57 (1988) amb el títol Les sorpreses de Sant Llorenç del Munt en què es parlava de com havia anat la tasca de confecció del mapa del CET, i més específicament al sector de ponent del parc. Els signants es van trobar entre d’altres sorpreses amb els Pins Cargolats i unes ruïnes molt curioses que eren a prop d’unes coves on hi van trobar unes “restes de ceràmica” que “la gent experta en arqueologia ens van dir que eren molt interessants. En varen prendre nota i ens van pregar que no gratéssim res, prec que ara fem extensiu a tots vosaltres.”
La troballa d’aquestes coves per la nostra part no va ser però, fruit de la indicació errònia dels autors mencionats, sinó d’una recerca sistemàtica a la zona que ha donat com a resultat el descobriment de més d’una desena de noves cavitats. És molt versemblant que les indicacions errònies que es van escriure sobre la situació de les ruïnes fossin intencionades, per tal de preservar la integritat arqueològica del lloc.
Un cop vam haver trobat les construccions i de retruc les coves, vaig contactar amb els autors. Sembla que, concretament, havien trobat en una de les coves un fons de plat d’aspecte força antic. I sembla ser que l’haurien entregat a una arqueòloga d’identitat desconeguda i resident a Sabadell. Els autors asseguren a més, que l’arqueòloga en qüestió no es va interessar per conèixer el lloc concret ni ells han acompanyat mai a ningú a l’indret.
Finalment, sembla ser que l’arqueòloga desconeguda i el plat s’han fet fonedissos, i a hores d’ara ningú sap on es troba. Ni tan sols es coneix a quin període històric pertany aquesta peça. A la fi doncs, tot plegat és molt obscur.
I és obscur perquè si bé resulta fefaent que els autors de l’article desconeixien la Ley del Patrimonio Cultural * pel que fa a descobriments casuals de restes arqueològiques, no és ni de bon tros creïble que ho ignorés un arqueòleg qualificat.
És per això que al final de la present ressenya, adjuntem un extracte de l’article 51 de la Llei del Patrimoni Cultural, per tal de contribuïr al seu coneixement entre un dels col.lectius més exposats a aquest tipus de situacions, com és el món excursionista. Tan sols avançaré que el conegut article 351 del código civil que ve a dir que “si hom es troba alguna cosa que no té propietari legítim, passa a ser del descobridor i del propietari del lloc” no té validesa pel què fa a restes arqueològiques.
*Aleshores la Generalitat no hi tenia competències.
L’aspecte general de la zona i en concret de les ruïnes, amb tancaments molt petits i amb nombroses restes de teula en superfície, ens fan pensar en un altre refugi dels temps dels carlins, molt similar a l’Hospital de Sang. Reforça aquesta idea el fet d’estar a la capçalera d’una canal i pel fet que pel costat oest, el conjunt queda resguardat per un promontori de roques que ens aboquen al precipici i alhora serveixen de punt de guaita.
El cas és que també es podria tractar de les ruïnes de l’antic Mas de la Rebolleda citat en un document de l’arxiu del Puig de la Balma, del 19 de Desembre de l’any 1441 on hi trobem “ (..) També altre peça de terra anomenada la vinya de Matabous i que termeneja a sol ixent amb La Rebolleda; a tramuntana amb honors del Reixac i la Vila. Altra peça de terra situada sobre la Font del Boix, que termeneja a sol ixent amb la Rocapèrdiga, discorrent pel torrent avall, i amb el torrent Major de la Font del Boix, i puja fins a la serra de l’Espluga Xivarra, i amb honors de la Rebolleda. (...) ” . És presumible que el torrent Major de la Font del Boix sigui el torrent avui conegut per torrent del Roure Llarg, i que la Rocapèrdiga sigui la Rocaprenys o turó dels Ducs. Tot i amb això, Ballbè situa La Rebolleda al costat de la cova de l’Era dels Enrics, a diferència del mapa del CET.
Cal dir però, que aquest document citat per en Ballbè, no fa referència explícita a cap habitatge, i per tant La Rebolleda podria tractar-se d’un tancat per a bestiar, un lloc de carboneig o senzillament, i com el seu nom indica, d’un bosc de roures reboll (Quercus Pyrenaica)**, és a dir, d’una espècie de roure típicament atlàntica que té com a especial característica la seva elevada capacitat per emetre brots. Una espècie apreciada pels carboners.
El més destacable de les ruïnes són els petits tancaments (fins gairebé 10) i sobretot el no.3 on hi trobem nombroses restes de teula escampades al seu interior. Algunes teules ocupen encara el seu , a escassos 40 cm del terra, el què fa pensar que, a causa de trobar-se en ple pendent, les ruïnes han estat parcialment enterrades per avingudes torrencials de material baixant per la canal, aconseguint desdibuixar en alguns punts el traçat del conjunt de murs. Alguns paraments arriben a fer 80 cm de gruix i fins a 1,70 metres d’alçada.
SITUACIÓ: a la capçalera i al costat hidrogràfic esquerre del torrent de La Rebolleda, en un lloc on hi ha un petit coll.
**La espècie Quercus pyrenaica Willd. és un roure marcescent (que es marceix) de distribució carpeto-atlàntica i de caràcter silicícola.
Destaca el seu sistema radical, que consta de dos tipus d'arrel: una arrel principal ben desenvolupada i un estrat d'arrels superficials amb una elevada capacitat per emetre brots, el qual és més important en els boscos de talladís (Allué, 1995). La forma de massa més habitual és de bosc de tall o menut i de bosc mixte acompanyant diferents espècies. Els aprofitaments tradicionals són per llenya i carbó, en torns curts, entre 8 i 15 anys.
Llei 9/1993 de 30 de Setembre, del Patrimoni Cultural Català.
Article 51 Descobriment de Restes Arqueològiques (extracte)
-1 Els descobriments de restes amb valor arqueològic fets per atzar i els de caràcter singular produïts com a conseqüencia d’una intervenció arqueològica s’han de comunicar en el termini de 48 hores al Departament de Cultura o a l’ajuntament corresponent, i en cap cas se’n pot donar coneixement públic abans d’haver informat a les dites administracions. (…)
-2 L’ajuntament que sigui informat del descobriment de restes arqueològiques ho ha de notificar al Departament de Cultura en el termini d’una setmana. Igualment, el Departament de Cultura ha de notificar a l’ajuntament corresponent els descobriments que li siguin comunicats, i també n’ha d’informar el propietari del lloc on s’hagi efectuat la troballa.
-3 El descobridor de restes arqueològiques ha de fer lliurament del bé, en el termini de 48 hores, a l’ajuntament corresponent, a un museu públic de Catalunya o al Departament de Cultura, llevat que calgui efectuar remoció de terres per a fer l’extracció del bé, ateses les seves característiques, (…)
En tots els casos, mentre el descobridor no efectua el lliurament, se li apliquen les normes del dipòsit legal.
-4 Els drets de caràcter econòmic que puguin correspondre al descobridor de restes arqueològiques i al propietari del lloc on s’ha fet la troballa es regeixen per la normativa estatal. Aquests drets són satisfets per l’Administració de la Generalitat, llevat que aquesta estableixi acords amb altres administracions públiques.
CAPÍTOL II RÈGIM SANCIONADOR
Article 71
Classificació de les infraccions
(…)
-3 Constitueixen infraccions greus:
(…)
f) L’incompliment de les obligacions de comunicació del descobriment de restes arqueològiques i de lliurament dels béns trobats.
(…)
-5 Són infraccions lleus, greus o molt greus, en funció del dany potencial o efectiu al patrimoni cultural:
a) La realització d’intervencions arqueològiques sense l’autorització del Departament de Cultura.
(…)
El Departament d’Arqueologia es troba a la Conselleria de Cultura de la Generalitat, al carrer Portaferrissa no.6 de Barcelona. El seu telèfon és el 93-3162740. L’horari d’atenció al públic és de 9-14h i de 16h-17,50
Queden clares doncs, quines han de ser les accions que cal emprendre en cas d’una troballa arqueològica fortuïta. Una altra opció (la més recomanable) sempre pot ser no tocar ni prendre res, i decidir pel nostre compte si cal donar avís de la troballa. En tot cas, mai cometeu l’error de publicar l’indret o portar-hi un arqueòleg o aficionat desconegut, perquè llavors ja estaríem infringint la llei o el que és més important, el seu esperit que, en aquest cas, és el de preservar un bé cultural d’interès general.
No obstant i després de tot el què s’ha explicat, permeteu-me que us digui que el civisme i bona fe que hom pugui demostrar no sempre tindrà la esperada correspondència amb les administracions públiques: no és probable que hi facin cap treball, ni garanteixin la integritat del lloc, i molt menys que us satisfacin cap dret econòmic. Com a molt, algú us dirà (com em vaig sentir a dir jo) que us faran un monument, tot donant-vos alguns copets a l’esquena amb sornegueria.
Al parc de Sant Llorenç del Munt, com en tants altres llocs, per comptes de medalles i monuments fan falta més estudis científics de qualitat. Però això ja és tota una altra història.
GUILLEMOT MARCET, Jordi. ARXIU CET no. 56-57 (1988)
BALLBÈ i BOADA, Miquel. Aportació Històrica de Mura. Mura. 1997.
Converses amb Eduard Torras, Ferran i Miquel Garcia. Vull agraïr molt especialment la col.laboració del Miquel Garcia, incansable trescador d’aquests verals.
