Benvinguts al Diari D'abord,
Aqui trobareu una miscel·lània de reflexions, d'històries, de contes, d'estudis sobre el maquis, de notícies breus sobre el Parc etc. Si voleu anar a un grup concret seleccioneu un dels TAGS al mòdul de la dreta que duu el mateix nom.
Diari d'abord és un mapa que es va fent dia a dia i mira d'assenyalar la meva posició.
Avís per a navegants: la brúixola no sempre assenyala el nord.
JGM
-
Fe d'errors: el missatge del corresponsal especial a les surgències deia que rajaven les fonts intermitents i ho acompanyàvem d'una foto d'arxiu, però els Caus del Guitard no rajaven, ni tampoc els Cauets ni els bullidors. Us prego disculpes per deixar-me portar per un entusiasme tan liquat. Tanmateix, pel sector de Relllinars la cosa es va començar a animar des de la setmana passada: La Barbotera i la Saiola ragen moderadament i la Pedregosa sembla a punt per vessar. De les cinc surgències de la font del Conill en rajaven dues. La font Falsa, prop de les fonts de Rellinars, de moment és eixuta. Tot plegat no està gens malament si es té en compte que cap de les fonts intermitents no rajava des de març de 2004 ( i abans no ho havien fet des de 1997). Es veu que això ja és normal. Sóc del parer que aquest any rajaran totes. Els qui són verdaders experts entesos en la matèria (i tenen muntada un conferència apassionant sobre el tema) són el Marc Anglés i l'Eva Monterde, de la SIS. Els anys previs al 2004, el Marc Anglés va conseguir travessar el sifó (llavors sec) de La Saiola, fet que més tard es va repetir amb un grup de la SIS i que no s'havia pogut realitzar des de mitjans anys 50. Una epopeia carregada d'anècdotes que us podran explicar, així com també el funcionament geològic del conjunt, si mai teniu la ocasió d'assistir.
{audio autostart}flickr.mp3{/audio}
MERDA DE DINOSAURE
Aigua. La composició dels humans és d’un 65% d’aigua. El 99,25% dels àtoms humans són hidrògen, oxígen, carboni i nitrògen. El 75% de la superfície terrestre és aigua. Però en realitat l’aigua pesa poc a la terra: representa un 0.023% del pes total del planeta. Deu ser per això que, finalment, hem decidit que l’aigua és un bé escàs. Una decisió intel·ligent que ens allunya dels dinosaures, que es devien beure tota l’aigua potable fins que ho van deixar tot ple de merda escampada. Sé que és desagradable parlar-ne, però els esfinters d’un Sauroposeidon, posem pel cas, devien deixar rastres proporcionals a l’envergadura dels seu nom, que no per casualitat sembla voler dir ‘déu llangardaix dels terratrèmols’. Ja m’imagino els dinosaures devorant-se entre ells per aconseguir aigua tenyida de vermell, encara que amb un fort regust a fems. Un xafogós ambient de putrefacció amanit amb tocs volcànics de fons. Un final lamentable per uns gegants que semblaven haver conquerit el món per sempre. Molt trist. Tan trist, que els humans hem preferit apedregar-los amb una pluja inventada de meteòrits per tal d’enterrar-los dignament. Tot per salvar-los l’honor i per aquest afecte tan nostrat per les coses gegantines: el més gran, el més alt, el més pesant! Una vegada, passejant per Caldes de Montbui vaig llegir un cartellet a peu de carrer que deia “emporteu-vos la caca i la merda dels vostres gossos” i no sabies ben bé si t’havies d’endur els gossos de merda, la caca, la merda dels gossos o tot plegat. Dels dinosaures només en queden els ossos, però compte que no se’ns enganxi la merda, que acabarem tan fòssils com ells!
Una matinal a la Vall d'Horta, de pujada al coll de la Pedra d'Àliga. De sobte una trencadissa de branques a una cinquantena de metres. Hi ha una àliga a tocar d'on sóc, damunt la capçada d'un pi sec. Jo deixo la motxil·la a terra, convençut que l'ocell fugirà. Però allà dalt es va quedar durant 15 minuts, temps que vaig aprofitar per exprémer el rang digital del zoom. El resultat no és bo, com ja era de témer, però penso que suficient per identificar la rapinyaire (cliqueu sobre la imatge de la dreta). Aquestes són tres de les fotos que vaig fer-li a plaer. Algú sap de quina espècie es tracta?
Els efectes de la ventada: estrall de pins
Especialment cruenta ha estat la caiguda de pins al sector de la i tot el perímetre de l’incendi de 2003, arbres que havíen quedat especialment desprotegits de la cobertura dels seus propis congèneres cremats. Tanmateix en sectors de pineda de transició, també s’ha notat els efectes de la ventada. Criden l’atenció aquells pins que, ja mig corcats, s’han partit pel mig, però fan més impacte la caiguda de grans pins sans, amb la capçada ben verda, tombats enmig de la boscúria i amb la seva de terra i rocs arrencada. Farà falta continuar la tasca iniciada amb convenis com els de la Diputació-La Caixa per a la progressiva retirada del pi blanc, espècie introduïda, especialment a l’entorn de pistes prioritàries i sobretot al costat de carreteres.
{audio autostart}cavalieri.mp3{/audio}
La revolta silent (3)
CORRESPONSAL DE GUERRA
Acabava de veure una àliga sobrevolant el cim del Pujol del Mas Pinetó. Em sentia alleugerit, em pensava que gairebé ja no en quedaven per mirar-s'ho de tan amunt. 
Avall, mirant el pont que salva el Ripoll, el brunzien com mosques caganeres, concentrades a mirar-se els llums vermells dels respectius culs. Quan més pujava cap el turó, més enlluernadors eren els reflexos que projectaven els pollancres del riu, ajupits sobre quatre maleïts d'aigua.
Aigua! Aigua!-sentia com cridava el Ripoll, emprenyat fins a les vores. Mentrestant una munió de callades alzines anava fent la seva cap amunt.
-On aneu? -vaig preguntar.
-anem a guerrejar, com cada dia. Encara hi han molts pins que volen llenya!
Tota aquella raconada era poblada d'alzines en peu de guerra, i només quedaven quatre pins que duien presoners cap el riu. Tot d'una la muntanya s’havia convertit en el plany soterrat d'una batalla d'arrels i branques. Al cim del Pujol vaig voler conèixer la versió dels pins, i un apartat que hi ha ben bé a la coroneta semblava disposat a fer alguna declaració, però tan bon punt va veure una papallona va fótrer el camp corrents i xisclant
- que venen, que venen! - Encara el veig sacsejant aquelles dues ridícules branques i arrossegant entre les cames. Em va deixar amb un pam de nas. Palplantat.
Vaig pensar que tampoc n'hi havia per tant. I encara que sols fos per una papallona del mes de gener, vaig decidir que el bosc havia enfollit i que era hora de tornar cap a casa.
Prop del mas de l'Illa vaig haver de passar un control. La veterana del mas de l'Illa es va mirar els meus papers i, mentre m'inspeccionava amb el seu ull autoritari de tronc amb rang destacat, em va explicar que feia molts anys que durava la brega. Que si res no es torçava, aviat guanyarien la guerra i després- va dir-me - ja veurem que voldran fer els roures.
es va quedar pensant sobre aquesta última qüestió i, com que vaig veure que en tenia per una bona estona, li vaig preguntar si podia fer alguna cosa i em va contestar enèrgicament que no, que ja havíem emmerdat prou la troca! - déu n'hi do el vent que va moure amb les branques!. Em va desfer la clenxa i el meu bon posat d'excursionista. Jo crec que se'n va adonar, perquè amb una veu més aflautada i ajupint-se a cau d'orella em va dir que em limités a descriure els fets, sense tocar res. I tot d'una va començar a repartir ordres, com si jo ja no existís.
