LA REVOLTA SILENT (4)
REGIÓ DELS MELINDROS, dia 17-01-2007, 14h 30min
- Cap dels Pins Roigs del post de transmissions a post de comandament, em rebeu, canvi?
-....aqui el comandant en cap dels Pinyoners...hi ha dificultats en la recepció... informi de la seva situació, canvi!
- Senyor, lamento comunicar-li que la nostra posició ha estat localitzada per l'enemic, i estem completament rodejats. Sol.licitem permís per evacuar, canvi! 
- Com diu?... Localitzats, a mil metres d'altura??!! això és impossible, bajanades! continuii subministrant dades del camp de batalla, canvi!
- Impossible, senyor! acabem de tenir sis baixes i la xarxa d'heures acaba de desplomar-se. La població civil de grèvols s'ha revoltat contra nostra i ha facilitat la nostra posició exacte a una a les proximitats. La carena del Pagès acaba de ser assaltada per un alzinar embogit. Estem completament perduts!
-...Cap Roig, no digui ximpleries. Els grèvols són una minoria extingida i uns pelacanyes. Posi'm en contacte amb el general Pi Tort, canvi!
- Ho sento, senyor, el general Pi Tort ja no dona senyals de vida. La seva posició ara mateix l'ocupa un batalló de miserables corcs. Tenim un franctirador damunt nostre, estem completament rodejats i sense una gota d'aigua des de fa setmanes. Això no ho aguantaríem ni que ens haguéssim tornat tots boixos. Sol·licito permís per evacuar immediatament, canvi!
- Ja n'hi ha prou, Cap Roig! mantinguin la posició fins a la última gota de resina!
-...però senyor...
-ordres directes del Gran Pi! si mouen una tija de lloc seran passats per la serra mecànica i reduïts a foc d'encenalls en qüestió de segons. Cap Roig, li ordeno que no es moguin!!
-
Era un tòpic, però com que no hi havia altres mapes, t'havies de conformar amb els de la marca Alpina. És veritat que amb el temps s'han anat actualitzant i no han perdut vigència, però la frase ha quedat. Ara està de moda anar amb GPS i fer un itinerari amb GPS, i és normal que trobem gent mirant al cel i caminant a la vegada. Potser sí que a la llarga o a la curta n'hi haurà que prendran mal. Avui a la canal de la Ravella m'he trobat que baixava un caminador veterà però poc avesat a la muntanya de Sant Llorenç, el Joan N. de Sabadell, que m'ha preguntat si anava bé per anar al coll d'Estenalles. Pots comptar, un dia de boira com el d'avui-he pensat. Però no, és que se li havia acabat la pila del GPS i quan ha arribat als Òbits ha anat tirant avall com qui baixa Les Rambles. Per sorpresa meva m'ha dit que sí que duia mapes, però em penso que no li fèien la mateixa gràcia que el GPS. L'he acompanyat a trobar el camí La Mola-Montcau, i de passada jo he recuperat la càmera que havia perdut pel camí dues hores abans. Ens desvivim per les noves tecnologies, però convé no arribar al punt de perdre el cap. D'ençà que tinc mòbil, la feina de mobilitat és meva, que mai sé on para!
-
Fe d'errors: el missatge del corresponsal especial a les surgències deia que rajaven les fonts intermitents i ho acompanyàvem d'una foto d'arxiu, però els Caus del Guitard no rajaven, ni tampoc els Cauets ni els bullidors. Us prego disculpes per deixar-me portar per un entusiasme tan liquat. Tanmateix, pel sector de Relllinars la cosa es va començar a animar des de la setmana passada: La Barbotera i la Saiola ragen moderadament i la Pedregosa sembla a punt per vessar. De les cinc surgències de la font del Conill en rajaven dues. La font Falsa, prop de les fonts de Rellinars, de moment és eixuta. Tot plegat no està gens malament si es té en compte que cap de les fonts intermitents no rajava des de març de 2004 ( i abans no ho havien fet des de 1997). Es veu que això ja és normal. Sóc del parer que aquest any rajaran totes. Els qui són verdaders experts entesos en la matèria (i tenen muntada un conferència apassionant sobre el tema) són el Marc Anglés i l'Eva Monterde, de la SIS. Els anys previs al 2004, el Marc Anglés va conseguir travessar el sifó (llavors sec) de La Saiola, fet que més tard es va repetir amb un grup de la SIS i que no s'havia pogut realitzar des de mitjans anys 50. Una epopeia carregada d'anècdotes que us podran explicar, així com també el funcionament geològic del conjunt, si mai teniu la ocasió d'assistir.
{audio autostart}flickr.mp3{/audio}
MERDA DE DINOSAURE
Aigua. La composició dels humans és d’un 65% d’aigua. El 99,25% dels àtoms humans són hidrògen, oxígen, carboni i nitrògen. El 75% de la superfície terrestre és aigua. Però en realitat l’aigua pesa poc a la terra: representa un 0.023% del pes total del planeta. Deu ser per això que, finalment, hem decidit que l’aigua és un bé escàs. Una decisió intel·ligent que ens allunya dels dinosaures, que es devien beure tota l’aigua potable fins que ho van deixar tot ple de merda escampada. Sé que és desagradable parlar-ne, però els esfinters d’un Sauroposeidon, posem pel cas, devien deixar rastres proporcionals a l’envergadura dels seu nom, que no per casualitat sembla voler dir ‘déu llangardaix dels terratrèmols’. Ja m’imagino els dinosaures devorant-se entre ells per aconseguir aigua tenyida de vermell, encara que amb un fort regust a fems. Un xafogós ambient de putrefacció amanit amb tocs volcànics de fons. Un final lamentable per uns gegants que semblaven haver conquerit el món per sempre. Molt trist. Tan trist, que els humans hem preferit apedregar-los amb una pluja inventada de meteòrits per tal d’enterrar-los dignament. Tot per salvar-los l’honor i per aquest afecte tan nostrat per les coses gegantines: el més gran, el més alt, el més pesant! Una vegada, passejant per Caldes de Montbui vaig llegir un cartellet a peu de carrer que deia “emporteu-vos la caca i la merda dels vostres gossos” i no sabies ben bé si t’havies d’endur els gossos de merda, la caca, la merda dels gossos o tot plegat. Dels dinosaures només en queden els ossos, però compte que no se’ns enganxi la merda, que acabarem tan fòssils com ells!
Una matinal a la Vall d'Horta, de pujada al coll de la Pedra d'Àliga. De sobte una trencadissa de branques a una cinquantena de metres. Hi ha una àliga a tocar d'on sóc, damunt la capçada d'un pi sec. Jo deixo la motxil·la a terra, convençut que l'ocell fugirà. Però allà dalt es va quedar durant 15 minuts, temps que vaig aprofitar per exprémer el rang digital del zoom. El resultat no és bo, com ja era de témer, però penso que suficient per identificar la rapinyaire (cliqueu sobre la imatge de la dreta). Aquestes són tres de les fotos que vaig fer-li a plaer. Algú sap de quina espècie es tracta?
