Benvinguts al Diari D'abord,
Aqui trobareu una miscel·lània de reflexions, d'històries, de contes, d'estudis sobre el maquis, de notícies breus sobre el Parc etc. Si voleu anar a un grup concret seleccioneu un dels TAGS al mòdul de la dreta que duu el mateix nom.
Diari d'abord és un mapa que es va fent dia a dia i mira d'assenyalar la meva posició.
Avís per a navegants: la brúixola no sempre assenyala el nord.
JGM
De cara a Barraca (37) Matadepera
La colla de Pedra Seca de Castellar (fotografia) han assolit una nova fita: restaurar la a Matadepera. Aprofitant l'empenta de les excursions organitzades per , la darrera edició d'Anem a fer un Tomb va interrompre la seva emissió habitual per fer una parada i fonda en aquesta per la caiguda d'un gran pi. Previ a la sortida, la colla de Castellar, els organitzadors i els bombers voluntaris de Matadepera van fer dues sessions de restauració, llevant el pi del lloc, refent el i restaurant un dels sense retirar la llinda. Una operació extremadament meritòria, tenint en compte que la llinda és un punt molt delicat d'una barraca i que pot comprometre la resta de l'estructura. Per fer aquesta operació es van servir del mateix . D'aquesta forma el dia de la caminada, els de l'Anem a fer un Tomb (una setantena de participants entre els quals hi havia representants de la colla de Pedra Seca de Sant Llorenç Savall), van poder veure la i al final, després de concloure l'itinerari fins el Girbau on van gaudir d'avituallament a base de dues xocolatades i bona mistela, van poder contemplar la barraca completament restaurada i amb els . Tot seguit alguns dels participants van tenir l'honor de . La barraca dels turó dels Rossos té tot l'aspecte d'haver estat obra dels antics professionals de la Pedra Seca: és una gran barraca circular de dimensions regulars de pedra mesozoica molt ben travada, sense intersticis, amb dos finestrons i una fresquera que sembla talment una capelleta. Tot i la presència d'alguns brots d'olivera per la zona, creiem que el que es devia vigilar de la barraca estant era una vinya ben orientada al costat sud del turó dels Rossos. Dos dies més tard els de Castellar inauguraven una altra barraca, aquest cop dins el seu terme, una amb una llinda molt peculiar i situada dins una veritable selva d'arítjols i esbarzers a tocar del Ripoll. Ara només faltaria que l'afició arrelés entre una colla de matedeperencs voluntariosos: de barraques i construccions rurals no els en falten. Enhorabona als organitzadors i a la colla de Castellar per aquesta excel·lent tasca de difusió pràctica.
{play}images/stories/mp3/giacchino.mp3{/play}
-
Tant sí com no, la maquinària propagandística de la Diputació havia de parlar de la restauració de diversos espais de La Mata. I tots els mitjans de comunicació afins s'han fet ressò sense contrastar res. Com ja vam comentar aquí, la direcció d'aquest parc va permetre que s'obrís una rasa (un abocador, el de la foto) prop de la Mata, per llençar-hi les tones de vorals de la fallida urbanització de l'Alzina del Sal·lari. El sr. Espinach, cap de l'oficina tècnica de Parcs Naturals, es va apressar a dir que 'havia estat un error de coordinació'. Mireu, si us plau, i jutgeu vosaltres mateixos si dur les tones de voral carretera avall o bé dur-les a La Mata bo i obrint una rasa a ple cor del parc es pot considerar 'un error de coordinació' o bé un exercici d'incompetència descarada i irresponsable. Contràriament al que opina el sr. Espinach, nosaltres sí creiem que una maniobra rastrera com aquesta desqualifica el conjunt de treballs duts a terme. Per la senzilla raó que obrir una urbanització en temps franquistes era una cosa, però obrir un abocador d'amagatotis en democràcia i abanderant un organisme de gestió pública d'un parc natural és una ESTAFA. Per desmuntar una urbanització i aplegar-la en un nou abocador al bell mig del parc, era preferible deixar-ho com estava, com un mal record, com un avís que sempre hi ha gent disposada a especular, fins i tot entre suposats gestors d'un Parc Natural. Si penseu que el que es va obrir va ser un foradet, us convido a examinar la foto, on s'aprecia clarament que l'enrasament arriba als cent metres de llarg. I haver fet aquesta rasa al costat mateix de La Mata, el centre d'operacions de la gestió del parc i propietat de la Diputació, també convida a pensar que algú s'ha erigit amo i senyor del lloc per a fer-hi el que li plagui. Però si no us en convenceu, nosaltres sí que us ho deixem contrastar amb el que expliquen els mitjans oficials, una informació de color de rosa, 'democràtica', asèptica i amb propaganda d'empresa inclosa. Talment com un 'diario hablado' de l'antic Règim...
http://www.diba.cat/parcsn/newsletter/detall.asp?Id=3970
http://www.terrassadigital.cat/detall_arxiu/?id=6469
{audio autostart}fera.mp3{/audio}
De cara a Barraca (36) Any Nou, barraca nova
Per acabar l'any, la secció de Pedra Seca de Savall, la secció 'Ballestar', va tancar la imponent barraca no.197 després de gairebé quatre mesos de feina. En trencar-se la volta, moltes de les pedres planes es van esmicolar cap l'interior de la construcció i va ser necessari la cerca de pedres planes pels volts, fins a deixar una petita que es va tancar amb la que ja es tenia reservada. En les tasques de de l'entorn es va localitzar el que sembla una petita , molt aprop de la barraca. No en sabem l'ús exacte però el rebossat de morter de calç sembla suggerir una impermeabilitació del lloc. Sembla ser que el torrent, molt ben obrat amb pedra seca, portava aigua d'una antiga font que hi havia més amunt i era canalitzada fins el mas de La Serra. Els buscadors d'aquesta font tenen molt problemes per localitzar la surgència, que diuen que raja fins i tot a l'estiu, perque la llera és un caos de brolla. La fotografia que ens va mostrar el sr. Ballestar ens va confirmar que pels volts dels anys seixanta, la barraca 197 ja era esfondrada. De forma experimental es va cobrir la volta amb dues capes de terra amb una de intercalada, per tal com diuen els de les Borges Blanques, en millora la impermeabilització. I de fet, després de les darreres pluges, l'interior de la barraca restava sec. També s'ha refet el de sota mateix de la barraca. Com a toc final, es van plantar per cohesionar la terra i evitar que fugi amb les pluges i el vent. El resultat final el teniu : any nou, barraca nova!
Podeu visitar la barraca seguint aquest del tram del Km 3 de la carretera Savall-Gallifa. Pareu compte amb les vaques i el seu sembrat de mines marronoses!
ENLLAÇOS
{play}images/stories/mp3/flickr.mp3{/play}
-
La torrota de l'Obac és una torre de guaita medieval de planta rectangular, que s'alça dalt d'un cingle de la serra Llarga, a 800 metres d'altitud en el terme de Terrassa.
Segons la llegenda, la inexpugnable torrota estava comunicada per un túnel amb la torre circular que hi ha al cingle Gran, prop del nucli de Vacarisses. En els temps de les guerres carlines, una nit de febrer, sota un terrible temporal de vent i calamarsa, venien de l'hostal de La Barata pel camí ral un militar carlí amb el seu asssistent i una mula carregada amb més de tres quintars en monedes d'or. Van arribar a la Torrota. Sense que ningú els veiés van entrar al túnel i allà, posant Déu per testimoni, van amagar tot l'or que duien prometent no revelar-ne mai el secret.
Però l'endemà al matí, de retorn cap a La Barata, uns soldats amagats a peu del camí ral els van enxampar. El capitost va ser afusellat allà mateix i l'assistent va ser portat pres a Ceuta. Des de la presó l'home va veure com, a mesura que passaven els anys, les seves esperances de gaudir d'aquell tresor que havien amagat a la torrota de l'Obac s'anaven esvaint a poc a poc. Quan ja havia perdut totes les esperances, va explicar el seu secret a un lladregot de Terrassa conegut per Nas Ratat, amb qui compartia presidi. 
Quan el Nas Ratat va ser lliure, va tornar de seguida a la seva terra per donar gràcies al Senyor. I en arribar a Terrassa va anar a trobar el seu amic Guixé perquè l'ajudés a buscar el tresor de la torrota. Però, després de regirar-ho tot i de mirar per totarreu, no van trobar res de res. Cansats ja de buscar, en Nas Ratat i en Guixé se'n van haver de tornar desanimats i amb les mans buides cap a Terrassa.
Encara avui el tresor continua intacte en algun lloc de la Torrota. i per trobar-lo cal anar-hi a trenc d'alba i alçar la trapa que en Nas Ratat i en Guixé no van saber veure. Els primers rajos de sol faran brillar aleshores totes les monedes d'or que encara allà hi ha amagades.
Text de Narcís Serrat i Comerma.
Dibuix d'Elisa Arguilé.
Bibliografia-
Trencaclosques de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac. Narcís Serrat i Comerma.
{audio autostart}pavana.mp3{/audio}
-
"El roure alça altiu la seva capçada per sobre de l'asfalt i les teulades recordant-nos com anem destruint irracionalment el patrimoni natural del nostre país".
Aquestes són les paraules d'Antoni Ferrando i Roig quan parla del
Afirma també que potser és el roure més gran de tota la muntanya i que se li pot atribuir una edat superior als 600 anys.
Però què són 600 anys pels polítics que només pensen a quatre anys vista per tal de cobrir les seves possibilitats de reelecció?
Perquè tots ells saben que un arbre no mou vots. Per a ells, aquest arbre que ha viscut més de 25 generacions humanes, no és altra cosa que llenya!
Roure monumental del qual se'n ha fet pública la bellesa, gest que ha servit per justificar el nostre menyspreu vers els arbres i els boscos.
Feia temps que es queixava de la seva malura, necessitava remeis per guarir les seves entranyes resseques. I amb l'excusa de la crisi i la manca de pressupost, no hem sabut fer altra cosa que permetre el seu abatiment, mentre lluitava contra la seva malaltia i els elements atmosfèrics.
Hom pot pensar que aquest abatiment monumental, no és altra cosa que l'evolució natural de les coses i que ja li tocava...però també cal tenir present que aquest roure formava part de la nostra història i del ric bagatge natural de la contrada.
El ganivet del vent havia anat dibuixant solcs de mort en la seva escorça. Fins que tocat de mort, una darrera bufada l'ha fet estelles
El Roure de ha decidit viure ajagut, amb la testa damunt de terra.
Reposa en pau bell roure centenari, la memòria d'alguns no permetrà que moris del tot...fins d'aquí una generació.
El dia que vingui a veure't deixaré una petita pedra, símbol de perennitat, sobre la teva catalogada soca.
Narcís Serrat i Comerma
NOTA- Hem transcrit el text íntegre, amb el permís d'en Narcís. L'autor de les fotos de 1989, en Quim Solbas, creu que el nom correcte del mas és Sellers, tal i com apareix a molts mapes.
{audio autostart}cavalieri.mp3{/audio}
