Benvinguts al Diari D'abord,
Aqui trobareu una miscel·lània de reflexions, d'històries, de contes, d'estudis sobre el maquis, de notícies breus sobre el Parc etc. Si voleu anar a un grup concret seleccioneu un dels TAGS al mòdul de la dreta que duu el mateix nom.
Diari d'abord és un mapa que es va fent dia a dia i mira d'assenyalar la meva posició.
Avís per a navegants: la brúixola no sempre assenyala el nord.
JGM
Espoli (6) La cova Simanya, espoliada?
Aquest cap de setmana s'ha trobat una muntanya de sediment dins la cova Simanya, jaciment datat del neolític. Molt probablement es tracti del resultat d'una cata il·legal a la recerca de vestigis arqueològics. A l'exterior, anant en direcció a la cova Bellver o de l'Àngel, rere uns matolls, també s'ha trobat una bossa de contenidor i a l'interior una recollidor de plàstic. Tal volta sigui casual, però l'ajuntament de Sant Llorenç Savall fa poques setmanes anunciava a bombo i plateret les excel·lències de publicar un mapa digital i públic del patrimoni cultural i material de Sant Llorenç Savall. Com ja ha passat a la veïna població de Mura i tants altres pobles gestionats adminitrativament per la Diputació de Barcelona, ara haurem d'esperar l'onada d'espoliadors que, còmodament repantigats al sofà, consulten via Internet unes dades que fins el moment havien de cercar en publicacions concretes o bé sobre el terreny, perquè ara ja no cal que coneguin el terreny: es poden llençar en paracaigudes i de nit sobre el seu objectiu gràcies a l'ajut del Gps. Com és que fins avui la Direcció General del Patrimoni (Generalitat) no publicava dades referents a localització de jaciments arqueològics desprotegits i en canvi la Diputació ara obre la caixa de trons, publicant dades en mapes digitals i facilitant dades gps, sense cap mirament? El text que acompanya el mapa digital diu que "té per objecte la recollida exhaustiva de dades sobre el patrimoni cultural i natural d'un municipi concret i la seva valoració, permetent així l'establiment de mesures per la seva protecció i conservació, així com la planificació de la seva rendibilització social". Naturalment tot això es fraseig polític barat i de cara la galeria, perque d'entrada publicant un mapa d'accés públic no s'està recollint cap dada: les estan venent a subhasta pública, directament!
Tothom sap que no hi ha un duro per a fer intervencions arqueològiques, fora de les urgents. I en temps de crisi encara menys. O sigui que no hi haurà protecció que valgui per aquest patrimoni ni per cap altre. La única planificació sobre rendabilitat l'estan fent els espoliadors i el mercat negre d'objectes arqueològics. Aquesta és la única cosa tangible que s'està aconseguint. Des d'aquí demano un fort aplaudiment pels inventors de la idea i també per les institucions implicades en la publicació de les localitzacions! No hi hauria millor forma de vendre's el país.
{audio autostart}cavalieri.mp3{/audio}
De cara a barraca (38) Restaurar
Segons com, restaurar una barraca de zero, una completament en runes, pot arribar a ser més senzill que restaurar-ne una de parcialment tocada. Si es vol mantenir l'estil original sense malmetre la part sencera, restaurar una barraca pot acabar sent una mena de trencaclosques on cal cercar les peces, sovint enterrades pels volts de la barraca, i situar-les al seu lloc. I això tampoc és fàcil. El 'lloc' ara sol estar ocupat de terra, arrels que cal treure amb compte, molsa que fa pena arrencar. És una tasca de 'pinzellet' més pròpia d'arqueologia que de mestre d'obres. I sovint passa que acaba faltant pedra. Suposem que els constructors originals, a més de conèixer millor l'ofici, fèien avançar les filades de forma valenta, de vegades fent volar més d'un terç la llargària de la peça, tal volta comptant que les barraques rebrien un ús i un manteniment habitual en cas que fes falta. Tot plegat guiats pel que devia suposar un considerable estalvi de feina i diners.
Aquest cap de setmana el grup Ballestar de pedra seca de Sant Llorenç Savall s'ha embrancat en la restauració d'una barraca ben conservada, la 195 a La Serra, situada a tan sols 91 metres de la darrera barraca restaurada del grup, la 197. Es tracta d'una barraca que conservava la terra de la coberta, avui majoritàriament ocupada de forma espontània per molsa. A banda de l'habitual estassada (clicar damunt de la foto), tan sols s'apreciaven tres que afectaven el contrafort de la barraca. Aparentment semblava poca cosa, però un cop feta la tasca de 'passar el pinzell' es pot apreciar la dels danys. Amb paciència ha calgut anar l'esllavissada, i aquí no ha passat res. Com podeu notar, a més de molsa, la barraca restava adornada per una bonica , que s'ha hagut de tallar a les parts esllavissades i que ha aixecat un viu debat entre els participants, sobre la conveniència o no, de conservar-la. Fins a la data no hem pogut certificar cap barraca enrunada per una heura, tot i que intuïm que a partir d'un cert desenvolupament poden resultar poc recomanables, com en el cas de la , a la Vall d'Horta.
A banda de la barraca 195, part del grup ha seguit al costat de la 197, a mig metre més de profunditat, sense treure l'entrellat de l'ús original i la forma com s'omplia. Sembla que el fons de roca mare es devia trencar o esquerdar, perdent la seva utilitat i abandonant-se. Més recentment hi va arrelar una alzina que hagut de ser en arribar l'excavació a nivell d'arrels. L'hem regada en el seu nou emplaçament i en acabar el dia, la pluja ha fet la resta. Continuarà.
{play}images/stories/mp3/giacchino.mp3{/play}
-
Aquest matí una senyora s'ha plantat d'esquenes davant de la càmera de Tv3 quan un responsable de Renfe estava sent entrevistat pel programa Matins que dirigeix el sr. Cuní. Passat l'ensurt inicial, li han demanat que, com a mínim, donés la cara i de bon principi s'ha negat i ha seguit queixant-se a l'encarregat de Renfe, deixant-li anar una tirallonga de preguntes retòriques sense fi. El sr. Cuní exigia veure la cara de l'usuària, però la senyora volia que l'encarregat li mirés a la cara a ella i la càmera de Tv3, mala previsió, estava collada damunt d'un trípod. Tot plegat una disbauxa perquè és clar, no estem acostumats que un programa el condueixi, ni que sigui temporalment, un improvisat usuari de Renfe indignat que, a sobre, no veiem. A més d'una sorpresa, pot semblar que se'ns amaga quelcom. Són les coses del directe i de la televisió en general. El cas és que finalment el càmera ha alliberat l'aparell del trípod i el sr. Cuní, una mica més mosca, ha demanat 'garanties' a la usuària 'd'un comportament adequat' amb la qual cosa han acabat deixant de banda l'usuària i han demanat disculpes (en castellà) al seu entrevistat bo i justificant 'que no es asunto nuestro' si la usuària fregava, segons Cuní, la impertinència.
Jo he acabat pensant que tant dret tenia la usuària a no deixar fer la seva feina l'equip de Tv3 com Renfe de no deixar treballar a la usuària, també de forma irruptiva i impertinent, si cal considerar-ho així. Ningú a Tv3 pot pretendre que uns ens públic, el que sigui, està per damunt de qualsevol usuari. Una vaga, una tallada de carreteres etc, afecta tant a periodistes com a mecànics com a atletes. No val a dir que un és un observador imparcial i de retruc, que el deixin treballar i a viure en pau. El bandeig de la usuària impertinent m'ha semblat tan pertinent com la seva irrupció. Ha deixat clar que una vaga sense avís és una impertinència que es pot encomanar a tothom.
De cara a Barraca (37) Matadepera
La colla de Pedra Seca de Castellar (fotografia) han assolit una nova fita: restaurar la a Matadepera. Aprofitant l'empenta de les excursions organitzades per , la darrera edició d'Anem a fer un Tomb va interrompre la seva emissió habitual per fer una parada i fonda en aquesta per la caiguda d'un gran pi. Previ a la sortida, la colla de Castellar, els organitzadors i els bombers voluntaris de Matadepera van fer dues sessions de restauració, llevant el pi del lloc, refent el i restaurant un dels sense retirar la llinda. Una operació extremadament meritòria, tenint en compte que la llinda és un punt molt delicat d'una barraca i que pot comprometre la resta de l'estructura. Per fer aquesta operació es van servir del mateix . D'aquesta forma el dia de la caminada, els de l'Anem a fer un Tomb (una setantena de participants entre els quals hi havia representants de la colla de Pedra Seca de Sant Llorenç Savall), van poder veure la i al final, després de concloure l'itinerari fins el Girbau on van gaudir d'avituallament a base de dues xocolatades i bona mistela, van poder contemplar la barraca completament restaurada i amb els . Tot seguit alguns dels participants van tenir l'honor de . La barraca dels turó dels Rossos té tot l'aspecte d'haver estat obra dels antics professionals de la Pedra Seca: és una gran barraca circular de dimensions regulars de pedra mesozoica molt ben travada, sense intersticis, amb dos finestrons i una fresquera que sembla talment una capelleta. Tot i la presència d'alguns brots d'olivera per la zona, creiem que el que es devia vigilar de la barraca estant era una vinya ben orientada al costat sud del turó dels Rossos. Dos dies més tard els de Castellar inauguraven una altra barraca, aquest cop dins el seu terme, una amb una llinda molt peculiar i situada dins una veritable selva d'arítjols i esbarzers a tocar del Ripoll. Ara només faltaria que l'afició arrelés entre una colla de matedeperencs voluntariosos: de barraques i construccions rurals no els en falten. Enhorabona als organitzadors i a la colla de Castellar per aquesta excel·lent tasca de difusió pràctica.
{play}images/stories/mp3/giacchino.mp3{/play}
-
Tant sí com no, la maquinària propagandística de la Diputació havia de parlar de la restauració de diversos espais de La Mata. I tots els mitjans de comunicació afins s'han fet ressò sense contrastar res. Com ja vam comentar aquí, la direcció d'aquest parc va permetre que s'obrís una rasa (un abocador, el de la foto) prop de la Mata, per llençar-hi les tones de vorals de la fallida urbanització de l'Alzina del Sal·lari. El sr. Espinach, cap de l'oficina tècnica de Parcs Naturals, es va apressar a dir que 'havia estat un error de coordinació'. Mireu, si us plau, i jutgeu vosaltres mateixos si dur les tones de voral carretera avall o bé dur-les a La Mata bo i obrint una rasa a ple cor del parc es pot considerar 'un error de coordinació' o bé un exercici d'incompetència descarada i irresponsable. Contràriament al que opina el sr. Espinach, nosaltres sí creiem que una maniobra rastrera com aquesta desqualifica el conjunt de treballs duts a terme. Per la senzilla raó que obrir una urbanització en temps franquistes era una cosa, però obrir un abocador d'amagatotis en democràcia i abanderant un organisme de gestió pública d'un parc natural és una ESTAFA. Per desmuntar una urbanització i aplegar-la en un nou abocador al bell mig del parc, era preferible deixar-ho com estava, com un mal record, com un avís que sempre hi ha gent disposada a especular, fins i tot entre suposats gestors d'un Parc Natural. Si penseu que el que es va obrir va ser un foradet, us convido a examinar la foto, on s'aprecia clarament que l'enrasament arriba als cent metres de llarg. I haver fet aquesta rasa al costat mateix de La Mata, el centre d'operacions de la gestió del parc i propietat de la Diputació, també convida a pensar que algú s'ha erigit amo i senyor del lloc per a fer-hi el que li plagui. Però si no us en convenceu, nosaltres sí que us ho deixem contrastar amb el que expliquen els mitjans oficials, una informació de color de rosa, 'democràtica', asèptica i amb propaganda d'empresa inclosa. Talment com un 'diario hablado' de l'antic Règim...
http://www.diba.cat/parcsn/newsletter/detall.asp?Id=3970
http://www.terrassadigital.cat/detall_arxiu/?id=6469
{audio autostart}fera.mp3{/audio}
