Benvinguts al Diari D'abord,
Aqui trobareu una miscel·lània de reflexions, d'històries, de contes, d'estudis sobre el maquis, de notícies breus sobre el Parc etc. Si voleu anar a un grup concret seleccioneu un dels TAGS al mòdul de la dreta que duu el mateix nom.
Diari d'abord és un mapa que es va fent dia a dia i mira d'assenyalar la meva posició.
Avís per a navegants: la brúixola no sempre assenyala el nord.
JGM
De cara a Barraca (40) Castellar & Sant Llorenç Savall
L'objectiu de la secció Ballestar de pedra seca és rehabilitar les barraques de vinya del nostre terme. A banda de tornar a bastir barraques enrunades, també considerem molt important consolidar les que encara resten d'empeus, precisament perquè són les que ens proporcionen més informació dels seu aspecte original. Acabada la feina a la barraca 195 (fotografia), apedaçant els , la colla de Sant Llorenç s'adreçarà tot seguit a l'anomenat . Una situada sota les crispejants línies d'alta i mitja tensió que travessen la de La Serra i sota les quals, seguint el curs del torrent, es troben quatre a intèrvals regulars de 90 metres. D'una solitària barraca marcada inicialment als mapes d'en Ballestar, la , n'hem fet aparèixer nou més d'amagades, la qual cosa ha fet que La Serra, juntament amb la carena de Ricó (La Roca), l'Ermengol i La Busqueta, siguin els llocs de major concentració de barraques de Sant Llorenç Savall... de moment. Temps al temps però, i si seguim el cinturó d'aquestes xifres, potser acabarem demostrant una altra cosa...però no avancem aconteixements. Les noves troballes a la zona resulten especialment esperançadores i confirmen algunes de les prediccions estadístiques de l'inici de la catalogació: les barraques abandonades dins el bosc presenten un número inferior de baixes (enrunaments) que les que han patit de ple el darrer incendi ( o els darrers incendis ) de forma que ja podem avançar que el bosc ha estat, de llarg, molt més respectuós amb les construccions encara que les hagi engolit i fet perdre de vista, que no pas l'acció del foc.
D'altra banda la colla de Castellar, la secció de Pedra Seca del Centre Excursionista, ens confirmen que la seva versió del trespeus amb puntals i el ternal ha estat un èxit complet. La barraca inventariada com a , damunt el quilòmetre 11 de la carretera a Sant Llorenç Savall, és la barraca enrundada de majors dimensions que la colla de Castellar ha hagut de fer front. La llinda, descomunal i intacte, s'havia d'enlairar amb un altre mètode, i la rèplica del que vam experimentar amb la barraca de la bassa (B197) ha estat la solució més lleugera i factible de totes. Ja només els falta situar la pedra clau al capdamunt. Enhorabona per aquesta !
{audio autostart}giacchino.mp3{/audio}
Espeleopringuer a la recerca de l'avenc de les Pedres
o de la Font del Roure, és un altre avenc enterrat o destruït. La diferència amb l'avenc Subils-Godoy és que aquest cop fou la a la pedrera de can Sallent (Castellar del Vallès) la responsable de la seva desaparició, juntament amb o de l'Escaleta (-28m). En el seu lloc han quedat unes abandonades i un immens que avui una altra empresa es dedica a reomplir amb runes... o amb alguna altra cosa que necessiti com aquest. Oleguer Escolà (ERE-CEC) va ser dels darrers a testimoniar l'existència d'aquestes cavitats (anys seixant i setanta) i el primer a certificar-ne la defunció (1980), tot i que no sabem del cert si ho va comprovar in situ o bé li va ser comunicada per tercers. era un avenc habitual dels primers cursets de la SIS (any 1972, fotografia de l'Arxiu de S. Vives). Com es pot veure, l'avenc quedava en un indret atapeït de bardisses.
La descripció del lloc fa esment d'un torrent anomenat de La Pedrera, tributari del principal. El camí que aleshores seguien creuava aquesta llera i s'havia de deixar per embardissar-se tàlveg amunt, on es trobava l'avenc. Doncs bé, d'aquest torrent només en resten , escapçada per una pista ampla per a l'explotació i avui abandonada. El torrent fou meticulosament inspeccionat pels castellarencs Mañosa i Navarro, com a treball previ a la jornada d'Espeleopringuer. Per sota la pista ja no queda rastre del camí que seguia l'aigua i només resten un seguit de . De la descripció de l'Escolà avui tampoc queden vestigis d'unes petites construccions al peu de la pedrera i uns túnels de càrrega de camions que eren tot just a 30 metres de desnivell per sota l'avenc. Per la resta de descripcions facilitades, podria existir la remota possibilitat que l'avenc o el que en pogués quedar estigués sepultat sota la pista mateix, on sembla que s'hauria d'ubicar la cavitat. Tanmateix el mateix Oleguer Escolà sentencià en un article publicat al butlletí del SEAC (avui CEC, Centre Excursionista de Castellar): DESPRÉS DE MILIONS D'ANYS D'EXISTÈNCIA LA NOSTRA GENERACIÓ HA ESTAT L'ENCARREGADA DE DESTRUIR DUES DE LES MÉS BONIQUES CAVITATS SUBTERRÀNIES DE CASTELLAR. A PARTIR DE 1974, LES BARRINADES I EXCAVADORES ES CUIDEN DE POSAR FI A LA LLARGA EXISTÈNCIA DE LES DUES CAVITATS.
Possiblement la mateixa marca que permeteren sengles desobstruccions per a ser explorades, fou també l'encarregada de fer desaparèixer les cavitats, deixant un espai (fotografia, El Girabau).
NOTA- qualsevol testimoni de la desaparició d'aquests dos avencs i/o fotografies dels mateixos seran benvinguts per ser publicats en aquest mateix lloc.
BIBLIOGRAFIA
ESCOLÀ, Oleguer. Avenc de la Font del roure o de Les Pedres. Can Sallent (Castellar del Vallès). EXPLORACIONS (ECG Espeleo Club de Gràcia) no. 5. 1981
ESCOLÀ, Oleguer. L'avenc de Can Sallent i l'avenc de Les Pedres. Butlletí SEAC no. 327. Nov 1984.
SIS. 1969-1989 20 Anys de la Secció d'Investigacions Subterrànies del Centre Excursionista de Terrassa. Juliol 1990.
{audio autostart}cavalieri.mp3{/audio}
L'enviat especial a les Font Intermitents de Rellinars, l'infatigable Quim Solbas, ens comunica que des del dia 16 d'aquest mes de març les fonts de La Barbotera, La Saiola, La Pedregosa, les i les del Conill, a banda de la font del Conill, ragen moderadament. Els Caus del Guitard en canvi, no ragen, tot i que sempre ho fan més tard que la resta. La darrera vegada que van rajar els Caus va ser el mes d'abril de 2004. La , menys coneguda, també sembla tenir indicis d'haver rajat amb força. Qui tampoc ha donat mostres de funcionar amb aquestes pluges sostingudes és la font del Micarillo, a les Marines (Sant Llorenç Savall) on la darrera vegada que ho va fer, va ser el 1995!! Faltaria saber si la redescoberta surgència de la Font del Carme ha arribat a tenir activitat. En fi, sembla que l'aigua ha omplert els pantans i ha regat a gust els boscos i els horts del país.
En dies posteriors, els quatre caus de Mura també rajaven a gust. Sembla que la surgència de la font del Bosquet també ho ha fet, i a hores d'ara el bassal de la font és ben ple.
Foto, La Saiola el 16 de març de 2011
Fotografies i informacions d'en Quim Solbas
-
No fa gaires dies vaig tenir el plaer de passar una nit dins una cabana penjada en un avet americà, una situada a uns 8 metres de terra. Una habitació d'un hotel de cinc fulles, 30 metres quadrats d', lavabo en sec, de fusta, llum d'espelmes, estufa de parafina, balcó amb al Montseny total, i res de TV ni ràdios ni Internet, tan sols quatre llibres entre els quals uns de registre de la cabana, atapeïts d'una explosiva necessitat d'expressar l'elevació d'esperit que el lloc produeix als estadants. Les cabanes - en vam comptar fins a 11, algunes en parelles - estan allunyadíssimes unes de les altres, i situades en vessants diferents: amb vistes cap a la Plana de Vic, St Hilari Sacalm etc. Els boscos i l'entorn de la barraca són completament lliures d'antropització. Tú estàs allà sol com un mussol penjat dalt d'un arbre i no hi ha res mes que un espectacular al bell mig de les Guilleries. Tan sols al matí et trobes que abaix, lligat d'una corda t'han deixat l'esmorzar dins un cistell. Si amb la politja no l'hisses aviat amunt, te'l foten els senglars! L'hotel de veritat pot estar a 600 metres o a un quilòmetre de les cabanes, seguint corriols i passat algun penjat de cordes i fusta. És la masia de La Vileta, una antiga casa de colònies reconvertida en oficines, dutxes, menjador, lloguer de bicicletes on de moment només serveixen sopars i segurament, més endavant, també dinars. També he de confessar que els preus no són barats, però si intenteu reservar una cabana us anireu a l'any vista, cosa que prova que la originalitat de la proposta supera amb escreix les exigències econòmiques. Les cabanes als arbres són un model nou de negoci: un que, per exemple, exigiria extensions de boscos cada cop més abundants i amb arbres sans i forçuts i lliures d'antropitzacions evidents. Jo personalment vaig quedar molt agraït de l'amabilitat que va tenir l'avet Barbarbrat de soportar-nos tot el sant dia. Vaig tenir ocasió de parlar llargament amb el seu tronc, durant els meus somnis infantils de dormir dins un niu d'ocell de bosc. Un somni fet realitat.
PD- Si dieu que aneu de part del caudelguille no us faran cap descompte, però igualment us tractaran molt bé.
{audio autostart}stagnes.mp3{/audio}
-
El nou Hostal es diu 'Cal Pla' i és al costat mateix del pont de Mossèn Miró, a la riba esquerra del riu Ripoll. Té sis habitacions amb bany i està situada al rovell de l'ou de Sant Llorenç Savall. Es tracta d'una casa de finals del segle XIX inspirada en el Modernisme i bastida pel mestre d'obres local de nom Pla. Després de 20 vint anys, quan la Fonda Rius va deixar de ser fonda, Sant Llorenç Savall havia quedat orfe per poder hospedar ningú. La iniciativa ara és obra de la Teresa Agell i el Josep Saladelafont i l'Hostal ja es va estrenar a finals del passat mes de febrer, hospedant una colla que feien un llarg trajecte amb les seves cavallerisses.
Anys enrere Sant Llorenç Savall, com Moià, era una destinació habitual per a la gent de ciutat que havien de 'prendre aires' com a prescripció mèdica. Avui no cal seguir prescripcions mèdiques per canviar d'aires, però continua sent altament recomanable amarar-se de natura a Sant Llorenç Savall. A cinquanta metres de l'Hostal ja podeu iniciar trajecte cap el monestir de Sant Llorenç del Munt -Matadepera passant per la magnífica Vall d'Horta i l'ermita de Sta Agnès, ruta que els seguidors històrics de la Matagalls-Montserrat coneixen prou bé. També podeu anar a Castellar seguint els magnífics meandres del riu Ripoll avall. O bé seguir els senyals blaus del Camí del Riu amunt i connectar amb Mura i Monistrol de Calders. O anar a les veïnes poblacions de Granera i Gallifa amb els seus respectius castells. Sant Llorenç Savall és una autèntica cruïlla de camins per descobrir. Enhorabona als promotors de la iniciativa i molta sort.
TELÈFON RESERVES
655 778 913 (Teresa)
937 140 052 (Restaurant cal Ramon)
PÀGINA WEB DE L'HOSTAL DE CAL PLA
http://hostalcalpla.com/
L'objectiu de la secció Ballestar de pedra seca és rehabilitar les barraques de vinya del nostre terme. A banda de tornar a bastir barraques enrunades, també considerem molt important consolidar les que encara resten d'empeus, precisament perquè són les que ens proporcionen més informació dels seu aspecte original. Acabada la feina a la barraca 195 (fotografia), apedaçant els tres contraforts esllavissats, la colla de Sant Llorenç s'adreçarà tot seguit a l'anomenat cinturó de barraques. Una regió situada sota les crispejants línies d'alta i mitja tensió que travessen la propietat de La Serra i sota les quals, seguint el curs del torrent, es troben quatre barraques a intèrvals regulars de 90 metres. D'una solitària barraca marcada inicialment als mapes d'en Ballestar, la 195, n'hem fet aparèixer nou més d'amagades, la qual cosa ha fet que La Serra, juntament amb la carena de Ricó (La Roca), l'Ermengol i La Busqueta, siguin els llocs de major concentració de barraques de Sant Llorenç Savall... de moment. Temps al temps però, i si seguim el cinturó d'aquestes xifres, potser acabarem demostrant una altra cosa...però no avancem aconteixements. Les noves troballes a la zona resulten especialment esperançadores i confirmen algunes de les prediccions estadístiques de l'inici de la catalogació: les barraques abandonades dins el bosc presenten un número inferior de baixes (enrunaments) que les que han patit de ple el darrer incendi ( o els darrers incendis ) de forma que ja podem avançar que el bosc ha estat, de llarg, molt més respectuós amb les construccions encara que les hagi engolit i fet perdre de vista, que no pas l'acció del foc. 
