Benvinguts al Diari D'abord,
Aqui trobareu una miscel·lània de reflexions, d'històries, de contes, d'estudis sobre el maquis, de notícies breus sobre el Parc etc. Si voleu anar a un grup concret seleccioneu un dels TAGS al mòdul de la dreta que duu el mateix nom.
Diari d'abord és un mapa que es va fent dia a dia i mira d'assenyalar la meva posició.
Avís per a navegants: la brúixola no sempre assenyala el nord.
JGM
De cara a Barraca (17) Santuaris
En la recuperació de les barraques del terme de Sant Llorenç Savall, m'he centrat primer de tot a buscar les barraques que són dins el bosc espès. Probablement són aquests indrets on les barraques han quedat més colgades de vegetació, que els descobriments esdevenen més impactants. I no només perquè molts cops no hi ha restes de marges aprop, ni basses de sulfats ni res que doni pistes de la seva presència, sinó més aviat perquè ... avui no té cap sentit que encara hi siguin! Una vegada abandonats els conreus cap a finals dels segle dinou i principis del vint, especialment de la vinya, aquestes barraques són el vestigi més antròpic, més fortament relacionat amb la presència de l'home que les va construir pel seu propi aixopluc, el del seu bestiar i també per deixar-hi les eines. "La por guarda la vinya" diu la dita. Des de les barraques també es vigilava la vinya, mitjançant les obertures que algunes tenien als laterals. Però avui, què es pot vigilar des d'una barraca? Quin ús ens pot empènyer a preservar-les, més enllà de la seva valoració com a patrimoni? Potser des d'una barraca es pugui vetllar el silenci: és un paraigües sonor, quan hi entres, l'exterior emmudeix. Potser es pugui vetllar la , que deu haver integrat aquests munts de pedra com un topant més de la seva geografia. Sens dubte recuperar-les és un afany per reconsiderar la tècnica que les va bastir. Un nombre i tipologia determinada de pedres, un lloc concret, unes mides, un xaragall aprop, una feixa a tocar, una font, un bassal, una orientació ... cada barraca és única. I recuperar-les també és aturar-se en un espai concret per deixar d'estar sempre en moviment com fan els nòmades. Aturar-se en un lloc sí, però desplaçar-se molt lluny en el temps tan bon punt es toca roca: la tècnica de la pedra seca ve de temps tan reculats com el neolític, d'on se'n documenten les primeres manifestacions. Algunes barraques de vinya com les que , encaixades entre grans blocs, són una bona prova que els primers constructors es devien inspirar en les coves naturals com a model.
El primer sentit que em ve en això de recuperar les barraques, potser sigui el de bastir petits santuaris per aixoplugar-se de tota mena d'inconvenients: des de la pluja el sol i el vent, passant pel soroll del veí, les males notícies i perquè no? també són una molt bona excusa per conèixer el territori.
{play}images/stories/mp3/cavalieri.mp3{/play}
-
Resultava que, segons el pseudo-documental de dues hores Zeitgeist http://video.google.com/videoplay?docid=8883910961351786332#, la història dels reis mags, de Jesucrist i de la bíblia en general, es podia sintetitzar com un mite derivat del zodíac: el profeta Jesús era un de tants derivats d'Horus, el déu del sol egipci. Com tants altres profetes anteriors i posteriors era fill d'una verge, havia nascut també el dia 25 de desembre el que equival al solstici d'hivern, obrava miracles, tenia 12 deixebles, fou crucificat a la creu, ressucità al 3er dia i tot un seguit de trets comuns amb un munt de religions i creences que, segons el pamflet, deriven totes del zoodíac. Per no cansar al personal, passen a tota velocitat una llista d'incansables repeticions de profètics 'idèntics' que hom no pot llegir de cap manera. Tota aquesta introducció sobre el mite de les religions per explicar-nos que l'atemptat de l'onze de setembre fou autoinflingit des del govern americà, basant-se en tot de comentaris en directe de locutors i testimonis que asseguraven haver sentit explosions després de l'impacte dels avions. I finalment es fa un ràpid desglòs de la causa d'aquest desgavell: el sistema econòmic dominant. Amb el lema 'el diner és deute', s'assegura que l'actual sistema financer no pot parar de fagocitar els recursos naturals per tal de 'pagar el deute infinit' i que això ens aboca directament a l'apocalipsi. La solució? un anomenat projecte Venus basat en la supresió de les lleis, del sistema monetari i amb la màxima de gestionar sàbiament els recursos naturals usant el darrer crit tecnològic a l'abast. Un pseudo-documental suggerent -es podria arribar a pensar. Però vet aqui una parella cordobesa que de forma ben peculiar, tot s'ha de dir, hi van ficar cullerada per esbrinar què hi havia de veritat al darrere d'aquest documental distribuït gratuïtament per Internet. S'ho han currat: porten dos anys aguantant comentaris 'xorres' i d'altres ben desagradables com són les amenaces. http://natsufan.livejournal.com/24342.html. En algun punt podria semblar que la conspiranoia (terme que designa a aquells que sempre pensen que rere les grans desgràcies s'hi amaga la mà oculta d'algú) també s'ha apoderat de la parella, que sembla que rere el documental també hi vol veure una trama organitzada per acabar fent-vés-a-saber-què.... si us ve de gust, doneu-li una ullada. No us hi feu mal.
De cara a Barraca (16) la barraca del Victo 'el campaner, 1861'
Si els de Castellar tenen una barraca del Victo, 'l'acomodador del cinema', els de Sant Llorenç Savall no podien ser menys, i també tenen una barraca de Vinya d'un Victo anomenat 'el campaner'. En Victo vivia a la plaça Major de Sant Llorenç Savall i com ja us podíeu imaginar, era l'encarregat de fer sonar les campanes de l'església del poble, quan les noves tecnologies automatitzadores no existien encara. I pel què es veu, feia sonar tots els tocs amb diligència i això era força meritori perquè hi havia un bon grapat de tocs que avui dia no es fan. Sembla ser que, a més, el Victo se les hauria enginyat per poder-les fer sonar des de casa mateix, amb una mena de tramat de cables bastant considerable. Això no ho sabem del cert, potser fem sonar campanes, però sembla que el tal Victo era el pare de l'actual rector de la parròquia de Matadepera. Avui tant el campanar com les campanes de l'església de Sant Llorenç Savall han estat renovats. Dons bé, aquest Victo 'el campaner' devia tenir els seu tros amb una barraca de vinya, tal i com ressenya en Jesús Ballestar, estudiós de les barraques de Sant Llorenç Savall i encontorns. I és una barraca força singular: és de les que aprofiten un marge de roca per estalviar feina de construcció. El seu estat és bo, tot i alguna petita esllavissada i que per la volta es comencen a veure molts intersticis. La barraca encara conserva a lloc una , el pany a terra i l'altra meitat de la fulla, i la amb les restes d'una inscripció "1861", data de construcció o bé de re-construcció. Davant de la porta mateix es pot veure encara les restes de la . Dins la barraca hi han les restes de 15·15·6·4 'abono complejo alemán', darrers vestigis d'ús de la barraca com a magatzem.
Situació: anant de Savall cap a la masia de La Busqueta, passant per la pujada i cruïlla de l'Institut d'Ossó, el camí planeja. En el primer revolt a l'esquerra surt una pista a mà dreta que baixa fins a una caseta. La barraca del Victo 'el campaner' és sobre mateix d'aquesta construcció. En total, no hi teniu més de mitja hora.
Dades de la barraca: planta trapezoidal, 1,60 i 1,20 m d'amplades, 2,20m de fondària i 2,02 metres d'altura i 0,93m d'alçada de la porta. Orientació de l'entrada: WSW 241º.
{audio autostart}marxapedra.mp3{/audio}
-
Fa unes setmanes van desaparèixer totes les de ferro de la carretera de Castellar a Sant Llorenç Savall. Fa uns dies va aparèixer un cotxe completament calcinat a Les Arenes. Fa pocs dies vaig veure carregat a vessar de molsa. De la molsa llegeixo "Els Agents Rurals han de vetllar perquè la tradició de collir aquests productes no comprometi el medi i han de controlar les activitats comercials que s'hi generen." Aquest cotxe que venia de deforestar algun tros de bosc entre Monistrol de Calders i Sant Llorenç Savall, duia tot el maleter i el seient del darrere ple a rebossar de molsa. Eren espectaculars: la molsa i també l'estat del cotxe, que no hauria passat ni un pam de l'ITV. Ja sabem que hi ha gent que acumula infraccions per estalviar-ne el pagament a la resta. Uns sacrificats. Avui mateix aquesta muntanya de molsa deu ser a la venda en un d'aquests simpàtics mercadets de Sta Llúcia. Negoci rodó: està prohibit d'agafar-ne, l'agafo d'una propietat que no és meva, la venc a preu d'estraperlo....fantàstic.
Bé, quedi clar que jo no denuncio res. Si de cas és la meva vista, la que denuncia. Així és com devien anar els caçadors de molsa fa uns anys, quan no estava regulada la seva collita. Tot i amb això, ja veieu que avui dia n'hi ha que encara en farien propaganda. Un consell nadalenc: si veieu molsa de veritat, no en compreu. És allò de la demanda i la oferta i bla bla bla
Per la seva banda, la Direcció del Parc també ha volgut contribuir a la festa nadalenca, muntant uns al voltant del contenidors d'escombraries que són a la vista ...dels excursionistes? No. Dels cotxes oficials. Com de costum, l'amic fuster ha brodat el treball i com ja ha fet en tants altres indrets del Parc, ha recobert l'imponent estructura metàl·lica amb unes bones peces de fusta reciclada i sostenible, conferint als sempre desagradables de veure contenidors universals, una aparença més 'natural' i bosquívola. Vaja, un d'aquests endreçaments de territori habituals al Parc i que, com ja sospitaveu, els usuaris del Parc veníem reclamant de feia temps: NO VOLEM VEURE CONTENIDORS AL PARC!...NO VOLEM VEURE CONTENIDORS AL PARC!... una mesura absolutament prioritària, es clar, fruit d'algun aclamat article publicat a la Trobada d'Estudiosos o bé d'un annex del Pla d'Usos que se'ns havia escapat. No hi ha dubte que ara els contenidors fan més bonic que els de ciutat, tot s'ha de dir, i de passada ara les àligues cuabarrades ja no confondran el ratolí de bosc amb el contenidor dels plàstics. El què és segur és que sempre n'hi haurà que farien un pessebre de contenidors encara més bonic, i un altre encara més i.... no acabaríem mai. Val més així: la merda ben tapadeta encara que faci la mateixa pudor de sempre, i apa, ara tots a mirar cap a una altra banda, que ja no es veu res!
NOTES ALS SONS el Ripoll passant per la barraca de vinya del Victo
Quan el riu Ripoll passa pel costat de la , les aigües es dispersen per una llera ampla i sense saltants. El so de l'aigua aquí és tènue, gairebé sona com el vi sortint d'una ampolla. Aquest pas pel Ripoll era aprofitat per la família del , de cognom Valls, que quan venien de Castellar per anar al seu tros d'avellaners, baixaven pel cantó dret de la carretera, poc abans d'arribar a les balmes del Carner, en el punt que encara avui no hi ha tanca de protecció. Seguien un llom carener que, sense sobresalts, els duia al Ripoll. La bassa de sulfats de la vinya, avui desapareguda, era a tocar del Ripoll travessant per aquest mateix lloc, en el vessant de la barraca.
Gaudiu relaxadament d'aquest so envasat del Ripoll, collita del 2009 i acabat d'escorxar.
{audio autostart}flickr.mp3{/audio}
