Benvinguts al Diari D'abord,
Aqui trobareu una miscel·lània de reflexions, d'històries, de contes, d'estudis sobre el maquis, de notícies breus sobre el Parc etc. Si voleu anar a un grup concret seleccioneu un dels TAGS al mòdul de la dreta que duu el mateix nom.
Diari d'abord és un mapa que es va fent dia a dia i mira d'assenyalar la meva posició.
Avís per a navegants: la brúixola no sempre assenyala el nord.
JGM
-
El proper dimarts 13 d'octubre, comença el 48è curset d'espeleologia que organitza la Secció d'Investigacions Subterrànies del CET. Té una durada d'un mes i mig amb una dinàmica general de dues classes teòriques entre setmana (a les 21hores) i una pràctica d'un dia de cap de setmana. Com ja he dit a alguna banda, és del tot aconsellable per a tots els que vulgueu anar visitant tots aquests abismes diversos que sotgen Sant Llorenç del Munt. A més, tal i com estan les tècniques de progressió actuals, gairebé es pot baixar i pujar a ulls clucs, amb la plena possibilitat de gaudir d'aquests espais tan especials i amb una comoditat impensable 30 anys enrere! El curset val 120 euros i en aquest preu s'inclou el material, el material didàctic, la llicència federativa i l'assegurança. No us perdeu la introducció del curset a càrrec d'en Salvador Vives, un complet apassionat de l'espeleo i expert en la història de l'espeleologia mundial i local, sempre aportant un material gràfic inèdit en les seves presentacions. Aquesta visió cronològica és un regal per la vista i un descans pel cursetista que es fa una idea molt aproximada de la magnífica evolució que ha sofert aquesta tècnica. Ja sé que d'entrada pensareu que un ha d'estar musculat i supervitaminat per fer aquestes coses, però res més lluny de la realitat: el que compta de veritat és la curiositat, i això no té edat. No cal dir que els monitors són autèntics especialistes en la seva categoria (i encara millors persones). Moltes de les pràctiques es realitzen a Sant Llorenç mateix, amb sortides a indrets claus de Catalunya. Amb aquestes credencials a la mà, què espereu per il·luminar la foscor?
x a + informació
Secretaria del Centre Excursionista de Terrassa
c, Sant Llorenç, 10
tel. 93-788 30 30 (de les 19h-22h) responsables del curset: Guillem Villagrassa i Raquel Boullón.
{audio autostart}lost.mp3{/audio}
De cara a barraca (10) el forn de calç de can Brossa i la barraca del Romeu
Això que avui us proposo no assoleix ni el grau de passejada, però potser un dia teniu ganes d'escampar la boira i sortir a l'exterior a prendre la fresca. Aquesta és l'excusa que us cal: anar a visitar el forn de calç de can Brossa, a la Vall d'Horta, i després fer una ullada a la barraca del Romeu. Si voleu més, podeu afegir una o dues de les propostes que ja hem vist anteriorment

i que queden a tocar.
El , em fou donat a conèixer pel Ramon Suades. Ramon, com coi ho vas trobar o, millor, com coi no ho vaig trobar? El pou d'aquest forn és a tocar del xalet que hi ha més amunt de can Brossa. Passat el xalet, a l'esquerra surt una pista que creua la llera del torrent de Pregona i que ja vam prendre per anar a cercar les cinc barraques del torrent. Per trobar el forn no cal creuar: si busquem a la nostra esquerra, tot just entrar a la pineda, trobarem el pou. Una acció interessant que us pot allargar la sortida és retirar els esbarzers, amb un parell de bons guants i unes tisores de podar.
La si seguiu la pista cap a Agramunt, poc després del trencall que porta a la propietat, hi ha un : pugeu el marge dreten aquest punt, i una trentena de metres per sobre veureu la barraca de vinya. És una de faccions molt regulars que encara s'aguanta, però comencen a veure's alguns espais entre pedres que potser s'haurien de reblir abans no sigui massa tard, i també alguna esllavissada, així com el dintell esquerdat.
Bé, la proposta és que abans d'esgotar l'hora màxima que teniu prevista, fiqueu pedres i pedretes per les juntes. Això pot allargar-li la vida a la barraca, i a nosaltres potser també!
Aqui teniu el de situació de les dues obres.
Salut i alegria.
-
Motos de gran cilindrada, motos de petita cilindrada, cotxes, avions, gatjos, moixons, vent. La gravadora de sons anava fent, mentres jo estava embadalit mirant la tasca de reconstrucció de la barraca del Victo, una barraca de dimensions considerables tot i que potser el que caldria considerar és l'envergadura de la seva reconstrucció.
Ahir vaig dedicar unes hores a fer proveïment de pedres perquè, com sol passar, acaba faltant matèria primera. Algunes les he fet baixar rodolant, i s'obrien pas per la malesa amb un brogit molt potent, desfermat, com el d'una bèstia que fuig a les palpentes. I quan arribaven a la pila, senyor, quin so. Pedra contra pedra. Com quan fas servir de petites i les fiques perquè s'escolin entre les grans. Transformen el seu so sec, i acaben sonant com cristall. I encara no sé ben bé perquè, però de vegades sonen com l'aigua, no sé, tenen una qualitat com aquosa? Un dia he d'enregistrar aquest so. És realment agradós, potser ancestral. La pedra té fama de durabilitat i rigidesa, però per això mateix és inflexible i per tant, imprevisible. Mai saps el temps que es mantindrà al seu lloc. Si es trenca, no té per costum avisar. Com el sostre d'aquella cova habitada pels nostres parents del Bronze de la que aviat us vull parlar, un sostre desplomat que, qui sap, potser els va agafar desprevinguts a dins. Tant de bo tingueu la ocasió de participar, ni que sigui una vegada, en la recuperació d'aquest patrimoni fet exclusivament de pedra. Arriba un moment que, tot i que sents amb claredat tots i cadascun dels sons del bosc i de la carretera, no en fas el més mínim cas. Cada rengle que puges, mereix una cerimoniosa mirada d'inspecció i d'assentiment. Sí, així, va bé. Seguim.
{audio autostart}pavana.mp3{/audio}
I colonitzant les rieres de tot el Vallès, aqui teniu dues imatges d'aquest visó
americà (Mustela vison) de Mura. La versió ianqui del nostre turó / fura de bosc (Mustela putorius!), escapat de les granges del Montseny. No volien deixar-hi la pell i ara campen ocupant el lloc dels gairebé extingits turons, caçant granotes, rates d'aigua, cargols, insectes o peixos morts. Fixeu-vos en el , és l'únic distintiu del color negrós-cendrós que té la seva pell. No donarem les dades GPS d'aquest exemplar no fos cas que la bestiola acabés en un menú qualsevol del Parc a Taula. Prou feina té el visó a flairar les aigües fecals de la riera de Nespres, esperant mentre les institucions implicades tenen altres prioritats abans de fer la depuradora de Mura que no troba pressupost de fa anys. Dels 600.00 euros per la ruta dels Tres Munts, no se'n podria desviar alguna partideta, la primera pedra, tenint en compte que és Parc Natural i que la ruta turística ha de passar a tocar de la resclosa ... ?
Aquestes magnífiques imatges són d'en Ramon Suades, d'aquest darrer cap de setmana. Ramon, ets un artista: ja em miraré personalment allò de retrobar la balma de les Cases Velles: la vaig trobar el mateix dia que el forn de Pega del Sot de l'Infern, deu fer...onze anys?. I ha de continuar allí!
Bibliografia:
SAÑÉ, Jaume. Bestiari de Catalunya. El 9 Nou. 1995.
{audio autostart}giacchino.mp3{/audio}
Maquis i Emboscats (5) MAQUIS i GUÀRDIA CIVIL A CAN ROURE
En Jaume Canals, masover durant 56 anys de la masia de (Matadepera) recorda un cop que el seu gos "esquitx", un gos més aviat petit, no parava de fer el seu característic lladruc, agut i regular. Era infalible: si bordava era que algú passava. Aquell dia era de nit, i per comptes de sortir per l'entrada de la casa ho va fer pel garatge, i va veure uns quatre homes armats movent-se. Sembla que els va dir alguna cosa, però ni el van contestar.
A Can Roure no hi van entrar, però la guàrdia civil sí. Un cop li van preguntar si en els seus viatges a Terrassa veia alguna cosa sospitosa, i ell els va dir que, de bon matí feia molt fred, ell es tapava amb una manta, i el cavall ja sabia el camí tot solet. La veritat-confessa el Jaume- és que tot sovint en veia de gent armada, però sortia més a compte no dir res.
Un altre cop uns guàrdies civils que el coneixien li van demanar que els fes un entrepà. La seva dona els va fer i els hi va dur. S'estaven en un forn de calç, en un revolt del camí a can Prat. També recorda que s'estaven a la balma de la Pola.
Diu que el maquis fins i tot tenien una mula ‘molt ferma' de la que se n'encarregava un maqui, per si de cas havia de fugir ràpidament amunt. El de la mula era prop de can Bufí, i em diu que molt probablement fos la casa on s'estava el ‘caracremada'*, perque ell ja en tenia la sospita de que per allà hi rondava gent. També en la seva opinió els de ‘La Mateta' (mas situat al costat de can Roure i també propietat del Barata) devien donar suport a la guerrilla perquè feien compres d'aliments i medicaments sobredimensionats. Ell va pensar "segur que hi tenen gatets allà".
En Jaume recorda que els Boixader, masovers de la Mata, en van tenir de problemes amb els maquis, amb més d'un disgust i tot.
Font: Conversa amb Jaume Canals, 20-09-2002, Geriàtric La Llama de Gonteres, Terrassa. Jaume, gràcies per tota la teva atenció!
Fotografies de can Roure, Berta Guillemot.
*BIBLIOGRAFIA
"Quan el Ramon (Capdevila) em va veure marxar cap a Terrassa per agafar el tren, ell pim-pam, pim-pam, pim-pam, també va agafar la mateixa carretera. A uns set o vuit-cents metres abans d'arribar a Matadepera, hi havia dues cases. Una d'elles era d'un de la CNT, un company que mai no s'ha donat a conèixer a Terrassa, i el Ramon ho sabia i hi va anar. Sempre que hi anava, s'hi estava un parell de dies o tres, fins que els companys li compraven menjar per poder arribar a cal Moreno (Berga)". (Fco Martínez Maluenda, "el Manyo")
SERRA FONTANELLES, Jaume. L’ombra del Maquis. Solsona Comunicacions, SL 2001. p166.
{audio autostart}lost.mp3{/audio}