Diari d'abord

Aviat comença el 48è curset d'espeleologia!

De cara a barraca (10) Can Brossa

Notes als sons. La barraca del Victo.

Motos de gran cilindrada, motos de petita cilindrada, cotxes, avions, gatjos, moixons, vent. La gravadora de sons anava fent, mentres jo estava embadalit mirant la tasca de reconstrucció de la barraca del Victo, una barraca de dimensions considerables tot i que potser el que caldria considerar és l'envergadura de la seva reconstrucció. Ahir vaig dedicar unes hores a fer proveïment de pedres perquè, com sol passar, acaba faltant matèria primera. Algunes les he fet baixar rodolant, i s'obrien pas per la malesa amb un brogit molt potent, desfermat, com el d'una bèstia que fuig a les palpentes. I quan arribaven a la pila, senyor, quin so. Pedra contra pedra. Com quan fas servir de petites i les fiques perquè s'escolin entre les grans. Transformen el seu so sec, i acaben sonant com cristall. I encara no sé ben bé perquè, però de vegades sonen com l'aigua, no sé, tenen una qualitat com aquosa? Un dia he d'enregistrar aquest so. És realment agradós, potser ancestral. La pedra té fama de durabilitat i rigidesa, però per això mateix és inflexible i per tant, imprevisible. Mai saps el temps que es mantindrà al seu lloc. Si es trenca, no té per costum avisar. Com el sostre d'aquella cova habitada pels nostres parents del Bronze de la que aviat us vull parlar, un sostre desplomat que, qui sap, potser els va agafar desprevinguts a dins. Tant de bo tingueu la ocasió de participar, ni que sigui una vegada, en la recuperació d'aquest patrimoni fet exclusivament de pedra. Arriba un moment que, tot i que sents amb claredat tots i cadascun dels sons del bosc i de la carretera, no en fas el més mínim cas. Cada rengle que puges, mereix una cerimoniosa mirada d'inspecció i d'assentiment. Sí, així, va bé. Seguim.

Escapat del Montseny

I colonitzant les rieres de tot el Vallès, aqui teniu dues imatges d'aquest visó

Maquis i Emboscats (5) Can Roure de Matadepera

En Jaume Canals, masover durant 56 anys de la masia de can Roure (Matadepera) recorda un cop que el seu gos "esquitx", un gos més aviat petit, no parava de fer el seu característic lladruc, agut i regular. Era infalible: si bordava era que algú passava. Aquell dia era de nit, i per comptes de sortir per l'entrada de la casa ho va fer pel garatge, i va veure uns quatre homes armats movent-se. Sembla que els va dir alguna cosa, però ni el van contestar. A Can Roure no hi van entrar, però la guàrdia civil sí. Un cop li van preguntar si en els seus viatges a Terrassa veia alguna cosa sospitosa, i ell els va dir que, de bon matí feia molt fred, ell es tapava amb una manta, i el cavall ja sabia el camí tot solet. La veritat-confessa el Jaume- és que tot sovint en veia de gent armada, però sortia més a compte no dir res.

Un altre cop uns guàrdies civils que el coneixien li van demanar que els fes un entrepà. La seva dona els va fer i els hi va dur. S'estaven en un forn de calç, en un revolt del camí a can Prat. També recorda que s'estaven a la balma de la Pola.
Diu que el maquis fins i tot tenien una mula ‘molt ferma' de la que se n'encarregava un maqui, per si de cas havia de fugir ràpidament amunt. El de la mula era prop de can Bufí, i em diu que molt probablement fos la casa on s'estava el Ramon Vila ‘caracremada'*, perque ell ja en tenia la sospita de que per allà hi rondava gent. També en la seva opinió els de ‘La Mateta' (mas situat al costat de can Roure i també propietat del Barata) devien donar suport a la guerrilla perquè feien compres d'aliments i medicaments sobredimensionats. Ell va pensar "segur que hi tenen gatets allà".

{audio autostart}lost.mp3{/audio}