-
...las instrucciones de este medicamento". Estic postrat al llit, llegint atentament les instruccions del medicament antiàcid. I el què llegeixo no sé si és una informació destinada a engrossir els meus coneixements farmacèutics globals, o bé un efecte secundari imprevist tipus ‘delirium tremens' que em fa llegir coses imaginàries. Diu que les píndules que em disposo a ingerir pertanyen a la clase de medicaments (literal) ‘inhibidores de la bomba de protones'... potser fa massa mesos que no miro cap telenotícies, i no sabia que la humanitat s'hagués decidit a llançar amb tanta discreció un artefacte de característiques tan notòriament impactants. Es clar que sabent com sóc, potser el veïnat n'anava ple i jo ho ignorava. O potser la bomba només me la havien llançada a mi, i el veïnat no me'n volia robar protagonisme. O vés a saber si Janssen-Cilag, el fabricant, va ser massa pretensiós a l'hora de redactar-ne les virtuts. Vés a saber. El cert és que l'adversitat anunciada amb tal magnitud no predisposa sinó a un rebregament estomacal que no saps si és pitjor el mal que el remei. Hi ha informacions com aquesta que, per molt bona voluntat que s'hi posi i per molt ben explicades que siguin, la veritat, fan de mal païr. Tot i amb això, he defugit la temptació d'empassar-me la capça sencera d'un sol glop. I si no he fet és perquè Janssen-Cilag ja m'havia advertit de bon principi en la necessitat de llegir ‘TODO el prospecto' i en cas de sobredosi ja alertava cautelosament al metge que (literal) "no existe un antídoto específico". Tú diràs! Un fabricant capaç d'aturar els efectes d'una bomba de protons a base de píndules de mida ínfima, no esbomba als quatre vents la fòrmula que el converteix en gairebé miraculós. I ben fet que fan. A grans mals, remeis discrets. Veus? llegir sempre va bé.
LA REVOLTA SILENT (1)
-Sí doctor, així estirat em sento molt millor.
-Molt bé, sr. Gillemto. I ara, digui'm: quina és la primera vegada que vostè recorda haver mantingut una conversa amb vegetals?
-euh doncs...em penso que va ser just després del foc. O potser més tard, ara no ho recordo, exactament. Era als Emprius, a la cara nord. Vaig ensopegar amb una petita que no havia vist mai quan, de sobte, vaig sentir com un espetec de roques. Vaig treure el cap a fóra i vaig poder veure com els braços d'un movien la roca on estava entaforada. L'estrèpit no era de res que es trenqués, perque allà no es movia res. Però el soroll es va anar condensant i estructurant de tal forma que es va acabar convertint en una cosa audible, com de veu humana. I allà em vaig quedar jo, amb cara de pal. "Tros de quòniam, sóc jo qui et parla! Es pot saber que t'ha agafat?" Esbufegant per aquell esforç sostingut, l'arbre em va començar a explicar que havia estat buscant alguna cosa de menjar allí dins i que, quan va voler sortir, la roca li barrava el pas. Vaig asseure'm i vam estar parlant una bona estona, com ara vostè i jo. Entre moltes altres coses em va dir que l'incendi l'havien provocat ells.
-Dispensi, qui són "ells"?
-Els arbres. Ells havien decidit que el bosc es cremés. Pel que es veu estaven en guerra i la decisió d'optar pel foc l'havien presa els pins, que s'havien quedat sense recursos i van decidir dur a terme una política de terra cremada. Van incitar l'incendi.
-Ja ho entenc... I digui'm, sr. Guillem, no s'estimaria més creure que l'incendi el van provocar persones de carn i ossos, com ara nosaltres?
-Em penso que no, doctor. Jo no em veuria capacitat per fer alguna cosa així. Ni que un arbre m'ho supliqués.
-Però sr. Güillom, pensi que hi ha trastorns de la personalitat, com ara la d'un piròman. Persones alterades que, sobreexcitades per la visió del foc i de les flames, se senten inclinades a cremar boscos amb voluntat desfermada.
-Pot ser, doctor. Però jo no posaria les mans al foc en aquest assumpte. Hi ha voluntats més fermes i arrelades al bosc, cregui'm.
-Miri, per ser-li sincer, jo de vostè no m'acostaria al bosc durant una bona temporada i...
-Però això és impossible! El poble està envoltat de vegetació per tots cantons??? Jo mateix tinc un avet al pati que
-...miraria de mantenir diàriament una conversa amb un mínim de cinc persones. Tingui, aquí té la recepta.
-Recepta? Com ha pogut saber que..?
-Pel fruit hom coneix l'arbre. No oblidi que sóc metge. Són pastilles amb gust d'eucaliptus. No li faran cap mal.
-
"Barak Obama és el primer president negre als EUA"- no paren de repetir els mitjans de comunicació. Segur que trigarem a conèixer quin és l´últim negre candidat a ser el més miserable, el blanc més homeless d'un rànking inexistent, el darrer a la cúa de la cúa de la llarga cúa d'una pobresa sempre invisible. Són els habituals titulars efímers de la elit periodística. D'aquí a un o dos anys no sentirem a dir "el primer president negre des EUA prohibeix l'ús d'armes als civils". No ho sentirem perquè la inèrcia i la venda d'armes segur que a hores d'ara han pujat amb la crisi, no fos cas que calgués robar el menjar del veí. Segur que no ho sentirem perquè l'elit periodística, gens racista, ja farà temps que maldarà per buscar el primer president més gras, el més invident, el més tullit, el més calb, el més cancerígen, el més-més.
Barak Obama ha guanyat en venda de discursos, una campanya de discursos que, tot sigui dit de passada, no ha notat la crisi econòmica i ha estat ben dotada de recursos. Però ara, encara que no ho sembli, ve l'examen més complicat: l'examen dels fets. El màrqueting de tota la vida posa com a candidats a generals d'exèrcit, veterans de guerra, actors, negres, xinesos, caucàsics, dones d'expresidents i d'altres conceptes noticiables, per tal de reforçar idees de canvi. Fantàstic, tot un èxit de vendes. Però ara ha arribat l'hora de reforçar-ho amb fets que avalin les idees venudes. I aquí és on, per desgràcia, solen topar les idees i els homes febles. Tant de bo que el líder en vendes no acabi sent, com sempre, el líder més venut.
quantitat dels ingredients al nivell ínfim d'haver d'anomenar-los TRAZAS. No, no. Aquests són ingredients que, per una raó més de caire entròpic i/o imprevisible, han anat a parar allà on no tocava. No consten a la fòrmula qualitativa. Avui dia, si pertanys al 99% de la humanitat que no tolera la lactosa ni el sèrum de llet, ni la proteïna làctica, ni la llet desnatada en pols, ni les aromes amb llet, ni tantes altres fòrmules químiques inventades per donar sortida al gènero làctic, les companyies han elaborat el terme TRAZAS DE LECHE. I les TRAZAS les trobes encara que sigui dins un substitut de la llet tan conegut com és ara la soja. Però és igual. N'hi ha que per dissimular diuen: ESTA FÁBRICA TRABAJA CON LECHE, HUEVOS, CACAHUETES. I t'ho diuen així com de passada. No és que t'estiguin dient que són uns desendreçats, no. Tampoc és que de tant en tant caiguin espontàniament tèmpans de llet en pols dins una marmita de gelatina o dins la barreja d'un fuet, del foie-gras o damunt els daus de gall dindi ó... No. És que el treball va com va, i la cuina industrial no té temps de formular tots els ingredients incontrolats que circulen per les seves sitges i acaben envasats a qualsevol banda. Estem de sort que no hi trobem TRAZAS DE BALA o TRAZAS DE GERENTE o de PEGAMENTO COLA o DINERO, perquè està clar, a les fàbriques es treballa amb moltes coses que, o bé no es poden païr o bé són directament tòxiques. I abans de dir-ne RESTOS, DESPERDICIOS O RESIDUOS, en diuen TRAZAS. Tot plegat deu ser la particular idea de reciclar que n'han tret moltes empreses alimentàries: "si hem de llençar el tóner d'una fotocopiadora espatllada, abans s'aprofita dins una marmita de xocolata cremosa que no en un abocador! ATENCIÓN: PUEDE HABER TRAZAS DE TÓNER o ESTA FABRICA TRABAJA CON TONER". I tira avall, que la digestió sempre fa camí de baixada!
