Els Fondos són un d'aquells indrets situats a l'extrem del terme, allà lluny, al fondo de tot. És una àmplia vall just per sobre el mas de l' que pertanyia però, a la veïna masia de i llurs terres confinaven amb el terme del poble de Granera, alguns veïns del qual també cultivaven sòl llorençà. El segle XIX els Fondos estaven plagats de trossos de vinya, s'hi comptaven fins a 25 parcers el 1835, i entre ells el Josep Sellarès àlies 'Cusí', que aleshores vivien al carrer nou i que encara avui hi continuen guardant una de vinya de doble cos.
Per documents dels actuals propietaris* sabem que l'any 1769 Jaume Salalallassera, pagès hereu del mas Salallassera, ven a carta de gràcia 'de redimir mitjançant: la sisena part del vi i blat i les olives al quart i tot lo demés que es pagui delme en la dita parròquia de St Llorenç Savall a la sisena quiscan any es cultivi'. un tros de terra en ' lo lloc dit CARDABOSC DEL FONDO'.
No trobareu el terme CARDABOSC en cap diccionari. Fent una cerca a google només trobareu 6 entrades, i algunes de repetides que fan referència a un tal Arnaldus de Cardabosc (any 1687, a la vila de TOULOUSE, França).
Segons el mateix document signat davant el notari Pere Brichfeus a Sant Fructuós de Castellterçol, la peça de terra del CARDABOSC 'termena a solixent amb una peça de terra de ANDREU COMADRAN , a migdia part amb honors del MAS SALALLASSERA, i part amb una peça de terra de ANTON COMAS, a ponent amb honors del MAS ERMENGOL, a tramuntana amb una peça de terra de PERE CLUSELLA'.
La doble de la vinya de cal Cusí va quedar molt malmesa a causa de l'incendi de 2003 que calcinà amb ferocitat el sector dels Fondos. Els actuals propietaris, el Pere Vall i la Teresa Droguet, van encarregar la reparació de la barraca fent-hi una teulada d'obra però mantenint els que originalment separaven l'estança del pagès de la del ase. La vinya de cal Cusí, d'unes dues hectàrees d'extensió, avui ha quedat isolada entremig les grans propietats de l'Ermengol i Salallassera. La peça fou conreuada fins a mitjan segle XX i ja aleshores ningú més cultivava els Fondos. La Teresa Droguet encara recorda com una gran aventura el viatge en mula fins a la seva estança a la dels Fondos. I es quedava bocabadada amb la capacitat de càrrega que tenia l'animal, el cotxe d'aquells temps, tan valorat que els pagesos se'l llogaven entre ells, comptant-hi la manduca o com deien llavors 'fer-li la vida'.
Tot i que no podem assegurar que el terme CARDABOSC del FONDO definís tot el sector dels Fondos, podem afirmar que al sector inicial, a llevant del -lloc on hi ha emplaçada la vinya dels Cusí- sí que hi podem recuperar aquest insòlit topònim.
* el meu agraïment al Pere Vall i a la Teresa Droguet per compartir aquest tros d'història del nostre poble.
{play}images/stories/mp3/stagnes.mp3{/play}
Amb aquesta dèria per liquidar les espècies d'animals que formen part de l'evolució de tots plegats (dels animals també), estem perdent funcions vitals molt importants que ja estaven documentades en aquesta magnífica cadena evolutiva que ens unia i que no parem d'esbotzar. Una d'elles és la de mirar-nos bé abans de dir-nos res, especialment entre individus que no es coneixen. Per iniciar qualsevol nova relació habitualment engeguem un àudio ple de foteses com 'què tal, sóc el tal, encantat' i bla bla bla, mentre la part de vídeo, extraordinàriament més complexa i rica, engega sempre amb retard i a batzegades, generant gairebé sempre una total i vergonyosa manca de sincronia. Encara no hem pogut calibrar el color dels ulls del nostre partner que ja s'escolten 'què vols prendre o de què treballes o...' mentre la imatge es torna cada cop més borrosa. Amb la ingesta de qualsevol tipus de beguda, com a segona, tercera o cuarta ocupació, el sistema de reconeixement pot arribar a col·lapsar-se. No anem bé. Així no anem bé. Aquesta mateixa tarda he vist com una pardal (o una pardala) s'exhibia arran de terra amb tota mena de moviments d'ala i cos, mentre voltava la parella dibuixant cercles perfectes. I l'altre s'estava al bell mig de l'escena mirant amb tota atenció les evolucions del seu partner. Si allò era una forma de dir que el pardal (o la pardala) tenia total capacitació en l'art del kama-sutra, això no ho us ho puc dir perquè jo estava molt atent a la geometria de l'escena (la part de vídeo). Però que aquell ritual enfatitzava la part visual de la presentació, no en tinc cap dubte.
Ens hem de mirar. Tots els animals ho fan això. Per a-prendre l'altre o qualsevol cosa, hem de mirar bé primer (apprehendere- agafar). Abans de barallar-se, abans de fer res, els gats consumeixen una bona part del seu temps amb la mirada o fent ús de l'olfacte així com també d'altres sentits. Això és una bona manera de conèixer l'altre i que, tot sigui dit de passada, també pot evitar un grapat de baralles.
Jo que sóc bastant cavernícola necessito observar bé el terreny per a poder-lo retenir i reconèixer. I per poder apresar quelcom, és molt convenient la mirada atenta i que la presa preferiblement faci alguna pausa i deixi de moure's. Llavors és quan més podem aprendre de l'altre. Massa sovint les salutacions introductòries es fan sobre la marxa, caminant o fins i tot corrent -hola, hola, bon dia, bona tarda. Així no anirem enlloc. Massa vegades pensem que parlant és com millor ens podem presentar, però sovint resulta ser un engany, un equívoc. No podem relegar a una concatenació de sons més o menys intel·ligibles, la gran riquesa d'informació que pot subministrar una mirada atenta i pausada. Com a pràctica, considero que convindria observar bé aquestes precisions. Sortosament les noves tecnologies ho permeten cada cop amb més versemblança, encara que sigui de forma virtual. Jo de vosaltres em faria mirar bé abans de dir qualsevol cosa.
Així és com ho vam llegir de primeres, i amb el Roger no vam poder evitar un somriure sorneguer. Lo Burc merdós... Preguntat per Sant Llorenç Savall, el Roger Rocavert em va treure un llibrot considerablement gruixut d'un dels prestatges de l'Arxiu Històric de Castellar del Vallès. El llibre no era cap antigalla, es va editar l'any passat (2014) amb el títol de Tres Capbreus del Vallès Occidental i és una acuradíssima i monumental transcripció feta per Joan Antoni Ferran i Sol, un ex-administrador de finques ( per tant avesat en aquest tipus de literatura ) el lleure del qual és transcriure documents antics.
Sant Llorenç Savall pel vessant del torrent del Burc
Al llibre hi deu haver quatre o cinc entrades relacionades amb St Llorenç Savall, i la primera fa referència a un document de venda amb data de 1669 d'un tros de terra propietat del pagès Pau Soler a favor d'en Miquel Bruch, propietari del Mas Burc. Està escrit en llatí i parlant dels límits de la peça diu "un tros de terra llaurada, tenint quatre quarteres sembrades de blat de moro poc més o menys, amb algunes nogueres i altres arbres de diversos tipus tenen les seves arrels en l'esmentada peça de terra, amb els Introhitibus, exhibitus, tots els seu drets i pertinences que jo tinc i posseeixo a la dita parròquia de Sanctii Laurentii Sevall en el lloc anomenat BURCH MERDÓS també anomenat lo Camp del Burch. La dita terra termeneja: per orient, amb la riera dita LES GAVARRES, (ibi transeunte) que es pot travessar (o transitar); a migdia, part amb la dita riera i part amb el camí públic que de la vil·la de Sanctii Laurentii Sevall porta a la ciutat de Barcelona; per ponent amb honors del mas Burch, que la separa de la parròquia de Sanctii Laurentii Sevall; i pel Nord, mitja part amb honors de Miquel Bruch, i mitja part amb el camí que del dit mas Burc va al TRULL DE FER OLI."
D'entrada descobrim que el desaparegut mas Burc tenia extramurs un trull d'oli, i trobem també el desconegut topònim de Les Gavarres corresponent a un torrent fins avui innominat als mapes. Un torrent tributari del Burc i confinat a compartir límits amb el camí de Barcelona: no hi ha gaires opcions, per no dir que només n'hi podria haver una. La carta de precària de la peça, propietat del monestir de Sant Llorenç del Munt, era de l'any 1344.
Seguint el fil del Burc merdós, i aprofitant una caminadeta per veure com florien els lliris de les barraques restaurades en aquest sector, vaig decidir capbussar-me a les entranyes del torrent del Burc, en el punt del caminet on hi ha un bonic que encara guarda una , un xic més amunt de l'. En aquest pou el juny de 1838 hi va morir ofegat un nen de 4 anys, l'Isaac Sors i Clusella, fill del parcer del tros. Recentment (2019) el lloc ha estat estassat i un bloc de la cinglera ha aturat la seva caiguda a mig metre d'aquest pou (maig 2020). El torrent és especialment embardissat, però tot i no dur cap tisora de seguida vaig trobar el tàlveg del torrent i una barrera d'arítjols. I amb l'enteniment mig col·lapsat per l'ordre 'fi de trajecte-fi de trajecte-fi de trajecte', bo i fent equilibris damunt un arbre caigut i mig podrit, la vista va anar recorrent el que semblava un curiós roc alçat, dreturer, col·locat al costat d'altre blocs tombats i que jo segons abans i privat de millor perspectiva, els havia integrat en forma de pontet. I així, mentre s'unien aquella ordre repetitiva amb la frustració de no trobar l'idíl·lic pontet enmig de rocs i bardisses, els ulls anaven fent, deslliurats de l'esclavatge d'un cervell ara en standby, centrats a contornejar aquella massa de roca dreta. De dalt a baix, parsimoniosament, van anar baixant fins a trobar a la base un i així, ben calmosament... Un revoltó d'obra??? Vaig haver de baixar del tronc i sucar els peus dins l'aigua del Burc. Sí noi. I tant, revoltons d'obra! Ara el cervell havia recuperat les regnes dels ulls i desfent l'anterior recorregut catatònic vaig acabar descobrint que aquella forma dreta era un bon pany de paret.
La primera impressió va ser que allò podia haver estat el Mas del Burc, però era obligat donar un cop d'ull a la literatura llorençana i aquesta aviat va desfer la intuïció: "(el Burc) s'aixecava a llevant del poble, prop de l'actual nucli urbà - a l'era del Co- i damunt del torrent del Burc.(...) A principis del segle XX encara restaven algunes parets dempeus però amb la urbanització de la zona de l'era del Co, a llevant del nucli urbà, en va desaparèixer qualsevol rastre'. Merde! així doncs, què figura que és aquella paret a frec del Burc merdós? En retornar al lloc amb eines de desbrossar va resultar que aquella construcció era un segon encara més que el primer. Què hi feien dos pous a frec del torrent del Burc, un a tocar de l'altre? No podrien suggerir la presència d'un altre mas desaparegut?
No fa pas gaire que el Burc encara devia ser un torrent una mica merdós, perque al seu pas per la vila l'any passat s'hi va construir una nova de trinca. Però està clar que al seu redós hi havia vida i ja des de temps reculats i fins avui, els Camps del Burc continuen sent un dels enclavaments més importants d'hortes i cultius del poble.
{audio autostart}pavana.mp3{/audio}
el pany de paret del pou
interior del pou
detall d'una fornícula per a la bastida del pou
vista de perfil del pou encatifat d'heura
BIBLIOGRAFIA
FERRAN I SOL, Joan Antoni. Tres capbreus del Vallès Occidental. Les rendes del Monestir de Sant Llorenç del Munt i les del Priorat i Sagristia Major del Monestir de Sant Cugat del Vallès (segles XVII a XIX). Ed. Fundació ARS. 2014.
Si algú em preguntés sobre el sentit de la vida, si cal creure en déu, el més enllà o bé en el Judici Final, jo li diria que em decantaria més aviat a favor d'un Exàmen Final. Si un cop arribats al final del nostre recorregut vital poguessim fer balanç sobre el nivell de satisfacció de l'experiència proposada, i les possibles respostes fossin escollir entre: A Negatiu B Positiu C manquen encara algunes dades, crec que seria probable que en el cas de: A segueixi un FOS a NEGRE B pel camí s'hagin materialitzat experiències dignes de ser repetides i per tant amb el desig de SEGUIR PASSANT QUALSEVOL PANTALLA i C s'obtingui la corresponent pròrroga que permeti fer un balanç definitiu. Normalment això últim no és possible i tot queda en una mena de NO SABE, NO CONTESTA.
En el moment actual de la vostra experiència vital, quin és el vostre nivell de satisfacció? A, B, C
(Tranquils, que aquesta enquesta no està esponsoritzada per cap fabricant de vides. No hi ha reemborsaments ni s'abonen vides extres pel preu d'una)
