Cuando un actor dramático quiere agradar al público, es necesario de toda necesidad que le muestre muchos diablos; es necesario que esos diablos sean horrorosos, que griten, aúllen, lancen clamores divertidos, sepan insultar y jurar y terminen por llevarse su presa al infierno, en medio de rugidos salvajes; es preciso que la barahúnda sea horrible. Eso es lo que más atrae al público, eso es lo que más le place
desconegut, del 1561.
És gairebé un tòpic: tan sols ens escoltem els mitjans de comunicació si porten males notícies, les pitjors de totes. I el mitjà més cridaner, el que la diu més grossa, s’emporta el premi de les millors vendes i audiències. Un bon titular enganxa més fidels que tota la Bíblia sencera.
Totes aquestes afirmacions són carregades de la més pura Inèrcia i es basen no pas en el comportament ideal, sinó en el comportament real, instintiu que tenim tots, de posar-nos en alerta quan passa alguna desgràcia. L’abús d’aquestes ‘alertes’ acaba essent completament paralitzant. L’eficàcia comunicativa dels mitjans no es valora tant per la qualitat del contingut de les notícies com per la quantitat de gent que es capaç d’hipnotitzar en un sol titular. El que és ben cert és que en tots aquests anys de mass media són pocs, per no dir gairebé ningú, els que han valorat l’efecte que sobre la població té el fet de rebre males notícies minut a minut. I té la seva lògica: a qui l’importa la bona salut global de la gent? Aquesta és la violència real que exerceixen diàriament els mitjans de comunicació. És la inèrcia que, tant aviat els empeny a buscar la violència a l’exterior com els legitima a escampar-la a l’interior. El fet notícia només busca l’impacte en el receptor que es veu gairebé obligat a comprar el diari per obtenir-ne la penicilina corresponent, però de fet no la trobarà, perquè els mitjans sembla importar-los un rave que el receptor impactat pugui fer gairebé res amb la notícia, com no sigui algun malabarisme o afegir-se a un cor de planys per a la fi del món. Per descomptat que els mitjans ni tan sols saben si el receptor estarà aviat en condicions de ser impactat de nou. Però el receptor acabarà K.O. per força.
Recordeu aquell mecenes que anys enrere va intentar fer un diari que només duia bones notícies? Va ser un fracàs. I havia de ser un fracàs. Però això ja era de preveure: Franco amb el seu Nodo i el sr. Aznar amb el seu “España va bien” eren la rèplica exacte del fracàs d’una informació completament irreal, pròpia d’un conte de fades que ningú es podia creure. I és que no: això no és ni ha estat mai Disneyland.
El problema no són les males notícies ni que ens resulti impossible deixar de mirar-les per mantenir-nos en un estat permanent d’alerta i aprenentatge. El problema és que les males notícies circulen sense cap. Han estat literalment decapitades. I el cap que els falten es diu SOLUCIONS. Fixeu-vos-hi: no apareixen ni al principi ni al final del fenòmen anomenat ‘notícia’. El problema de les defecacions canines al carrer p.e. no són la seva fastigosa presència que podem adornar d’una bona colla de titulars pestilents, sinó la forma de evitar-les o de prevenir-les. No n’hi ha prou amb abocar la brutícia: cal, com a mínim, donar pistes per fer neteja. I les pistes ja han de trobar-se en els titulars. Si això no es fa en l’àmbit dels mitjans de comunicació, estarem donant la impressió que ‘tot va malament perquè no pot anar d’una altra manera’. I això és RADICALMENT FALS. Això és alimentar la Inèrcia i els seus mecanismes destructius. Si no m’acabeu d’entendre, llegiu-vos els titulars del popular diari Qué! que any rera any augmenta la seva audiència. Amb el nom que té el diari, crec que sobren més comentaris sinó és per afegir que és un diari completament ‘gratuït’.
ENLLAÇOS
El Déu de la Por
Terrassa Societat, s'ha acabat
Volia anar a Vacarisses des del coll de l’Obac. Però no vaig poder. 237 persones m’ho van impedir. Eren gent molt peculiar, i poc dotades per l’excursionisme. Gent estranya i molt desorientada. Cadascuna s’entestava a explicar-me el seu problema particular i jo, que amb la motxil•la no tenia pas pinta de metge, els vaig anar escoltant d’un en un.
-Escolti, perdoni, ha vist un fragment de fèmur? És que no puc caminar...
-Dispensi, ha trobat, per casualitat, un cúbit... és que l’he perdut no sé com...-Si us plau, seria tan amable d’indicar-me on és el meu crani? Fa estona que busco idees i no les acabo de trobar...Tots tenien mancances. I la veritat és que jo no els podia pas ajudar. Però la meva ineficàcia tampoc semblava importar-los massa. En tenien prou a presentar-me el plec de descàrrecs. El cas és que no vaig poder passar del quilòmetre 13, a pocs metres d’un trencall de la carretera. No hi va haver manera. Estava com clavat al costat d’una pista a la vora de la qual s’hi estava un altre d’aquells homes, amb l’índex assenyalant un marge alçat. -Quina alegria! Mireu! És la meva falange...ja puc lluir l’anell que tenia guardat! No em direu que no és increïble, oi?No em vaig poder estar de felicitar-lo, perquè era el primer de 236 que no es queixava de cap mancança. Li vaig haver de preguntar com s’ho havia fet, i no pas dut per la curiositat, sinó per un deix d’humanitat que potser em permetria ajudar als altres.-Doncs ha estat per casualitat. Fa molt temps hi havia aquí mateix una Caixa de Morts. Una tomba amb lloses. I jo era enterrat aquí. Però un bon dia, ara farà quinze anys, va passar una retroexcavadora pel damunt, i va desfer-nos l’esquelet a bocins. Per sort he vist que encara en quedava una llosa... i m’he recordat del lloc, de les vistes amb el mont serrat, el repòs, les vacances. I ara ja ho veieu, per fi he trobat el meu os!L’home estava emocionat per la part que li tocava. Quan ho vaig haver explicat al Servei d’Arqueologia de la Generalitat, els 236 tullits restants ja s’havien congregat al punt quilomètric 13, on encara estava l’home de la falange, orgullós amb el seu dit complet i assenyalant el lloc. I cadascú va buscar la seva part d’història, gratant cada pam de terra. En acabat, es van plànyer per la desaparició de la tomba i l’ensurt de veure dispersats els seus ossos. Van resar perquè no s’esdevingués els pitjor de tots els mals: l’oblit complet. I allí deuen estar, esperant.I jo ara mateix no sé on vaig llegir de l’existència d’una carena de la Caixa de Morts. Potser en un butlletí del Centre Excursionista de Terrassa, de l’any 1929? No ho sé. Recordo vagament en Claudi Perarnau, jutge de Pau de Rellinars. I també el seu amic boscater que va indicar-nos, de memòria, el lloc exacte. Avui no hi ha gairebé res que recordi una tomba. Els del Servei d’Arqueologia de la Generalitat em van dir que ja m’avisarien per mirar-s’ho però d’això deu fer un any i més o, calla, que potser era una contestador automàtic... quin oblit el meu, ho sento. Hi ha com un buit immens. Com el de la meva memòria: on us havia dit que volia anar?
EN DAVID HERNÀNDEZ EM REFRESCA LA MEMÒRIA
Quan vaig llegir aquest escrit em va impressionar que una antiga tomba de lloses desaparegués d'una forma tan impune i irresponsable.
Ahir dissabte vaig anar a casa del Claudi Perarnau per parlar sobre les barraques del seu poble. Al final de la conversa, fent memòria de tantes coses que volia preguntar-li, em vaig enrecordar de la Caixa dels Morts. Per cert, aquest nom apareix a l'índex toponímic del final del llibre "Història de la serra de l'Obac", sense especificar-ne res més. En aquest índex apareixen topòmins d'elements que són dins la gran propietat dels Ubach, o molt propers.
Li vaig preguntar per la tomba de lloses propera al punt kilomètric 13 de la carretera de Rellinars (com tu esmentes a l'escrit); i després d'una petita dilació confonent-les amb les tres tombes de les Roquisses, em va dir contundentment que no eren a Rellinars, sinó a Vacarisses. Més concretament a la pista que neix al km 11 de la mateixa carretera. Després vàrem consultar un mapa conjuntament i, efectivament, just al km 11 neix una pista important i de bon manteniment. Em va detallar la ubicació: uns metres abans del primer revolt tancat que fa la pista, coincidint amb la cruïlla amb antic camí que seguia la carretera per sobre i sota d'on passava antigament una línia elèctrica. No hi havia dubte! Em va dir que ja només quedaven un munt de pedres perquè en ampliar la pista van escapçar la tomba.
Ahir mateix, en tornar cap a Terrassa, vaig parar al km 11 i vaig fer una ullada. Al lloc exacte que m'havia dit (termenal de l'Obac i, per tant de Vacarisses), vaig trobar un clap de molts còdols. A on hi havia una major concentració d'aquestes pedres i estaven soterrades, tenia una forma clarament allargassada (encara que escapçat pel petit marge de la pista). L'alineació de les pedres soterrades era clavada amb l'eix est-oest de la meva brúixola. Quelcom usual en aquests enterraments medievals. Vaig furgar superficialment sota les pedres, però no vaig veure restes d'ossos.
No tinc res més a dir. Fóra bo que algun arqueòleg (o equivalent) fes una prospecció; encara que sigui per confirmar la ubicació exacte d'aquest antic topònim: (carena de la) Caixa dels Morts.
Una salutació a tu i als teus lectors!
David Hernàndez
ENLLAÇOS
Com que ens han fet arribar diverses vegades que no és fàcil poder deixar comentaris al caudelguille, fem un parell d'aclariments al respecte a veure si ara us animeu a dir la vostra.
Al final de qualsevol article apareix la paraula clau 'comentaris'
quan el cliqueu s'obre el següent menú
Ompliu les caselles
Name - un nom
Email - el vostre correu electrònic
Website - la vostra pàgina web (opcional)
title - títol del vostre comentari
Comment - el text del vostre comentari
La casella Subscrive via email és opcional per si us voleu subscriure a la pàgina, però per escriure un comentari no us cal.
I have read and agree to the Terms of Usage ÉS IMPRESCINDIBLE marcar-la, altrament no s'enviarà.
Premeu el botó Add Comment i enviareu el comentari. De vegades pot semblar que l'enviament queda en suspens però en realitat s'ha cursat correctament.
Per a qualsevol altre aclariment no dubteu a posar-vos en contacte amb el correu electrònic que trobareu a la pestanya AUTOR.
