-
Amb aquesta dèria per liquidar les espècies d'animals que formen part de l'evolució de tots plegats (dels animals també), estem perdent funcions vitals molt importants que ja estaven documentades en aquesta magnífica cadena evolutiva que ens unia i que no parem d'esbotzar. Una d'elles és la de mirar-nos bé abans de dir-nos res, especialment entre individus que no es coneixen. Per iniciar qualsevol nova relació habitualment engeguem un àudio ple de foteses com 'què tal, sóc el tal, encantat' i bla bla bla, mentre la part de vídeo, extraordinàriament més complexa i rica, engega sempre amb retard i a batzegades, generant gairebé sempre una total i vergonyosa manca de sincronia. Encara no hem pogut calibrar el color dels ulls del nostre partner que ja s'escolten 'què vols prendre o de què treballes o...' mentre la imatge es torna cada cop més borrosa. Amb la ingesta de qualsevol tipus de beguda, com a segona, tercera o cuarta ocupació, el sistema de reconeixement pot arribar a col·lapsar-se. No anem bé. Així no anem bé. Aquesta mateixa tarda he vist com una pardal (o una pardala) s'exhibia arran de terra amb tota mena de moviments d'ala i cos, mentre voltava la parella dibuixant cercles perfectes. I l'altre s'estava al bell mig de l'escena mirant amb tota atenció les evolucions del seu partner. Si allò era una forma de dir que el pardal (o la pardala) tenia total capacitació en l'art del kama-sutra, això no ho us ho puc dir perquè jo estava molt atent a la geometria de l'escena (la part de vídeo). Però que aquell ritual enfatitzava la part visual de la presentació, no en tinc cap dubte.
Ens hem de mirar. Tots els animals ho fan això. Per a-prendre l'altre o qualsevol cosa, hem de mirar bé primer (apprehendere- agafar). Abans de barallar-se, abans de fer res, els gats consumeixen una bona part del seu temps amb la mirada o fent ús de l'olfacte així com també d'altres sentits. Això és una bona manera de conèixer l'altre i que, tot sigui dit de passada, també pot evitar un grapat de baralles.
Jo que sóc bastant cavernícola necessito observar bé el terreny per a poder-lo retenir i reconèixer. I per poder apresar quelcom, és molt convenient la mirada atenta i que la presa preferiblement faci alguna pausa i deixi de moure's. Llavors és quan més podem aprendre de l'altre. Massa sovint les salutacions introductòries es fan sobre la marxa, caminant o fins i tot corrent -hola, hola, bon dia, bona tarda. Així no anirem enlloc. Massa vegades pensem que parlant és com millor ens podem presentar, però sovint resulta ser un engany, un equívoc. No podem relegar a una concatenació de sons més o menys intel·ligibles, la gran riquesa d'informació que pot subministrar una mirada atenta i pausada. Com a pràctica, considero que convindria observar bé aquestes precisions. Sortosament les noves tecnologies ho permeten cada cop amb més versemblança, encara que sigui de forma virtual. Jo de vosaltres em faria mirar bé abans de dir qualsevol cosa.
-
Així és com ho vam llegir de primeres, i amb el Roger no vam poder evitar un somriure sorneguer. Lo Burc merdós... Preguntat per Sant Llorenç Savall, el Roger Rocavert em va treure un llibrot considerablement gruixut d'un dels prestatges de l'Arxiu Històric de Castellar del Vallès. El llibre no era cap antigalla, es va editar l'any passat (2014) amb el títol de Tres Capbreus del Vallès Occidental i és una acuradíssima i monumental transcripció feta per Joan Antoni Ferran i Sol, un ex-administrador de finques ( per tant avesat en aquest tipus de literatura ) el lleure del qual és transcriure documents antics.
Sant Llorenç Savall pel vessant del torrent del Burc
Al llibre hi deu haver quatre o cinc entrades relacionades amb St Llorenç Savall, i la primera fa referència a un document de venda amb data de 1669 d'un tros de terra propietat del pagès Pau Soler a favor d'en Miquel Bruch, propietari del Mas Burc. Està escrit en llatí i parlant dels límits de la peça diu "un tros de terra llaurada, tenint quatre quarteres sembrades de blat de moro poc més o menys, amb algunes nogueres i altres arbres de diversos tipus tenen les seves arrels en l'esmentada peça de terra, amb els Introhitibus, exhibitus, tots els seu drets i pertinences que jo tinc i posseeixo a la dita parròquia de Sanctii Laurentii Sevall en el lloc anomenat BURCH MERDÓS també anomenat lo Camp del Burch. La dita terra termeneja: per orient, amb la riera dita LES GAVARRES, (ibi transeunte) que es pot travessar (o transitar); a migdia, part amb la dita riera i part amb el camí públic que de la vil·la de Sanctii Laurentii Sevall porta a la ciutat de Barcelona; per ponent amb honors del mas Burch, que la separa de la parròquia de Sanctii Laurentii Sevall; i pel Nord, mitja part amb honors de Miquel Bruch, i mitja part amb el camí que del dit mas Burc va al TRULL DE FER OLI."
D'entrada descobrim que el desaparegut mas Burc tenia extramurs un trull d'oli, i trobem també el desconegut topònim de Les Gavarres corresponent a un torrent fins avui innominat als mapes. Un torrent tributari del Burc i confinat a compartir límits amb el camí de Barcelona: no hi ha gaires opcions, per no dir que només n'hi podria haver una. La carta de precària de la peça, propietat del monestir de Sant Llorenç del Munt, era de l'any 1344.
Seguint el fil del Burc merdós, i aprofitant una caminadeta per veure com florien els lliris de les barraques restaurades en aquest sector, vaig decidir capbussar-me a les entranyes del torrent del Burc, en el punt del caminet on hi ha un bonic que encara guarda una , un xic més amunt de l'. En aquest pou el juny de 1838 hi va morir ofegat un nen de 4 anys, l'Isaac Sors i Clusella, fill del parcer del tros. Recentment (2019) el lloc ha estat estassat i un bloc de la cinglera ha aturat la seva caiguda a mig metre d'aquest pou (maig 2020). El torrent és especialment embardissat, però tot i no dur cap tisora de seguida vaig trobar el tàlveg del torrent i una barrera d'arítjols. I amb l'enteniment mig col·lapsat per l'ordre 'fi de trajecte-fi de trajecte-fi de trajecte', bo i fent equilibris damunt un arbre caigut i mig podrit, la vista va anar recorrent el que semblava un curiós roc alçat, dreturer, col·locat al costat d'altre blocs tombats i que jo segons abans i privat de millor perspectiva, els havia integrat en forma de pontet. I així, mentre s'unien aquella ordre repetitiva amb la frustració de no trobar l'idíl·lic pontet enmig de rocs i bardisses, els ulls anaven fent, deslliurats de l'esclavatge d'un cervell ara en standby, centrats a contornejar aquella massa de roca dreta. De dalt a baix, parsimoniosament, van anar baixant fins a trobar a la base un i així, ben calmosament... Un revoltó d'obra??? Vaig haver de baixar del tronc i sucar els peus dins l'aigua del Burc. Sí noi. I tant, revoltons d'obra! Ara el cervell havia recuperat les regnes dels ulls i desfent l'anterior recorregut catatònic vaig acabar descobrint que aquella forma dreta era un bon pany de paret.
La primera impressió va ser que allò podia haver estat el Mas del Burc, però era obligat donar un cop d'ull a la literatura llorençana i aquesta aviat va desfer la intuïció: "(el Burc) s'aixecava a llevant del poble, prop de l'actual nucli urbà - a l'era del Co- i damunt del torrent del Burc.(...) A principis del segle XX encara restaven algunes parets dempeus però amb la urbanització de la zona de l'era del Co, a llevant del nucli urbà, en va desaparèixer qualsevol rastre'. Merde! així doncs, què figura que és aquella paret a frec del Burc merdós? En retornar al lloc amb eines de desbrossar va resultar que aquella construcció era un segon encara més que el primer. Què hi feien dos pous a frec del torrent del Burc, un a tocar de l'altre? No podrien suggerir la presència d'un altre mas desaparegut?
No fa pas gaire que el Burc encara devia ser un torrent una mica merdós, perque al seu pas per la vila l'any passat s'hi va construir una nova de trinca. Però està clar que al seu redós hi havia vida i ja des de temps reculats i fins avui, els Camps del Burc continuen sent un dels enclavaments més importants d'hortes i cultius del poble.dio autostart}pavana.mp3{/audio}
interior del pou
detall d'una fornícula per a la bastida del pou
vista de perfil del pou encatifat d'heura
BIBLIOGRAFIA
FERRAN I SOL, Joan Antoni. Tres capbreus del Vallès Occidental. Les rendes del Monestir de Sant Llorenç del Munt i les del Priorat i Sagristia Major del Monestir de Sant Cugat del Vallès (segles XVII a XIX). Ed. Fundació ARS. 2014.
Si algú em preguntés sobre el sentit de la vida, si cal creure en déu, el més enllà o bé en el Judici Final, jo li diria que em decantaria més aviat a favor d'un Exàmen Final. Si un cop arribats al final del nostre recorregut vital poguessim fer balanç sobre el nivell de satisfacció de l'experiència proposada, i les possibles respostes fossin escollir entre: A Negatiu B Positiu C manquen encara algunes dades, crec que seria probable que en el cas de: A segueixi un FOS a NEGRE B pel camí s'hagin materialitzat experiències dignes de ser repetides i per tant amb el desig de SEGUIR PASSANT QUALSEVOL PANTALLA i C s'obtingui la corresponent pròrroga que permeti fer un balanç definitiu. Normalment això últim no és possible i tot queda en una mena de NO SABE, NO CONTESTA.
En el moment actual de la vostra experiència vital, quin és el vostre nivell de satisfacció? A, B, C
(Tranquils, que aquesta enquesta no està esponsoritzada per cap fabricant de vides. No hi ha reemborsaments ni s'abonen vides extres pel preu d'una)
Les cendres del meu pare es gronxen entre els esculls d'una cala, a Mallorca. , que s'havia passat hores filmant les onades trencant, completament fascinat, i mai no trobava com editar el final d'aquell espectacle. Quan arribava l'hora del visionat allò eren la 'pausa de les ones' -dèiem.
Mallorca és un bon lloc per descansar i quan vam conèixer l'illa les coses encara marxaven prou alentides com per mantenir aquell tòpic de l'illa de la calma. Les ones del mar tenen aquesta cadència lenta i hipnòtica amb la qual tard o d'hora acabes dançant.
Aquest estiu aniré una setmana a Mallorca. Si vas en bona companyia, i jo sempre hi he anat, Ses Illes et compensen l'espera, encara que hagis trigat molts anys a tornar. Per a nosaltres, Mallorca és terra sagrada.
No he trobat la connexió, però avui mentre prenia el sol a recer d'una barraca de vinya, m'ha vingut el cap Mallorca. No és el primer cop que em passa, però hi ha un nexe per a mi encara invisible entre Sant Llorenç Savall i l'illa. La proliferació de construccions de pedra seca, el perfum de l'herbei, el sòl d'un antic delta obert al mar...o alguna cosa més. No ho sé.
Hem celebrat els 80 anys de la mare que, per cert, té un aspecte sensacional. I és per això que em sembla bé tornar a Mallorca, a la cala de sempre. No és per enyorança de res, ni tan sols del pare. És perquè em ve de gust. I perquè m'han vingut al cap les paraules de l'amic del meu pare (que jo recordi, el meu pare només va tenir un amic, que també ja és mort) que em va dir 'hauries d'escriure alguna cosa sobre el teu pare'. Recordo que aleshores li vaig dir que trobava que era millor que ho fes ell, que era el seu amic.
Jo no m'he pogut considerar amic del meu pare. Fill, sí. Pocs dies abans del seu decés, en una d'aquelles cícliques i inexplicables explosions d'ira (en aquest cas amb el pretext que algú havia dut roses a l'habitació de l'hospital) em va espetar: 'sembles la teva mare, fas exactament igual que ella'. Em vaig enutjar 'tu en canvi et sembles tant a tu mateix'. Me'n vaig penedir, perquè jo ja sabia el que l'esperava.
Els budistes prediquen la importància que pot arribar a tenir el teu darrer pensament, mentre t'apagues. El darrer comentari del meu pare va ser molt pragmàtic - no sé què més he de fer. El meu pare era generacionalment fill de la guerra civil espanyola, i per tant qualsevol cosa fora de l'ordre establert podia dur a escenaris que més valia no imaginar: tot ell (i probablement molts de la seva generació) vivia confinat en un pensament limitat sobre la vida, que es desenvolupava a base de rutines i obligacions ja provades. Les regulars explosions d'ira semblaven però, un indicador que aquella 'normalitat' no acabava de rutllar. També recordo que quan algú de nosaltres es posava malalt, el pare es desfeia en moltes atencions, tantes, que un gairebé hauria pogut desitjar estar permanentment malalt. Qui sap, potser hauria estat un molt bon infermer. O militar-els seus millors records eren la companyonia mentre feia la mili com a alferes. Com a enginyer tèxtil i en el treball, preferia estar amb els de baix, amb els que sirgaven a peu de màquines. Avorria la xerrameca dels directius voltats de secretàries, tot el dia garlant sobre les seves activitats de lleure.
Recordo amb molta tendresa una tarda, quan la malaltia anava fent el seu camí, que vam literalment connectar amb el seu humor joancaprià, i vam riure a pler. Rèiem de les funeràries, del negoci amb el material que no s'arriba a incinerar, de la presa de pèl de tot plegat. Vam elucubrar la possibilitat de desaparèixer embolicats en simples bosses d'escombraries... Sincerament, mai no l'havia vist riure tant.
Com tampoc oblidaré aquella sobtada boira i el ruixat que es van congriar en la seva darrera hora, quan feia mesos i mesos que no havia caigut una sola gota. Sempre obsessionat amb el temps, ell també se'n va adonar. Allò no va ser gens normal. En una o dues hores d'insòlit aiguat tot es va haver esvaït tan ràpid com havia arribat.
I tornant a l'illa de Mallorca sempre m'acompanyarà el seu millor amic, cantant a cappella tot de clàssics americans en un improvisat concert dedicat al seu tímid i únic espectador, que era jo. Érem dalt d'una terrassa veient com la llum del dia s'anava esmorteïnt i enfonsant sota aquella punta d'illa, mentre les estrelles prenien el relleu.
Em ve de gust tornar a sa cala.
-
Hi ha un dia d'esclat. Apareix un estol d'orenetes en vol rasant i tot són crits d'histèria. Les cries d'estornell fan bots dins i fora el niu. Les cueretes fan piruetes. Els molt pardals no ho acaben d'entendre. Els coloms desconfien. Els teulats són una festa fins que un d'ells cau. Un dels estornells. Cada any passa el mateix. I cada any penso que els gats aviat faran festa també i què hi puc fer jo, si no em puc enfilar al seu teulat damunt la Casa del Senyor, sempre tan amunt. Però avui he vist una cosa que ha canviat el decurs rutinari dels esdeveniments. El veïnat també ho ha notat, els coloms han tret el cap. La mare de l'estornell no ho ha donat tot per perdut, i baixant a peu de carrer ha regalat el menut amb una mica de menjar. Fill meu- sigues fort, no perdis l'esperança. I el pobre s'ho ha empassat i no parava de mirar cap amunt i aclofar-se, com si encara fos dins el niu. Així que he pensat que si els ocells voleu ser ocells, avui jo a tu t'he de dur a dalt. M'hi he acostat amb un drap. Uns quants llançaments i aviat l'he tingut. M'he enfilat al meu teulat i he desplegat el drap - veure vídeo -. Només dir-vos que el molt valent s'ha envolat cap el teulat veí en el que deu haver estat el seu primer vol reeixit. Jo he donat notícia a les agències internacionals d'informació i els teletips ho han transmès a tots els diaris del món que, a correcuita, han canviat les seves portades. Aquest any, no se sap com, el petit estornell ha tornat a la teulada. I els pardals, incrèduls, de seguida han voltat el protagonista per saber com s'ho havia fet, què havia sentit, si ho tornaria a fer, si pagava la pena, si havia tingut sort amb la sobtada calor sahariana de maig que impedia llevar la mandra dels gats, que si tomba que gira. Tot era fer preguntes i més preguntes. Segur que al final del dia, de tant parlar-ne, els oients han acabat pensant que ells també volien ser estornells.
ENLLAÇOS
