Diari d'abord

De cara a Barraca (63) Els cavallers i el Castell de Pera

Restauració d'envergadura la que van dur la colla de Castellar de Pedra Seca, amb qui s'estarà en deute permanent mentres les pedres aguantin a lloc. I compte que no són qualsevol mena de pedres: les dimensions de la barraca i el seu estat completament aterrat, no feien preveure altra cosa que una tasca de dimensions desconegudes amb anterioritat. Dubto que ni amb vint anys de feinejar, la colla de Sant Llorenç Savall s'hagués plantejat una restauració semblant: sent la raó principal que nosaltres hauríem hagut de menester més d'un any per fer-ho.  Però amb total despreocupació i ple d'optimisme, en Joan Roura (fotografia)  la va triar per a conmemorar el baptisme de la colla de Castellar a Sant Llorenç Savall, cinc anys abans a la Torrota de La Roca. Sens dubte la tria era coherent amb aquella primera intervenció: el collet del Castell és a tocar d'un altre vestigi de primera magnitud per al nostre poble: un lloc força concorregut per a tots aquells que volen visitar el castell roquer de Castell de Pera. I així, amb el vist i plau (i també la clau) de la propietat dels Saladelafont un dia de juny de 2013 va començar el desbrossament de la barraca de vinya: no es va trigar a descobrir que, molt probablement l'esfondrament de la barraca va originar-se pel cantó oest, quan un bloc gegant de sorrenca havia cedit en trencar-se l'armari del càntir. Si, com diuen els experts, un moviment de més de 5cm en una estructura de pedra seca poden ser suficients per esfondrar-la, aquí el moviment devia ser d'uns 20/30 cm... un terratrèmol!   L'armari del càntir va ser traslladat uns centímetres més amunt per convertir-se en un armari pel menjar. I també es va decidir obrir un  finestró, gairebé un tunel a causa del gruix de les parets! Des del primer dia els de Castellar van desembarcar amb el ternal, i l'enginy no va parar quiet ni un moment pels volts de la barraca, i així va estar fins el darrer dia. Jo no havia vist mai alçar pedres d'aquelles dimensions! feia feredat de veure-ho. Tant foc va arribar a treure el ternal que després que un dels puntals s'arribés a doblegar, el grup de Castellar es va plantejar seriosament d'establir uns protocols d'actuació i de seguretat. A la setmana següent ja s'havien reunit, i tot va quedar ben concretat i acordat; l'ús del ternal havia de concentrar tot l'esforç i atenció del major nombre d'operaris disponibles.

Quan faltava poc per situar la llinda al seu lloc, un dels pesants blocs del muntant que devia portar allí 170 anys immòbil, va decidir desprendre's sense previ avís, caient a pocs centímetres del peu del Llinares (fotografia). No va passar res, prova superada.
A mida que la feina progressava s'anava fent evident que mancaria, com gairebé sempre passa, el material font: la pedra. Sortosament en Josep Saladelafont va ensellar el tractor i com el 7è de Cavalleria d'un western, va aparèixer en el moment que més se'l necessitava, carregat amb més municions.
Després de la pausa obligada de l'estiu, es va reprendre el tancament de la barraca, moments emocionants que van culminar amb el darrer servei del nostrat ternal, desplaçant una magnífica taula de pedra. El roc més gran mai abans arrossegat va ser mogut fins l'entrada de la barraca. Allí sobre, i una vegada plantats els lliris, el darrer dia es va servir un refrigeri de moscatell, es va desplegar l'estelada i es va brindar per l'èxit de la recuperació de la magnífica barraca del Collet del Castell. Dies més tard el Josep Saladelafont i la Teresa Agell ens van convidar a un esmorzar ben assortit a cal Ramon, on els components van gaudir d'esforços menys pesants en companyia del comú barracaire, aprofitant per traçar noves conquestes a cops de pedra. Si com diu la dita els catalans de les pedres en fan pans, els mestres de Castellar en fan, a més, obres d'art. Des d'aquí us convido a visitar la seva exposició permanent al Collet del Castell de Pera.

** Si voleu veure el ternal com balla, cliqueu AQUÍ.

{play}images/stories/mp3/marxapedra.mp3{/play}

Agulles en un Paller (9) 1.0

---

Durant les tasques de recerca de vestigis que poguessin tenir un vincle amb les restes del mas trobat a la carena de la Fosca també vam localitzar dues agulles al sector i que, com ja va sent habitual, les ressenyem aquí per si els experts en aquestes prominències rocalloses ens poden confirmar que ja les tenien inventariades i poder conèixer el nom corresponent. L'agulla que provisionalment anomenem del 'Mas Gorina' sembla que ja devia ser coneguda, donat que de la cinglera hi porten unes fites que de ben segur servien al pròpòsit de localitzar-la. L'altra és l'agulla del Niu (fotografia) que és força més alta i té la característica que un pi blanc s'abraona ben bé fins al cimal de l'agulla. Sens dubte l'ubicació d'aquesta agulla al mapa de l'Alpina-2013 és completament errònia, situant-la un o dos torrents a llevant d'on es troba realment.
Com ja saben els internautes que segueixen el nostre treball, l'inventari i bateig d'aquestes agulles ben característiques ens resulta una eina d'orientació molt útil per a la nostra tasca, ajudant-nos a referenciar elements com ara cavitats, arbres monumentals, antigots etc, que sovint es troben fora dels camins més fressats.

{audio autostart}flickr.mp3{/audio}

El Mas Gorina i la soca tallada del Roure Llarg

Esperonats per l'interessantíssim relat del Marc Camí al programa no. 8 d'Això és la Mola! dirigit pel Lluís R. Hernández, amb el Quim Solbas ens havíem proposat retrobar la soca d'aquell que hauria estat el verdader Roure Llarg, orígen del topònim de la gran fondalada. Sempre havíem dubtat que el Roure Llarg fos aquell poc lluït roure damunt la roca del Sentinella, i en aquest sentit el testimoni gràfic aportat pel Marc Camí no va deixar-nos cap dubte. La cursa per localitzar la soca va ser curta però molt intensa, perque tot just ens vam haver separat de la pista per trobar el llom carener vam ensopegar amb les restes d'un antigot que, si ens guiem per les restes d'opus spicatum que encara es conserven en un dels enrasats murs i també per les notícies que se'n tenen, podria fer recular els vestigis dins una cronologia alt-medieval (SX-XI).

Tot i que força desdibuixada, la PLANTA de la masia sembla conformada per no menys de 7 petites estances, totes convenientment alineades seguint l'eix est-oest, sent els paraments de la cara nord els que han quedat més mal parats. Els murs oscil·len entre 90 i 45 cm de gruix i en algun punt, dues pedres verticals suggereix un finestró o un calaix, i en un altre, una fila de petites pedres verticals i desgastades sembla suggerir el marxapeus d'una entrada, al vessant sud. Al costat de la paret sud trobem mostres de pedres escairades, i pel costat est el que sembla una pedra fent de muntant per un altre possible accés. Per aquest mateix vessant est precisament es troba un pla que tal volta constituís l'era del mas. Tot plegat no semblaria una gran masia, en consonància amb la migradesa d'una terra que, pel que hem pogut copsar a primera vista, apareix conreuada només a la part alta del carener, trobant-hi escasses feixes i marges, mentres que pels baixants amb prou feines es troba cap mur, amb l'excepció d'una possible bassa desviant l'aigua d'un xaragall contigu. La raó principal és que de baixada pel cantó sud, cap el torrent del Figueret, aviat es troben rocaters erms i penyasegats.

El veí mas de Matarrodona, amb Manresa al fons

Basant-nos en la recopilació sobre masos del terme de Mura feta pel Miquel Ballbè, el nostre suggeriment és que pugui tractar-se del Mas Gorina, del qual en Ballbè trobà que la cita més antiga era de l'any 1348 (p.10), tot i que més endavant torna a fer un llistat de masos desapareguts per ordre d'antiguitat donant en aquesta ocasió una altra data: 1542 (p.122). El mateix autor fa coincidir el lloc del mas Gorina amb l'actual 'corralot' de Matarrodona, per proximitat amb el topònim de la font de la Gorina, bo i afirmant que l'antiga masia fou reconvertida en un corralot que depenia del mas de Matarrodona, asserció que acompanya d'una fotografia amb restes de ceràmica trobades al corralot. Tanmateix a nosaltres ens sembla que el corralot de Matarrodona deu haver estat sempre un tancat per a bestiar i que, per la situació i aspecte general, les ruïnes de la carena de la Fosca són molt més avinents, mantenint a més, la proximitat amb la dita font de la Gorina. Tanmateix tot això són pures especulacions, donat que enlloc hem trobat referències documentals de confinaments amb el dit mas Gorina.

corralot de Matarrodona

Per a nosaltres el millor homenatge per aquest desaparegut i venerable roure ha estat retrobar el seu emplaçament exacte, lamentant que no aconseguís escapar de la cobdícia i el menyspreu dels darrers amos de Matarrodona.

la soca del Roure Llarg

La font del Racó Gran, ressucitada

Dels anys vuitanta que sempre havia vist la font del Racó Gran de Matarrodona abandonada i seca. Tal i com ha documentat Lluís Hernàndez al programa no. 7 d'Això és la Mola, és probable que un cop traspassat en Tinet (Valentí Rossinyol), la font deixés de rebre manteniment. En el magnífic treball inèdit sobre les fonts d'en Josep Alvarez es descriu la font "Aquesta font és en el marge del terreny, arranjada amb ciment; a la part esquerra hi ha una bassa feta amb totxos de forma irregular. La font pròpiament dita és un tub de ferro de diàmetre mitjà amb tap; l'aigua es recull en una bassa de pedra, fent un petit xupet per desguassar-la. Aquestes dues basses es troben adosades." i s'arriben a anotar unes analítiques del 19-4-1987, anotant una temperatura de 10 graus i un ph de 7,07. 100'2 mg/litreCa (calç), 30,63 de magnesi, 422 de sòlids i 527 microohms de conductivitat, entres altres dades. Però a l'any següent (25-9-88)  Alvarez esmenta que 'no raja ni una trista gota d'aigua; trobant-se el lloc tot sec i brut d'excrements d'animals'. El 1993 afegeix 'El lloc es troba més net. Tampoc rajava per trobar-se embossat el forat, però sortia aigua per arreu'.
























Després va venir la destrossa de la pista de Matarrodona, confinant la font al bell mig del torrent i estrangulada pels revolts de la pista. Jo fins i tot vaig a arribar a somniar que els gestors del Parc haurien pogut dignificar la font per mirar de contrapesar la desfeta. De fet, ja no gosàvem visitar la font, pensant que seria un cúmul d'arítjols i material esllavissat de la pista. Però ve-t'ho aquí que fa pocs dies vam decidir, molt a contracor, treure-hi el nas. I quina no ha estat la nostra sorpresa: la deu rajava lliure per un broc metàl·lic nou de trinca. L'aigua, fresca i transparent, omplia les dues basses. El lloc, idíl·lic, fa oblidar del tot l'antropització que suposà l'obertura de la pista de Matarrodona. I dels tres antics accesos a la font, dos han estat recuperats. Una alegria que mereix el nostre més sincer agraïment a les persona/es que han fet mans i mànigues per restaurar l'abandonada Font del Racó Gran de Matarrodona. Enhorabona i que no decaigui!

---

De cara a Barraca (62) 403 barraques llorençanes

A finals dels anys seixanta en Jesus Ballestar va localitzar un total de 286 barraques que va traslladar als seus mapes de la zona. D'aquestes 286 barraques, 3 eren del terme municipal de Castellar i 13 eren de Granera, amb la qual cosa la xifra total de barraques llorençanes estudiades pel sabadellenc puja a 270.

D'aquestes 270 barraques:

52( 19%) ja estaven en ruïnes, mentres que 53 (un altre 19%) s'ha enrunat en poc més de mig segle, o sigui a un ritme d'una per any.
17 barraques (6,2%) de l'estudiós sabadellenc encara no s'han pogut localitzar, de les quals 9 figurava que aleshores estaven en bon estat.

Barraca 104 als anys seixanta i estat actual.

En un període de 3 anys es van seguir els mapes d'en Ballestar localitzant i afegint 133 noves barraques al contingent, sent el nombre total a data d'avui (2-2-14. Al 2025 en comptem 485!) de 403 barraques de vinya, de les quals actualment:

232 estan senceres (57%)
154 estan en ruïnes (38%)
17 continuen sense localitzar (4,2% del total).

Barraca 90 dels Muntants, restaurada a finals de 2013

De les que estan en ruïnes, 9 sabem del cert que han desaparegut definitivament (1,9% del total) sobretot per causa de la creació de les dues urbanitzacions del poble.
De les que estan considerades senceres, 17 són a punt d'ensorrar-se (4,2% del total)

Barraca103 dels Camps del Lluís, actualment es pot considerar desapareguda

De les 403 barraques de vinya,

4 són (o eren, perquè una ja no existeix) de volta autèntica amb maons,
1 amb volta catalana de rajols,
3 barraques dobles,
2 de planta quadrada
4 eren de volta amb bigues i teules,
4  tenen creus gravades a l'interior
5 tenen la llinda amb data gravada.

Barraca 394 del Voladís, en procés de restauració

.
A dia 17-1-14 el Grup de Pedra Seca Ballestar n'ha restaurades 26 (6,4% del total), la Diputació 4, i dos propietaris han arranjat 2 barraques de la seva propietat, sense comptar la desena de barraques que la propietat de La Busqueta va fer arranjar dins la seva finca els anys seixanta.
Durant les tasques de recerca i medició de les construccions de pedra seca hem aprofitat per desembrossar la majoria de les barraques llorençanes i en algun cas hem practicat alguna intervenció d'urgència.