Abocaments del SXXI: riera de les Les Arenes

A la llera de la riera de Les Arenes, a l'altura de la Barata i seguint el camí de can Pèlacs, s'ha produït un altre abocament de restes d'una obra. Aquest cop, l'obscur personatge ha decidit donar un toc de civisme al seu gest primitiu i contaminant: ha empaquetat les restes de guix de la seva reforma dins de còmodes bosses de plàstic amb la marca impresa de grans superfícies comercials. És un gest que delata un cert sentiment de culpabilitat ("jo ja ho volia endreçar, ja") i que l'honora: per comptes d'abocar-ho directament a la llera i avall que fa baixada, ens ho ha deixat ficat en bosses perque algú més entenimentat que ell faci la feina de dur-ho a un abocador. Pel que es veu, és un personatge que no li agrada acabar la seva obra, li agrada compartir-la amb els altres. Li agrada que el serveixin (pagant tots, es clar).

La Boixera del Llop, un nou topònim de 1853? 1.0

COMASÒLIBAS i FONT, JOAN. Dietari de Francesc Gorina i Riera, pagès de Matadepera 1841-1904
Curial Edicions Catalanes. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. 2003

Gos perdut a la Font de la Tartana

De cara a barraca (58) barraca del Rossinyol

Durant tres jornades el grup de pedra seca Ballestar ha enllestit la restauració de la barraca de vinya del Rossinyol (clicar fotografia), a la Vall d'Horta. Sabem pels mapes de l'estudiós Jesus Ballestar que aquesta barraca terrera es trobava d'empeus als anys cinquanta/seixanta, però nosaltres ja la vam trobar enrunada (fotografia). Aparentment semblava que la causa haurien estat els nombrosos brots de romaní que habitaven la coberta, les arrels dels quals encara penjaven de la volta caiguda. Sortosament la llinda estava enterrada i encara intacte, la qual cosa va estalviar la feina de buscar una peça tan comprometedora. El que no ens vam estalviar és l'ús del trípode del ternal al qual no hi vam penjar un ternal sinó una politja d'escalada. El tancament de la barraca es va fer creant la nostra primera cremallera de lloses, esgraonadament ascendent a partir de la llinda. Per aquest menester i per fer el tancament de la volta calgué anar a trobar lloses pels volts de La Roca i traginar-les amb un motocultor tot terreny, que ens va facilitar molt la tasca. Les jornades es van amenitzar amb un dinar a cal Rossinyol i també amb un magnífic tast de formatges, així com el sorteig per part d'en Jep Marminyà, d'una de les seves acurades barraques de pedra seca en miniatura. El guanyador va ser el barracaire de cal Rossinyol, el Jordi Llobet. La casa del Rossinyol de la Vall d'Horta recupera d'aquesta forma la única construcció en pedra seca del seu tros que, segons l'amillarament de mitjan segle XIX, comptava amb 5 quarteres de conreu, gairebé 3 quarteres de vinya, 3 quarteres d'erm i 6 cortans d'hort. És probable però, que el tros de vinya amb barraca fos d'un parcer que visqués al poble, donat que la proximitat de la barraca amb la casa devia fer innecessari que els propietaris del Rossinyol haguéssin de bastir cap construcció per tenir cura de les vinyes al seu càrrec. Els candidats podrien ser fills de la casa Rossinyol o parentiu que ja vivien al poble com ara el Josep Rossinyol (2 trossos de vinya, una de 1 quartera i 6 cortans, i l'altra d'una quartera), Francesc Rossinyol amb 4 vinyes (la més gran de 3 quarteres i 3 cortans) o Jaume Rossinyol amb 4 vinyes (la més gran de les quals amb 1 quartera i 8 cortans) . És probable que la casa del Rossinyol no hagués seguit fil per randa el patró del codi de succesions amb la figura de l'hereu i, a banda de la pròpia casa, hagués anat dividint la propietat.

Testament

En nom de Déu, d'aquell que per la salvació del gènere humà va voler patir el martiri de la dura mort en una creu de fusta, i de la gloriosa verge Maria, la seva mare, i de tota la cúria celestial de tots els habitants de les altures, amén. Jo, Antònia, dona de Gabriel Salas, de la parròquia de Sant Feliu de Castellar, atenent que per causa del primer càstig, quan Eva va presentar-se davant de Déu en el verd paradís, cap vestit de carn humana pot evadir la mossegada de la mort i, atenent també que no és conegut a cap dels mortals el moment de la seva mort, i que els que tenen esséncia clarament visible acaben no existint, i, a més, volent preveure la salut de la meva ànima, amb bona memòria, seny i capacitat de parla, faig, concedeixo i ordeno el meu darrer testament en el qual escullo clarament marmessors meus, executors del meu últim testament o darrera voluntat meva sens perjudici d'ells, a Berenguer Juliana, el meu fill, del terme de Castellar, i Antoni Monllor, germà meu, de la parròquia de Sant Pere de Terrassa, a qualsevol d'ells tal i com és costum. (...)