-
La Balma de la Guillotera és un impressionant salt d'aigua que fa el torrent dels Codolosos en el seu pas per La Vila, dins el terme de Mura. Partint de cal Miqueló cal seguir fil per randa la llera del torrent dels Codolosos fins a trobar el saltant d'aigua. Pel camí es fan evidents els murs de vinya a tocar de la torrentera, aixi com les espectaculars que a l'estiu alliberen el seu perfum ancestral, traspuat per generacions de pagesos que el consideraven un bé de déu arreu on es trobessin. El salt d'aigua forma un circ de parets rocoses inserides en potents nivells de sorrenca que desafien la gravetat i es resisteixen a caure formant un abalmament semicircular. En el punt més profund de la balma i gairebé a la vertical del saltant del torrent dels Codolosos es distingeix el que creiem que és un fons d'un petit , avui gairebé colmatat per les aportacions de sediment del propi torrent, un cas similar al forn que hi havia a la Balma de la Calç (Puigdoure, Mura). Es pot resseguir tot el seu perímetre format per , fins i tot es pot esbrinar l'emplaçament de l'entrada. Els que hi devien treballar hi devien tenir un petit recer sota el que es troba al bell mig del cercle, on encara són visibles les restes d'un . Més recentment algú hi ha fet . No es pot descartar que tal i com apunta en Ll. Hernàndez, fos un punt de recollida d'aigua, un dipòsit d'aigua tal volta destinat a servir al vinyataires que amb les seves envoltaven tot el torrent, o bé per servir al que hi havia a sobre i del qual actualment només en queden uns paraments. De totes formes no devia resultar gens pràctic traginar l'aigua i enfilar-se per les monumentals feixes. Els rabassaires solien fer petites preses d'aigua en els mateixos xaragalls i torrents que delimitaven el seu tros, que tant servien per abeurar els animals de càrrega com per ensulfatar la vinya.
I per descomptat no feu cas dels que algun passarell pocasolta ha esgrafiat per les parets de la balma, fent veure que igualava les virtuts d'algun pintor prehistòric. Tan sols demostren que està a anys llums de saber pintar res i que roman en la prehistòria del civisme; un que es més ruc que el que tenen a cal Miqueló.
I pels amants de la botànica, podran trobar el que creiem que és un *, situal al bell mig del cercle de la fondalada de la balma de la Guillotera, un espai i ombrívol on a més del solitari tan sols alzines i una gran figuera hi han pogut trobar recer.
* Si trobeu que anem errats amb la identificació d'aquesta espècie, no dubteu a fer-nos-ho saber.
{audio autostart}riuripoll.mp3{/audio}
Seguim en mans de l'atzar
No m'agraden aquests aniversaris basats en grans desgràcies: són excuses mediàtiques per tal que els polítics continuïn comptabilitzant vots bo i remenant la brossa de les catàstrofes, una brossa que es furga perque se sap que remou el pànic que es va viure i això, evidentment, crida l'atenció. Una atenció de la qual els polítics ja sabem que darrerament en van ben mancats. Perque això és el que va ser l'incendi de 2003: una catàstrofe en tots els àmbits que només l'atzar, els deu anys d'estius benignes, ha fet que no es repeteixi.
Però està clar que per alguns la catàstrofe va suposar una millora: per exemple, arran de l'incendi el sr. Àngel Miño va prendre possessió del càrrec de director del Parc Natural de Sant Llorenç*. Deu ser per això que ara el sr. Miño declara que l'incendi de 2003 ha estat poca cosa més que l'obertura d'unes clarianes biològicament estratègiques: una discreta clariana de 4500 hectàrees. Allò que d'altres van declarar com un gran incendi de dimensions colossals, per l'actual director del parc ha quedat reduït a una antiquada percepció enganyosa dels incendis que amagava els beneficis de poder obtenir abundants pastures per a conills. Els piròmans estaran ben contents amb aquesta nova visió tan optimista i moderna dels incendis.
Jo prefereixo que es renovin els entre la Diputació i La Caixa per a fer neteja de pi blanc (espècie altament ignífuga introduïda per l'home a la muntanya de Sant Llorenç per pal·liar els efectes de la vinya perduda), prefereixo que els de Can Pèlacs pasturin un de 250 ovelles que es mengin el sotabosc deixat per aquestes pinedes artificials, preferiria que la direcció del Parc obrís les clarianes que cregués pertinents, preferiria que els gestors del parc fessin el manteniment de camins i corriols, preferiria que la dotació de guaites no minvés, que els bombers no veiessin retallats els seus mitjans i les seves atribucions i sobretot: que els estius continuïn sent tan benignes com fins ara.
*L'anterior director, el sr. Pau Pérez, estava convençut que o bé l'atzar o bé la seva gestió van voler que fins aleshores no es produís cap gran incendi al Parc Natural. A partir del 10 d'agost de 2003, data de l'inici del foc, vam descobrir que havia estat l'atzar.
ENLLAÇOS
Dia 22 de setembre, previ avís del senyor alcalde de Sant Lloreç Saball y entra las buit y nou del matí, se ha comparegut dal la montanya dels Obis a fin de arreglar los termanals de Matadepera, Sant Llorenç Savall y Mura. Y, estàn tots tres termas o lo comicionat de cada un dels tres poblas citats reunits en lo punt anomenat la Boixera del Llop, allí se ha dit que confrontan les tres alcaldias, Matadepera, Sant Llorens Savall y Mura. Ha dit punt se ha resolt plantar-i una fita triangular que dividèixia tres termas, abent-i a cada cara la marca corresponent. Jo, Francisco Gorina, regidor comicionat per Matadepera. 22 de setembre de 1853.
En poques ocasions podem trobar que un topònim completament oblidat pugui recuperar-se amb tanta precisió, com ara és el cas. En Fco. Gorina i Riera (1841-1904) era propietari del de Matadepera (avui al no.48 del Camí de la font de la Tartana) i va coincidir a ser regidor d'aquesta població durant els amillaraments que es feren per tal de censar les propietats i els seus cultius, encàrrec que havien d'acomplir tots els municipis per a poder satisfer els impostos destinats a alimentar les arques de l'estat. Les propietats tot sovint ultrapassaven els límits administratius imposats per les fites termenals, per la qual cosa calia saber amb precisió on finien els municipis. Essent els regidors majoritàriament terratinents, sovint també passava que per comoditat de satisfer els impostos en un mateix municipi, les fites termenals es feien coincidir amb els límits d'algunes grans propietats.
Aquest topònim de la Boixera del Llop té l'interès afegit que fa referència a un animal que es considera que a finals del sXIX ja era completament extingit dels boscos llorençans. Precisament en un dels darrers números de la revista d'història local de Sant Llorenç Savall, la revista LACERA*, s'hi dedicava un extens article signat per l'Albert Vicens dedicat als darrers llops del municipi i al llegat toponímic que ens han deixat. L'autor consigna que el darrer llop documentat que va ser caçat al terme de Sant Llorenç Savall, data de 1889.
La Boixera del Llop, amb la seva actual i , correspon a l'actual topònim que els mapes de l'ICC anomenen el Collet dels Tres Termes, punt central de la Carena del Pagès i lloc on conflueixen els municipis de Mura, Matadepera i Sant Llorenç Savall.
COMASÒLIBAS i FONT, JOAN. Dietari de Francesc Gorina i Riera, pagès de Matadepera 1841-1904
Curial Edicions Catalanes. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. 2003
VICENS, ALBERT. El darrer llop de Sant Llorenç. Lacera 19. Butlletí del Cercle d'Estudis Històrics de Sant Llorenç Savall. Març de 2013.
L'historiador local Jaume Valls i Vila inclou el topònim Boixeres del Llop, sense concretar-ne l'indret, al seu complet recull toponímic de Sant Llorenç Savall. http://parcs.diba.cat/documents/215256/9660c1ed-7b99-479b-bab9-507df8d8ee1e
{audio autostart}rossinyol.mp3{/audio}
{audio autostart}rossinyol.mp3{/audio}
El 1/7/13 cap a les 15h es va escapar la nostra gossa (foto), una cocker Spaniel color marró amb collar blau per la zona de la Font de la Tartana de Matadepera. Respon al nom de Danna. Té 10 anys.
Porta xip, però no porta medalla identificativa.
Agraïrem que ens aviseu si la veieu o sabeu a on està.
Moltes gràcies,
Elisabet
Tel. 619779362 // 619779561 // 937889643
La Balma de la Guillotera és un impressionant salt d'aigua que fa el torrent dels Codolosos en el seu pas per La Vila, dins el terme de Mura. Partint de cal Miqueló cal seguir fil per randa la llera del torrent dels Codolosos fins a trobar el saltant d'aigua. Pel camí es fan evidents els murs de vinya a tocar de la torrentera, aixi com les espectaculars concentracions de figueres que a l'estiu alliberen el seu perfum ancestral, traspuat per generacions de pagesos que el consideraven un bé de déu arreu on es trobessin. El salt d'aigua forma un circ de parets rocoses inserides en potents nivells de sorrenca que desafien la gravetat i es resisteixen a caure formant un abalmament semicircular. En el punt més profund de la balma i gairebé a la vertical del saltant del torrent dels Codolosos es distingeix el que creiem que és un fons d'un petit forn de calç, avui gairebé colmatat per les aportacions de sediment del propi torrent, un cas similar al forn que hi havia a la Balma de la Calç (Puigdoure, Mura). Es pot resseguir tot el seu perímetre format per pedres, fins i tot es pot esbrinar l'emplaçament de l'entrada. Els que hi devien treballar hi devien tenir un petit recer sota el gran bloc que es troba al bell mig del cercle, on encara són visibles les restes d'un parament. Més recentment algú hi ha fet foc. No es pot descartar que tal i com apunta en Ll. Hernàndez, fos un punt de recollida d'aigua, un dipòsit d'aigua tal volta destinat a servir al vinyataires que amb les seves feixes envoltaven tot el torrent, o bé per servir al viver que hi havia a sobre i del qual actualment només en queden uns paraments. De totes formes no devia resultar gens pràctic traginar l'aigua i enfilar-se per les monumentals feixes. Els rabassaires solien fer petites preses d'aigua en els mateixos xaragalls i torrents que delimitaven el seu tros, que tant servien per abeurar els animals de càrrega com per ensulfatar la vinya.
