Diari d'abord

Benvinguts al Diari D'abord,
 
Aqui trobareu una miscel·lània de reflexions, d'històries, de contes, d'estudis sobre el maquis, de notícies breus sobre el Parc etc. Si voleu anar a un grup concret seleccioneu un dels TAGS al mòdul de la dreta que duu el mateix nom.
Diari d'abord és un mapa que es va fent dia a dia i mira d'assenyalar la meva posició.
Avís per a navegants: la brúixola no sempre assenyala el nord.
JGM
 
 

Un Porsche no cura l'estupidesa

Ni un Rolls-Royce, ni un Bentley, ni un Jaguar...ni tampoc un siscents. Aquest diumenge hi devia haver una trobada de Porsches en alguna banda passant per la carretera de Terrassa-Talamanca. El seu pas per La Barata va ser una triomfant demostració que les persones que es poden permetre el luxe de comprar un Porsche majoritàriament són, a més de temeràries, estúpides. La major part anaven a una velocitat molt per sobre de la permesa, per no parlar que gairebé ningú circulava pel carril que pertocava. I un servidor es va haver d'aturar quan un d'aquests impresentables devia fer una virolla i va quedar-se sense para xocs i creuat al carril contrari. Per descomptat els seus ocupants somreien de bat a bat amb la gesta, com un mico acabat de premiar amb un grapat de cacauets. Un pot tenir molts diners, però n'hi ha que si cal es juguen la vida per a que tú te n'adonis. Tenen un problema: tenen cotxer cars però continuen sent fantasmes, és a dir, invisibles. I això és el que els fot, que tu els vegis com una simple extensió de la maquinària que pilota les seves vides. Vaja, que no els veus. En el fons són tan prehistòrics com qualsevol de nosaltres, asseguts al volant d'un invent tan antiquat com és ara un cotxe. Perquè un Porsche és això, un cotxe car de col·leccionista. D'un col·leccionime que quan s'exhibeix de la manera que ho va fer aquesta trobada, es converteix en una exhibició amb una probabilitat i unes proporcions d'estupidesa molt altes. L'estupidesa que preten assimilar riquesa amb alta tecnologia i que, com a tal estupidesa, fracassa estrepitosament. Com gairebé tots els pretensiosos, el que s'acaba exhibint sempre és la pròpia estupidesa. I la família Porsche no en té cap culpa. Ni tampoc els seus publicistes. Per definició, els estúpids s'empassen qualsevol cosa que els venguin.

La pentinada 1.0

Després d'unes pluges abundoses i d'un sòl ben estovat, ha vingut un vent a eixugar-ho tot i, de passada, liquidar un bon nombre de pins. Això forma part no pas únicament d'un canvi climàtic global, sinó d'un cicle, d'una batalla silent on la disputa entre alzines i pins fa temps que dura. Una batalla que aquests darrers, els pins que ja no compten amb el suport de la indústria, estan perdent de totes totes. És per això que no acabo d'entendre aquesta dèria de les institucions públiques per replantar pins en llocs on espontàniament ja guanyen terreny les alzines i els roures. Després ens encanta parlar del perill potencial que representen les pinedes en un foc forestal, de l'abandonament i 'brutor' dels boscos (argument fal·laç, sobretot destinat a engreixar els especuladors). Però el fet és que està demostrat que originàriament Sant Llorenç del Munt i encontorns eren un bosc preeminentment format per roures i alzines. Un bosc net i esclarissat.

alzinar falgueres small










I la demostració empírica, si és que cal, la teniu al vostre abast i sense baixar del cotxe, arran de terra. En qualsevol de les carreteres que voreja el parc: què hi veieu als vorals de les carreteres i per sota el paraigües dels pins? alzines. Aquesta no és la vista que s'ofereix a vol d'ocell. D'allà dalt sembla que tot està sota el control dels pins, i també ho sembla de dalt de molts turons. "Quatre pins un bosc espès..." Però la batalla es cou arran de terra i, sobretot, sota terra. A nivell d'arrels. La pèrdua de la vinya a finals del segle XIX donà pas a replantaments massius d'un arbre de creixement ràpid que competís amb l'alzina per a encendre els grans vapors de la indústria tèxtil i les estufes de les llars. Però tot això a finals del segle vint també es va esvaïr com el fum de les fàbriques. Les alzines atrinxerades en canals de difícil accés, van sortir dels seus caus i van començar a propagar-se. Qualsevol que s'hagi perdut per dins un alzinar consolidat, on pràcticament no cal seguir cap corriol, se n'adona d'aquest retrobament, d'aquesta harmonia ancestral entre les alzines i el paisatge.


alzinar small









El passat dimarts l'estrèpit del vent no només batia els pins aïllats, sinó també tots aquells desguarnits per les franges de protecció de pistes, urbanitzacions i polígons industrials. Així com els arbres exòtics dels passejos de Terrassa i Sabadell, i també alguns murs de fàbriques abandonades. Al passeig del meu poble, no ha caigut ni una alzina ni cap roure dels que hi ha plantats. Per arreu talls de subministraments elèctrics i de telèfon: això últim va trigar dos dies a restablir-se, però tampoc ens ha d'estranyar. El meu viatge amb cotxe fins a la feina va semblar una patrulla de defensa forestal: tothora retirant pins de l'asfalt cada dos corbes. I després de tanta pentinada, tornava a casa de nit. La major part de l'enllumenat públic, a les fosques. Em guiava per la tènue llum de les finestres de les cases. Però la imatge més potent del dia no va ser el vent, sinó l'enllumenat del firmament tan bon punt vaig haver sortit del cotxe. Era com si en vint anys de la meva vida hagués oblidat que per damunt el nostre cap hi ha una miríada d'estrelles i de llum escampada pel sostre. L'univers sencer. La meva vista, gairebé de forma automàtica, no va cercar a les palpentes el camí acostumat cap a casa sinó que va fixar-se en la quietud i la serenor d'una font de llum i un paisatge completament canviat, desacostumat del tot. En cosa de segons t'hi acostumaves i tornaves a veure-hi clar. Bon vent... i barca nova.



Dimarts 9-12-2014

LES ARENES, CASTELLAR DEL VALLÈS

arenes 2 medium

arenes medium


EL PI RODAMÓN DALT DEL CAMIÓ
, L'ILLA


cami medium


RESIDÈNCIA DE GENT GRAN, SAVALL


residncia gent gran savall medium


PASSEIG 22 DE JULIOL, TERRASSA


22 juliol medium


EL FUNEST MUR DE L'AEG, TERRASSA


aeg medium

castellar 2

castellar 1


ROTONDA AV. ALCALDE MOIX, SABADELL


rotonda av alcalde moix medium


Impactant vídeo del efectes a Can Deu (Sabadell)

 



{audio autostart}cavalieri.mp3{/audio}

Notes als sons: el camí de l'aigua 1.0

 
abeuradors 1 largeSi el mes passat escoltàvem el so d'una tormenta descarregant, aquest mes escoltem el camí de l'aigua naixent dalt d'un xaragall, passant per un torrent secundari, arribant a un de principal i, finalment, desembocant al Ripoll al seu pas pel poble de Sant Llorenç Savall. Els informatius de dissabte a la nit (29-11-14) asseguraven que Sant Llorenç Savall portava acumulats 81 litres per metre quadrat, arribant als 180 després de diumenge.
Està sent una tardor plujosa i, en general, un bon any de pluges. Calia veure l'efecte d'aquestes pluges sobre el terreny i, aprofitant la visita a la recent restaurada barraca 316 de la Font d'en Comas (Saladelafont, Sant Llorenç Savall) volia saber com baixava el xaragall que passa a frec de l'entrada. En arribar vaig comprendre perquè la barraca havia acumulat tant sediment a dins: part del xaragall aboca l'aigua i la terra cap a l'interior de la construcció. I així durant un segle. I aquest és un de tants xaragalls que alimenten el  Sot de les Artigues, un torrent que avui cobria completament d'aigua la pista, amb un pam ben bo. Tots els xaragalls parlaven el mateix llenguatge de l'aigua. Per la seva banda el torrent dels Abeuradors (fotografia) feia honor a la seva candidatura a ser el principal proveïdor de cabal del naixement del Ripoll: rogia amb la intensitat d'una surgència vauclusiana. Avui sabem però, que només ho fa en època de grans avingudes. I del torrent dels Abeuradors (fotografia) directament al riu Ripoll, que avui assolia els sis metres d'amplada passant pel passeig de la rectoria. Alguns diuen que ha estat massa pluja d'un sol cop. Que hi han hagut perjudicis. Però allà amagat entre el canyissar, adoptant un perfil llarguerut de canya de pescar, hi havia el gran ocellot per a qui la pluja sobtada és la millor ocasió d'omplir el pap: el Bernat Pescaire (Ardea cinerea). Amb les millores tecnológiques de l'enllumenat públic dels carrers, aquesta au ha estirat el seu horari de caça fins a la nit.

bernat canya

El so d'aquest mes és un resum d'un minut de cadascun d'aquests 4 indrets; de dalt el xaragall fins al riu Ripoll, passant pel torrent secundari del Sot de les Artigues i el torrent dels Abeuradors.
El camí de l'aigua. Jo, encantat de mullar-m'hi.




{audio autostart}81litres.mp3{/audio}

Tormenta al cor d'una barraca

b106 tormentaTotes les barraques es mullen. De vegades unes més que altres, igual que passava amb els trossos de vinya. Per això la majoria de pagesos tenia cultius en diferents indrets, perquè de vegades un el podies salvar de la pedregada. Però totes les barraques es mullen. I gairebé totes gotegen per dins. Ho vaig poder comprovar el dia 3 de novembre.
Quan ja era dins la barraca del Plàtan van començar a caure gotetes. Després va començar a ploure i tot seguit, una pausa de vuit compassos. El temps just per donar entrada als cors de granotes del torrent de la Vall d'Horta. Estava assajat, perquè immediatament va començar la descàrrega forta i sostinguda, amb llampecs i trons dispersos. Jo era a dins, enregistrant el so. Un, dos, tres minuts i la cortina d'aigua va trobar un parell de camins per les juntes de pedra seca, formant dos rajolins verticals prop de l'entrada. La idea de fer una barraca amb forma d'iglú tal volta havia estat una idea original, però tenia el problema que tot el tram corbat del sostre, desprovist de terra, era un engolidor que els pedaços de molsa només podien deturar parcialment. La barraca s'anava amarant d'aigua per fora, però l'interior estava prou sec. Passats cinc minuts més, el DJ celeste va reduir dos decibels la potència de la pluja per donar pas a una descàrrega de trons constant.  Cada canonada moria amb el so d'una nova descàrrega, talment com si el firmament hagués mudat en un escenari bèl·lic. Gràcies a la porta i a la finestra de la barraca, podia captar l'estereofonia dels bàndols rivals. Els d'esquerres contra els de dretes, els de dalt amb els de baix, els de biaix contra els horitzontals. Em sentia com un espia situat al bell mig d'unes confessions tan abrandades, que el més normal era que allí no hi quedés ningú per escoltar-les. Però la barraca em permetia flairar la terra humida, els canvis d'intensitat del vent al bell mig de la tempesta. I jo allí dins em sentia segur, poca cosa, però segur. Tampoc la mena de seguretat d'estar dins d'una casa amb parets gruixudes sinó més aviat com volar en avioneta i no dins una cabina pressuritzada d'un avió a reacció.


b106 small

Vaig poder escoltar com alguns ocells no enmudien el seu cant per nosa de l'aigua.
Quan va haver passat la tormenta, vaig comprovar que gairebé a totes les barraques, tant les restaurades com les que només s'hi havia afegit terra a la coberta, hi havia entrat aigua. Però jo vaig sortir-ne completament eixut i amb tot de confessions que clamaven al cel.
/audio}

De cara a Barraca (67) Recuperar de l'Oblit

b127 7 smallEn un parell de jornades s'ha recuperat la barraca no.127 de cal Cames que, fins a la data d'avui, és una de les tres barraques llorençanes amb creus gravades a l'interior. Per iniciar la restauració vam contactar, com és d'habitud, amb els propietaris del tros. Gràcies al Juanito Muñoz vaig saber que els amos eren els Pladevall-Farell, de cal Cames. Quan els vaig comentar l'existència de la barraca en el seu tros no sabien de què els parlava. La Coloma no recordava que amb el seu difunt marit Lluís Pladevall, fill de Moià, haguéssin parlat mai d'una barraca de pedra seca al seu tros. L'Antoni Pladevall, fill de cal Cames, recordava que al tros s'hi arribaven en cotxe, un siscents, seguint una pista avui completament embardissada, i que el seu pare hi solia anar sovint per treure llenya. Però tampoc recordava que hi hagués cap construcció, a més de no tenir molt clar els límits de la finca a la qual hi havia anat de petit i que avui, a causa de no viure al poble de feia molts anys, se li feia difícil recordar. També vam visitar el Serrat de cal Cames, el carener al capdamunt de la zona industrial de Ponsferrer, on també hi tenien un tros i un oncle seu encara hi va cultivar vinya i hort fins els anys 70 del segle passat. A la fi, vam visitar plegats la barraca de vinya, confirmant que pertanyia al seu tros.

 

La barraca de cal Cames es mantenia ferma excepte per una esllavissada pel costat de llevant. Ha calgut desenterrar la pedra corresponent, reservant per al final del procés la molsa que s'ha hagut d'extraure així com les falgueres que colonitzaven aquest sector esllavissat. La neteja de brolla posà al descobert que la petita barraca s'havia construït damunt un pedestal de pedra preexistent. La reconstrucció de la barraca de cal Cames ha estat un treball "d'empostissat", més estètic que efectiu; algunes de les pedres sobre les que calia treballar, inclinades cap enfora, formaven part de l'estructura interior i per tant, no es podien extraure per cercar un millor assentament del conjunt. Després de recuperar la coberta amb terra i la plantada de lliris, s'ha encatifat el sòl llaurat amb la molsa extreta i s'han plantat les falgueres de bell nou entre les juntes de la nova paret. L'encarregat de vetllar la barraca vam decidir que seria el propi Antoni Pladevall de cal Cames.
 
 

 

 
GALERIA D'IMATGES


ESTAT ORIGINAL

b127 vista enrunamentl

b127 9 small

 

b127 16 small

b127 17 small

b127 21 small

b127 25 small


b127 32 small

JUANITO MUÑOZ I ANTONI PLADEVALL


b127 juanito muoz antonio pladevall 16-2-14 3 small


b127 2 large





{play}images/stories/mp3/marxapedra.mp3{/play}