-
A qui li importa si un jaciment arqueològic, uns ossos d'interès paleontològic o una espècie nova d'invertebrat és advertida per un boletaire, un pagès o un espeleòleg? Probablement a ningú, mentre siguin els especialistes els qui finalment disposin de la informació resultant. Però està clar que hi ha un col·lectiu, el dels espeleòlegs, que està notablement més exposat a aquest tipus de descobriments casuals en un medi com és el cavernícola, un medi que ni els arqueòlegs ni els paleontòlegs ni els entomòlegs etc estan acostumats a sovintejar i encara menys a descobrir. Per raons com aquesta la Secció Villalta d'Arqueologia i Paleontologia de la Federació catalana d'Espeleologia ha organitzat el "Arqueologia Paleontologia i medi natural en cavitats a Catalunya' per tal d'esbrinar si aquestes diferents disciplines de la ciència veurien amb bons ulls que p.e. aquesta Secció fés de pont entre el món de l'espeleologia i la ciència, mirant de consensuar unes directrius o pautes perque aquest trasvassament d'informació es pogués fer en les millors condicions possibles sense malmetre el contingut ni el continent d'aquestes troballes. Tant des del Servei de Biodiversitat de la Generalitat, com de l'Associació d'Arqueòlegs de Catalunya i també de l'Institut Català de Paleontologia es van mostrar ben predisposats a aportar la seva experiència per a redactar aquest protocol d'actuació. Tots, excepte el Servei d'Arqueologia i Paleontologia de la Generalitat, que va excusar la seva presència el mateix dia del simposi.
A la trobada es van donar a conèixer algunes lleis de protecció vigents amb les quals aquest protocol que s'ha de redactar hi hauria de trobar l'encaix sense malmentre'n l'esperit original, que és el de preservar el patrimoni cultural (material i natural). De bestreta ja es va apuntar la necessitat de preservar l'entorn immediat de les troballes, el context, la curositat en referenciar la situació de la/es peça/ces trobades, fotografies amb referències d'escala, prioritzant en primer terme la no extracció dels materials del seu lloc d'origen etc. Des de Medi Natural es va posar especial èmfasi en aquelles espècies protegides de l'ambient cavernícola que properament es donaran a conèixer en una actualització del llistat global de les espècies a protegir. Com a referència general: està totalment prohibit causar la mort d'éssers vius, excepte aquelles espècies d'interès cinegètic i particularment en aquells permisos concedits exclusivament amb caràcter d'estudi científic. En aquest sentit ja vam poder saber que el coleòpter Troglocharinus kiesenwetteri del Montseny figurarà entre les espècies d'invertebrats a protegir en aquest proper llistat. També es van donar a conèixer exemples de col·laboració exitosa entre els diferents col·lectius implicats, com va ser el cas de la troballa a gran profunditat d'un crani de linx, avui objecte d'estudi de referència per a la conservació d'aquesta espècie en perill d'extinció per problemes, entre d'altres, de consanguinitat.
Penso que la celebració d'aquest simposi clamava el cel. Era de sentit comú plantejar-lo. Esperem que s'arribi a unes conclusions clares ( i també de sentit comú ) que puguin ser àmpliament difoses i acceptades entre els col·lectius implicats, i que els espeleòlegs deixem de cursar la habitual sospita d'envaïr el territori d'altres disciplines cada cop que referenciem una troballa d'interès. En definitiva l'espeleologia, com l'excursionisme, forma part de les arrels d'algunes disciplines científiques i al meu entendre hauria de quedar al marge de qualsevol connotació esportiva malgrat que avui, i per raons purament administratives, encara pengi del Consejo Superior de Deportes. En la meva opinió els espeleòlegs no explorem cavitats per fer esport, sinó per conèixer. I encara que inevitablement hem de fer molt exercici, espero no veure mai l'espeleologia ni l'excursionisme competint en cap convocatòria dels Jocs Olímpics.
L'enhorabona als organitzadors per oferir aquesta oportunitat de bastir ponts entre diferents disciplines del coneixement. Ni els temps actuals (ni tampoc els temps de crisi) poden fer pensar que la unió no farà la força.
A finals de 2013 vam donar per acabada la restauració de la barraca no.90 dels Muntants. Setmanes més tard, després d'unes pluges intenses i coincidint amb l'acte inaugural, vam descobrir que una quarta part de les parets s'havia . L'origen estava en la part dels fonaments: havíem començat a reconstruir la barraca a partir de la base que semblava estable, però per sota d'aquesta línia, enterrat, hi havia on hi mancava pedra i en el seu lloc hi havia terra premsada. En pujar de nou la paret, el pes de la pedra més el pes de la coberta amarada d'aigua van fer cedir l' d'aquest costat. Conclusions: cal descobrir tot el perímetre de les construccions a restaurar fins a trobar el nivell de fonaments abans de pujar paret.
Normalment hem trobat que quan anem a buscar els fonaments, aquests solen ser roca mare, fet que explicaria que moltes de les barraques s'hagin conservat en bon estat. En qualsevol cas no insistirem mai prou en recordar-vos de no enfilar-vos mai per la coberta d'una barraca de vinya, i amb especial èmfasi quan hi hagi gent a dins. En aquest sentit la tasca dels lliris plantats damunt la volta acompleix una doble missió: cohesionar la terra de la coberta i advertir que per a la supervivència de les plantes és millor no pujar a la volta.
La restauració de la barraca dels Muntants s'emmarca dins la línia de restauració de les barraques que, tot i estar en relatiu bon estat, considerem prioritària la seva consolidació, bé per la qualitat i originalitat de l'obra (cas present), o bé perquè les barraques presentin elements molt peculiars i escassos (inscripcions, gravats).
Pel que fa la resta de barraques el criteri sol ser el de restaurar aquelles que encara som a temps d'evitar l'enrunament inminent i/o bé perque poden formar part d'una ruta de pedra seca més àmplia. Sense descartar que algunes, molt poques, també són candidates si en coneixem el nom original del tros (Vinya dels Muns, cal Cames, Mensió, Victo el Campaner, Solé etc) i en aquest cas la restauració ho seria també de la toponímia local.
{play}images/stories/mp3/marxapedra.mp3{/play}
ELS DE CASTELLAR ERIGEIXEN UNA ALTRA ICONA DE LA PEDRA SECA
Restauració d'envergadura la que van dur la colla de Castellar de Pedra Seca, amb qui s'estarà en deute permanent mentres les pedres aguantin a lloc. I compte que no són qualsevol mena de pedres: les dimensions de la barraca i el seu estat completament , no feien preveure altra cosa que una tasca de dimensions desconegudes amb anterioritat. Dubto que ni amb vint anys de feinejar, la colla de Sant Llorenç Savall s'hagués plantejat una restauració semblant: sent la raó principal que nosaltres hauríem hagut de menester més d'un any per fer-ho. Però amb total despreocupació i ple d'optimisme, en Joan Roura (fotografia) la va triar per a conmemorar el baptisme de la colla de Castellar a Sant Llorenç Savall, cinc anys abans a la Torrota de La Roca. Sens dubte la tria era coherent amb aquella primera intervenció: el collet del Castell és a tocar d'un altre vestigi de primera magnitud per al nostre poble: un lloc força concorregut per a tots aquells que volen visitar el castell roquer de . I així, amb el vist i plau (i també la clau) de la propietat dels Saladelafont un dia de juny de 2013 va començar el de la barraca de vinya: no es va trigar a descobrir que, molt probablement l'esfondrament de la barraca va originar-se pel cantó oest, quan un de sorrenca havia cedit en trencar-se l'armari del càntir. Si, com diuen els experts, un moviment de més de 5cm en una estructura de pedra seca poden ser suficients per esfondrar-la, aquí el moviment devia ser d'uns 20/30 cm... un terratrèmol! L'armari del càntir va ser uns centímetres més amunt per convertir-se en un armari pel menjar. I també es va decidir obrir un , gairebé un tunel a causa del gruix de les parets! Des del primer dia els de Castellar van desembarcar amb el , i l'enginy no va parar quiet ni un moment pels volts de la barraca, i així va estar fins el darrer dia. Jo no havia vist mai alçar pedres d'aquelles dimensions! feia feredat de veure-ho. Tant foc va arribar a treure el ternal que després que un dels puntals s'arribés a doblegar, el grup de Castellar es va plantejar seriosament d'establir uns protocols d'actuació i de seguretat. A la setmana següent ja s'havien reunit, i tot va quedar ben concretat i acordat; l'ús del ternal havia de concentrar tot l'esforç i atenció del major nombre d'operaris disponibles.
Quan faltava poc per situar la al seu lloc, un dels pesants blocs del muntant que devia portar allí 170 anys immòbil, va decidir desprendre's sense previ avís, caient a pocs centímetres del peu del Llinares (fotografia). No va passar res, prova superada.
A mida que la feina progressava s'anava fent evident que mancaria, com gairebé sempre passa, el material font: la pedra. Sortosament en Josep Saladelafont va ensellar el i com el 7è de Cavalleria d'un western, va aparèixer en el moment que més se'l necessitava, carregat amb més municions.
Després de la pausa obligada de l'estiu, es va reprendre el tancament de la barraca, moments emocionants que van culminar amb el darrer servei del nostrat ternal, desplaçant una magnífica . El roc més gran mai abans arrossegat va ser mogut fins l'entrada de la barraca. Allí sobre, i una vegada plantats els lliris, el darrer dia es va servir un refrigeri de moscatell, es va desplegar l'estelada i es va brindar per l'èxit de la recuperació de la magnífica barraca del Collet del Castell. Dies més tard el Josep Saladelafont i la Teresa Agell ens van convidar a un esmorzar ben assortit a cal Ramon, on els components van gaudir d'esforços menys pesants en companyia del comú barracaire, aprofitant per traçar noves conquestes a cops de pedra. Si com diu la dita els catalans de les pedres en fan pans, els mestres de Castellar en fan, a més, obres d'art. Des d'aquí us convido a visitar la seva exposició permanent al Collet del Castell de Pera.
** Si voleu veure el ternal com balla, cliqueu AQUÍ.
{play}images/stories/mp3/marxapedra.mp3{/play}
-
Esperonats per l'interessantíssim relat del Marc Camí al programa no. 8 d'Això és la Mola! dirigit pel Lluís R. Hernández, amb el Quim Solbas ens havíem proposat retrobar la soca d'aquell que hauria estat el verdader Roure Llarg, orígen del topònim de la gran fondalada. Sempre havíem dubtat que el Roure Llarg fos aquell poc lluït damunt la roca del Sentinella, i en aquest sentit el testimoni gràfic aportat pel no va deixar-nos cap dubte. La cursa per localitzar la soca va ser curta però molt intensa, perque tot just ens vam haver separat de la pista per trobar el llom carener vam ensopegar amb les restes d'un antigot que, si ens guiem per les restes d' que encara es conserven en un dels enrasats murs i també per les notícies que se'n tenen, podria fer recular els vestigis dins una cronologia alt-medieval (SX-XI).
Tot i que força desdibuixada, la de la masia sembla conformada per no menys de 7 petites estances, totes convenientment alineades seguint l'eix est-oest, sent els paraments de la els que han quedat més mal parats. Els murs oscil·len entre 90 i 45 cm de gruix i en algun punt, dues suggereix un finestró o un calaix, i en un altre, una fila de petites pedres verticals i desgastades sembla suggerir el d'una entrada, al vessant sud. Al costat de la paret sud trobem mostres de , i pel costat est el que sembla una pedra fent de per un altre possible accés. Per aquest mateix vessant est precisament es troba un pla que tal volta constituís l'era del mas. Tot plegat no semblaria una gran masia, en consonància amb la migradesa d'una terra que, pel que hem pogut copsar a primera vista, apareix conreuada només a la part alta del carener, trobant-hi escasses feixes i marges, mentres que pels baixants amb prou feines es troba cap mur, amb l'excepció d'una desviant l'aigua d'un xaragall contigu. La raó principal és que de baixada pel cantó sud, cap el torrent del Figueret, aviat es troben rocaters erms i penyasegats.
El veí mas de Matarrodona, amb Manresa al fons
Basant-nos en la recopilació sobre masos del terme de Mura feta pel Miquel Ballbè, el nostre suggeriment és que pugui tractar-se del Mas Gorina, del qual en Ballbè trobà que la cita més antiga era de l'any 1348 (p.10), tot i que més endavant torna a fer un llistat de masos desapareguts per ordre d'antiguitat donant en aquesta ocasió una altra data: 1542 (p.122). El mateix autor fa coincidir el lloc del mas Gorina amb l'actual 'corralot' de Matarrodona, per proximitat amb el topònim de la , bo i afirmant que l'antiga masia fou reconvertida en un corralot que depenia del mas de Matarrodona, asserció que acompanya d'una fotografia amb restes de ceràmica trobades al corralot. Tanmateix a nosaltres ens sembla que el corralot de Matarrodona deu haver estat sempre un tancat per a bestiar i que, per la situació i aspecte general, les ruïnes de la carena de la Fosca són molt més avinents, mantenint a més, la proximitat amb la dita font de la Gorina. Tanmateix tot això són pures especulacions, donat que enlloc hem trobat referències documentals de confinaments amb el dit mas Gorina.
corralot de Matarrodona
Pocs metres més enllà de les ruïnes, al vessant obac del carener (veure ), hem pogut localitzar una soca d'uns 1,2m de diàmetre, entapissada de molsa i amb diversos rebrots de roure. Si els meus escassos recursos matemàtìcs* no em fallen, un radi de 60 cm implicaria un perímetre aproximat de 3,70m ... tot un senyor arbre! Per la seva banda en Marc Camí i Garcia ja ha validat la troballa amb aquella soca de la dels anys setanta.
Per a nosaltres el millor homenatge per aquest desaparegut i venerable roure ha estat retrobar el seu emplaçament exacte, lamentant que no aconseguís escapar de la cobdícia i el menyspreu dels darrers amos de Matarrodona.
la soca del Roure Llarg
* La fòrmula per calcular el perímetre d'una circumferència és 2x3,14xR, sent el valor del radi la meitat del diàmetre mesurat.
Bibliografia
Les cases de pagès. Aportació històrica de Mura. BALLBÈ I BOADA, Miquel. Ajuntament de Mura. Abril 1997. pàgs. 10 & 122.
Bibli{audio autostart}pavana.mp3{/audio}
