Diari d'abord

Esllavissada al forn de Pega del Marquet 1.0

A la tercera no va la vençuda. El forn de Pega del Marquet de les Roques (Sant Llorenç Savall) s'ha tornat a esllavissar, i ja és el tercer cop que ho fa. No sembla que el personal encarregat de restaurar aquest patrimoni sigui el més qualificat, malgrat les afirmacions del cap de la oficina tècnica de parcs naturals de la Diputació, el sr. Ramon Espinach, que assegura que l'empresa ESTRATS és una empresa solvent en la matèria. El fet és que una simple conversa amb els darrers restauradors esclaria que eren dos estudiants d'història que no havien apilat mai cap pedra i que a canvi de provar-ho, obtenien uns crèdits universitaris. És molt probable que la distància d'un despatx de funcionari o de banquer impedeixi esbrinar aquests fets sobre el terreny (la restauració del forn era a càrrec de la Diputació i de l'Obra social de La Caixa). També cal dir que, a banda del poc respecte que el patrimoni històric i geològic del parc mereix als actuals gestors del parc (Xarxa de parcs naturals de la Diputació) i al Servei d'Arqueologia de la Generalitat, també és cert el poc respecte que puguin tenir alguns visitants desaprensius per tot allò que té un caràcter públic. Sempre trobarem aquell geni i figura que embruta els carrers perquè diu que ja paga els impostos de neteja. Una forma de pensar forània que s'ha instal·lat a casa nostra i ens imposa taxes per a tasques absurdes i que ens iguala a tots amb el mateix pensament: tots embrutem, tots paguem.

{audio autostart}cavalieri.mp3{/audio}

De cara a Barraca (68) Rutes de Pedra Seca

Tal i com ja comentàvem en parlar dels criteris de restauració, una de les raons per recuperar una barraca podria ser la bona ubicació que facilités la composició d'un itinerari de barraques de vinya. Amb aquest criteri els passats mesos de gener i febrer es van consolidar dues barraques dins la propietat de l'Ermengol, les números 75 (fotografia) i 85, que són a frec de la pista que de l'Ermengol va al poble veí de Granera. Aquesta ruta tant pot servir per enllaçar els dos pobles com per fer una circular entre els masos de l'Ermengol amb l'ermita de Sant Feliu de Vallcàrcara, i Salallassera, passant pels Fondos, cal Vilet, cal Mesquida, cal Llop i Salallassera. Amb aquest ja serien tres els itineraris que es consolidarien en relatiu poc temps: un d'ells, ja publicat en aquesta mateix pàgina amb el nom de MENJAPEDRES, ideal per enllaçar amb Castellar del Vallès seguint la ruta de pedra seca del Riu Ripoll del grup de Pedra Seca de Castellar, i arribant al poble via Carena i Creu de Ricó. Un altra ruta pràcticament consolidada seria la de Sant Llorenç Savall-Gallifa passant pel torrent del Burc i la finca de La Serra fins al Pla de les Forques, també amb la seva variant circular.
Castellar del Vallès, Gallifa, Granera, i ja s'està dibuixant la ruta cap a Monistrol de Calders així com la que portarà a Mura. I amb una mica més de recerca, algun dia serà possible enllaçar Sant Llorenç Savall amb la barraca que hi ha al cim de la Mola!

BARRACA 75 DE L'ERMENGOL

 

(2009)

2014



UNA TAPADORA FANTÀSTICA

2014










{audio autostart}marxapedra.mp3{/audio}

Un Porsche no cura l'estupidesa

La pentinada 1.0

Després d'unes pluges abundoses i d'un sòl ben estovat, ha vingut un vent a eixugar-ho tot i, de passada, liquidar un bon nombre de pins. Això forma part no pas únicament d'un canvi climàtic global, sinó d'un cicle, d'una batalla silent on la disputa entre alzines i pins fa temps que dura. Una batalla que aquests darrers, els pins que ja no compten amb el suport de la indústria, estan perdent de totes totes. És per això que no acabo d'entendre aquesta dèria de les institucions públiques per replantar pins en llocs on espontàniament ja guanyen terreny les alzines i els roures. Després ens encanta parlar del perill potencial que representen les pinedes en un foc forestal, de l'abandonament i 'brutor' dels boscos (argument fal·laç, sobretot destinat a engreixar els especuladors). Però el fet és que està demostrat que originàriament Sant Llorenç del Munt i encontorns eren un bosc preeminentment format per roures i alzines. Un bosc net i esclarissat.

I la demostració empírica, si és que cal, la teniu al vostre abast i sense baixar del cotxe, arran de terra. En qualsevol de les carreteres que voreja el parc: què hi veieu als vorals de les carreteres i per sota el paraigües dels pins? alzines. Aquesta no és la vista que s'ofereix a vol d'ocell. D'allà dalt sembla que tot està sota el control dels pins, i també ho sembla de dalt de molts turons. "Quatre pins un bosc espès..." Però la batalla es cou arran de terra i, sobretot, sota terra. A nivell d'arrels. La pèrdua de la vinya a finals del segle XIX donà pas a replantaments massius d'un arbre de creixement ràpid que competís amb l'alzina per a encendre els grans vapors de la indústria tèxtil i les estufes de les llars. Però tot això a finals del segle vint també es va esvaïr com el fum de les fàbriques. Les alzines atrinxerades en canals de difícil accés, van sortir dels seus caus i van començar a propagar-se. Qualsevol que s'hagi perdut per dins un alzinar consolidat, on pràcticament no cal seguir cap corriol, se n'adona d'aquest retrobament, d'aquesta harmonia ancestral entre les alzines i el paisatge.

El passat dimarts l'estrèpit del vent no només batia els pins aïllats, sinó també tots aquells desguarnits per les franges de protecció de pistes, urbanitzacions i polígons industrials. Així com els arbres exòtics dels passejos de Terrassa i Sabadell, i també alguns murs de fàbriques abandonades. Al passeig del meu poble, no ha caigut ni una alzina ni cap roure dels que hi ha plantats. Per arreu talls de subministraments elèctrics i de telèfon: això últim va trigar dos dies a restablir-se, però tampoc ens ha d'estranyar. El meu viatge amb cotxe fins a la feina va semblar una patrulla de defensa forestal: tothora retirant pins de l'asfalt cada dos corbes. I després de tanta pentinada, tornava a casa de nit. La major part de l'enllumenat públic, a les fosques. Em guiava per la tènue llum de les finestres de les cases. Però la imatge més potent del dia no va ser el vent, sinó l'enllumenat del firmament tan bon punt vaig haver sortit del cotxe. Era com si en vint anys de la meva vida hagués oblidat que per damunt el nostre cap hi ha una miríada d'estrelles i de llum escampada pel sostre. L'univers sencer. La meva vista, gairebé de forma automàtica, no va cercar a les palpentes el camí acostumat cap a casa sinó que va fixar-se en la quietud i la serenor d'una font de llum i un paisatge completament canviat, desacostumat del tot. En cosa de segons t'hi acostumaves i tornaves a veure-hi clar. Bon vent... i barca nova.

Dimarts 9-12-2014

LES ARENES, CASTELLAR DEL VALLÈS

EL PI RODAMÓN DALT DEL CAMIÓ, L'ILLA

RESIDÈNCIA DE GENT GRAN, SAVALL

PASSEIG 22 DE JULIOL, TERRASSA

EL FUNEST MUR DE L'AEG, TERRASSA

ROTONDA AV. ALCALDE MOIX, SABADELL

Impactant vídeo del efectes a Can Deu (Sabadell)

https://www.facebook.com/video.php?v=735446203204142

 

{audio autostart}cavalieri.mp3{/audio}

Notes als sons: el camí de l'aigua 1.0

Si el mes passat escoltàvem el so d'una tormenta descarregant, aquest mes escoltem el camí de l'aigua naixent dalt d'un xaragall, passant per un torrent secundari, arribant a un de principal i, finalment, desembocant al Ripoll al seu pas pel poble de Sant Llorenç Savall. Els informatius de dissabte a la nit (29-11-14) asseguraven que Sant Llorenç Savall portava acumulats 81 litres per metre quadrat, arribant als 180 després de diumenge.
Està sent una tardor plujosa i, en general, un bon any de pluges. Calia veure l'efecte d'aquestes pluges sobre el terreny i, aprofitant la visita a la recent restaurada barraca 316 de la Font d'en Comas (Saladelafont, Sant Llorenç Savall) volia saber com baixava el xaragall que passa a frec de l'entrada. En arribar vaig comprendre perquè la barraca havia acumulat tant sediment a dins: part del xaragall aboca l'aigua i la terra cap a l'interior de la construcció. I així durant un segle. I aquest és un de tants xaragalls que alimenten el  Sot de les Artigues, un torrent que avui cobria completament d'aigua la pista, amb un pam ben bo. Tots els xaragalls parlaven el mateix llenguatge de l'aigua. Per la seva banda el torrent dels Abeuradors (fotografia) feia honor a la seva candidatura a ser el principal proveïdor de cabal del naixement del Ripoll: rogia amb la intensitat d'una surgència vauclusiana. Avui sabem però, que només ho fa en època de grans avingudes. I del torrent dels Abeuradors (fotografia) directament al riu Ripoll, que avui assolia els sis metres d'amplada passant pel passeig de la rectoria. Alguns diuen que ha estat massa pluja d'un sol cop. Que hi han hagut perjudicis. Però allà amagat entre el canyissar, adoptant un perfil llarguerut de canya de pescar, hi havia el gran ocellot per a qui la pluja sobtada és la millor ocasió d'omplir el pap: el Bernat Pescaire (Ardea cinerea). Amb les millores tecnológiques de l'enllumenat públic dels carrers, aquesta au ha estirat el seu horari de caça fins a la nit.