Benvinguts al Diari D'abord,
Aqui trobareu una miscel·lània de reflexions, d'històries, de contes, d'estudis sobre el maquis, de notícies breus sobre el Parc etc. Si voleu anar a un grup concret seleccioneu un dels TAGS al mòdul de la dreta que duu el mateix nom.
Diari d'abord és un mapa que es va fent dia a dia i mira d'assenyalar la meva posició.
Avís per a navegants: la brúixola no sempre assenyala el nord.
JGM
Portem temps trobant-nos ciclistes, fins a grups de 10 o més, circulant pel camí Ral de Manresa, camí de la Pola i d'altres corriols de menys amplada. Deixe-m'ho clar: el Camí Ral no és una pista forestal i no és permesa la circulació de bicicletes. I voldria deixar clar, abans que algun ciclista amb afany corporatiu vulgui incloure's en el selecte grup dels marginals, que hom era un ferm partidari que els ciclistes tinguessin accés al parc a banda de l'asfalt. Però com sol succeir, alguns volen fer pagar la majoria de ciclistes que sí respecta aquestes normes i, com sol passar, acostumen a ser els menys tolerants i maleducats com el que em va espetar "No t'apartaràs tu, no!". Per a aquest element els vianants haurien de fer un 'cuerpo a tierra' cada cop que ell passés rabent i el més important, ELL NO HA DE BAIXAR MAI DE LA BICICLETA NI ATURAR-SE NI FICAR UN PEU A TERRA. Això de cap de les maneres perquè el penalitzaria de totes totes!
Bé, deixem-nos de romanços. Aquesta és la normativa de circulació de bicicletes/ciclistes pel parc, per si algú va despistat.
Els ciclistes que circulin per la xarxa viària del parc tenen l'obligació de:
·Respectar la preferència dels vianants i evitar causar molèsties.
·Adequar la velocitat a les característiques de la via per evitar les situacions de risc i garantir la seguretat dels vianants, especialment en els llocs més freqüentats.
·Circular només per les vies principals i per totes les pistes forestals i camins de passeig amb una amplada de més de tres metres, en què no estigui expressament prohibit, com senders, rierols, torrents, roquissars, camp a través, camins d'amplada inferior a tres metres i les especialment senyalitzades a l'efecte.
·Per causes justificades, en determinades zones del parc la circulació amb bicicleta es pot restringir temporalment o permanentment.
·Cal seguir sempre la informació i la senyalització que ho estableix.
Dia 6-12-2013 dos ciclistes BTT pel camí Ral de Mura. Un d'ells ha dit que sabia perfectament que no circulava per una pista.
Dia 29-12-2013 Tres ciclistes baixant pel corriol trencacames del Tossal de l'Àliga. Un d'ells ha posat cara de perplexitat en saber que un Parc Natural pogués tenir normatives de cap mena. Quan ha conegut les relatives a la circulació de bicicletes ha deixat clar que 'ell es passava les normatives pel forro' i ha afegit (entre d'altres) que els excursionistes eren 'quatre pringats'...
Encetem una nova secció dedicada a les fonts del parc, especialment d'aquelles que no hagin estat massa documentades. I avui ho fem amb una font que a mi particularment m'ha implicat un repte personal important: des de mitjans anys vuitanta fins fa pocs dies que no l'he vist realitzat. I com no, l'assoliment de l'objectiu ha estat amb l'inestimable ajut del i també del completíssim treball inèdit d'en Josep Alvarez i Jaen (CET). Aprofito per dir que respecte la qüestió de les fonts* del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, resulta completament inaudit que fins la data present, un treball tan exhaustiu com el de "FONTS I LLOCS D'APROVISIONAMENT. Parc Natural Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac i zones límítrofes. Abril 1997." no hagi trobat cap editorial seriosa ni cap institució que l'hagi volgut editar per al gran públic.
De mitjans dels anys vuitanta fins i tot recordo amb qui vaig fer una de les meves primeres sortides pel parc natural, a l'encalç de l'avenc més profund del massís i de la font del Bosquet. Erem el Manuel Jiménez Garrique i el Ramon Lopez i Ibañez i un servidor, tots tres estudiants iniciàtics de geologia. Recordo que anàvem amb el mapa de l'Alpina dels setanta i ho fèiem amb tanta ingenuïtat que els turons eren cimals amb un número de cota, i els torrents cursos d'aigua pintats de color blau. Entremig no havíem previst que hi hagués representat un intangible tan insalvable com va resultar ser la boscúria de Sant Llorenç**. Fins a la , que els meus ulls veien per primer cop, cap problema. Però seguint el curs del carener, vam anar seguint un corriol que no ens duia al vessant on havia de ser la font del Bosquet, però com que no hi havia cap indicador ni cap trencall en la direcció desitjada, vam anar seguint el fil d'Ariadna. Finalment el corriol es va anar estrenyent i tot d'una anà ben decidit i de baixada cap el vessant del torrent de l'Espluga. Tot just començada la baixada, recordava haver vist una balma mig obrada, amb sutge a les parets, amb graelles ... va resultar-nos d'allò més misteriós i esperàvem veure qui o quins personatges l'habitaven, però d'aquella que avui en diem 'balma del Figueret' no en va sortir ningú. També fa pocs dies del meu retrobament amb aquesta balma que vam estar buscant infructuosament amb l'amic Solbas. Llavors veient clar que aquell camí no ens duria a la font, per primer cop (i que jo aleshores poc pensava que no seria el darrer!) vam sortir de camí, vorejant pel dret el carener bo i anant a trobar aquell preclar símbolet blau de font pintat al mapa. No transcriuré els improperis que van anar sorgint mentre els esbarzers i els arítjols ens feien arrossegar i, fins i tot, reptar pel mig del bosc. No recordo les hores que vam passar per arribar a la llera del torrent del Figueret, però vam quedar tan rebentats i convençuts que aquella font havia de ser fruit de la imaginació d'algun excursionista tocat del bolet, que vam sortir d'aquell infern passant per una traça de camí i una enorme fins a trobar la pista de Matarrodona, la qual no vam voler abandonar per a res del món fins a arribar a casa!
Avui dia el caminet que de l'Espluga porta a la font del Bosquet és un corriol perfectament netejat pel Marc Camí i Garcia i forma part d'una ruta internàutica de grans dimensions que voreja tot el parc. La ubicació exacte de la font però, és un capítol apart. Les succesives edicions del mapa Alpina (i d'altres mapes) situen la font del Bosquet a la llera del . Error. El mencionat corriol que davalla al torrent del Figueret, creua un torrent secundari poc abans d'assolir la fondalada. En un dels darrers revolts del corriol ABANS de creuar aquest torrentet, haurem de sortir a la nostra esquerra a trobar la llera d'aquest torrentet secundari. Tal i com arribarem, trobarem la font (fotografia). La delaten les restes d'un de pedra seca així com una que devia formar part d'un embassamant del lloc. També la delaten alguns de càntirs que va trobar-hi el Marc Camí. Els que han vist a rajar la font, asseguren que l'aigua no ve del torrentet, sinó que sorgeix (de vegades de forma espectacular) de la roca. Tal volta la diaclasació del torrentet coincideixi amb la diaclasació del pregon avenc de l'Espluga, el fons del qual sol estar actiu. Tal volta algun dia es pugui explicar l'origen d'aquesta surgència, i no haguem d'esperar trenta anys més a saber-ho! Tant de bo.
* El popular llibre de les setanta fonts del parc (Edmond Grau, Ed. Cau Ple de Lletres) no inclou la font del Bosquet.
** Mal acostumats. Sant Llorenç del Munt ens demostrà empíricament que no totes les muntanyes eren tan assequibles i amb la gespa tallada com ara els pirineus o d'altres on podies sortir de camí sense massa problemes...
{audio autostart}riuripoll.mp3{/audio}
-
Una matinal d'Octubre atapeïda de sorpreses
L'equip habitual d'Espeleopringuer anava preparat per descobrir què hi podia haver a l'altra costat de la , rere un pas estret i extremadament ventilat. Amb aquest sol propòsit s'iniciava la marxa des de l'alzina del Sal·lari. Però ben aviat el company Ramon Suades suggerí de donar una ullada a una ignota i prop d'on havia viscut en Josep Bonastre. Tal i com explicà en Lluís R. Hernández a la seva web, en Bonastre era un dels compradors d'aquelles parcel·les que havien de convertir el massís en una urbanització. Una vegada declarat Parc Natural, en Bonastre va ser dels pocs a qui es va permetre viure a la barraca que s'hi havia construït fins que, recentment, va traspassar. La direcció del Parc va fer net del lloc deixant, però, aquesta cavitat amb un vestíbul cobert amb una volta de maons (fotografia), l'accés al qual alguns dels presents recordaven haver vist barrat amb fustes i portes, quan encara hi havia l'habitatge.
Aprofitant que portavem la càmera espeleoscòpica d'en Jordi Navarro vam posar-la a prova a l'interior d'aquest forat que, d'entrada, suggeria un accés que havia estat a mà. La càmera remota ens va descobrir allò que ja sospitàvem i que ja havíem suggerit, gairebé en broma, a la ressenya de la cova del Cabàs: l'origen d'algunes cavitats llorençanes potser caldria trobar-lo en insospitats . Marxapeus, canelobres, una amb l'escrit 'nivel del suelo', , maceta, fustes, cabassos, ... i ben bé al final de la galeria, la prova definitiva del delicte: un encara clavat a les entranyes de la terra. Qui o què buscava la persona que va fer aquest treball d'esclaus, roman una pregunta obligada i bon punt, inquietant. Una pregunta sense resposta. Talment com si s'hagués tractat d'un treball de mineria domèstica, qui fos que vagi tenir la iniciativa, va excavar uns 6 o set metres de galeria. I d'aquestes labors, ara n'ha quedat un museu ben tancat al públic. De forma molt aproximada, l'equip d'Espeleopringuer calcula quina podia haver estat la trajectòria seguida per l'operari, no coincidint de cap manera amb la diaclasació típica a Sant Llorenç, ni tampoc amb cap direcció conjugada. Probablement va seguir l'espai entre blocs de conglomerat, avui barrejats amb sediment quaternari. En Ramon Suades ens va dir que 'allò' romandria amb el nom del 'Pou del Bonastre'. Una ràpida inspecció del perímetre del lloc, aplanat per les obres, ens mostrà encara un altra sorpresa: la Bodega del Bonastre. Garrafes de vidre i ampolles de tota mena de liquors i digestius, barrejats amb begudes refrescants i plenament caducades, dins una picada a la roca. Avui en queda una escotilla, una porta enterrada i un interruptor inútil.
Amb aquest estrany refregit d'imatges inesperades i rocambolesques, vam fer cap cap a la cova del¨Figueret, on la MkIb ens va mostrar, de forma preclara, una a l'altra banda. Ben aviat es va muntar una cadena humana per començar la retirada de sediment i pedres. I no es va tardar a descobrir una altra sorpresa: a banda de la galeria que surt a l'exterior, apareixia una nova remuntant, que acabava en una negror important i en un sostre molt elevat. Es van prioritzar els treballs d'accés a la galeria exterior, que ben aviat es va poder assolir. De l'estretor inicial, hom es podia arrossegar veient una llum al fons. Al final del estret, et pots posar dret en una concrecionada, i contemplar una dels Castellots de Tanca, Montserrat i la capçalera de Figueret. Tot, a vista d'ocell.Mentrestant l'equip havia anat afinant l'estret pas remuntant, d'uns 26cm d'ample, i finalment s'aconseguia superar. Passada la rampa, el sòl s'aplana i la galeria s'eixampla. Però a banda del de més de 6 metres, no hi ha cap més . En aquesta galeria cega hi fa estada un solitari ratpenat de ferradura.
El nostre ha estat un treball net i ben guiat, que aviat no deixarà cap rastre. El Gran Gaiatu ens ha obsequiat amb un dia estrany, però molt complet.
ENLLAÇOS
Itinerari 9 El cuiner, el Gendarme, l'Àvia i el Sentinella
La Cova del Figueret
VÍDEO. La Cova del Figueret (Foradada)
{audio autostart}cavalieri.mp3{/audio}
-
Arbres Singulars (9) l'Alzina de l'Espluga
En Quim Solbas fou la primera persona que referencià aquest arbre monumental (fotografia) situat a les feixes de la balma de l'Espluga. Era el 3 de febrer de i pocs indicis es tenien que l'alzina patís cap malúria. El 2 de febrer de 2005, nou anys més tard, el van descobrir que l'arbre estava completament nu de fulles, com si ja hagués donat tots els fruits que podia donar en els llargs anys que li va tocar viure. I avui és el que podem contemplar, un fornit amb un tronc central d'uns 2,86m de diàmetre amb harmoniosament distribuïdes, que ens donen una idea força precisa de la bellesa del que fou aquesta alzina. Als , amb la distancia degudament respectada pels arbres veïns, s'hi van trobant les restes que poc a poc van sent dipositades al ritme i a la voluntat del de la contrada. Curiosament sembla que la mort de l'alzina coincidí en el temps amb la mort del més conegut i veí , del qual avui no en resta més que una soca molt malmesa.
En comunicà la presència de l'arbre a l'editorial dels clàssics mapes Alpina. L'edició de l'any 2003 recollia amb encert la de l'arbre, situat a l'estrep sud del carener de l'Espluga, entre marges d'antics conreus. A la següent edició del mapa ja no hi apareixia l'alzina.
Per trobar l'arbre cal seguir el llom carener del fins a les ruïnes d'una possible barraca de vinya i sortir per la nostra esquerra, ben bé perpendiculars a l'antigot.
{audio autostart}pavana.mp3{/audio}
-
Un dels referents de l'esperit democràtic ha estat la llibertat d'expressió, que tothom pugui dir la seva sense embuts ni censures. Sens dubte és un gran avenç però diria que a data d'avui hem menystingut el que anomeno llibertat d'audició: és a dir, la llibertat del receptor d'escoltar o no haver d'escoltar segons què. Com diu la dita: dos no es barallen si un no vol. La llibertat d'expressió sembla que exigeix un oient com a mínim, altrament és com un speaker corner enmig d'un desert. La llibertat tal volta no exigeixi res, però l'expressió potser sí. La televisió, la ràdio, la premsa escrita etc imposen el seu discurs perquè l'oient no té opció de rèplica. Des d'un punt de vista polític, els mitjans tradicionals han estat sempre llaminers, perque vehiculen l'imposició d'un discurs sense altra resposta per part del receptor que exercir un esquifit vot cada quatre anys. Internet canvia (generalment) les regles d'ambdues llibertats: la d'expressió i la d'audició. Hom acudeix voluntàriament als llocs web i fòrums que vol, i activament hi pot deixar la seva veu i fins i tot crear plataformes d'opinió. Ben aviat es podrà suprimir el llast d'allò anomenat 'representativitat' i que no era altra cosa que segrestar la voluntat de l'individu amb un pretext 'superior': partit, societat, país, unió de països etc
Hom no pot evitar de pensar que la gran crisi d'avui, la verdadera crisi, ha estat aquesta revolució tecnològica que ha estat la difusió d'Internet. És el retorn de l'individu, la persona per damunt de l'estat o la societat que l'esclafava. És el triomf de la suma dels individus que poden decidir avançar de comú acord cap una direcció i és també la fi dels ens volàtils que imposaven les seves direccions a les majories per tal de no perdre els seu status quo. Estic convençut que estem vivint en directe una revolució que, com gairebé sempre, ha anat precedida d'un avenç tecnològic. I d'aquesta revolució, els que encara imposen el seu discurs en diuen pestes, en diuen crisi. Ens volen fer por, però hem de poder exercir la llibertat de no escoltar-los.
Portem temps trobant-nos ciclistes, fins a grups de 10 o més, circulant pel camí Ral de Manresa, camí de la Pola i d'altres corriols de menys amplada. Deixe-m'ho clar: el Camí Ral no és una pista forestal i no és permesa la circulació de bicicletes. I voldria deixar clar, abans que algun ciclista amb afany corporatiu vulgui incloure's en el selecte grup dels marginals, que hom era un ferm partidari que els ciclistes tinguessin accés al parc a banda de l'asfalt. Però com sol succeir, alguns volen fer pagar la majoria de ciclistes que sí respecta aquestes normes i, com sol passar, acostumen a ser els menys tolerants i maleducats com el que em va espetar "No t'apartaràs tu, no!". Per a aquest element els vianants haurien de fer un 'cuerpo a tierra' cada cop que ell passés rabent i el més important, ELL NO HA DE BAIXAR MAI DE LA BICICLETA NI ATURAR-SE NI FICAR UN PEU A TERRA. Això de cap de les maneres perquè el penalitzaria de totes totes!
