-
En nom de Déu, d'aquell que per la salvació del gènere humà va voler patir el martiri de la dura mort en una creu de fusta, i de la gloriosa verge Maria, la seva mare, i de tota la cúria celestial de tots els habitants de les altures, amén. Jo, Antònia, dona de Gabriel Salas, de la parròquia de Sant Feliu de Castellar, atenent que per causa del primer càstig, quan Eva va presentar-se davant de Déu en el verd paradís, cap vestit de carn humana pot evadir la mossegada de la mort i, atenent també que no és conegut a cap dels mortals el moment de la seva mort, i que els que tenen esséncia clarament visible acaben no existint, i, a més, volent preveure la salut de la meva ànima, amb bona memòria, seny i capacitat de parla, faig, concedeixo i ordeno el meu darrer testament en el qual escullo clarament marmessors meus, executors del meu últim testament o darrera voluntat meva sens perjudici d'ells, a Berenguer Juliana, el meu fill, del terme de Castellar, i Antoni Monllor, germà meu, de la parròquia de Sant Pere de Terrassa, a qualsevol d'ells tal i com és costum. (...)
COMADRAN, MARC. FERIA, TONI. Plaça Vella no.51 Desembre 2006, p.50
fotografia- alzina de Can Juliana
{audio autostart}pavana.mp3{/audio}
L'estalvi dels catalans, dels escocesos i dels jueus?...i de l'estalvi del món sencer, parlem clar!
Es pot estalviar aigua en un desert sobrepoblat de gent? Té sentit parlar d'estalviar aigua en un país tropical, on no para mai de ploure?
L'estalvi neix d'un clima irregular, d'un temps canviant, inestable, fins a bon punt anguniós. I de l'angúnia tolerable ve l'enginy. Amb la gola encara humitejada ja es pensa com retenir l'aigua en un lloc on la terra és potencialment fèrtil. Es fan embassaments que imiten els engorjats de les lleres dels rius i torrents, es construeixen fonts i canalitzacions. Les teulades protegeixen dels refredats i de les pulmonies a ple hivern, però també recullen l'aigua que cau i que, si s'escau, també es pot atrapar en un dipòsit. L'emmagatzemament d'una bona collita pot estalviar l'ensurt de dues de dolentes.
L'estalvi onerós, en canvi, és propi dels que ignoren la pluja, la terra, el treball, la collita...propi dels que ho ignoren gairebé tot. Si demà de sobte ens tornéssim uns complets ignorants, cadascú es buscaria les garrofes com fos. Potser no arribaria la teca per a tots, però de treball de buscar per la jungla, n'hi hauria per a tothom! Qui no vulgui treballar ni amb les mans ni amb l'enginy, s'ha confós de món. No ha vist còrrer les feres al seu voltant, ni sentit la tormenta a les espatlles, ni recorda el treball d'un arbre que triga a créixer. No ha sentit més que paraules però, ni recorda d'on venien, ni n'ha fet res tangible amb elles. Ho ignora, però no pot estalviar-se el treball o l'enginy, perquè sense això no estalvia res.
L'estalvi és el germen del capitalisme. Els diners no són res més que la materialització de la mancança, ja sigui d'una idea, d'un treball o d'un objecte pendent d'adquirir. Voler o tenir un munt de diners és tenir un munt de mancances, moltes de les quals possiblement no seran materialitzables per manca d'enginy. L'acumulador de capital podrà, com a molt, adquirir un munt d'objectes treballats i prèviament enginyats, llur adquisició es farà en detriment però, del vertader estalvi: el seu treball i el seu enginy. Aquesta mena d'estalvi pot arribar a ser enganyós.
De cara a Barraca (57) Cavalcant amb els cavalls
Mica en mica, el vessant de la Carena de Ricó va recuperant la memòria dels temps de la vinya. Aquest cop i novament en solitari es va refer la , prop del Club d'hípica i de la casa de La Roca, a la Vall d'Horta. Era una barraca assenyalada als mapes dels anys 50/60 d'en Jesus Ballestar, i aleshores ja figurava que estava en ruïnes. La causa potser cal trobar-la en la vegetació: la barraca es trobava voltada de i durant les tasques de es van trobar les del pi lliscant cap a la barraca, així com una arrel de furgant els paraments. Tal i com passava amb la barraca 106, les dimensions modestes de la barraca feien pensar que era un tasca que es podia intentar de fer en solitari. I així va ser a excepció de la , que va requerir de l'ajut de dos companys barracaires de la colla. En els temps de la vinya sabem que els bous, els matxos i els cavalls servien per traginar pedra d'un lloc a l'altre, però tot i la proximitat amb els cavalls, aquest cop no van ser d'utilitat pràctica.
Gairebé tota la pedra caiguda es conservava dins de la barraca. No obstant això, el Maximiliano i el Joan del Club d'hípica La Roca em van deixar un carretó per poder traginar la tapadora d'un tros lluny. Com element distintiu aquest cop es va muntar un damunt la llinda, característica que es troba en algunes barraques de Sant Llorenç i que no és purament ornamental: el finestró desplaça la força del pes cap a les vores de la llinda evitant en bona part el risc de trencament pel bell mig de la jàssera*.També s'han disposat pedrissos a l'exterior de la barraca i a l'interior. També s'ha conservat la pel càntir, que ja venia de sèrie. En tres pedres es van trobar les traces de , prova abundosa que demostra l'ús generalitzat de dinamita per a proveïment de pedra. Per acabar la barraca es va trigar dos mesos, en unes 12 sessions de dues/tres hores cadascuna.
Tot plegat no vaig estar sol tot aquest temps, sinó en companyia de la dotzena de cavalls que són a tocar de la construcció i que en un parell de dies ja es van acostumar a la meva presència. I sort n'hi va haver: no les tenia pas totes el primer dia que, neguitós, l'animal anava d'una banda a l'altra de la cinta elèctrificada. A mi em fan respecte aquests animals. Recordo que en temps de servei militar, les mules se'n duien la pitjor fama però el cert és que els accidents a les quadres van ser tots de part dels cavalls. Potser van passar per un excés de confiança o bé perquè hom a idealitzat massa aquests animals? Jo sempre vaig pensar que si anaven maldades amb els cavalls, aniria de cap a la barraca, com en una trinxera en temps de guerra!
Acabada la barraca es va fer la tradicional inauguració i el lliurament de les claus a la persona encarregada de vetllar-la . Us convidem a visitar la barraca** i, de passada admirar els cavalls de ben aprop.
*Nom amb el que també es coneix la llinda a Sant Llorenç Savall.
** Recordeu de no pujar de peus per la volta en qualsevol d'aquestes barraques de vinya. Tot i que són resistents, la pedra no té garantia certificada del seu fabricant i d'haver-ne tingut mai, passats cent cinquanta anys ja ha d'estar molt caducada!
ENLLAÇOS
Aquesta barraca forma part de les opcions de l'itinerari no.7 MENJAPEDRES
{audio autostart}marxapedra.mp3{/audio}
Arbres singulars (8) El Roure Mort del Coll de Tanca
A frec de la hi passa un petit torrent. A mitja alçada, en plena llera i voltat d'esbarzers hi jau el cos d'un roure mort que s'havia alçat com amo i senyor de l'indret. Com ja hem dit en alguna banda, no som experts en arqueobotànica, però l'aspecte de l'escorça i l'estructura del ens suggereix que era un roure. Si trobeu que anem errats, no dubteu a fer-nos-ho saber.
El seu declivi sembla recent: segada per la caiguda, encara penja una alzina d'aquelles que en Quicu Tàpias batejaria com l'. A un metre del que sembla el peu, el roure amida 1,70m de perímetre i per les restes de la l'arbre atenyia 15m d'alçada (mínim). Segurament la seva situació obaga i en plena llera del torrent devien ser poc favorables al seu desenvolupament, tal i com també creiem que va passar amb l'Alzina Cremada. A la zona hi trobem ofegades per nombroses de bona mida. Però malgrat la pèrdua i com sol passar en aquests casos, el roure ha deixat una descendència ferma.
Si desitgeu acomiadar-vos del magnífic roure, a la capçalera d'aquest mateix torrent també hi podreu trobar la i a la base, al costat hidrogràfic esquerre hi trobem el , una cavitat amb una boca de bona mida però de poc recorregut.
{audio autostart}flickr.mp3{/audio}
